dimarts, 18 d’octubre de 2016

DOMUND

En fullejar el diari el diumenge passat em trobo amb una foto insòlita; asseguts en un banc d'església (i després constataré que és un banc de basílica), en un mateix grup  a l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, Monsenyor Sebastià Taltavull, el sacerdot Anastasio Gil, Director les Obres Missionals Pontifícies a Espanya i la periodista Pilar Rahola. Tots ells somrients i en franca camaraderia.(Què passa en l'Església de Barcelona?, penso).
Doncs sí, la Pilar Rahola, qui es confessa: "no creient", es va fer càrrec del pregó del Domund, el dia dedicat als Missioners.
Recordo que, quan jo era petita, ja em van ensenyar a l'escola i  també a casa, la dedicació especial d'aquest dia. Sé que molts nens, voluntàriament, anaven amb guardioles demanant ajut monetari per a les despeses dels missioners que estaven  entregats a una doble tasca: evangelitzar i ajudar, a tot nivell, en situacions concretes i en països i llocs determinats. Al llarg de la vida he viscut prop de moltes ONGs que treballen en projectes missioners i que he seguit amb interès les seves tasques en relació a aquest aspecte missioner. I la festa del Domund, que trobo molt ben establerta, no m'ha questionat, però, com a prioritària. Sempre sóc contrària a fer un ajut puntualment a l'any. Ve a ser com el Nadal del pobre, que tant bé es va plasmar en la pel·lícula "Plácido". Per a mi Nadal, els missioners..., han d'existir i ser recordats tot l'any.
No vulll rebaixar, doncs, la importància del Domund. I més que mai la vull defensar enguany. Cal un toc d'atenció per a recordar problemes i necessitats eclesials a les que que hem de cooperar sempre els que ho vivim de lluny.  I per si ho hem oblidat.
Crec que ha sigut una sorpresa, però un gran encert el demanar a la Pilar Rahola que fes el pregó. I  li agraeixo que ho acceptés. Fou molt emotiu. Ella que es declara: "una no creient "i continua: "que, no cal dir-ho, creu en totes aquestes extraordinàries persones que, gràcies a la seva fe, dediquen la seva vida al proïsme" va parlar fortament i sentida en defensa de la doble tasca del missioner. I dic doble seguint expressions seves: "...els missioners formen part d'un ideal ciutadà elevat que suma, a la motivació espiritual, una profunda consciència de servei públic." I per acabar torno a citar una frase seva: "Em sembla d'una gran intel·ligència que la defensa de les missions catòliques, la fem, també, aquells que admirem la seva labor."
Gràcies, Pilar, per les teves paraules. I a l'organització eclesial que las ha fet possibles.

Montserrat Ribas i Piera

dijous, 6 d’octubre de 2016

SI VOLS SOMRIURE

Aquest bloc va adreçat a qui, tot anant pel carrer, en un viatge, en qualsevol desplaçament o situació en que es trobi, tingui ocasió de somriure. Sentim moltes coses de gent desconeguda, en totes les ocasions descrites, que ens criden l'atenció. Aquesta base ja existeix. Cal que ens hi fixem, que fem nostra l'expressió, dibuix o exteriorització espontàni/a que, per alguna causa ens ha cridat l'atenció. I res millor per a això que enviar un "Al carrer" a enricgoma@enricgoma.com, on explicas l'acudit (involuntàri) que has serntit de no sabem qui, o el dibuix surrealista, o la indicació mal girbada... , tot allò que ens ha cridat l'atenció i ens ha fet somriure. En aquest moment es torna a somriure. No volia forçar la propaganda, però no m'estic de dir-vos que us snimo a incorporar-vos-hi,
Aleshores hi ha una persona, el meu fill, que cada matí (jo estic amb l'esperança que Qui ens ha de jutjar ho entomi com una pregària, ja que ajuda a somriure i aixó sempre fa bé al pròxim) la seva primera tasca és; seure a l'ordinador i llegir els "Al carrer" que li envien i, triant els millors, ja que són molts els que rep cada dia, els envia a tots els que li han comunicat que volen estar en la xarxa. 
En aquests moments són 720 els socis. Amb les baixes, ja que tothom és lliure de finalitzar la relació quan vulgui... serien:792
A més, de tant en tant, organitza una celebració, que està suvencionada per tots els socis, ja que ell ha editat llibres amb aquests materials, li han agafat en revistes, periòdicament, etc...
Als meus 87 anys vaig assistir, fa pocs dies, al Palau Robert, de 9 a 11 de la nit (i la festa continuava), a un concert d'en Josep Pedrals i acompanyament, tot celebrant el 17è aniversari d'aquesta nova modalitat relacional que va idear el meu fill.
Acabo la propaganda, però deixeu-me dir que va ser molt maco i em vaig emocionar veure al meu fill mentre el meu nét saltironava al seu voltant, agraint les aportacions de tots els socis.
No es troba gaire sovint gent que, de forma desinteressada, promogui aquest "alegrar la vida", encara que li suposi feina. Vaig pensar en el content que estaria (i està) el seu pare. (Anava a posar: Amén)

Montserrat Ribas i Piera