dilluns, 19 de novembre del 2012

TREBALLL I VIDA

Un cap de setmana, recentment, vaig fer una sortida amb els meus fills, a Sitges, on dormírem i a Vilanova. La gent hauria de saber que no cal sortir a l'extranger, passar l'Atlàntic o anar a països llunyans per disfrutar. Molt a prop nostre hi ha unes veritables meravelles, en general desconegudes per molts, amb paisatges, curiositats, balls i tradicions que no tenen res a envejar les terres llunyanes. A molts els hi sembla que això proper no constitueix fer un viatge, que és el que es proposen. Ben lluny, per part meva de no valorar aquestes llargues sortides per moltes parts del món. Però aprendre a fruir una sortida més breu i casolana té per a mi el mateix encant. No és el meu propòsit fer una explicació del que vaig veure, apreciar i conèixer.
Em vull centrar en un altre tema, que vaig viure aquells dies, al marge de l'itinerari que vàrem recórrer, parlant sobre l'esperit del treball d'una persona que vàrem conéixer, que va realitzar el seu treball amb entusiame, durant la seva vida i que, ara, ja gran, en disfruta parlant-ne i encara endinsat en ell.
A Vilanova hi ha un far; jo no me n'havia adonat mai. En veure'l ens va interessar i ens hi vàrem apropar. En la base del far hi ha un petit museu, molt petit, però que ens va ensenyar un antic pescador que se'n fa càrrec. D'ell vull parlar (i de la filosofia de la vida, de la que ens va donar una lliçó). Per cert, arribàrem just en el moment que tancava el recinte on està ubicat. Però amb el goig de qui pot ensenyar un tresor, ens va obrir, i sense presses ens explicà el seu contingut. L'home en qüestió era fill de Vinaròs, i de família de pescadors. De son pare va aprendre l'ofici (i ho deia amb l'orgull amb que parlaria si hagués sigut ministre...), que ja era tradició de antigues generacions. El contingut del petit museu era conjuntat amb estris de l'ofici, (el seu valuós ofici!) i entre varis amics, ho havien muntat. El que més m'impresionà va ser un gran mapa, fet per ell, manualment, de la costa on ens trobàvem i amb els punts i profunditat on es podia trobar tal peix o tal altre... Editen una revista sobre el tema, titulada "La nostra mar" que jo vaig comprar, sense pensar-m'ho.
Vaig aprecia que la cita bíblica : "Et guanyaràs el pa amb la suor de  teu front..." (Gn 3, 19a) que és el treball, esdevé, com en aquest cas, una veritable joia.
Montserrat Ribas

dissabte, 10 de novembre del 2012

EL SILENCI I LA FAGEDA

"Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,"....
Quan vaig rebre el full informatiu de la propera sortida de l'Equip 65 (jubilats del Col·legi d'Assistents Socials) no ho vaig dubtar: vaig fer la trucada pertinent per confirmar la meva assistència. Anar a la fageda d'en Jordà i visitar Olot.
Jo havia estat ja als dos llocs. La primera amb dues amigues molt amigues (com ho catalogaria un infant. A tots ens resta quelcom de la nostra infantesa. Perdoneu l'incís) i amb els meus fills fa pocs anys. Potser també hi vaig anar de petita; però no en tinc consciència. Els dos dies als que aludeixo foren ennnuvolats, grisos i tristos. Però, malgrat això, hi vaig trobar un encant que no he trobat en cap més passejada. I, a més m'imaginava el que seria veure-ho en un dia amb clarianes de sol, a la tardor, quan les fulles tornassolejen i en una mateixa ullada en veus de molts diferents colors. Però, tot i que la meva imaginació ho completava, l'espectacle era formós i d'una elegàcia i finor que em va copsar. I vaig repetir, dins meu, les paraules del poeta: "Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre / què més ens podeu dar en una altra vida?"  
I, aquest cop el dia era radiant. L'espurna de poeta que tothom porta dins se'm va tensar, quan en entrar a la fageda vaig poder admirar els alts arbres amb les fulles de tots colors, il·luminades pels raigs de sol, que dificultosament podien travessar-los, però que ho feien, per a goig nostre i mostra de la seva bellesa. 
Una estona vàrem anar en el carro que fa la travessa, però un troç ho vàrem fer caminant. Quina diferència! (En positiu). Em vaig separar una mica del grup. No sentia parlar i la meva conversa fou el silenci impregnat per un sentiment molt dolç i amb el cor ple d´'un pensament amorós vers tot el que vivia, a soles i en aquell lloc. Vaig recordar i fer meus els versos del poeta, quan diu: "Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d'aquell lloc profond, / i no pensa en sortir o hi pensa en va: / és pres de la fageda d'en Jordà, / presoner del silenci i la verdor, / ..." 
Les paraules del poeta les vaig viure, abans de recordar-les. I vaig tornar als versos que ja he citat: "què més ens podeu dar en una altra vida?..." I, de nou, el silenci.
Montserrat Ribas