dilluns, 21 de maig del 2012

L'ATRI DELS GENTILS

Vaig assistir a la sessió que formava part dels 2 dies d'actes que va organitzar l'església de Barcelona el darrers dies 17 i 18. Jo, per principi sóc crítica en jutjar el esdeveniments. En aquest cas, no del tot. Trobo encertat que l'Església vulgui fer actes oberts pels creients i no creients, Crec que aquesta és la finalitat d'aquest nou tipus d'accions pastorals que volen anar incrementant i fer-ne en diverses ciutats. El mateix matí en l'Aula Magna de l'Universitat de Barcelona s'exposaren diverses ponències per veus sàvies i respectables que s'adreçaren a tots els oients, cristians i gentils.
Per la tarda, a la Basílica de la Sagrada família, previa invitació gratuïta, per tal d'evitar aglomeracions (i van pensar-ho molt encertadament) es van ocupar tots els seients. Jo que hi vaig anar amb una hora d'antel·lació, ja vaig trobar la nau central ocupada, i em vaig resignar a veure el que s'anava fent per les televisions que estan adosades en les grans columnes que divideixen les naus. No em queixo. Es seguia tot molt bé.
Presidia el Sr, Cardenal de Barcelona i el Cardenal Gianfranco Ravasi, Prefecte del Pontifici Consell de la Cultura. Van entrar pel passadís central, seguits per la gent que forma el Patronat i els que hi intervendrien, De forma austera o sia normal i sense cap ostentació (positiu). Es van succeir parlaments, del Cadenal Ravasi, lectures de textos de l'Antic i Nou Testament, interpretació musical per part de Montserrat Caballé (qui es va senyar abans de començar. Devia trobar-se en el recinte especial per a fer-ho...), diàlegs de dos teòlegs, en el que exposaren la bellesa, reflex de Déu i l'art de la Basílica com a expressió simbòlica del misteri cristià, interpretacions musical de Juan de la Rubia, organista (qui també va acompanyar a M. Caballé en el seu moment), diàleg de dos poetes, acabant amb un magnífic recital musical que van desgranar cants sacres dels segles XVI, XVII, XIX i XX i , fins i tot, es va estrenar una peça del moment present (sense massa cultura musical, per part meva, aquesta darrera peça em va fer apreciar més les altres). Vull fer notar que el cor es composava de 615 veus que s'entrecreuaven: infantils, d'adults, femenines i masculines. Impressionant!.
Un exultant cardenal Martínez Sistach va dir unes frases de comiat  i va titllar aquest atri barceloní de "meravellosa experiència de diàleg amistós i respectuós entre persones de conviccions diferents" mentre el cor en ple omplia la basilica dels magnífics acords de l' "Hallelujah" de Hendel. Apoteòsic!
Fins ara tot el que es va fer i em va agradar. Però unes preguntes i afirmacions creixien dins meu: "Estava allí representada tota l'església i no església de Barcelona? Havia arribat una espurna, si més no, als habitants de les barriades?" Ho poso molt en dubte. `
I un afegitó molt particular meu, que potser no entendrà la majoria, però és apreciació purament meva: asseguda durant tres hores (amb un rerafons encomiable) en aquell gran espai una vegada més em vaig reafirmar que el trobo fred i espiritualment la meva pregària va ser gairebé nul·la.
Ah, me'n oblidava: els micròfons no deixaven entendre del tot les paraules dels que van parlar. I va ser de la mateixa opinió algú més.
Espero que aquesta nova forma de pastoral definida com "l'atri dels gentis i pagans és lloc de recerca d'itineraris comuns, sense cap dispersió, en el qual l'escolta esdevé primordial malgrat les diferències", i desitjo que així sia.
Montserrat Ribas