FUTBOL

El futbol és un fenòmen social que voldria desxifrar. Millor que l'estudiï, a fons, un bon professional i me'n faci cinc cèntims.

Perquè passen coses... que si no es viuen no es creuen. Jo el miro, a vegades, a casa, en ple silenci quan el dia ha sigut "mogut" i vull descansar. A més, acostumo a posar-m'hi a la mitja part (que indignaria a qualsevol afeccionat) i ja en tinc prou. També el veig, per solidaritat, quan la meva filla és a casa i no se'l pot perdre (n'és una "forofa"). El meu posat és gairebé indiferent respecte al que passa, al resultat i a les copes i trofeus...

Doncs, amb aquest "curriculum " meu futbolístic, jo, ahir, diumenge vaig estar de quarts de set a gairebé les nou de la nit sentada en un bar (Bracafé), en una taula encomanada, amb uns amics veient i mirant, (les dues coses!) com unes persones es passaven sobre la gespa una pilota. I amb acompanyament d'una cridòria: xiscles i aplaudiments i pitades i l'himne del Barça al meu voltant. Inconcebible! I vaig patir i disfrutar, tot alhora. (El meu cas és de psiquiatra!)

Per no enfonsar-me moralment, penso que un "Barcelona - Madrid" era més que veure xutar la pilota. El seu significat, en aquests moments que vivim, era més ampli i complex. Perquè jo per un joc no aguanto tant de xivarri. I, molt tímidament, he de reconéixer que, en algun moment vaig secundar aplaudiments i queixes de desencís. I crec, fins i tot, que vaig entonar l'himne...

Positiu!: vaig sentir una guspira d'esperança en veure com els jugadors dels dos equips es saludaven cordialment quan, pel passadís, sortiren al camp...

Montserrat