diumenge, 29 de maig del 2016

CAIGUDA I PENSAMENTS

Doncs sí, vaig caure al carrer. Ja sé que no és cap notícia interessant, però deixeu-me rememorar com va funcionar el meu cap tot seguit. Necessito pensar-ho i enterar-me'n.

Com a primera constatació positiva, en veure la gent que va acostar-se'm per auxiliar-me, en un tram de carrer, que pensava estava buit, va ser: "El món no està perdut! Hi ha esperança dins tanta desesperança!" El meu agraïment a tots ells, desconeguts per sempre, però ben vius en el meu cor.

Bé, ja sóc a l´ambulància: em prenen la pressió (10/20, comme il faut), curen les ferides de la cara, immobilitzen el braç trencat pel colze, esparadrap pel tabic del nas trencat..., primers auxilis amb una rapidesa pròpia d'uns bons professionals. I cap a la Dexeus (que ja té la categoria de la meva tercera residència).

I, com que no he perdut el coneixement, penso. Concretament, i de forma succesiva, però amb calma, ordre i, per què no dir-ho?, amb un cert nerviosisme toco tres temes (sembla que exposi una tesi): la meva possible trobada amb el Desconegut, el sentir-me privilegiada enmig de la humanitat sofrent i la decisió que l'espectacle ja organitzat sobre els poemes del meu marit es porti a terme.

Passo a ampliar-ho: "Senyor, fa un any que hi vaig donant voltes. Aviat ens trobarem. En uns mesos, en uns anys... ja estic pensant-hi. Quan Vós volgueu... El vostre Amor presidirà la trobada... Però el desconegut em fa una certa temença... És aquest, ja, el moment del nostre encontre?... Em vénen al pensament les paraules de Bonhoeffer, en el  seus darrers dies, quan expressa el dubte de qui és ell, al final de la seva vida, ja que els qui l'envolten pensen i li diuen que ell els hi dóna pau, i com ell mateix es troba, paradoxalment, feble i poruc, per acabar exclamant: < jo només sé que sóc teu, Senyor!>. Em faig meves les seves paraules. (Vull apuntar que pel sol fet de conéixer aquest fet, en una classe de Teologia, ja em compensa els vuit anys que em vaig "passejar" per la Facultat de Teologia).

Penso que sóc una privilegiada en tenir les atencions que tinc i tindré tot seguit: curatives i d'atenció pel meu físic malmès. Veig les imatges dels camps de refugiats, on nens i grans ploren perquè tenen gana i estan amb nul·la atenció mèdica... I jo? Les desigualtats són patents... Déu meu! Déu meu!

Em ve a la memòria l'espectacle que hem organitzat sobre els poemes d'en Josep i penso que es faci, al marge de la meva possible absència. Fora el meu protagonisme! El que compta són les paraules d'en Josep!

Arribo a la Clínica Dexeus. Em treuen en la llitera. Dues persones m'esperen: el meu nét mirant-me esverat la meva cara contosionada i el meu fill que em diu, cridant: "A Barcelona hi ha taxis, mare...!".

Montserrat Ribas   


divendres, 13 de maig del 2016

TEMPS DE CANVIS

        Un nou canvi he experimentat des de que visc la meva quarta edat. Hi sóc de ple.

      Quan hom té l'agenda plena de cites mèdiques, camina amb atenció mirant el terra del carrer, amb el bastó (amic inseparable!), el dia sembla que és molt curt, vas sovint als tanatoris, tens tendència a pensar seriosament en la vida i en la mort sense angoixa i en la teva vida passada i en les persones que t'han acompanyat fins ara i que d'una o altra manera estan amb tu, amb joia i enyorança alhora, ets sents amb pau i el Transcendent marca més que mai les hores del teu dia... aleshores et trobes que vius la teva quarta edat! (Molt diferent que la tercera! Jo, diria, paradoxalment que, és viscuda amb més pau i tranquilitat perquè les presses s'han acabat i el temps per a pensar i pregar s'allargassa...).

      Passo a exposar un canvi subtil, que és el que m'ha fet escriure aquestes línies: parlo més ara. I ho demostro. Potser no interessa a ningú, però m'he proposat escriure el que em commou o afecta per a dir-m´ho a mi mateixa i fer-m'ho meu.

    Mai m'hauria pensat que baixaria d'un taxi dient: "Bon dia i gràcies...Ah! i digui a la seva tia Maria que no s'operi!" Havia conegut a la jove taxista en els deu minuts de recorregut de casa a la Clinica Dexeus (la meva tercera residència i lloc central en la meva vida, com ja apuntava com a referència...), no coneixia de res a la seva tia Maria i, alegrament li recomano el consell de que no s'operi... Això es contradiu totalment amb el silenci en que vaig viure la primera part de la meva vida. Era molt reservada i, per tant, callava.

     En pujar al taxi, amb les meves dificultats motriu ja li vaig dir que anava a poc a poc perquè els meus 86 anys m'ho exigien. D'entrada, ja parlo de la meva edat! Inaudit! Observació que la taxista va aprofitar per a dir-me que tenia una tia que tenia la meva mateixa edat (vaig pensar que si era tan espontània, sent jove, què seria quan fos gran...). Un minut de silenci. Però la conversa es va reempendre amb una nova notícia-informació per part d'ella: "Quin susto ens va donar ahir la tia Maria!" Em vaig interessar per l'ensurt i ja la vàrem tenir armada. Que si li havia telefonat el metge (a la tia Maria) que es tindria que operar el genoll, que ella no ho volia de cap manera, que la seva filla li havia penjat el telèfon indignada davant la seva decisió, que va buscar la col·laboració en la neboda (ella) en la seva decisió, que estava molt amoïnada, que si això, que si allò. I fou un diàleg el que s'establí entre nosaltres; no un monòleg. Això és el greu. Per acabar en arribar a la Dexeus, donant-li el meu consell per a ser transmès a la tia María...

      Decididament: en la quarta edat es viuen molts canvis. En una certa profunditat, tots ells.

Montserrat Ribas i Piera