dijous, 30 de desembre de 2010

UN GRA MASSA

Estem en plenes Festes. Potser és l'ambient culinari que s'intensifica el que em fa pensar en el tema que exposo. Són dies que si hom reflexiona a fons sorgeixen temes molt més importants i adients. Però el fet és que jo baixo als fogons d'aquests dies i de tots els dies de l'any i ... m'empipo!

S'ha creat en la societat benestant un culte vers els restauradors. Excessiu! Sóc la primera a qui li agrada menjar bé, no me n'amago. Però és un tema i un sentit de la vida que tinc arraconadet en un cantó. No en primer pla, com les revistes, els concursos, la propaganda amarada amb una expectació i entusiasme ens mostren i ens volen fer viure.
I els preus! Senyors, una mica de seriositat! Que sabem també el tant per cent de gent que no menja en el món. I és ara, precisament, quan sorgeixen aquestes figures mítiques en l'art del menjar!

És un ofici tan digne com qualsevol altre. I no el menyspreo gens, encara que a mi no m'agradi cuinar. Els atorgo tot el meu apreci i admiració. I una mica més, si es vol, ja que el considero un ofici dur i difícil. Veiem com molts joves i no tant joves de la burgesia, que fa uns anys haguessin sigut químics, arquitectes...(per cert, el meu marit quan em veia cuinant consultant la recepta escrita i pesant els ingredients, em deia que semblava estigués treballant en un laboratori. Ja està tot dit sobre la meva poca afecció a aquest ofici. Però repeteixo que la meva inoperància no influeix en el que escric). O advocats o qualsevol carrera de les que en la meva joventut es triaven. El món ha canviat molt. I les carreres també. Han donat pas a tota mena de noves ocupacions. Ho trobo molt positiu.

Repeteixo: només critico el caire de "déus de la cuina" que es fomenta i al que s'aspira i l'adoració que, com a tals, se'ls hi dóna.
Montserrat R.

dimarts, 21 de desembre de 2010

ANÈCDOTA

Abans d'ahir, mentre esmorzava em va caure la dent més significativa, millor dit la central superior que feia el seu goig. No em vaig immutar. He de confessar que tinc una boca fatal. Tot va venir de que, quan era petita, cada any, abans de les vacances d'estiu, la meva mare ens feia revisar la boca. A un dentista que es deia Travieso, a la Rambla Catalunya, cap al carrer Diputació. (Hi han coses que no s'obliden...). I com tots els dentistes en aquella època, em feia un mal terrible; però estàvem en un temps de submissió filial i cap dels germans s'hi oposava. A patir, doncs! I com que una és molt "llesta", en quan es va acabar la protecció dental per part de la meva mare, vaig estar uns trenta anys sense acostar-me a cap dentista. I d'aquí ve la desfeta de la meva boca.
El mateix matí vaig fer-m'ho mirar. Està clar: l'aparell en les seves mans durant tres dies i jo cap al carrer amb una boca esdentagada. Doncs bé, no em vaig amoïnar passar per aquest tràngol. I estic parlant amb la boca mig tancada, pèrò no deixo d'anar a reunions on trobo gent (grups diversos que per Nadal ens reunim per a felicitar-nos.) M'importa el meu aspecte bucal? Gens ni mica.
Fins aquí l'anècdota, responent al títol.
Ara, el que penso: sé que estic en una edat en la que les xacres aniran apareixent i jo haig d' entomar-ho. Entre les possibles, una boca d'aspecte fatal, que per uns dies, no m'atabala. I no me n'amago. Tot sigui com això!
I tot pensant en el tema, vaig recordar que el dia anterior em va tocar llegir en el petit llibret diari d'Advent i Nadal, de la D. Aleixandre, a Isaïes 7, 10-14 i Mt 1,18-24 on es diu que Maria (la verge en Isaïes) infantarà un fill, que li posarà per nom Emmanuel que significa: DÉU-AMB-NOSALTRES.
Perquè el "déu enfront nostre", "el déu acusador", "el déu del més enllà"... són ídols que ens hem fabricat. El revelat és "Déu amb nosaltres".
I sent així i amb aquesta total i present companyia, no em sento més esperançada?
Montserrat R.

dilluns, 13 de desembre de 2010

EL PAS DELS DIES

Dolores Aleixandre m'ha regalat un petit llibre seu sobre la Paraula dels temps d'Advent i de Nadal , acompanyada dels seus comentaris. Em va molt bé. Em fa situar-me
Perquè el meu cas, crec, que és un cas estrany. No segueixo habitualment els temps litúrgics molt profundament. Per descomptat que els dies de les diferents celebracions les visc molt actualitzades. Però no massa les preparacions i diverses etapes de l'Any Litúrgic.
El motiu és que a tot temps, o bé penso en La Creu del Senyor (si tinc algún problema dolorós), o bé em centro en pensar en la Resurrecció quan estic mancada d'una certa esperança que m'animi a continuar, o penso en la Cova de Betlem quan vull pensar en la grandiositat de la petitesa... És a dir durant tot l'any necessito situar-me, segons els esdeveniments, en un punt o altre litúrgic, sense distinció de les dates concretes.
És una manera de viure en tots sentits. Per a mi, la vida és una línia continua i comprenc que necessito pensar en els aniversaris de tota mena per donar vida a aquesta vida... però continuo pensant que és un dia més i la línia continua. Una barreja total, ja a nivell quotidià, ja en el litúrgic...
No sé si s'entén res del que explico. Potser només és un pensament meu una mica poca-solta.
Però és així. Però el llibre que he rebut m'ha fet pensar i m'esforçaré una mica per situar les coses en el seu lloc. No asseguro que me'n surti.
Però agraeixo tot el que m'incita a ordenar-me. I puc continuar amb el meu desordre, pensant, alhora en l'etapa present d'una manera més continuada.

Montserrat R.

dilluns, 29 de novembre de 2010

EL VALOR D'ALLÒ AMAGAT

Ahir vàrem votar a Catalunya, fa poc va venir Benet XVI, i... per què no? avui es juga el Barça - Madrid. Esdeveniments de molt diferent importància i valor. (Cadascú que li atorgui el seu). Però la gent en parla, ho comenta. És conversa obligada. Especialment el primer per ser més recent: després d'una setmana de viure la campanya per ràdio, televisió, premsa.., (amb un caire d'esgotament per part dels que ho promovien com dels que ja estàvem extenuats d'escoltar les mateixes propagandes...) vàrem seguir amb interès els resultats finals. Que Déu els ajudi i ens ajudi! Estem vivint moments molt difícils!
He exposat la vida pública que ens ha tocat viure aquests dies. Però no vull comentar res de tot això. Ja se'n parla prou! Descanso i us deixo descansar!
Rebo des de fa poc la revista: "Catequistas". Li van demanar a la meva filla, religiosa del Sagrat Cor, professora en el col·legi de Godella (prop de València, on ella resideix), si hi volia col·laborar.
És catequista dels alumnes que desitgen rebre el Sagrament de la Confirmació. Són nois i noies adolescents que han fet aquesta opció.
El seu article del nº. 209, titulat "El valor de lo escondido", m'ha fet pensar. I faig un salt. Deixo de banda les grans notícies que vivim i passo a comentar un petit article, que he llegit fa uns dies i, de sobte, m'ha resultat preferent a l'hora d'escriure aquestes línies.
Cataloga en tres grups els seus alumnes: els inquiets, que li exigeixen un canvi de dinàmica i renovació, els que ho saben tot, prontes a contestar, interessats i que l'animen en la seva tasca i els que passen desapercebuts, que no destaquen per les seves preguntes ni per les seves respostes i que ella anomena "els grisos", però valora fortament.
Jo m'adhereixo a la seva opinió. Són aquests els que necessiten un ajut especial, ja perquè es treguin de sobre la poca estimació que puguin tenir d'ells mateixos, ja perquè la seva timidesa els fa quedar com "arraconats" en el grup. I aquest ajut especial perquè s'integrin amb plena llibertat (cal recordar que l'opció ha sigut lliure) s'ha de traduir en un reconeixement de sentir-se atesos i estimats.
Acaba la nota dient que aquests nois "grisos", "discrets" i tantes vegades "invisibles" són com tresors que s'han de descobrir. La tasca és difícil, però engrescadora.
Repeteixo: penso com ella
Montserrat R.

dissabte, 20 de novembre de 2010

BERLANGA

Només una anècdota breu del director de cine que ha mort recentment. Ja que va filmar unes escenes de "Plácido" a casa la meva àvia, on jo havia viscut des del 1939 fins que em vaig casar.

En emetre, abans d'ahir la pel·lícula per la televisió no m'ho vaig pensar dues vegades; volia reviure aquelles escenes i la vaig veure de nou. L'argument es pot resumir en la consigna que per Nadal havien llançat: "Ponga un pobre en su mesa". I al menjador de casa s'hi trobava un d'aquests pobres triats i afalagats per "la gente bien". (Un dia només: el de Nadal). Crítica social ben portada i parodia de situacions que jo havia viscut de jove. Una bona pel·lícula.

El lloc en qüestió: un principal de l'Eixample doble o sia amb un gran menjador i galeria. La taula gran molt ben parada i la camilla de l'àvia preparada per fer l'aperitiu. I en un cantó la vitrina, davant la que es va situar en Berlanga per anar donant les ordres. S'asseia i aixecava, cridava, feia repetir constantment escenes, es posava una tovallola al cap tot dient que havien de mirar allí els actors. Si unim aquesta disbauxa a que des de la porteria entraven un conjunt de cables que anaven recorrent tot el passadís i el quarto del costat del menjador estava ple de tècnics, maquilladors, electricistes... durant tres dies! tot allò semblava una pel·lícula d'en Fellini.

I l'àvia, asseguda en una butaca del rebedor, en un raconet, fent ganxet, callada i el més lluny possible de "l'escenari". Perquè el seu nét, (el meu germà Antoni) que era amic del que es cuidava de l'ambientació, li havia demanat poder fer-ho allí. "Una escena curta. No molestaran"

I què ha de fer una àvia amb la petició del nét?

Jo ja no hi vivia. Però hi anava a estones, tenint molta cura d'entrar pel passadís que portava directament a la vitrina, on havia el grup directriu amb en Berlanga i la tovallola al cap. Si s'entrava per l'altre passadís s'irrompia en el menjador pel lloc dels artistes. I aleshores els nervis del director s'encrespaven i els seus crits pujaven de to. El que havia entrat pel cantó fatídic quedava garratibat i atònit.

Recordo, que va venir una cosina meva, jove, maca, i va entrar pel passadís "prohibit". Venia a veure l'àvia. No sabia res de la filmació. Es va sentir el soroll dels talons que s'acostaven. Jo em vaig encomanar a Déu en espera del drama que ocasionaria... I no. Ella va entrar al menjador. En Berlanga va interrompre la filmació. I va callar. I va contemplar la jove. En silenci. Vaig pensar que la bellesa l'havia impressionat. Era un bon director.(Jo el vaig puntuar amb un excel·lent).

Jo, abans d'ahir, vaig contemplar el menjador, els mobles estimats i els records vius de quelcom que em va trasl·ladar als anys 60. Goig, tendresa i enyorança.

Montserrat R.

dilluns, 15 de novembre de 2010

El GRAN ESDEVENIMENT

M'he atrevit a posar aquest títol, perquè ho va ser: la vinguda de Benet XVI per consagrar com a basílica el temple de la Sagrada Familia. La premsa, la televisió, els comentaris de la gent, l'afany per viure a fons la jornada, el pensament propi, etc... han omplert tots i cada detall de la jornada. Per tant, el meu escrit serà un brevíssim sumari del viscut i sentit. I ho faré de forma esquemàtica (per no cansar per repetitiu. Però sabreu el què penso).

1.- Vaig poder estar dins el temple. Molt ordre, atenció, expectació, pregària i delectació. Les dues hores de la cerimònia, que afegint-hi l'arribada, espera i sortida, es van convertir en gairebé el doble, no em va fatigar gens. Estava vivint uns moments irrepetibles. Després he sentit, per part de la gent que ho veié per la tele com una certa commiseració perquè les imatges que mostraren foren magnífiques, i està clar, jo asseguda dins del temple... Ho sento. El que es viu directament no té comparació a tot el que em puguin dir. Convençuda, doncs, d'haver-hi assistit.

2.- La litúrgia fou l'adient. Ningú no es va extralimitar. La música va inundar el gran temple acabant d'oferir (anava a dir un espectacle, però allò no es pot qualificar així) un toc de bellesa a l'espiritualitat i sentit d'una Eucaristia.

3.-L'homilia adient, emprant les tres llengües, gens feixuga, càlidament dedicada a tots els oients que l'escoltaren d'una manera o una altra. (¿I què serà que en les crítiques que he sentit, algú només pensa en les darreres paraules sobre la sexualitat i no saben capir tot el missatge evangèlic d'amor i pau que omplí gran part de les seves paraules?).

4.-Crítica a la que m'adhereixo plenament: les monges (dones!, està clar) van fer un trist paper. I sobre això, a tots nivells, el President de l'acte, el Cap de l'Església no vol fer el mínim plantejement.

5.- Molta vigilància al carrer: mossos i policies, cada tres metres, en tot el recorregut que va fer "el papamòbil "(aquest nom és francament lleig. I si en pensessim un altre?), de cara al públic. Ho vaig trobar excessiu. En acabat, però, m'uneixo al raonament que feu en Rigol, dient que potser hi havia massa vigilància, però si tot va anar en ordre no es penedia de la decisió.

6.- Les declaracions i les demostracions d'entusiasme per part de qui esperaven veure el rostre del Papa, i gairebé amb llàgrimes afirmaven que els hi havia dirigit la mirada.. el màxim que podien esperar! Particularment estic ben lluny d'aquesta efusió. El respecto. I prou. (Vull fer notar que he vist tots els Papes que he viscut, menys Joan Pau I, que no em va donar temps).

7. -El temple monumental i amb una claredat impressionant. Però de dins no és Gaudí. Massa rígides les bases i troncs de les columnes, entre altres coses. Si ho hagués dissenyat ell, hi hauria posat algun aspecte més insospitat, alambinat i únic. He de confessar que em compto entre les persones que no hagués continuat el Temple.

8.- I per acabar, potser el que més goig em va causar. Penso que el sentiment cristià (amb tota la mera curiositat que es vulgui en molts casos) està viu a Barcelona. Molt més viu del que expressem en moltes ocasions amb un sentiment pessimista i una exclamació: "Això s'acaba....!"

Montserrat R.

divendres, 5 de novembre de 2010

UNA FOTO QUE FA PENSAR

Amb el títol de "'La dolce vita' regresa a Roma" va aparèixer en La Vanguardia del dia 1 d'aquest mes una nota breu (sense pretensió d'article) comentant que fa 5O anys avançà la història del cinema amb aquesta pel·lícula d'en F. Fellini.
No sé quan la vaig veure, però és una obra que marca època i la recordo amb emoció.
El que vull fer notar és la foto de l'Anita Ekberg que apareix a la nota, feta de fa pocs dies.
Recordo l'aspecte d'aquesta actriu exuberant, formosa, en plena joventut en la pel·lícula. Especialment l'escena que es cita en aquest text: la del bany nocturn amb Marcello Mastroianni a la Fontana de Trevi és una de les més representatives. (I La Fontana té per a mi un atractiu molt fort. Recordo que en una estada breu a Roma m'allotjava en un hotel proper a ella, i cada nit en retornar-hi, feia una certa desviació en la meva ruta, al final del dia, ja cansada, però plena de les moltes belleses de la ciutat. I allargava la meva caminada del dia per passar-hi pel davant. Valia la pena i el cansament!)
Tornant a la foto, objectiu principal d'aquestes línies. Em parla molt a favor d'aquesta dona, que no ha posat impediments en aparèixer com una persona en la que la vellesa ha fet els seus estralls. I estralls important. Ella continua sent "Anita Ekberg".
I em fa reflexionar com el temps ha fet d'ella aparentment un ésser diferent. Aquest canvi el notem cada dia en aquella i aquella i aquella altra persona. I en un mateix, si ja ha arribat a gran. I la vida pot continuar amb tanta o més intensitat que quan eren i érem joves. L'aparença ha canviat però l'important és que el conjunt de la persona ha pogut créixer per a bé, malgrat la bellesa perduda. Penso que cada arruga d'aquelles faccions expliquen una història nova, que s'ha viscut. I, per tant, quan n'hi ha moltes hi ha moltes històries. I la vida s'ha ampliat i ha crescut. No deixa de ser molt interessant.
Montserrat R.

dijous, 28 d’octubre de 2010

LLOANÇA

Fa temps que només sento queixes i jo, ja per contagi o inèrcia també m'he afecionat a expressar-ne. Lloances ben poques. Tot, o gairebé bé tot, són queixes. Estem en temps de crisi. De crisi de gairebé tot: vida econòmica i social, politica, situació religiosa en la societat...
I de sobte avui puc "cantar lloança" (la frase potser serà cursi, però intenta expressar la meva joia).
Vaig assistir el darrer cap de setmana a Poblet, al "Segon Fòrum d'Intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi" (En castellà títol i ponències, està clar, i amb molt bon sentit perquè un grup no podia seguir la nostra llengua. Aclarit i conforme).
Bé. Doncs jo hi era, degut a que pertanyo al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, des de fa temps. (I així em vaig poder incloure en tot el que el títol anomena).
I hi va assistir des del dissabte a la tarda el Bisbe Auxiliar de Barcelona (de casa meva i jo sense haver-lo conegut mai!), Sebastià Taltavull. Un gran Bisbe! Vaig apreciar molt la seva presència i convivència entre nosaltres, sense cap representativitat ni preeminència especial. No hi estava acostumada. Em va sorprendre, sobtar i sentir, com poques vegades el trobar-me amb un veritable "Bisbe", el que busco i desitjo trobar en ells: un Pastor i un amic. Em recordà unes paraules de lTim 3,2b, on Pau diu que el pastor d'una comunitat ha de ser "... sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar". Érem 56 persones les components del grup. Ell s'en va fer un de més.
Vaig escoltar la seva ponència amb una atenció constant i plena. (He de confesar que dificilment segueixo cap homilia, sigui com sigui, amb una total atenció. Malgrat m'ho proposo i faig un gran esforç. Cap resultat. Fins i tot les lectures de la Missa em costaria repetir-les tot seguit. "Se me va el santo al cielo", com diríem en castellà. Totalment a desgrat meu. Sense voler.) El que diu aquest parèntesi realça el resultat que en aquesta ocasió deteminada vaig assolir.
Va concelebrar amb altres capellans del Grup, en la Missa del diumenge, en una petita capella. I la va presidir. Com a Pastor. I, en algun moment intercalava frases i pensaments adients amb una total naturalitat. I la Litúrgia no se'n va ressentir. Ans el contrari.
I fa més d'un any que està a Barcelona. Vaig sentir vergonya no aliena, sinó ben meva, per no haver-lo descobert fins ara.
Montserrat R.

dijous, 14 d’octubre de 2010

APRENDRE SEMPRE

Començo a escriure amb una mica de recança. No m'agrada centrar l'escrit en quelcom del que els meus fills n'han sigut protagonistes. Però em permeto fer excepció en el d'avui.
Ahir l'Enric va venir a veure'm a casa a darrera hora. Es trasllada en bicicleta. (Ja sé que a desgrat de molta gent, però és així). En sortia cap a les 11 de la nit. I al cap d'un quart d'hora em trucava des de casa seva: "Mare, m'han pres la bicicleta". Era nova de feia un mes.
He dormit malament. I, en despertar-me sentia enuig dins meu de manera difuminada, que s'ha concretat als pocs moment en: "bicicleta".
Ell m'ha trucat cap a les 11 del matí. No he volgut fer-li saber el meu malestar per a no remoure el seu. Però la seva expressió ha sigut tranquil·la, que què hi farem, que hi ha coses pitjors, i que treballava tranquil·lament. He rebut una primera lliçó.
Al migdia, al recollir el correu, he trobat una revista "Catequistas" (en la que demanaren col.laboració a la meva filla, Teresa). I llegeixo, amb calma el seu article. El titula: "Preguntas que no ofenden". (S'edita a Madrid). Aborda el tema de les preguntes que els nens a la catequesi fan i com, a vegades, són difícils de contestar. Copio les seves paraules: "Afrontar mi ignorancia es lo más honrado que puedo hacer antes de inventar o elucubrar de modo erróneo. (...) Sus dudas són nuestra tabla de salvación porqué nos obligan a pensar". Una segona lliçó per a mi.
Crec que deixo patent més que la seva agudesa, l'ensenyament que m'aporten.
Montserrat R.

dijous, 7 d’octubre de 2010

SOBRE ONGs

Vull ressaltar "La Contra" de La Vanguardia del 21 de juliol passat. Ha plogut molt des d'aleshores, però em continua fent mal algunes idees que allí s'exposen. I els sentiments de les coses que m'interpel·len perduren en mi. L'entrevistat és William Easterly, director de l'Institut d'Investigació del Desenvolupament (Universitat de N.Y.). Serà molt savi, molt entès en la matèria, però em va produir un malestar intern en acabar de llegir les seves afirmacions. Posa en un mateix sac les ONGs d'ajut a països desenvolupats. I les troba negatives. (Fa una excepció amb les de caire sanitari).
Estic d'acord en que la gran i única solució és que aquests pobres i desgraciats de certes parts del món puguin actuar ells mateixos per sortir de la seva misèria. Tota altra actuació és paternalisme. Com ell diu: "Els pobres no necessiten caritat, sinó tracte de tu a tu i que els deixem compartir amb nosaltres." D'acord! Totalment d'acord! Però per arribar a aquest ideal, en molts llocs i casos es necessita un ajut previ que els personalitzi i tota la feina fer-la de cara a que ells siguin els protagonistes de llurs avenços. Després vindrà la retirada dels de fora.
També estic d'acord amb ell respecte a que existeixen ONGs que no mereixen cap confiança.
Però no accepto aquest atac massiu a totes, en general (excepte en àrees molt concretes com la salut). I acusa que "hi ha una nefasta mentalitat de paternalisme neocolonial", o si es prefereix, "d'imperialisme humanitari".
I he escrit aqueste línies tot pensant en els Moviments d'Ajut necessaris i indispensables perquè ells, els que malviuen, puguin aprendre i arribar a actuar sense ajut de ningú en un temps futur, formats per gent que s'hi juga la vida i la salut. I el seu esforç constant està ben lluny de qualsevol "paternalisme".
Crec que moltes ONGs es mereixen aquest reconeixement positiu.
Montserrat R.

diumenge, 26 de setembre de 2010

PRINCESA

No m'agraden que s'emprin títols nobiliaris ni monàrquics ni de cap mena. Això no vol dir que no m'agradin les persones a qui es refereixen. Jo les jutjo i em són més o menys pròximes en la meva estimació i apreci per les seves característiques, actituds, creences, fets i actuacions. Aprecio les persones per elles mateixes, no pel que representen.
D'aquí la meva aversió total vers les revistes "del cor". No m'interessa la reialesa d'aquest o altre país, de gent que anomenen "famosa", d'anècdotes íntimes, escandaloses o vulgars... (a la perruqueria que vaig ja saben que no m'han de donar revistes). És un món que no m'interessa gens ni mica. Això no vol dir que en notícies d'aquest calibre m'he de posar una mica al dia, si més no per poder seguir alguna conversa. I prou. I a la força.
Aquest preàmbul és necessari per explicar el meu breu (però intens) comentari d'avui.
Abans d'ahir, dia de la Mare de Déu de la Mercè vaig anar a l'Ofici (no anunciat en el compendi de les Festes!) que es va celebrar en la Basílica que porta el seu nom. Com sempre em va empipar la presidència (que no l'assistència) de les autoritats i de les representacións d'Entitats que nominalment tenen un transfons històric-cristià, però que ja trobo depassat. Per cert que vaig ocupar un banc, que després de ser-hi amb mitja hora d'antelació van posar un rètol de reservat a l'"Orde Constantina" (No s'hi posen per poc!. I a casa seva els coneixen.) Amb una capa blava una série de joves eren els seus integrants. (Em va cridar l'atenció la joventut dels quatre o cinc membres d'aquesta Orde). Però ni jo ni les senyores, totes grans, d'aquest banc en qüestió ens vàrem moure. Tot va succeir amb calma i a aquests joves "constantinians" els hi agraeixo que així fos.
Arribo al punt àlgid del meu tema. En acabar la Missa el cor va entonar i cantar els goigs de la Mare de Déu. El poble, (em refereixo a tots els que hi érem), entonàrem el respós comunitari: "Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat" i, com una sotragada, la paraula "princesa" dirigida a Ella, em va colpir i els meus ulls s'humitejaren. Cada vegada que la repetia, em sortia del cor, i per una vegada, em calava fons i la sentia viva i adient.
No escoltava massa els cants que la coral intercalava perquè el meu pensament estava en aquest "protegiu" (els immigrants amuntagats en pisos, els aturats, les famílies inestables que no arriben a final de mes, la droga existent, els que dormen al carrer, les grans i petites estafes de gent benestant..., en totes aquestes irregularitats que es donen en la nostra ciutat. També em vaig integrar a mi mateixa amb les meves febleses).
Un incís final. Heu vist l'emblema d'aquest any sobre aquestes Festes? Us diria que ni us cal conèixe'l: Les cinc lletres del nom "Mercè" i un 10 final. Artístic? No puc jutjar-ho. Representatiu? Han laicitat una festa d'origen religiós. Per què no agafen unes altres dates per fer la Festa de la Ciutat, en el sentit laic, cosa molt comprensible?

Montserrat R.

dissabte, 18 de setembre de 2010

UN GRAN PETIT GEST

L'adjectiu petit ve imposat per l'aparent nimietat del fet que vull exposar. Perquè a mi, com espectadora, em va colpir i em va provocar una certa emoció no sensiblera, sinó tendra. És una escena que et fa sentir home/dona (aquí caic en la fórmula que trobo banal i innecessària, per expressar la dualitat del gènere. Però vull posar-me al dia...) amb dignitat.
Pocs potser entendran el meu respecte i emoció davant un fet que es pot titllar d'insignificant. Per a mi va ser gran.
Vaig pujar al vagó del metro de la Línia 3, la verda, a l'estació Liceu. Molt ple. Molta gent dreta. Un senyor em cedí el seient. (Ja hi estic acostumada. Ho agraeixo. L'accepto. Enyoro però, una mica, per què no dir-ho?, els temps passats quan això no succeïa perquè no tenia raó d'ésser. Acceptem, però, els anys i els seients...).
Prop meu, drets, un noi, d'uns 20 anys polit, endreçat, amb expressió absent i moviments desacompassats i una senyora que vaig catalogar com a la seva mare. Una persona encara jove.(Per a mi, ara, tothom és de la primera volada. Recordo també en aquest sentit que en Josep, el meu marit, a partir de la seva cinquantena, em comentava, en conèixer una noia jove: "Però encara hi ha noies que tenen divuit anys?").
Davant meu asseguts una parella de poc més de setanta anys. Ell es va aixecar i es dirigí al jove esmentat, tot cedint-li el seient. I, tot seguit, la seva esposa va deixar el seu lloc a la que catalogo com mare del noi, dient-li que el noi estaria millor al seu costat. Acceptà somrient.
Oi que l'escena descrita és d'una gran simplicitat i potser banalitat? Doncs a mi, durant el trajecte, l'expressió buida i absent del noi i la de goig de la mare em van arribar molt endins. Hi havia hagut una entesa humana difícil d'explicar i fàcil d'entendre.
Montserrat R.

dimecres, 14 de juliol de 2010

VACANCES

El seu sentit no és similar per a tothom. La major part de les persones en situació laboral les esperen amb candeletes: s'interromp l'horari matinal tots els altres, es deixen de banda les preocupacions que tot treball comporta, hom pot fer l'opció de viatjar o de descansar o d'endinsar-se en tot el que no ha pogut fer fins ara... Ve a ser un "arribar a la Terra Promesa". D'altres no en tenen tanta necessitat: els treball els dóna el sentit de viure de forma metòdica i ordenada. Per a mi, en aquella època, sempre vaig pensar que llegir un bon llibre en moments esporàdics, quan la feina m'ho permetia, tenia més alicient que disposar de tot el dia per a fer-ho (no sento càtedra, simplemente opinió meva). Hi ha gustos per a tot! Però en prncipi, les vacances són esperades i viscudes amb joia.
Si pensem en les vacacances de les persona jubilada, tots els raonaments anteriors canvien. La diferència i trencament de la vida no es dóna de manera tan contundent. El descansa comporta, en tots els casos, un ritme de vida més autònom i més tranquil. Potser estar badant asseguda en un banc en el jardí o en el carrer sense que tinguis mala consciència d'estar perdent el temps. Hi ha més serenitat (això a vegades és un dir perquè alguns viuen aquests dies de forma precipitada i esgotadora).
Per a mi consisteix en més relació amb els meus fills i amics, i en intentar assolir unes determinades fites. Fites, que a la meva edat, estan presidides pel pensament, i la seva realització té part de contemplació, interiorització i la seva realització està marcada per la calma, el record i nous projectes (sí, nous projectes, ho heu entès bé. Mai ens hem de donar per vençuts en mirar cap endavant).
Tallo, doncs empesa pel descans, aquest espai de comunicació de temes que m'afecten. Els continuaré, però, vivint, de la forma més intensament possible.
Montserrat R.

dissabte, 10 de juliol de 2010

FET SOCIOLÒGIC: FUTBOL

No sé com catalogar la psicosi que porta en si mateix el fet actual de la bogeria pel futbol. Perquè ningú s'empipi, començaré dient que jo m'hi trobo una mica immersa també. I no sé com ha sigut.
A casa, la meva filla era fan des de fa molt de temps. El meu marit era dels que havia d'anar tancant el televisor perquè l'afectava. I prou. Però, ara, ja em telefona el meu fill: "Mare, vinc a veure el futbol a casa teva per acompanyar-te". Companyia de tota mena: de presència i d'emoció conjunta. Fins aquí hem arribat! Ell s'hi ha afeccionat i jo no me'ls perdo. He de confessar, en defensa pròpia, que jo només veig i, per tant vibro, quan juguen els de casa. Però aplaudeixo i m'aixeco i celebro els nostres gols tan si estic sola com amb algú. Ja he caigut fons!
No m'ho explico. La meva racionalitat em diu que només es tracta d'uns joves que mouen amb el peu una pilota d'una banda a l'altra... I que hi ha un llibre començat, "Maletes perdudes" sobre la taula, que resta oblidat. On és el meu seny? Crec que ben perdut. Però és així. No em vull enganyar.
Quan he arribat a això no m'he de escandalitzar per les persones que van a Sud-Africa (Això d'escollir aquest continent ho trobo positiu. Compte pel món sencer! Ja era hora!) a veure com es passen la pilota sobre la gespa.
Recordo que en l'època franquista es comentava que era una manera d'enredar-nos per deixar de pensar, seguir amb la mà alçada i viure sota la Dictadura amb una petita il.lusió. Doncs, em retracto del pensament que també el vaig fer meu. Ens trobem en la mateixa i penosa situació. I tots tan contents!
A base de pensar-hi i pensar-hi... arribo a la mateixa conclusió "franquista". El moment polític i vital és delicat, per no dir dur i difícil. Com s'alegrarà la humanitat? A base de gols i vuvuzeles: és ben trist!

Montserrat R.

dimarts, 29 de juny de 2010

POLÍTICA

Començo declarant que no hi entenc un borrall (potser no tant, però vull deixar clar el pes del contingut del meu escrit). Bé, no hi entenc. Però, avui, dia, 29 de juny de 2010 estic indignada. En relació al títol. Perquè jo l'únic que sé amb una certesa total és que estimo Catalunya. (Per cert que tinc un record nítid de la meva infància: sentia pena pels que no hi havien nascut. Siguem raonables. Ho conceptuo, ja fa temps, d'exageració). I quan ataquen el tema, m'impulsen a parlar-ne. I d'aquí aquestes línies.
Ahir a la nit ja m'arribava la declaració de Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Parla de tants "articles", "apartats", "incisos"... que em va ser difícil acabar de copsar-ho. (Vaig trobar a faltar, una vegada més, el meu marit, advocat. Encara que penso que no l'hi hagués donat a llegir perquè no haguéssim dormit) Però ja no em va agradar. (Vaig recordar l'observació de la meva àvia que davant la notícia que la seva germana li comentà sobre que un satelite -sense accent- donaria la volta a la terra, ella va respondre sense endinsar-se més amb cap detall: "Roseta, no m'agrada gens").
Aquest matí, ben d'hora ja llegia el diari. I he vist que no estava sola en la meva indignació El President de la Generalitat ho estava tant com jo. Poques vegades he llegit amb tant d'interès un escrit en relació amb la política d'un país: "Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s'ha pactat, signat i votat. Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari. No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació"... "Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut". M'he sentit acompanyada. Amb detalls d'una clara finor: "Som davant d'una sentència que és responsabilitat exclusiva d'un tribunal. No som davant d'un judici de la resta d'Espanya contra Catalunya. L'Estatut es va fer amb ànim de concòrdia"...
Gràcies, President.
Acabo de rebre un e-mail de la meva filla que viu a València:"Mare , hem de canviar els plans del dia 10. Tenim una manifestació".
Montserrat R.

dijous, 24 de juny de 2010

L'AMIGA

L'article del títol no és arbitrari. És premeditat.
Avui és St. Joan. I ella es deia "Juana Mary". Sí, parlava castellà. El pare, notari de Barcelona durant uns treinta anys, destinat, finalment a Madrid. I la mare d'ascendència mallorquina. Ella,"l'amiga" va néixer a Osca. Tenia un any més que jo.
A Vilassar de Mar estiuejaven des del 1934 (estius, que en aquell temps eren viscuts al llarg dels tres mesos) a la casa del costat. D'aquí la coneixença. Anàrem al mateix col·legi i a la mateixa classe. Batxillerat, examen d'estat, magisteri juntes. I ella ja es va casar.
(Un petit incís, que aborda un altre tema. Jo sovintejava les visites a casa d'ella i vaig observar i parlar dels seus dos primers embarassos. Recordo una advertència que, arran de les meves trobades, em va fer la meva àvia: "Montse, no és convenient per a una noia soltera les contínues visites a casa d'una amiga casada..." O tempus, o mores!!!)
Als nens petits, en començar a anar a escola se'ls hi acostuma a preguntar: "Qui és el més amic dels teus amics?" No recordo que m'ho preguntés mai ningú. Ja es donava per fet: la Juana Mary. I si m'ho preguntessin ara contestaria el mateix.
Als seus 31 anys va passar a viure a Madrid. Durant uns anys les cartes van ser el nostre enllaç, a més d'alguna visita mutua a les nostres respectives residències. Ella, quatre fills; jo, dos.
Al cap d'uns anys "vàrem descobrir el telèfon"(ho comentàvem perplexes, ja que no l'havíem emprat massa) i les trucades s'intensificaren i les converses continuaren. En quedar jo vídua, vaig anar uns dies a casa seva. Li agraeixo l'atenció que em va dedicar.
Fa 9 anys va morir. De càncer. (No sé de quina mena. Només m'importava la notícia fatal i la seva davallada física). La vaig anar a veure dues vegades a la clínica. Aguantava una mitja hora esplèndida en la que parlàvem i parlàvem tot barrejant els records amb les notícies actuals. Però quan veia que vacil·lava en la parla i es ficava al llit, el canvi era total. Silenci. Absència.
Avui, en llevar-me he pensat intensament amb ella. He telefonat al seu marit. Hem connectat com si ella encara hi fos present. Crec que ens ha alleujat als dos.
Voldria que aquestes línies serioses que m'he sentit impulsada a escriure, tinguin la dimensió d'un homenatge a la que, encara ara, és "l'amiga". I em reafirmo en què l'amistat és un gran tresor.
Montserrat R.

diumenge, 20 de juny de 2010

POESIA

Aquest títol pot semblar poc o gens adequat com tema d'un escrit d'ara. El món sencer està passant per moments d'angoixa degut a la crisi i els desastres continuats i, si hom té un mínim de sensibilitat. queda aclaparat. Ahir mateix, en llegir el diari he de confessar que els ulls m'espurnejaren. Al Kirguizistan pot haver-hi més de dos mil morts degut a l'anarquia que hi regna..., fotografia del lloc de l'execució en la presó de Draper d'un home de 49 anys (assassí, el que vulgueu, però pena de mort!)...., citació a declarar del Cardenal de Nàpols per esbrinar si està implicat en cas de corrupció a nivell immobiliari..., s'han rescatat 2 cadàvers i se suspenen les operacions de salvament per problemes físics en una mina de carbó d'Amagà (Antioquia, Colòmbia), on resten sepultats uns 50 treballadors..., la carta, amb data d'l de febrer passat d'Itziar Gonzàlez a l'alcalde Hereu, exposant que proposi la revocació del planejament urbanístic impulsat per les Administracions, (Hotel del Palau), que no es va tenir en compte..., etc..., etc... Com veieu, de tots colors i tot ben trist.
Fa una temps que la premsa va encongint els cors de tothom. Si més no, el meu. I ara em poso a parlar de Poesia? Vàries raons m'hi impulsen a fer-ho: el record del meu marit, la necessitat de sobreviure (pot ser una exageració, però psíquicament ho necessito), i enfrentar-me amb la crisi i el batibull diari amb un esperit ple de sentiments propis que m'ajudin a afrontar el caos mundial.
El meu marit, que morí fa 19 anys, era poeta i advocat (exercí en l'ordre contrari, però la seva personalitat responia al que apunto). Va disfrutar i patir intensament amb els seus apunts de versos i poemes sencers que escrivia en qualsevol moment que la seva professió oficial li permetia. Alguns corregits, d'altres només esbossats. I omplia folis i folis amb breus apunts o llargues composicions. I de manera molt repetida. I amb un total desordre. Perquè els poetes són així...
No els va voler publicar mai. D'aquí que no els va endreçar. Només editava, amb la complaença dels quatre de casa, la "Nadala", que no parlava mai de la festivitat escaient. Tocava diversos temes: religiosos (mai el Nadal), contes (La Ventafocs, El flautista de Hammeln...), records de la seva estimada Lleida (on va néixer i hi va viure fins els 14 anys), etc..., etc... En fèiem una tirada d'uns 400 per felicitar el Nadal i Any Nou a familiars i amics. Aquests poemes sí que eren retocats, revisats i polits.
Tot els altres s'anaven amuntegant en unes carpetes, de manera indiscriminada. Els fulls arriben a formar un piló d'uns 30 cm. (Aquesta descripció li semblaria tan poc poètica! Però escric jo, que no en sóc.)
Em va costar comprendre moltes de les seves reaccions. Un exemple: un diumenge no em va poder acompanyar a passeig amb els nens perquè havia d'escriure. En tornar estava eufòric. Li vaig demanar em mostrés el poema. Ah, no! No tenia res escrit. El tenia ja composat mentalment... Ja em direu si això és fàcil d'entendre!
Però no em queixo. N'estic orgulllosa. I fa un temps he decidit anar desxifrant els 30 cm de fulls (per cert, la seva lletra és innintel·ligible i els meus esforços em costen, junt amb consultes els meus fills, per arribar a entendre moltes paraules).
I vull editar un llibre. Per a qui?. Per als qui l'estimem. La raó ja la trobo suficient.
Ben al contrari del que molts pensen sobre la poesia de que "és fer volar coloms", el meu repecte per ella és total i incondicional. Ja fa temps vaig comprendre la seva afirmació de que la poesia (la bona) és la forma de comunicar amb més precisió la veritat.
I mentre ho desxifro i poso en net disfruto i ploro per dins. Tot a la vegada. I em sento viva i el sento viu.
Montserrat R.

divendres, 11 de juny de 2010

ELOGI

Tinc fama de que critico les coses. Excessivament. Em costa molt arribar a apreciar que una pel.lícula p.ex., és molt bona, que tal llibre és molt bonic... Tendeixo a destacar més el negatiu que el positiu de les coses que veig i visc... en fi que sóc una mica repel·lent. Ho reconec.
Però, per altra banda, quan trobo algun pensament, realització, vivència... que em sembla bé jo crec que ho frueixo i m'agrada més que als altres. Una cosa vagi per l'altra.
Avui és la Festa del Sagrat Cor. Me n'ha assabentat la meva filla, religiosa de la Societat del Sagrat Cor, despertant-me amb la seva telefonada matinal. (A més de no viure a Barcelona, he de patir els seus horaris!... Què hi farem!)
Aquesta devoció del segle XIX m'ha arribat deslligada de la idea de cor-víscera per ampliar-se en la idea "Déu és amor". I punt i a part.
El que no es desfà són les representacions de la imatge. I aquí s' hi troba la meva crítica típica en un grau força elevat. (Jo crec que amb tota raó.) Però situant-me en el contrast esmentat, elogio i trobo molt encertat el símbol (o logo, com vulgueu) que ha adoptat la Societat a la que pertany la meva filla. Fantàstic! Una silueta esquematitzada d'un cor obert en l'encontre de les dues línees superiors que encercla el mapa del món amb una petita creu dalt. Senzill, esquemàtic i profund. Aquí està dit tot: l'Amor de Déu cap a tot home existent en el món.
Era ben difícil encertar-ho i està plenament aconseguit. La meva enhorabona a qui va saber arribar-hi i a totes les que el tenen com símbol de vida. Símbol que tots podem fet una mica nostre.
(En acabar d'escriure aquestes línies llegeixo el bloc de la meva filla. Parla del mateix tema. Crec en la transmissió de pensaments).
Montserrat R.

dimecres, 9 de juny de 2010

PREGÀRIA

Tinc el costum de rellegir, a casa, amb calma, el Full Dominical. I, posats a fer, el llegeixo tot. Algunes notes que intueixo que no m'interessen, de manera ràpida (que vol dir ni enterar-me'n, però aquest és ja el meu objectiu). La raó principal d'aquesta lectura casolana és un "fenomen psíquic" (com a tal l'anomeno perquè no l'entenc) que pateixo: sento però no capto les lectures de la Missa (evangeli inclòs) i l'homilia, ja que la imaginació va per una altra banda. Intento fixar-m'hi, i al cap de poc la lectura o el sermó s'han acabat i no m'ho feu repetir, perquè he captat molt poques idees. Vull deixar clar que la Biblia és un llibre molt estimat i que no sóc burra del tot. Què em passa? No ho sé. Però acostuma a succeir. (Al marge total de qui i com es llegeixi o parli).

I en el Full del 30 de maig vaig tenir una agradable sorpresa en trobar-hi un breu article sobre Gabriela Mistral. En ell es cita un poema-pregària que ella emprava cada dia.

El transcric; "En este nuevo día / que me concedes, ¡Señor!, / dame mi parte de alegria, / y haz que consiga ser mejor. / Dame Tú , el don de la salud, / la fe, el ardor, la intrepidez, / séquito de la juventud; / y la cosecha de verdad, / la reflexión, la sensatez, / séquito de la ancianidad, /¡Señor dame tu alegria!".

I, com a pregària, l'he feta meva. (Traduïda al català, és clar). Canvio, com sempre, el sentit de demanda pel de "conversa" sobre el que ja sé que el Senyor sap que necessito. Però és tant important parlar amb Ell, en començar el dia, de la salut, de la veritat, del seny... i de l'alegria que necessito per viure!

Són molts els matisos que toco... I em disposo a iniciar el dia!
Montserrat R.

diumenge, 30 de maig de 2010

NOVES TECNOLOGIES

A mi tot això que va apareixent i avançant i canviant i ampliant em costa molt. A base de tocar tecles però justament la pertinent, ni la de més enllà, ni la de més ençà; aquella concretament, perquè si no l'hecatombe (parlo amb tanta experiència!) és segura.
Em refereixo a tots els estris que s' inventen (no em vull parar a pensar com ho inventen, perquè la meva ignorància i perplexitat arriba, si ho intento, a un grau immensurable) per a fer la vida més fàcil, ràpida i planera. Tots aquests adjectius al revés, és a dir: difícil, lenta i dificultosa és la manera que han incidit en la meva.
I a més a més s'hi afegeix la humiliació en observar com els nens són amos de la situació, en aquest aspecte, ja des de ben petits. Mentre que jo (sóc del 29. Bé de 1900. No aneu més enrera. Però tot i amb això ja podeu sumar i multplicar....i el número és considerable. Això ho comento "en defensa pròpia"...) em trobo amb tants entrebancs.
Fa uns set anys que la guerra entre l'ordinador i jo va començar. Tenim, ja, curtes treves, però el perill està sempre latent. He empipat a fills i amics en moltes ocasions. Però no tiro la tovallola.
Tinc el goig d'haver viscut fortament la part positiva d'aquest nou mecanisme el dissabte passat. I dono per ben inventat aquest conjunt de tecles que, a vegades, em desgavellen.
Com a cloenda del curs de tema filosòfic que ens dirigeix en Joan Ordi, amb gran simpatia i altruisme, una vegada al mes a Callús, vaig fruir d'una vídeo-conferència amb en Jean Grondin. (l955). Aquest és estudiós de Heidegger i de Gadamer (1900-2002) , qui va ser amic personal d'en Krüger. El seu llibre que hem seguit és "¿Qué es la hermenéutica?" Fa desfilar les diverses opinions i tendències per part de filòsofs, alguns d'ells desconeguts per mi, fins ara.
A una hora fixada va aparèixer en la pantalla i va anar responent a les qüestions que en Joan li va anar presentant, en relació amb els nostres dubtes i demanda d'aclariments. Ell parlava des de Mont-real i la visió de la seva expressió sense cap pressa, amable i erudita podia ser captada nítidamet per nosaltres ( jo, a més, bocabadada) així com les seves explicacions.
La meva reconciliació amb aquesta nova tecnologia és total.
Montserat Ribas

dissabte, 22 de maig de 2010

ESTIMAR

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.
I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.
Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.
Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.
A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.
Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.
Montserrat R.

divendres, 14 de maig de 2010

CRISI

És necessari, obligatori i cívic pensar i parlar sobre el tema "crisi". Hi som al mig. (Ni el futbol en pot esborrar la imatge... que ja és dir!). La meva "ciència política" té un nivell molt baix. No puc donar grans idees ni solucions. Diré el que penso.
En principi estic d'acord en les rebaixes de sous, i com molt bé va fer notar en Castells, els que ho han de patir han de ser els funcionaris ja que no poden quedar mai a l'atur. Crec que a l'Administració sobra gent i que algun Ministeri no és necessari per regir una Nació.
Aprovo que les pensions "normals" no s'augmentin (per a bé de les "no normals") i que les baixes i les P.N.C. (Pensió No Contributiva) no deixin de tenir el seu increment. El trist i irònic és que els pensionistes que les reben no poden tenir una vida digna tant si hi ha increment com si no. (El seu mal ve d'anys enrera). Al marge d'aquesta crisi.
La rebaixa dels grans sous és necessària. El que es diu sobre la medicació ho trobo encertat. Abolir la jubilació parcial també. I el xec nadó, en la majoria dels casos, és un increment de luxe. Altres decisions escapen a la meva crítica positiva o negativa, ara. Necessito endinsar-m'hi més. I sentir comentaris d'entesos fiables.
I en l'aplicació del que es decideixi demano i prego (al Cel; crec que no es pot anar més amunt...) que es faci amb justícia i honestedat. Penso que cada cas és la vida d'una persona, d'una família determinada i no es pot engegar tot per la borda "por real decreto". Una vegada més clamo pels que ja no poden viure ara dignament. I penso, en oposició, amb els sous excessius que tothom sabem que existeixen.
Ja sé que la cosa és seriosa, i amb tot el respecte pels que patiran amb aquesta austeritat que s'anuncia, em permeto una escapada irònica. No puc deixar de recordar un passatge del llibre, "Sí, Ministre", traducció en català del que fou la sèrie televisiva anglesa, de la que es va editar el llibre en qüestió. El Ministre està horroritzat perquè tota la premsa li critica el que no hagi reduït el nombre de funcionaris, com havia promès. La solució (ironia anglesa) que li suggereix en Bernard (secretari-consultor) és que pot respondre tranquil·lament que ha acomiadat 8.000 funcionaris que eren els que hagués necessitat contractar per a fer l'estudi de com rebaixar el número abusiu.
Montserrat R.

dissabte, 8 de maig de 2010

UNA CONVERSA

En les converses entre un grup d'amics que ens trobem periòdicament afloren tot tipus de temes
En la darrera, "¿como no?" vàrem comentar el problema de la nostra Església actual. Influenciats, està clar, per les contínues i reiterades notícies que la premsa i la televisió ens fan arribar. Que si tal bisbe ha dimitit perquè..., que si el Benet XVI ha demanat perdó...(això de demanar perdó s'ha estès d'una manera fulminant. Hom s'aixeca al matí pensant de què ha de demanar perdó...). Torno al tema en pla seriós. Es constata la dificultat de que els joves sàpiguen què és l'Església de Jesús, de com va baixant el nombre de seguidors del Crist. Perquè hi ha molts embolics, molta ànsia de poder, rutina de part del creients i no sé quantes coses més negatives s'exposaren.
En conjunt el to va resultar francament pessimista. Ens dol, però costa veure el desenllaç feliç. (feliç a nivell de saber entusiamar a la gent amb la Bona Nova).
Al final, la darrera intervenció d'un dels presents em va interpel·lar i m'ha fet pensar.Venia a dir que creia que es perdia molt el temps (el temps que sempre és or en la vida!) amb la crítica continuada i el comentari de tot el que se sent i ens fa mal (ens fa mal perquè ens hi endinsem!).
Tots i cadascú de nosaltres som Església. Només avançarem i la farem avançar amb un propi comportament digne, de pregària, d'estimació als altres, de dedicació als pobres i necessitats. És a dir, menys crítica i més apassionament perquè la nostra pròpia conducta sigui el més profundament cristiana possible.
La reunió aribà al terme. Era l'hora d'anar a dinar.
Per a mi la intervenció final del qui parlà em va obrir de bat a bat el cor a l'esperança. No hem de mirar el futur només amb els nostres càlculs. Hem de potenciar la fe, confiant en el Déu de Jesús.
I recuperar a Crist com Mestre interior.
Montserrat R.

diumenge, 2 de maig de 2010

LOURDES

He anat a veure la pel.lícula "Lourdes" a una sessió molt especial, A l'Alexandra, a les 14,10. En entrar i començar estava sola en la sala. En sortir ho hem fet cinc persones. Tot una mica estrany, però havia decidit veure-la per poder opinar i saber a què atenir-me, ja que havia sentit, per una banda, alguna opinió molt positiva i per altra, la decisió per part de una gran majoria de persones conegudes (gent de "missa") que han decidit no veure-la, perquè "aquest tipus de temes..."
Doncs bé, el tema m'ha atret, l'he trobat molt ben realitzada, tot revivint en els paisatges el lloc que jo tant estimo (ja m'explicaré, a continuació). I m'ha fet pensar.
Es una bona pel.lícula. Potser amb un excés de contenció en cada fet, moviment, paraula, gest... Tot això té un valor, perquè ha contribuït a poder veure-la serenament i no s'ha allunyat de la meva concepció del fenòmen "Lourdes". (M'horroritza pensar que hagués sigut tractada amb histèria i excitació). Però aquesta "fredor" o reserva continuada m'ha deixat perplexa. S'aparta una mica d'una possible realitat.
Aquests raonaments evoquen una gran defensa pro-entusiasme meu per Lourdes? Anem per parts. Estimo i desitjo anar a Lourdes. Allí em sento membre d'una gran Església, on els que pateixen són els que allí manen (no passa enlloc més), on no hi ha diferenciació de càrrecs ni autoritats. Més aviat formo part d'una munió de gent senzilla, entre els que m'hi trobo bé. I, per sobre de tot, la pregària en la cova i els seus voltants. Allí es prega i he pregat jo mateixa amb intensitat i en silenci molts cops. Cosa difícil d'assolir.
Les botigues no em molesten perquè ja ni les veig. La remor de la gent la valoro en aquella salutació a Maria, en el Rosari "internacional" de la nit. Resumint: la pregària vora la cova (m'és igual la possible veracitat o no de les aparicions) i el respecte i atenció als malalts són, per a mi, els dos puntals de Lourdes. (Ja m'he confessat...).
Tornant a la pel.lícula: la recomano, potser per la gran contenció amb que està realitzada. Que si, com he expressat la trobo excessiva en part, resulta un encert per a l'exposició d'aquest tema.
Montserrat R.

dimecres, 28 d’abril de 2010

PATIMENT

Fa pocs dies vaig tornar a visitar la Vil·la Casals (Museu Pau Casals) a Sant Salvador, El Vendrell.
Pau Casals nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va residir a França, als Estats Units i a Puerto Rico. La seva intensa activitat no li va fer abandonar mai els seus vincles amb Catalunya. El 1909 es va fer construir la Vil·la Casals, on retornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els seus amics i la família.
Aquest preàmbul no vol ser didàctic, sinó expressió de la bellesa del lloc, que, a través d'un recorregut museogràfic contemporani ha recuperat l'atmosfera familiar i la bellesa que tenia la casa en els seus millors temps.
Recomano a tothom la seva visita. Jo hi penso tornar. L'ambientació es completa amb diferents videos que, de sobte, apareixen en una o altra paret de cada estança, a mida que vas avançant per la casa. Per acabar amb el seu magnífic discurs sobre Catalunya, en les Nacions Unides. Vull afegir que el muntatge és obra d'un gran dissenyador de Museus, en Santi Giró, amic meu.
Apart de tot aquest elogi obligat, ja que em surt de l'ànima, vull fer esment d'unes paraules que en un video es van pronunciar i que reflexen tot un estat d'ànim. En un concert seu a Venecia, fa notar la veu "en off" que, abans de començar, hi va patir més que en qualsevol altre. Va patir, doncs i patia abans de cada concert. Parlo de quan ja la seva fama i vàlua era reconeguda arreu. Intueixo aquesta angoixa prèvia també en altres artistes reconeguts i de gran èxit. Tota "creació" conlleva un patiment previ. I per contrast, jo crec que la joia és també superior quan es superen, a la de la resta dels mortals.
No ho hem experimentat, també nosaltres en la petitíssima escala que ens correspon?
Montserrat R.

diumenge, 18 d’abril de 2010

DESIGUALTAT

Abans d'ahir vaig visitar, l'hotel que, vulgarment s'anomena "La Vela", per la seva forma i situació i, que el seu nom és "W-Barcelona". Situat en el mar, pràticament en el port de casa nostra. Jo ni el coneixia, ja que per poder construir-lo han tingut que situar-lo com un element portuari, degut a que la seva alçada era prohibitiva vora el mar. Es troba, doncs, en plena zona marítima, lloc al que no acostumo a anar.
Un grup conegut el visitava. M'hi vaig adherir portada per la curiositat.
En entrar, no em vaig atabalar. És un hotel gran, ampli, amb elements decoratius moderns, és a dir, res dels luxes (de mal gust) dels grans hotels àrabs, que he conegut per la televisió. Però varen "rizar el rizo" i ens ensenyaren la cambra (i en dic així perquè no trobo el nom adient) més gran. Medeix el conjunt, 3OO m2. Per a 6 persones. Consta de dues habitacions dobles, amb els seus lavabos (la paraula també em queda curta) corresponents i el cos central, amb tot tipus d'aparells d'alta tecnologia, estances amb sofàs, una imitació del doble seient de fusta d'en Gaudí (potser pensant amb el seu disenyador el vaig veure com fora de lloc), el llit doble separat per tires amples de miralls mòbils, per aillar-lo quan convingui, espai de tocador i tot el pertinent per pasar una "bona nit". En l'amplia terrassa, quatre "tomanes" per pendre el sol i una doble, matrimonial o de parella.
Vistes al mar, a part de Barcelona, al Port Olímpic, tot des d'una alçada sorprenent, ja que es troba en un pis molt elevat. El color dominant: blanc, beige, gris. Sense estridències. L'estridència era el conjunt en sí. I el cop d'efecte va ser quan ens van dir que costava només "la cambra", l0.000.--Euros/dia.
Sempre tens sorpreses. L'opinió d'una amiga amb qui després ho vaig comentar era que llocs com aquest contribueixen a donar llocs de treball a moltes persones. (En el fons semblava respondre a fer una obra de misericordia).
Feia pocs dies per la televisió van emetre un reportatge sobre Uganda. He treballat enmig de la pobresa existent a Barcelona.
Penso que aquesta grandíssima diferència és una ofensa per a gran part de la població del món.
Montserrat R.

dimecres, 14 d’abril de 2010

DEL SENTIT DE LA VIDA

El títol és el d'un llibre d'un filòsof actual, que he conegut (llegit) aquest any.
Recordo un póster (d'una série de molts, tots amb la figura de Mafalda, amb expressions escollides pel meu moment) que les companyes de Càritas em dedicaren en la meva jubilació i en el que exclama:"Jubilada, sí. Caducada, no". Serà pel póster, o perquè sóc de mena xafardera, m'interessen moltes coses i vaig acceptar la invitació del meu professor (i, ara, també amic), Joan Ordi, per assistir a unes trobades sobre Filosofia. Vaig a Callús, un dissabte al mes, dia de trobada del grup, que comporta un seguiment de llibres i apunts. (No me les dono de gran filòsofa. Només dic que m'interessa). Moltes coses no les entenc, però el conjunt és positiu. Què serà que sempre he tingut interès en assistir a les conferències o xerrades on no ho entenc tot?. Misteri.
Doncs bé, aquest any he "conegut" (ara els professionals deuen pensar que ja era hora!) a Jean Grondin, nascut a Quebec el 1955, que estudià a Heidelberg i Tubinga i segueix la línea del seu mestre, Hans Georg Gadamer. Hem seguit el seu llibre :"Qué es la hermenéutica?".
Paro el rotllo que hom pot veure's a venir. És pura introducció del que m'ha semblat nou, interessant i sobretot esperançador.
Prefereixo citar alguna de les seves frases :"La vida tiene sentido si logramos abrirlo y abrir los sentidos a la vida para poder apreciarla y saborearla". "El sentido no tenemos que inventarlo sino que ya viene como apreciación reflexionada de las cosas". "El sentido está en lo que sientes, como el sentido del viento o una música y permite a las cosa ser lo que son". "Para mí, el sentido de las cosas es la realidad misma". "Cada ser humano espera lo mejor. Gadamer, mi maestro decia que el pesimismo se miente a sí mismo. Espera lo peor, pero en la esperanza secreta de que todo sea mejor". Etc, etc, etc...
No continuo. Las he escollit entre un escrit-resum que ens va enviar en J. Ordi.
Acte seguit he comprat el llibre: "Del sentido de la vida. Un ensayo filisófico".
De manera instintiva l'he considerat "el filòsof de l'esperança". He rebut un valuós regal.
Montserrat R.

dimecres, 31 de març de 2010

POTSER MASSA.

Vull comentar el problema de la pederàstia portada a terme per membres representatius de l'Església Catòlica. Un comentari més! Jo mateixa em contradic. Ja que el que vull fer notar és la contínua repetició de la notícia: els fets, l'extensió que ha arribat a tenir...
Estic d'acord en la denúncia en la premsa. És positiu que ens expliquin com l'alta jerarquia va amagar, en un principi, el problema i, com la solució adoptada, en alguns casos, no va ser la més convincent i expeditiva, com s´ha estés el mal per molts països, el número de víctimes de l'afrenta, el perdó que ara es demana, el mal causat que ha deixat tantes seqüeles, etc, etc, etc...
Però fa molts dies que aquestes notícies apareixen en la premsa d'una manera constant i repetitiva, amb grans rètols, fotografies i detalls! Fins i tot, encara ahir, en doble pàgina, quan la notícia està ja escampada i tots hem pogut assabentar-nos ( i apenar-nos, si és el cas) dels fets veritablement ignominiosos.
Com catòlica practicant em sap greu el que ha passat (i suposo que passa). Tractem de fets abominables comesos per representants d'aquesta la meva Església, fundada per Crist i que contradiu de base el missatge que Ell va donar. Ho sento i, a la vegada, estic d'acord en que surti a la llum pública. És de justícia. I crec que pot, en part, contribuir a paliar el mal, si més no, de nous fets que puguin esdevenir. Crec que he donat la meva opinió respecte a que tot sigui públicament difós.
Però tinc un greuge en com es fa. Fa dies que la premsa en parla. Massa dies! I vaig llegir, en un estudi sobre el particular, que els abusos fets per membre representatius de l'Església és un número molt baix en relació amb els realitzats per altres persones. Crec que queda reduït a un decimal ínfim: un 0,0... i no vull posar número perquè no el sé de cert. No vull rebaixar la gravetat dels fets exposats. M'adhereixo a totes les crítiques. I ho sento íntimament.
I em pregunto, la Premsa hauria pogut esplaiar-se, com ho ha fet ara, si els causants fossin gent representativa d'alguna gran i "honorable" Entitat, al marge de l'Església? Intueixo que algún periodista hagués perdut el lloc de treball... És només suposició meva?.
Montserrat Ribas

dissabte, 27 de març de 2010

SETMANA SANTA?

A fi de poder pujar i baixar escales amb més agilitat, vaig a un gimnàs i exerceixo el que en diuen "aquafit", basat en el principi d'Arquímedes sobre l'impuls del que està submergit en l'aigua (un dels pocs "principis" que recordo de les meves classes de Física del batxillerat. Si més no, aquest record m'ha sigut útil...). I em noto millora. Fins aquí problemàtica física.
Però s'hi afegeix un element relacional i ambiental. A mi m'arriba el so del que es diu i comenta. Jo sóc incapaç de conversar amb gent que no conec. Saludo i poca cosa més. Però escolto. Que és al que anava. En el vestidor es donen les "grans converses". És obligat el comentari de les pel.lícules vistes aquell cap de setmana, amb les apreciacions i recomanacions o rebutjos pertinents. (Si no has anat a una darrera estrena no comptes per a res). Sempre hi ha la que pontifica i porta la veu cantant i a la que no es pot contradir. Altra tema són les excursions fetes o que es faran, sempre que no tinguin que atendre als innombrables néts que totes tenen. Aquí ve el lluïment de qui en té més. I els divendres, amb el desig d'un "bon cap de setmana" acaba la tertúlia. Acompanyat del meu "adéu" tímid i convencional. (Considero que sóc una mica estranya, però no hi puc fer-hi més). El resultat és que pujo les escales amb més facilitat, encara que no entri en la conversa.
No vull ser purista i accepto que aquestes mateixes tonteries les comparteixo, sense cap recança, amb amics de tota la vida. Valoro molt l'amistat i, quan es dóna, no sóc tan primmirada. Després de totes aquestes consideracions de nivell ambiental, passo al moll de l'os del meu escrit. Ahir, divendres abans de Rams, només sentia noms de ciutats: Estambul (que va ser corejada per més d'una), Sant Petesburg, Zuric, Helsinki...i fins es va arribar a anomenar Chicago. Jo seguia atentament "la jugada". En silenci, està clar.
I en tornar cap a casa, em preguntava: "Per què tothom anomena aquesta propera setmana, "Setmana Santa"?
Montserrat R.

dissabte, 20 de març de 2010

FALLES I NETEJA

Pot semblar un títol d'en Blasco i Ibàñez (no va tocar mai aquest tema, però els dos noms...) No ho és; però sí em fico en la seva terra i costums.
La meva filla viu a València, com religiosa i mestre en el col.legi de Godella (municipi prop de la ciutat). He anat més d'una vegada a viure (o veure) les Falles. No me'n estic, de dir-ho, davant de qualssevol "purista" que clami al cel... Anem per parts. Les falles, en sí, gairebé cada any similars, estan impregnades d'una série de ninots aberrants i de mal gust. (No entenc com no apareix un artista a lo "Tapies", p.ex., que trenqui la monotonia i vulgaritat. Però no; aquest any tampoc s'ha donat la innovació.) Amb alguna excepció. I em sorprèn, com positiu, la seva difícil col.locació, fruit de veritables i complicadíssimes estratègies, degut a l'alçada que arriben a assolir.
M'agrada (amb dos dies ja en tinc prou!) el caire festiu de tota la ciutat en ple passejant pels carrers, els fallers i acompanyament, amb la respectiva banda musical, ja per anar a buscar el premi , ja per portar les flors a la Mare de Déu en un gran bastiment de fusta que queda colgat de flors que completen la imatge. Veure gent contenta, o plorant, perquè moltes falleres passen per l'últim carrer abans d'arribar a deixar les flors a "La Geperudeta" amb llàgrimes als ulls (carrer que la meve filla i jo anomenem: "totes ploren", pronunciant la "e"), que són plors d'emoció, sentiment i pàtria, et fa aprecia quelcom que ells viuen intensament i se'ns encomana una mica. El caire festiu no es dóna cada dia. I ho completen les parades amb bunyols i xurros i la "petardà " de les 14 h. que atrona a tota la ciutat... Visca!!
No he parlat de "la cremà". D'aquest en fujo. La vigilia tornava cap a Barcelona (pau i tranquilitat!). Una sola vegada. Quan Teresa (filla) vivia a Burjassot, municipi prop de Godella. Vaig anar a "la cremà" de la falla infantil. La feina va ser meva per aixoplugar-me ràpidament, al primer tret (petard, allà: masclet) sota un balcó i entrar tot seguit a la porteria. I era la infantil! Ja està tot dit.
Fins aquí l'escrit per ambientar el fet. I el "fet" que vull exposar i fer saber és extraordinari!!!
El dia que vaig estar a Burjassot, a les vuit del matí, amb el cotxe, la meva filla em va acompanyar a l'estació de València, via Barcelona. Doncs bé, tots, tots, però tots els carrers, places i recons més recòndits estàven totalment nets. Cap senyal del gran esvalot que havia tingut lloc aquella mateixa nit i que durà fins a la matinada. És innimaginable. Però és així. La meva felicitació a tots els valencians.
Tot escrivint això, he recordat una anècdota, que no té res de "falla", pero sí de neteja. El meu avi Piera va comprar una finca rural a Martorelles, quan els seus fills eren joves. I els masovers van decidir, un dia, fer "una campanada", anar a "El Molino" de Barcelona. Per primera (i potser darrera) vegada. Els va commoure i sorprendre el que resumien en una frase : "Que netes anaven..." Sense comentaris.
Montserrat R.

dissabte, 13 de març de 2010

LES CONVERSES

Quina pèrdua de temps en moltes de les converses de diferents grups que ens reunim! Aquí també m'hi implico, perquè si tant m'avorreix, sóc jo també responsable del caire negatiu. Després d'entonar el "mea culpa", he de dir que visc (o millor dit, sento) moltes d'altres que em compensen les primeres. I potser no he de ser tan primmirada i viure-ho tot amb més naturalitat i saber veure l'afecte que uneix a tal i tal grup en tal ocasió. (Ep!. Això ho valoro molt!).
Concreto: Vaig anar el dissabte passat, amb un grup d'amics a St. Pere de Reixac. (Aprofito per recomanar a tothom que ho conegui: panorama esplèndid envoltat per Montserrrat i el Montseny. L'Església, amb l'alt campanar i el petit conjunt de vivendes, al seu voltant. I un jardí que només pot ser dirigit i cuidat per persona de gran vàlua intel·lectual. (En Pep). Què més es pot demanar! Penso, però, que no serviria per guia turístic perquè l'explicació ha quedat molt minsa. O no en sé més o no era aquesta la meva finalitat.)
Allí hi viu Mn. Josep Rius (en Pep, com ell vol que l'anomenem), "home de molt saber", com dirien en l'Edat Mitjana. A qui vàrem felicitar perquè se li ha atorgat el Premi "Ciutat de Barcelona 2009, de traducció en llengua catalana" pel seu llibre (i d'una teòloga) "Demostració a Teòfil". Traduir ja és difícil. Però si es tracta de composar un llibre on hi consta, plana a plana, l'escrit de Lluc (Fets i Evangeli formant una unitat) en grec i en català, l'admiració ja arriba a un límit imponderable.
El sol (cosa gairebé miraculosa, pocs dies abans de la nevada) ens va acompanyar en la conversa-explicació matinal d'en Pep, sobre el seu desenvolupament vital i cultural. (Això va ser una conversa "comme il faut"). Dinàrem i la sobretaula va ser continuació de l'encetada al matí.
No entraré en detalls del que es parlà. Només vull fer notar que, les meves paraules de felicitació van ser a que degut al seu posat, la seva trajectòria i la seva acollida feren possible que un grup de quinze persones havíem pogut parlar en profunditat i interès constant. El premi, potser, el situava en un segon nivell. No sé si és ortodoxe aquest raonament meu. Però és el que penso.
Montserrat R.

divendres, 5 de març de 2010

PETITS GESTOS

Si ens parem a pensar en el que fem o rebem al llarg del dia, apreciem que són una série de petites accions que podem avaluar i d'aqui en surt el resultat del dia viscut. (Deixo de banda ocasions, moments, dies o temporades que porten una força vital forta, en un sentit o altra.)
I parlo així pensant en el dia d'ahir. Una companya del meu antic treball em telefonà per anar a dinar juntes. Cal una série de puntualitzacions: ella està en edat laboral, jo em vaig jubilar fa dotze anys i havíem tingut una certa relació, però no colze a colze en el mateix despatx.
Vaig acceptar, està clar, l'oferiment. I junt amb un company de feina recent jubilat, vàrem dinar en un petit restaurant. (El menjar va ésser el de menys.) Vàrem parlar de temps passats, del temps present i de com composavem la nostra vida. Tots tres en situacions ben diferents. (Ens va unir molt el positiu i optimista "carpe diem").
El resultat de la trobada va ésser molt entranyable. Tot es devia a una determinada telefonada. Un petit gest, que pot semblar insignificant, però que contenia sentiment, afecte i record.
A aquests gestos em referia en començar l'escrit. Que transmeten afecte i estimació en l'altre.
Montserrat R.

divendres, 26 de febrer de 2010

VERGONYA ALIENA

Vaig sentir aquest tipus de vergonya, el darrer dilluns a la nit, veient en la televisió el programa-gala (aquesta paraula aquí no s'hi escau!) per escollir el representant de TVE en el Festival d'Eurovisió. El primer qe hom em pot preguntar és perquè dimontri he de veure un programa relacionat amb l'esmentat Festival. Són ganes! D'acord, totalment d'acord. En defensa pròpia només puc alegar que havia sortit de casa a les 10 del matí i havia tornat a quarts de nou del vespre. A la meva edat i amb el cansament a sobre, hi ha una part de la meva persona que es deixa arrossegar pel que no et faci pensar ni moure't ja més.
I, amb pena, pensava com tot això agrada a la majoria de la gent del "meu poble" (com diria el poeta). Imperdonable. Els decorats d'una vulgaritat total, alguna "artista" que confonia el cant amb el xiscle, la música que volia ser innovadora i no deixava de ser repetitiva i nefasta... I, com a punt àlgid la cançó d'un concursant que ell i tot el número, diemt-ne "musical"va resultar esgarrifós, i més si hi incloem la seva actitud d'un extremat mal gust, acompanyat de gestos grollers. Un punt pel que vaig poder valorar "el meu poble" que estava en l'audència, ja que el xiularen i l'escridassaren. D'aqui les "elegants" respostes del protagonista. Ja vaig apagar la tele. Confosa i humiliada.
Vaig recordar la pel.lícula "La cinta blanca"(No canvio de tema.) Per cert que la recomano sense cap paliatiu. Digna de veure's i pensar-hi. Es tracta de l'ambient en l'Alemagna de primers de S. XX (acaba just abans de la Guerra del 1914) . L'educació dels nens i joves té un pes important. La rigidesa dels educadors (no exenta d'hipocresia en algún cas) i la submisió dels infants al més alt nivell. D'aquí en sortiria el nazisme pensat per molts com la màxima puresa de la raça, amb totes les incongruències subsegüents. En les darreres escenes ja l'angoixa m'havia envaït.
En sortir al carrer l'aire fresc em va revifar i em va fer pensar. Vaig concloure, també que d'aquí en sortiria un poble tenaç, que acabat el nazisme faria resorgir el seu país. però, tot i amb això, vaig valorar la meva arrel llatina i el meu enramat mediterrani. Malgrat tot el nostre desmanagament, en certes ocasions. Qualsevol cosa abans que aquell rigorisme.
I tornant al programa de Televisió. Ja no estava tan contenta del meu Mediterrani!
Montserrat R.

diumenge, 21 de febrer de 2010

L'AUCA DEL SR.ESTEVE

N0!. Decididament no! Això ho escric l'endemà d'assistir a la representació. Perquè hi vaig anar animada i optimista. Recordo un parell de representacions, la darrera (fa moltíssim temps) al Romea, interpretrada per en Garsaball, entre d'altres. I també l'obra llegida un parell de vegades. La darrera va ésser editada per "Edicions 62", el novembre del 2006 (el temps passa tan depresa que consultant el meu arxiu de lectures sé que la vaig llegir el setembre del 2007. I sembla que fou ahir!)
En aquest meu petit arxiu literari (que ve a ser un reforç a la meva poca memòria) llegeixo "Extraordinària! No com teatre. Sinó el primer que es va fer, com novel.la. Edició de luxe. M'ha agradat molt"
Amb aquest bagatge dins meu, em proposen assistir a la representació actual, en el TNC, dirigida per Carme Portacelli. Ho comento amb un matrimoni amic, que deroguen l'oferta "perquè ja estem cansats de les novetats que hem tingut que patir en alguna Òpera". Jo, al contrari, m'atrau el canvi de temps de l'acció i la novetat que ha de comportar. I hi vaig. Potser per un voler estar al dia, no ésser titllada de retrògrada i viure un canvi nou en l'obra que tant recordo.
És llarga. Dura dues hores i mitja. I no em cansa. Els actors bons. Escenografia "moderna" (Perdoneu que m'escapi del tema per donar raó a aquestes cometes. El masover de la finca de Montornès, parlant-nos, cap el el 1956, temps eren temps!, ens explicità de quelcom que no recordo: "...és, parlant malament --i aqui tots esperàvem un taco fort, com només la gent del camp empra i que no deixa de tenir el seu valor--, modern!"
Torno a l'obra. Vaig sortir amb una sensació positiva, amb algunes objeccions.
Avui, en llevar-me, he passat totalment al "no"! Aquella "Puntual" tan fosca, amb el taulell que roda, el passadís "roulant" per on desfilen continuament i hieràtica els personatges, convertits, una mica en "estaquirots"...Alló no és la meva estimada "Auca". Penseu que no hi ha aquella magnífica taula del convit de bodes... ,que la parella Estevet-Tomaseta no van a Montjuic a "airejar-se" sinó a la platja...,que en Ramonet va a la processó de Corpus sense el be... (Són coses entranyables que vaig trobar a faltar). Veure continuament en pantalla gegant l'entrada a Barcelona del 26 de gener del 39, la processó de Corpus en la nostra Catedral, el Cardenal Tedeschini en el Congrès Eucarístic...,a mi que ho vaig viure tot em va cansar en aquell espai i lloc. I tot envoltat d'una foscor que no anima...
Tota aquesta escenografia en una altra obra que no fos la meva estimada "Auca del Sr. Esteve" rebria una altra crítica. Fins i tot força positiva. Però en la d'en Rusiñol, no!.
Montserrat R.

dimecres, 17 de febrer de 2010

AMOR I MORT

Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.
En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.
Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).
Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.
Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.
Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...
Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.
Montserrat R.

dilluns, 8 de febrer de 2010

"ÉSSER I TEMPS"

Aquest títol és el d'una obra de Heidegger. No us esvereu . No la comentaré a fons perquè no en sé prou. Vaig assistir a un conferència d' en F. Torralba sobre aquest llibre. I no em vaig quedar igual que en entrar. La vaig entendre! Tota! El meu éxit i alegria es dóna quan copso idees difícils. Vaig, doncs, estar molt contenta d'haver-hi anat. Dubtava...
Entre el que vaig aprendre i em va fer pensar, vull destacar dos punts que em van recordar pensaments que he anat elaborant al llarg dels anys (dels meus molts anys!). Un me'l va transmetre en Josep, el meu marit, poeta i advocat, amarat per la sensibilitat i l' honradesa. Retorno a la conferència. Heidegger era una persona fascinada per la poesia. (Aquí un toc d'alerta em va tensar...) Afirma que el poeta va més al fons de la realitat que el filòsof! (Després d'això la tensió va donar lloc a un benestar intern). I que Hölderlin és el seu poeta preferit... (El que em faltava sentir...) Resulta que, a casa, aquest poeta era un llibre sempre a l'abast d'en Josep. I, una i altra vegada, em repetia que la "veritat" s'expressa, de forma primordial i per sobre de tota altra manifestació, per la poesia. (Tot això "de casa" anava ballant pel meu cap tot sentint una gran satisfacció).
Referent a l'altra punt. Totalment personal. He escrit, fa poc, és a dir ja gran, un assaig-resum del meu pensament en relació amb "la vellesa". Escriure-ho m'ha ajudat a pensar-hi i a concretar-ho, en el posssible. Previament em vaig documentar amb varis llibres d'escriptors que han abordat el tema. Per ambientar-me. No per acoplar-me al seu pensament. De forma personal, doncs, he escrit les diferents apreciacions (pensaments i fets) que constato han sigut viscudes per mi en les diverses etapes de la vida. He vist clar que han sigut moltes i molt diverses. I torno a Heidegger (que és l'important). En torn a la consciència existencial (torno a sentir intensa tensió interna) ve a dir que tothom s'ha d'adonar que no hi era i que després de la mort no hi serà i, mentre hi sigui, hi és. Penso que el meu assaig-resum no el dono per acabat.
Me'n alegro.
Monrserrat R.

dijous, 4 de febrer de 2010

PATIMENT

No parlo de cap fet. Vull reflexar un raonament i afirmació, que he sentit fa pocs dies i m'ha fet pensar (millor dit, repensar, perquè jo ja el tenia dins meu d'una forma o altre.)
En una reunió d'amics (en la que es diun coses amb sentit, que és la minoria!) una persona va fer notar com els passatges evangèlics viscuts per Jesús de forma angoixosa li donen esperança. (Pot semblar un contrasentit. Veig molt clar que no ho és). Ens podem referir a la pregària sagnant de Getsemaní, a les paraules que pronuncià en la Creu:"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"(Com bon jueu, Jesús coneix les seves pregàries, però per què escolleix aquesta tan punyent en aquells moments de desolació i mort?). I d'altres.
Efectivament, pensar que Jesús va patir i es va mig enfonsar, en algun moment de la seva vida terrena, em conforta en els meus moments baixos. I en les greus sotragades que pateix en certes ocasions, la humanitat, tot pensant que quan dic "humanitat" parlo d'aquest, d'aquell i de l'altre,...(Vull individualitzar el patiment de l'home i no deixar-ho en una col·lectivitat que podria fer perdre la identitat de cadascú.) Només amb el silenci unit al greu dolor del Mestre podem entendre (o intentar entendre) el nostre i el dels altres.
Montserrat R.

diumenge, 31 de gener de 2010

EL SOL

Pel títol ja s'endevina que avui parlaré de les meves apreciacions meteoreològiques. Però no només del sol. Per no avorrir el personal (si n'hi ha) serà aquest tema l'inici d'altres pensaments i sentiments.
Fa més de 18 anys que visc sola. Consta així en el padró municipal, des del dia 2 de setembre de 1991. Amb excepcions. Però quan no existeix l'excepció, el despertar-me és el moment del dia més dur per a mi. Poder dir: "Bon dia!" a algú és mitja vida. Quan treballava, rai, perquè, amb les presses d'arribar a l'hora (eventualitat que no es complia gaire i va donar lloc a la cèlebre frase de la persona -Roser- de la recepció :"Ribas, arribes o no arribes...?") ni tenia temps de pensar.
I, ara, en silenci, vaig fent les coses amb un absolut mutisme. Per a molts, una solució seria escoltar la radio. Ho faig només, quan en els grans quadres i apuntaments en el suro (segona, per no dir primera, memòria meva), hi figura el nom de l'Enric com a tertulià d'una o altra radio. I aquí ve el problema, que potser m'ajuda a confortar-me una mica: buscar i trobar la ràdio adient... i el localitzo, està clar, a mitja sessió. Seré burra! Acabada la tertúlia, la radio es torna a tancar per la resta del dia. En contradicció amb el meu problema matinal, prefereixo el silenci a sentir parlar a gent. Jo voldria dir: "Bon dia!". No puc. Doncs, silenci.
I el sol? Què hi pinta en tot això?. Moltíssim! Si en fa, primera observació meva en obrir els finestrons, ja experimento gran alegria i la tristesa decau. Aquest hivern és de poc sol. Malament! I, a vegades surt, però no tarda en deixar-se tapar pels núvols. Malament també!
Un record escadusser: en la meva adolescència i joventut preferia els dies grisos... Ves per on! (Un psiquiatra en deduiria alguna cosa...). Ja fa temps que estic a favor del "sol". De totes, totes.
I, avui, dia gris, amb el cor encongit (per l'absència de l'astre) he començat llegint una carta que em va passar una cosina meva, Religiosa de Jesús Maria, escrita per una companya seva (Isa) que es va trobar de ple en el terratrèmol d' Haití. Paraules d'ella: "...tanta gente está muerta que siento estoy muerta con ellos. No sé por qué estoy yo viva (...) Debajo de los pisos veía manos que salian pidiendo ayuda (...) cadáveres por todas partes(...) la vida ha cambiado para mí..."
He sentit vergonya de mi mateixa. Amb sol, bé i sense sol, malament. Seré cretina!
Montserrat R.

dilluns, 25 de gener de 2010

ANYS ENRERA

Sé que el tema adient seria parlar d'Haití (encara que ho tinc molt present i m'interroga) o de la immigració, o si m'apureu, dels bombers de casa nostra... (ho faig notar per no donar una idea equivocada de si sóc una persona insensible... i estic fora d'òrbita).
Em situo a l'1 de maig de 1945, data en que Hitler i Eva es van suicidar. El dia següent queia Berlin asssetjat pels russos i la terrible guerra es donava per acabada. Tots ho sabeu. Ja és Història. Però jo tenia setze anys. I el meu record es va despertar i va fer un crit d'alerta, en veure un DVD que em va caure a les mans :"El hundimiento", fa pocs dies.
En principi, fujo de les contínues referències al règim nazi. Ens han aclaparat, enfonsat i extenuat amb el tema. I, ¿per què no s'han referit més a les deportacions, exilis, matançes del lideratge de Stalin a Rússia? Jo busco saber més d'aquest segon enfonsament, que va ser molt més ampli i dur. Demano més esforços per endinsar-nos en el segon genocidi. (Vergonya humana).
Recordo que el 2 de maig de l'any en qüestió vaig anar a l'escola, com cada dia: amb son, arribant tard (degut a que vivia a la mateixa illa de la porta d'entrada del col·legi, i "in mente" no comptava amb aquells breus minuts), amb la traducció de llatí sense fer i que portava a terme (malalment, està clar!) tot pujant les escales. Una de les classes del dia, a mig matí, era la d'alemany. En cridar-nos, sortírem totes, en fila i en silenci, amb la professora, la M. Inés Schnell. Es produí un petit canvi en el camí que seguírem. Ella ens va dir que anéssim a la sala de música. S'assegué al piano. I ens invita a entonar i ens va fer notar, "por última vez", l'himne alemany, mentre ella el tocava en el piano. Algo estrany passava. Va córrer la veu. S'ha acabat la guerra!. Els alemanys s'han enfonsat!. Ella tocava de manera vibrant les notes, mentre les llàgrimes relliscaven per les seva cara. Nosaltres entonàvem, adonant-nos que la cosa era seriosa:"Deutschland, Deutschland über alles...über alles in der Welt..."
Dos breus punts: l.- La religiosa, d'uns 40 anys, de família evangèlica, va ingressar en l'Ordre (catòlica) als 20 anys. Amb rebuig de la seva familia. No havia tornat a la seva terra (ni hi tornaria mai). Però la Pàtria, la terra crida perennement. 2.- Jo estava força al marge del que havia estat passant aquells anys a Alemanya. No ignorava que havia una guerra. però poca cosa més. Per un instint gratuït em sentia més anglòfila que alemanya (Com en la nostra guerra, a Salamanca, m'havia barallat i discutit - què devia dir!- amb les "falangistes", perque m'havia posicionat, de manera gratuïta, amb els requetès). Però en plena adolescència jo havia ignorat els esdeveniments que passaven a Europa, prop meu. Ni massa interès meu, ni cap explicació rebuda! Em sento avergonyida! Crec que la persona es forma millor sabent el bo i el dolent que l'envolta. (Opinió meva. És una manera de demanar perdó a la humanitat dolguda).

Montserrat Ribas

dilluns, 18 de gener de 2010

Any 2.022 - Jocs Olímpics

Quan dino sola a casa (la major part dels dies, com és normal, tot i agraint els que m'acompanyen la resta), ho faig de cara a la televisió (cosa que m'aterra en fer-ho quan dino acompanyada). No sé el que menjo quan hi ha una noticia que m'acapara l'atenció. Però, dono prioritat a la relació humana, ni que sigui virtual.
Un cas fora del normal, que em va fer deixar la forquilla a l'aire, es va donar, fa pocs dies, quan vaig veure al nostre alcalde, somrient, com sempre (tant per dir noves alegres com preocupants; ja hi estem acostumats i, penso, que potser és un propòsit d'auto ajuda pròpia i per aquells a qui s'adreça, entre els que m'hi compto) i potser més content que mai, anunciant que proposa que Barcelona sigui la Seu dels Jocs Olímpics de l'hivern del 2022! No m'estic de posar l'exclamació perquè la notícia s'ho mereix! (I aquesta segona també).
La forquilla va tornar al plat. Ni sé com va acabar aquell dinar casolà. Perquè vaig pensar: entre els morts i confusió d'Haití, la crisi, les persones conegudes que estan en l'atur prop meu, les guerres inacabables...,el marasme mundial que vivim, ara es programa una iniciativa lúdica, de la que no en sabíem res. Colossal!
I aquest "colossal", pot tenir moltes i contràries entre sí significacions: des de que et deixi estupefacte per inesperat i poc oportú (hi han moltes qüestions serioses en què pensar i resoldre!), a que et doni un toc d'alegria pel tema i l'entusiasme que empra en notificar-ho.
Anant a la realitat, penso que jo no hi seré, però, ara puc opinar i criticar o lloar. Bé la neu a Barcelona m'ha vingut de nou. Adverteix que es tracta de crear les subseus a Masella i La Molina. (Aclaració pertinent, sinó poca feina feríem).
Els diaris que segueixen a "la noticia" (punt a favor seu: no tracta de matançes i desgràcies. Ho agraeixo) comenten la gran eufòria per part dels que viuen aquests mesos entre neu, i d'atres fan notar com Saragossa i Jaca, entre d'altres llocs, ja ho tenen demanat i amb els primers veïns citats, sobretot, és una clara indalicadesa, ja que són moltes les vegades que s'han establert topades entre ells i nosaltres.(No sé quines relacions prèvies s'han establert). I algú en parla com si després d'això l'alcalde ja ho ha fet tot.(Em ve a la memòria Lc, 2, 25-29, on Simeó acull a Jesús, nen, que és presentat al temple i exclama. "Ara, Senyor/deixa que el teu servent/se'n vagi en pau, /com li havies promès.")(Dit amb tot el respecte).
Entre les opinions dures, trobo la de la Pilar Rahola en el seu article a La Vanguardia del 14 de gener: "Perdonen, pero esto no parece un proyecto de ciudad, parece la última ocurrencia desesperada de un alcalde sin ideas".
Potser no sóc tan radical, encaro que no ho descarto. La noticia, després de deixar-me bocabadada, m'ha fet somriure i veure el món tractat amb sentit de l'humor. I això té, sempre, un toc positiu. (Visca la confusió!).
Montserrat Ribas

dissabte, 16 de gener de 2010

"L'ÚLTIMA BAULA D'UN CADENA"

Comparteixo amb vosaltres una entrevista que van fer abans de Nadal a la Núria, Roser i Maria Feliu i Josep Mª Feliu Maspons, autors del llibre "L'última baula d'una cadena", Ed Azul. És el llibre del meu escrit d'ahir. El podeu trobar a la llibreria Laie, Barcelona. Del tot recmanable
Montserrat Ribas



dimecres, 13 de gener de 2010

Hom respira.

El títol sembla un contrasentit respecte al que vull comentar. Però m'ha impactat positivament, dins de la tristesa de la situació que exposo.
Vaig saber que un amic meu (per a mi, el conceptuo d'amic. Em dóna goig ser-ne.) havia escrit un llibre, junt amb les seves tres filles explicant la tragèdia familiar de patir la malaltia degenerativa mental que la seva dona, i mare d'elles, la Montse, va començar a patir ja força jove. El vaig comprar. (Jo llegeixo molt lentament, però aquest el vaig acabar en dos dies. Tot és qüestió de atorgar la preferència).
Amb ell vaig treballar en la mateixa Entitat uns cinc anys (Bé. No treballar colze a colze, perquè ell era "un jefe" (i ho dic amb tota la simpatia del món). Després no he tingut ocasió de veure'l. Però el llibre m'ha fet pensar molt. He tornat a estar vora d'ell, però d'una altra manera.
I dins del drama familiar que suposa aquesta malaltia en el cap femení de la familia, he trobat molt positiu tot el que entre plors i paciència els quatre expliquen.
Dedueixo que el començament de la malatia es devia donar en aquells anys que treballàvem. I ni una sola vegada va explicitar el drama intern, que començava (i quan aquestes coses comencen són, potser, els moments més difícils perquè encara no estan catalogades com a malaltia.) Ells eren molt joves i les filles unes nenes. Està aviat dit el no entendre el comportament diferent i estrany de la persona estimada!. Silenci per part d'ell en tota l'àrea del treball. Primer punt positiu.
Segon punt positiu: No l'ha deixat d'estimar mai. Així ho declara una i vàries vegades en el llibre.
Ara està ingressada en una residència. A vegades els coneix, A vegades no. La van a veure cada dia. Van creure, (jo penso el mateix que ells) que l'ingrés s'imposava per a bé de la malalta i d'ells.
Em permeto copiar les seves darreres paraules, amb les que conclou el llibre. "Aquest camí m'ha portat a poder dir-li d'una manera nova a la Montse: t'estimo. Perquè ara el t'estimo que dic a aquells ulls inerts és el que brolla de la pau que després d'una batalla extenuant tot ho omple".
Aquesta estimació constant i fidel, dins de l'embolic que tota aquesta situació comporta és el que respon al títol escollit. Avui dia estem cansats de separacions, canvis sentimentals... L'amor és com una joguina que es trenca i fa malbé amb molta freqüència....I, en aquest sentit, en aquest cas, hom respira...!
Montserrat Ribas

dijous, 7 de gener de 2010

AMISTAT DE GRUP

L'amistat. Tots, qui més qui menys, la coneix. (I pobre si hom no la coneix!). I la viu.
Però la vida éstà tan plena d'emocions, sensacions, il·lusions, depressions,... que si no t'ho expliquen de tant en tant, hom es va quedant reduït a viure el que et passa, i prou. Amb l'oblit d' inombrables característiques, que, bones o dolentes, són fets essencials en l'existència humana.
La pel·lícula "Buscando a Eric" (no patiu, no explicaré l'argument, ja que acostuma a ser molt llauna sentir una narració sense el valor literari ni la força artística dels actors) que ahir vaig veure, em va colpir. I de tot el seu contingut vaig apreciar (si vull dir-ho una mica cursi: "em va tocar el cor". En aquest parèntesi reivindico que parlar del toc que et fa vibrar un sentiment, per intim que sigui, no es mai cursi. Deixem-nos de timideses! A qui estimem diguem-li que l'estimem! Me'n vaig del tema...Tornem-hi!) Com deia, vaig apreciar essencialment el valor de l'amistat. Però d'un tipus que no es viu massa: amistat de grup.
L'acció recau en un determinat home, carter d'ofici, que sentint-se aclaparat per molts problemes, esdevé un home trist i amargat. I tot el grup de companys carters se'n adonen i ho comenten i pensen, tot comentant un llibre per "ajudar a l'altre" que un ha comprat. Fan plans per arranjar la situació i pensen que cadascú, un rera de l'altre, faci el que pugui perquè arribi a somriure i, com a gran èxit fer-lo riure, si és possible. Perquè opinen que el riure, millor si no és forçat, però també es pot començar per aquí, afecta tot l'organisme humà i millora físicament i psicològica a l'individu. I un rera de l'altre, amb torns establerts, se li van acostant i entre acudits o intervencions que volen que siguin gracioses, el bloquejen tot volent donar a aquestes intervencions un sentit normal. Que no resulta del tot, però es entendridor seguir aquell esforç col·lectiu i intencionat per animar el company.
I la unió de tot el grup d'empleats d'aquell cos amb l'arriscada i molt pensada actuació final, a fi de desarmar l'enemic (un problema greu a resoldre del "trist", que ja no està tan trist perquè tot el positiu dels altres li va influint) és apoteòsic.
De l'argument de la pel·lícula no me n'enrecordaré més. Del valor de l'amistat sí.
Montserrat Ribas.