dijous, 24 de desembre del 2015

PESSEBRE?

Efectivament poso un interrogant en el títol ja que jo ho vivia així abans d'anar a veure'l. Em refereixo al pessebre de la Plaça de Sant Jaume, el de l'Ajuntament, però que ens pertany una mica a tots els barcelonins (encara que no hi podem intervenir..., però hi va haver unes eleccions...). Havia sentit comentar que el seu context presentava una certa laicitat, que no corresponia  pròpiament a un pessebre nadalenc, que havia sigut fet així per sortir del pas, etc..., etc...

I vaig agafar el bastó, company meu inseparable, i m`hi vaig arribar, malgrat la por a patir empentes nadalenques. Aquest punt va quedar resolt: molt poca gent. El consumisme tristement típic en aquestes dates havia acaparat les multituds, vaig suposar. I tranquil·lament m'hi vaig acostar.

Vaig quedar gratament sorpresa. El pessebre va tenir la suficient força per emocionar-me. Resultat positiu. La finestra de la casa on apareixen una mare amb un nen als braços i el pare al costat (tradueixo: Maria, Jesús i Josep) ressalta de la resta de finestres per una il·luminació que l'enfoca i la individualitza. Abaix, al carrer, hi han nens (tot figuratiu, està clar) que, amb partitures a les mans a les mans, et fan pensar que canten nadales. Apart, prop de la porta de la casa, un grup de gent que porta presents . Els veïns de tota la casa es veuen en diferents finestres més anònimes. En un panell apart anterior es representen tres camells, amb els seus cavalgants. I en un altre panell s´hi veu una nena que, admirada, contempla una gran estrella en el cel, que apareix darrera unes muntanyes. Què més hi volem per crear un pessebre que representi el Nadal que jo sempre he viscut?

Vaig respirar. Si han volgut fer-lo així per borrar un sentiment religiós, els ha sortit malament. I si no, els dono l'enhorabona! Perquè jo opino, després de veure'l!, que no m'allunya gens ni mica del missatge i la llum del Nadal cristià.

Montserrat Ribas  





divendres, 11 de desembre del 2015

8 DE DESEMBRE

Aquesta data és prou coneguda pels seguidors de les meves creences. No cal especificar. I és coneguda per tothom, ja que la gent, per més laica i allunyada del tema religiós que sigui, s'hi recolza i en fa dia festiu.  I tots contents. (Jo crec que, si fos atea de veritat, voldria, per a ser conseqüent, que fos dia feiner. I totes les festes que s'apropen, quin sentit tenen per a la majoria? Bé, no era aquest el tema que volia sospesar. Per tant, punt i apart).

Des de que vaig néixer, pràcticament, he anat a la Catedral en aquesta data, a encomanar a la Puríssima, que aquest dia porta a les seves mans les claus de la ciutat (de quan aquesta era emmurallada), que guardi de tot mal a Barcelona d'una manera especial. (Ja ens trobem en la pregària de petició! Però necessito expressar la meva demanda, tot i sabent que l'atenció ja hi és, però així també repercuteixi en l'exigència de la meva possible cooperació...). De nena i de jove allò era una reunió masiva de la família Ribas. Ara, ahir concretament, érem dos cosins i la meva pròpia familia. Però és igual! En esperit em trobo amb els que ja "ens han precedit" i amb els que seguim el seu tarannà. Jo, des de fa uns anys, he avançat l'arribada i m'incorporo a  la cerimònia religiosa, és a dir la Missa que el Sr. Cardenal i el bisbe auxiliar i altres sacerdots concelebren.

Vivint encara la festa d'ahir, sento que em vaig sentir molt pròxima a tots els que hi érem perquè la unció dels celebrants, el silenci amb que la vàrem acollir, els cants del cor amb la participació de tots ens unia, no deixant de banda la pròpia interiorització. I, en donar la pau, ho vaig fer de cor i unida amb tots i cadacun dels presents perquè s'havia assolit una empatia en la pregària, la forta vivència eucarística i l'evocació de Maria.

A més, el to blau cel de totes les casulles, en honor a la puresa de Maria, el marc impressionant de la Catedral il·luminada, el silenci per a acollir les pregàries que em van ajudar a la meva interiorització, però, a la vegada, dins d'un marc comunitari. I em vaig preguntar després (i ara també) si aquest marc és el més adient per recordar la visió evangèlica... Doncs, que voleu que us digui? Només sé que jo vaig viure un encontre espiritual molt entranyable. A més, aquell marc, per a mi té una història personal (i també entranyable): aquí ens vam casar i si triàrem la Catedral, va ser perquè volíem viure un moment molt important de la nostra vida en aquest marc excepcional. (Oi, Josep, que penses el mateix?). 

Jo em sento "església", la que Crist fundà. Desitjo que sigui evangèlica, que segueixi la mirada i els passos de Jesús. I aquest mateix objectiu ha de ser el meu. I com em concreto en la cerimònia que vaig viure ahir (dir "assistir" em semblaria  pobre de sentit) vaig pensar que em destorbaven aquells senyors i senyores empolainats de l "Orden de Caballería del Santo Sepulcro" (em surt en castellà perquè no assoleixo fer-me-la meva). Els estudiosos tradicionals em donarien raons d'acceptació. Potser sí que té un sentit i unes arrels profundes. Però, ja en ple segle XXI, no em satisfà que algunes i determinades persones tinguin els primers seients reservats i destaquin així entre el poble de Déu allí present. Ah!, i que en l'altar, la dona, si bé llegeix alguna lectura (fins aquí hem pogut arribar!) brilla per la seva absència... Posem-se al dia, per favor!

No vull seguir amb un reguitzell de queixes. Em centro en tot el positiu. I en dono gràcies a Déu!.

Montserrat Ribas




dijous, 19 de novembre del 2015

PETITS MOMENTS VITALS

        Com s'ajunten les desgràcies que passen arreu del món i que, d'una manera o altra, ens afecten a tothom! La televisió ens assabenta cada dia de tantes i tantes desgràcies! I la premsa ens torna a obrir les ferides que les notícies ahir ens colpejaren, tot i afegint-hi alguna de nova, potser encara pitjor. No les enumero perquè tothom les coneix i en pateix.  
          Enmig de tot l'enrenou, encara a més, tenim a Catalunya lleugers problemes sísmics. Com el que tingué lloc a la costa ja fa uns dies. Dec dormir en un cert estat d'alarma perquè em va despertar un moviment dels llençols que, tot seguit, vaig interpretar com quelcom fora de la normalitat. Vaig estar una estona desperta amb tensió per si es repetia amb més força. No va passar d'aquí, per a mi. Vivim en tensió per tants esdeveniments punyents que tenen lloc... I això fa que qualsevol anormalitat, per petita que sigui, ens alerti i afecti.
          Jo em proposo saber captar, al llarg de tots i cada moment del dia, aquelles petites vivències i situacions que ens resultin agradables i vitals. Ahir en vaig viure dues. I me les vull tornar a explicar per sentir, de nou, aquella alenada d'aire fresc que em produïren.
         En passar, cap el vespre, ja tornant a casa, pel davant de la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, vaig veure les portes obertes i hi vaig entrar. Per cert, les portes obertes i amb la il·luminació interior, en tota església, inviten a la pregària i és una bona idea de qui ho ha disposat en la meva parròquia. Així també la nova ubicació de la imatge del descendiment de la Creu, és a dir Jesús mort en els braços de Maria (el que a casa, en dèiem, mal dit!, ja ho sé,: "escaparate"). En una fornícula de fusta i vidres i col·locada a la paret, en un lloc molt més visible que en el que es trobava abans i ornada amb una encertada il·luminació, que farà que sigui gairebé una descoberta per a la majoria de la gent.
         Estava a casa l'àvia, amb qui visquérem la meva família. En la cambra que en dèiem de "La Mare de Déu", sobre una calaixera, que ara es troba en el vestíbul de l'església, amb un reclinatori folrat de vellut vermell, al davant  i del sostre hi penjava una llanterna. En férem donació a l'església, quan va morir la meva mare. I en veure-la ahir tan ben situada, vaig tenir una alegria i sentir una calidesa especial. (Primer moment vital)
          I ara vaig pel segon. Al matí havia anat a recollir una clau, que la casa "Soler i Capdevila" em va duplicar. En la botiga em va atendre un senyor gran (més gran que jo, que ja és dir!) i també més sord que jo. Interiorment vaig opinar que no era la persona adient per atendre als clients. Però tot parlant, més ben dit, cridant, en veure el meu cognom, vàrem parlar del meu pare, a qui el seu havia conegut molt, ja que el meu com arquitecte d'un Banc va ser un bon client de la casa, i en acabar la guerra havia refet i equipat totes les sucursals de Catalunya amb les adients caixes de cabdals. Estiguérem parlant (o cridant) una bona estona: que si el seu pare, que venia de pagès es va comença a interessar, com aprenent de ferreter,en aquest ofici... que va anar a Amèrica i acabà especialitzant-se en fer Caixes de seguretat,... que aquest any celebraven els centenari de l'Empresa,... que ell era l'únic germà que era viu dels quatre, dels qui em va ensenyar una foto familiar, amb el fundador inclòs, ...Que aquest fou molt amic del meu pare...i ell el recordava. Total, que havia trobat a qui millor em podria atendre, contràriament al que havia intuït. I també vaig viure uns moments de joia i tendresa.
          I a més, havia una unió entre els dos moments viscuts. M'explicaré. Aquella habitació que he descrit tan pietosament, era propi de la generació dels avis. Més tard, el respectàvem i allí ens ajuntàvem tots el Dia de difunts per resar els tres rosaris (seguits!). Ho fèiem seriosament. Però el que no va ser tant seriós és que anàrem envaint aquell cambra amb objectes que no sabíem on posar. I una de les coses fou la caixa de cabdals que el meu pare va comprar a can Soler. La imatge i la caixa eren una mica antagòniques, però ens vam acostumar a viure-ho així i ja no ens estranyava.
         No direu que no fou un dia gloriós?. Dues vivències que em donaren pau. Penso que cal viure amb atenció i intensament  tot el que sigui positiu. Per poder respirar una mica.

   Montserrat Ribas




diumenge, 1 de novembre del 2015

"LA CONTRA" I ALTRES COSES

Hi ha gent a qui li agrada molt "La contra" de La Vanguardia (o darrera pàgina). A mi m'agradava; ja no. Per un interviu interessant, hi trobo d'altres molt aliens als meus interessos. Pot ser que no m'interessin ja moltes coses? El que sí veig és que sóc més crítica. Com que he començat per ficar-me amb La Vanguardia, he de dir que l'article d'en Quim Monzó que llegia sempre amb molt d'interès, trobo que han perdut el to irònic i divertit que abans sempre hi trobava. El que sí li agraeixo és que no parla d'aquesta política actual de casa nostra, que, malgrat la visc amb molt d'interès, arriba a esgotar tota la part del meu cervell que li pot concedir l'atenció. Ah!, i un altra cosa: no he pogut soportar mai les "revistas del corazón" i resulta que, ara, les trobo en el diari esmentat. Asfixiant! M'hauré de repensar canvi de premsa habitual.
L'augment del sentit crític ho deu donar l'edat. Perquè jo ja estic avançant triomfalment per la quarta edat (qualificació que m'invento, ja que fa més d'un anys que he canviat possibilitats d'acció, i d'estudis. I una mica de tot). Estic més a casa. Perquè : "Tingues cura al caminar... Surt amb el bastó... Sempre en taxis... Porta penjada "la medalla"... No pots estar sola..." m'ho sento a dir per totes bandes. Decididament estic en la quarta edat (que ja és l'última). Ho dic, després de pensar-hi molt, sense recança.
Al tenir que reposar la cama, que si fer fregues al genoll, que si medecines a dojo, si pomades als canells, que si és l'hora de "sintrom" (és un veritable toc d'alarma!) que si caminar pel passadís... , les sortides al carrer se'm fan més estranyes i fatigants.
Torno a "La contra"  a la que he al·ludit. Un bon senyor, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment ens diu que el dormir, menjar, caminar, fer exerceici i relacionar-se influeixen positivament en el cervell. ("Aquí te quiero ver, escopeta"!). En aquest moment només puc cuidar el meu cervell amb dormir (que ho faig en profunditat i alegria, tot pensant en les matinades obligades de la meva etapa laboral) i menjar (gràcies a la meva filla que vetlla per mi dia i nit i a qui no li agrairé mai prou...). Però el fer exercici i el relacionar-se? Estan en temps d'espera (i moltes vegades, qui espera, desespera...) No sabeu, com el so de trucada del telèfon inalàmbric, que sempre tinc vora meu, m'omple d'alegria. És una veu, una veu coneguda, que em torna al món dels vivents i ens comuniquem, i em sento acompanyada...
Vull reprendre la vida normal que exercia en la meva tercera edat, és a dir, fa poc més d'un any. I m'esforço i intento sortir al carrer, del que torno molt cansada però contenta. Un pas endavant!.
Bé, aquest escrit pot semblar que està ple d'incongruències i improvisacions. Però és tal com em sento ara. I volia explicar-m'ho a mi mateixa.
I aniré fins el final. No he restat aquesta primera setmana, després de dotze dies d'immobilitat a la Dexeus, a casa, tancada i barrada. Acompanyada per la meva filla (el meu àngel de bondat) he anat a escoltar dues conferències, i vist dues pel.lícules. Hi he vist gent. I sortir al carrer m'ha donat vida. 
I reconec que estar una bona estona llegint quieta i amb una pau que m'ha sobtat, també ha sigut beneficiós per a mi. He llegit, i n'he fet un resum, entre d'altres: "Alguien así es el Dios en quien creo", (llibre que recomano). Autor: Andrés Torres Queiruga. Editorial: Trotta. 2013. 
Citaré algunes frases del llibre, que m'han colpit: "Dios no se halla ausente del sufrimiento y la desgracia. Pero está ahí, porque quiere nuestra alegria, se pone a nuestro lado en busca de la alegria posible y en cualquier caso de la alegria eterna", "El mal no es un castigo. Es un obstáculo, aquello que Dios no quiere, en cuya superación trabaja El mismo, apoyando e inspirando nuestro esfuerzo".
Em sembla entendre una mica la frase de Teresa de Lisieux. "Tot és gràcia". 

Montserrat Ribas

dilluns, 12 d’octubre del 2015

EM SAP GREU!

Avui serà molt curt. Una petita nota per a compartir un sentiment que m'ha sorgit tot llegint una esquela a La Vanguardia, ja fa uns dies, No conec en absolut al difunt ni als familiars. No voldria ferir a ningú, si això arribés al seu coneixement. Parlo per pura intuició meva.
Al final de l'esquela d'un senyor, (jove, gran? No posa l'edat) com epitafi han escrit les següents paraules: "L'X ., peculiar per les seves bufandes, corbates, tirants i mocadors vermells." .Ho he llegit dues vegades, perquè ho he trobat pobre, trist, com a compendi d'una vida. A mi no m'agradaria fos el meu resum vital.
He d'afegir, al seu favor, que intueïxo uns familiars o amics xirois, alegres i molt atents a aquestes peculieritats del seu amic o parent, que animà la seva vida. Molt positiu. Tot el que és vital és bo.
Però ho continuo trobant pobre i trist com a resum que vol caracteritzar una vida. Potser millor citar-ho en algún  altre lloc o moment...
És el que jo penso.Que cadascú pensi el que vulgui. 

dimecres, 7 d’octubre del 2015

MIGRACIONS I FRONTERES

Fa dies que, en llegir el diari, i es remata quan veig el Telenotícies, tinc un nou crit intern d'indignació. Amb el problema de l'emigració. Considero que, en aquests moments, és el problema cabdal que pateix gran part de la humanitat en ple. Potser algú pensi que existeixen afers pitjors a nivell gairebé mundial. A mi em frapa i em deixa sense esma tantes imatges dels que pateixen fam, set, malalties, desordre, tirats al carrer i camps en espera dels trens on no podran pujar, de la patera o vaixell on no podran viatjar... Homes, dones, lisiats, nens, vells, malalts que emprenen la ruta, a peu, de molts quilòmetres, perdent la vida pel camí, i si assoleixen el seu desig, aquest es transforma, tantes vegades!, en la pèrdua de la vida i es talla en sec l'esperança i la lluita pel seu esdevenir.
No tinc altra manera d'unir-me al seu patiment que la meva pregària de dues paraules: "Senyor, Senyor..." en els passejos en solitari, en els meus silencis a casa. Sense més detalls, perquè el Seyor que coneix els nostres pensaments i està present en nosaltres, ja sap el què vull dir després d'aquesta invocació. I la meva pregària no es limita a la del matí i nit, com ens ensenyaren a l'escola, tot i que aquestes formen part de la global, la del tot el dia feta d'una manera automàtica i plena, a la vegada. I em sento prop d'ells i pateixo amb ells, a qui molts anomenen d'una forma despectiva i el que en realitat són: els pobres.
Dono compte del meu estat d'ànim per comprendre que en la meva agenda vaig apuntar l'acte d'inauguració del curs que "Cristianisme i Justícia" comença amb la conferència "Fronteres contra els pobres: fronteres contra el Crist", a càrrec de Mons Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger. I, efectivament, vaig sentir parlar d'aquest problema agudíssim, amb les paraules d'una personalitat que el viu a primera línia en les persones de molts dels seus amics que són el pobres que decideixen lluitar i viure una vida digna. Quan els hi demanen la benedicció pel camí que volen emprendre, pensa que són moltes les que han sigut signes d'extremunció. 
I ens va fer pensar que hem acceptat que les fronteres siguin impermeables per als pobres, que tenim una valla amb tot tipus de censors, tecnologia i professionalitat per a detectar persones, no per a la seva trobada, sinò per al seu rebot.
I ens cita com Jesús de Nazaret se'ns ha revelat com un Déu sense fronteres, amb el seu apropament als leprosos, als que ploren, als desgraciats, als pobres en general. D'aquí que si excloem l'immigrant, al pobre, a l'altre, excloem al mateix Crist.
I ens interpel·la : "Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos".

Montserrat Ribas 


divendres, 25 de setembre del 2015

LA MORT I LA VIDA

Començo amb aquest títol transcendent el primer escrit del nou curs perquè així ha sigut el meu començament real de la meva vida, ara i aquí.
Tenia "in mente" dos comentaris més a exposar, però a l'hora de començar a escriure, el darrer episodi vital m'ha ofuscat totalment els altres. No tinc altre pensament al cap. I m'he de desfogar i parlar del luctuós succés, que durant més d'un mes, m'ha tingut tensa i bloquejada. I la ressaca se m'ha incorporat. Més que per comunicar-ho a qui  vulgui llegir-ho, la meva necessitat en escriure aquestes línies és per parlar-ne amb mi mateixa, comentar-m'ho, pensar-hi, intentar entendre... 
L'Anna M. Seix, dona del meu germà gran, en Manuel, va morir fa dos dies. Ahir, l'Eucaristia, els records expressats per dues nétes i una filla i la trobada final dels més propers en el cementiri de Montjuïc ompliren el meu matí. I tot continua dins meu.
Només he necessitat dues línies per expressar el fet en sí, però el pòsit de pena, aflicció, incertesa i dolor que m'ha commogut (i em commou) va començar el 19 d'agost, en ingressar ella a l' UCI de la Dexeus on ha estat fins el 22 de setembre. No la vaig veure. Els fills tenien la primacia. Però la meva telefonada diària esperant apuntés una mica la milloria era el desencadenant del patiment de tot el dia. Fins que fou dita la sentència final. I penseu, que la darrera vegada que la vaig veure, el dia del seu sant, 26 de juliol, estava plena de salut (tot i que va enyorar tant al seu estimat Manuel, des de feia dos anys i mig) i animada a fer dos viatges amb els fills. 
Senyor, Senyor, per què la mort, que és l'encontre amb Vós, ha de ser tan dolorosa pels qui els estimem i quedem encara aquí abaix?
Canvio de xip. Penso en unes paraules que em poden aclarir i portar-me, de nou l'esperança, ja que, en sentir-les, les havia valorat i sospesat amb el dolor latent que desvetlla tot enfrontament amb la mort.
El 17 de setembre em trobava al Monestir de Pedralbes (Déu meu, quina bellesa, quietud i pau aporta aquell claustre a la nit, il·luminat adientment!. L'entorn influeix en l'esperit... Gràcies, Senyor!). Allí, Juan de Dios Martín Velasco i Andrés Torres Queiruga van parlar serena i profundament de qui anomenem Déu.
Van parlar de Déu com Presència transcendent, no objectivable o sigui que no es deixa veure, però que està, ho sapiguem o no, en cada un de nosaltres. Van citar alguns versos de Sant Joan de la Creu: "Adonde te escondiste. / Amado, y me dejaste con gemido? / (...) si por ventura viéredes / aquel que yo más quiero, / decidle  que adolezco, peno y muero."
I de la Creaciò. No és quelcom que Déu faci fora d'Ell. Sortim de l'amor de Déu, d' Ell mateix que ens crea pel nostre bé i arribem a la Plenitud que és la plena unió amb Ell. La creació és contínua per part de Déu, ja que sosté la nostra vida. I ens crea capaços d'estimar, pensar... A través de les lleis de la vida.. Vivim en Déu i des de Déu...
Quan sentia tot això, que exposo una mica desordenadament, la pau s'anava endinsant en mi, ja que és vivencial per pensar en tots els que ens han precedit vers i en aquesta Plenitud i a la que tots som cridats. 
I penso que Déu ha estat amb l'Anna M. sempre, i en cada un dels moments de la seva angoixosa malaltia i per sempre més. I amb cada un de nosaltres. 
El dolor s'esmorteix i es converteix en dues exclamacions: "Gràcies, Senyor, pel vostre amor i presència!" i
"Gràcies per la capacitat que ens has donat d'estimar tant!"

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 7 de juliol del 2015

JOSEP !

Sí, Josep, m'adreço a tu directament en aquestes línies, com tantes vegades faig, de paraula, al llarg dels dies. Fa 24 anys que no estàs al meu costat. Però sí que hi ets d'alguna manera. Lloat sia Déu, que et va donar una fe ferma, malgrat tots els teus dubtes, que comentaves amb mi. I a mi m'ajudares molt. Tant en aquest sentit, com en donar a la meva vida i pensament una obertura que em va descobrir molts horitzons, ja que estimaves la vida amb tanta força...
Però, ara, vull concretar la meva i teva joia, que d'alguna manera o altra, devies viure el dissabte darrer, de 9 a 11 de la nit, tot sentint el recital dels teus poemes, acompanyats de música, (a càrrec de flauta travessera, fagot i arpa) de manera adient conjuntada amb les teves paraules i els teus sentiments recitats per un bon actor.
Tot té la seva història. Tu vas deixar un plec de poemes teus, en set carpetes que portaven diferents títols. A més de molts altres papers sense catalogar, repetits en el teu incansable anar retocant les paraules justes que volies expressar. Va ser en Santi, el teu amic, que em va advertir: "Si no recopileu els poemes d'en Josep i els treieu a la llum, tota la seva obra acabarà en les escombraries. I no s'ho mereix!".
I hi vaig treballar. Pensant i calibrant amb els fills quina era la frase definitiva d'aquest i aquell altre full... I va sorgir el llibre, que presentàrem fa un parell d'anys.
Fa temps, no sé gaire cóm, perquè encara no ho he entès del tot, un grup musical, el Trio Lycopersicon, va parlar amb l'Enric, explicant-li que volien juntar la veu de l'actor, Enric Arquimbau. interpretant els teus poemes, amb el seu acompanyament musical. L'Enric, amb molta satisfacció, va donar el seu vist-i-plau.
I tu vas poder sentir recitar 39 poemes teus. Jo els sentia, més ben dit, sentia les teves paraules quan m'ensenyaves els poemes en un començament, a mig fer, en el teu despatx de casa, en el menjador, en el despertar teu, a les 5 de la matinada, que és quan et venia sovint la inspiració em deies... I recordava les meves sortides matinals de diumenge a esbargir els nens al Parc Cervantes, tot dient.me tu que restaves a casa, perquè creies que era un matí per un poema que et voltava pel cap. I en tornar jo, del Parc, t'acostumava a trobar content perquè el poema s'havia fet realitat. Tot demanant-te jo que me'l mostressis, em deies: "No, no tinc res escrit, però el tinc en el cap..."
I vaig sentir: "A la plaça de l'Ereta / anant cap a Sant Llorenç / les monges de l'Ensenyança / hi tenen un convent/ Jo tenia catorze anys /  i ella en tenia tretze / Jo els últims pantalons curts / ella mitjonets i trenes / " (...)
I els que dedicares als nostres fills en el dia de la seva Primera Comunió: "L'amic d'avui, Enric, els importants de sempre / ni el tenen massa en compte, ni se l'estimen gens. / Tu fot-te'n i quan vagis o vinguis de l'escola / estreny ben fort la mà del xicot del fuster." (...)     "Filla, que el noi del fuster / se t'acosta amb la mà estesa, / mentre et crida tot baixet / dient el teu nom: Teresa. / Entre la serra i la biga / ja sou un: amic i amiga. / Recorda-ho sempre, Teresa," (...)  
I molts d'altres. Sempre les teves paraules que jo escoltava amb l'emoció continguda...
I la teva dèria de no voler publicar... En acabar el concert  de música i de paraules teves, un fort aplaudiment de tots els que ens congregàrem en el Monestir Cistercenc de Santa Maria de les Franqueses, es va deixar sentir, mentre l'actor aixecava ben alt teu llibre.
Josep, enhorabona de tot cor i amb tota l'emoció. I gràcies per tot.

Montserrat Ribas
      

dimecres, 1 de juliol del 2015

" SU PERRITA"

Amb el títol d'aquest breu escrit no podríeu saber sobre el que us vull parlar. I, a més, en castellà!
Resulta que, tot suposant que al possible lector li passa com a mi aquests dies, en llegir el diari o sentir les notícies quedo aclaparada! I tinc interès per tornar-ho a sentir o veure per saber com es va desenvolupant. Amb el cor encongit, em sento unida a tanta gent que pateix per una o altra raó, i a qui voldria consolar...
Que si tanta matança indiscriminada en aquella platja, que si tants (molts!) soldats han mort en aquella frontera i en aquella altra i en la de més enllà..., els qui han trobat la mort en aquella mesquita, Grècia amb el seu problema econòmic i les cues de gent als caixers i la limitació per a ells de disposar dels seus diners... Tot és com un gran caos que es va incrementant dia rera dia. I ho estan patint gent del carrer, com jo mateixa...
Senyor, Senyor, Tu pots més que nosaltres! Ajuda als qui ho viuen i als qui en són els causants! Aquesta pregària, d'una manera inconnexa, però de tot cor, em va sortint esporàdicament al llarg del meu dia quan el silenci es fa al meu voltant i penso, penso i penso...
Com un interval en aquest viure desassossegat, sorgeix alguna nota, algun fet que ens retorna la calma, perquè ens fa somriure. Concretament, en el meu cas, ahir tot llegint les esqueles del diari (sí, sí, sóc de les que llegeixen les esqueles, no me'n amago. Això per enredar més la troca dels meus pensaments; però és així, què hi farem!) Però, ahir, em va fer somriure llegir una petita esquela que deia: "...sua hijos X i Y; su perrita, Z, y demás familia, lo comunican a sus amigos y conocidos, y les ruegan un recuerdo en sus oraciones. La ceremonia...." He deixat  també en l'anonimat el nom de "la perrita", ja que la tracten com un més de la família i ella també  ens comunica la defunció de la seva mestressa. Em poso en el seu punt de mira. He anat pensant en la companyia que aquesta gosseta li deuria fer a la Sra, ara difunta. I el meu somriure, primer una mica burleta s'ha anat convertint en congratulant i agraït.

Montserrat Ribas



dimarts, 9 de juny del 2015

MALLORCA

No parlaré de platges, ni de turisme, ni dels magnífics racons de Mallorca, ni de les seves possessions, ni de la serra de Tramuntana...Recomano a tothom anar-hi, això sí.
He passat una setmana a Palma, invitada com des de fa quatre anys per la Comunitat de les Religioses del Sagrat Cor, Societat a la que pertany la meva filla. Amb ella, doncs, gaudeixo d'uns dies de calma en l' illa, on estic molt ben atesa per les nou religioses, que, alhora ens deixen en una total llibertat de moviments i horaris. Ah! i de la cuinera, l'Encarna, que ens té preparats els típics plats de la cuina mallorquina, i amb la seva simpatia i parla tancada del lloc, acaba d'arrodonir les nostres vacances.
En la terrassa de la casa on ens hem allotjat, situada a la part alta de la ciutat he gaudit de la lectura d'un llibre, trobat en la seva biblioteca. Es tracta de:"Creo en la vida eterna" de Carlo Maria Martini, qui va néixer el 1927 a Torí, entrà en la Companyia de Jesús el 1944, és nomenat per Joan Pau II arquebisbe de Milà en 1979 i en el 2002 presenta la renúncia, en complir 75 anys. Es retira a Jerusalem el 2003, dedicat a l'estudi i a la pregària. En el 2008 torna a Itàlia, per motius de salut, i mor, després d'una llarga malaltia, el 31 d'agost del 2012. Aquest llibre és publicat per Edicions Sant Paolo s.r.l. 2012.
No crec que ningú mai s'hagi endinsat en un llibre semblant, tot passant uns dies a Palma de Mallorca. Jo vaig sentir-me molt acompanyada per les paraules que conté. Tot i no deixant de fer turisme.
El fonament del llibre es centra en l'angoixa que s'acostuma a sentir, a l'envellir, pel problema de la mort. Per cert que acabava de llegir un llibre de l'Espinàs, "A ritme del temps. Notes d'una vida", en que exposa una breu autobiografia, en vers lliure, i cap el final es queixa:" Protesta. /Qui va ser l'inventor / el disbarat que hem de morir?/ (...) I ens han donat pulmons / per cantar amb alegria.../ i perderem a poc a poc la veu / penosa incoherència / I no segueixo. Només dic /  que algú hauria de fer-hi alguna cosa."
Retorno a Martini.: " El miedo a la muerte es un hecho existencial, un hecho desagradable, de algún modo imposible de eliminar (...) No se puede combatir el miedo a la muerte con el razonamiento, porqué surge por si solo, és invencibe(...). I passa a parlar de com Jesús va superar la por a la mort gràcies a l'abandó al Pare a Getsemaní i va ser consolat per la seva perseverança en la pregària. Textualment diu:" Nosotros seremos verdaderamente hijos cuando hayamos pasado por esta prueba aprendiendo la confianza y el abandono al Padre. En la hora de la muerte somos confortados con el mistrio del abandono de Dios, de saber confiarnos al Padre como hijos.". En  la seva presetació, Giuliano Vigili ens diu:" La reflexión parte aquí de un miedo a la muerte, que es un instinto inextirpable, pero que no debe convertirse en angustia, una verdadera forma de esclavitud que paraliza la mente y el corazón."
Resumint el que jo he captat: L'angoixa de la mort només pot ser eliminada per la conversió, la pregària i l'abandó al Pare, tot confiant en Ell.
I aquesta lectura no em va enterbolir la pau i el descans. Tot al contrari: Vaig saber apreciar la ciutat de Palma, les persones que ens acolliren i tot el panorama de l'illa més que mai. 

Montserrat Ribas 

dimecres, 20 de maig del 2015

"EUROVISION"

Sóc una mica masoquista. O potser molt. Ahir a la nit vaig voler veure, i ho vaig fer, uns minuts del programa de la televisió on transmetien l'"Eurovisión". (Deixo el nom en castellà, tal com l'anomenen). Els 20 minuts finals.
Vaig estar patint aquests 20 minuts. Una gran (i horrorosa) escenificació amb, llums, llumetes de colors, escenari molt gran, envaït de fum, i entre llums i fumera cantava una noia: cabells negres, estirats de punta i en les espatlleres del vestit unes plomes com d'ocell gegant, també negres, com el vestit... I no cantava, xisclava i cridava. Era la darrera cançó. En acabar aquesta, amb un canvi continuat de llums i llumetes que envoltava l'escenari i la gran platea, per a precedir a la votació, van passar una breu representació de tots els "artistes" que havien protagonitzat la seva cançó. Sóc benèvola anomenant així als crits i esgarips, que tots ells feien (una excepció : Itàlia es va presentar com Déu mana. Tant la cançó, com els actuants) a ple pulmó, ensordint l'ambient, que ja estava prou dens amb el fum, les llums i llumetes en moviment i l'aspecte dels que actuaven com embogits... Jo ho mirava, però per dins pensava amb l'Heroica, intentant contrarestar, en el possible, el que ara en diuen música.
I els personatges... Em té obsessionada aquella Conchita Wurst, que amb bigoti i barba té un èxit en aquests tipus d'ambients. Encara no sé si és dona o home. Però tant és! Endavant i visca!   
I en aquest món vivim! Com ens hem d'entendre? Perquè la fal·lera d'aquest tipus de grinyols i soroll és el que agrada a la joventut i als que es volen creure que encara són joves. I això va avançant. I ha anat empitjorant. Pot empitjorar encara més? M'esgarrifa pensar-ho.
Ja sé que que en la vida passen coses pitjors, com l'atur, la fam, el patiment, les guerres... Però l'espectacle que comento té tant d'inhumà, que a mi em fa vergonya com l'home (home i dona, per deixar-ho clar) es pot entusiasmar amb aquest espectacle. Perquè s'entusiasmen...
També suposo que fomenta el moviment de diners. I el negoci és el negoci... Però jo el valoro com un assassinat al bon gust, a la bona música i a la dignitat humana. 

Montserrat Ribas i Piera    

diumenge, 12 d’abril del 2015

COM PASSA EL TEMPS!

(Això també pot tenir referència al temps que no he escrit cap bloc. I'm sorry, si algú ho ha  trobat a faltar. A mi m'ha fet patir perquè sembla que no visqui en aquest món si no tinc res a comunicar. Però diferents circumstàcies m'han portat a aquest silenci exterior, que no interior).Punt i apart.
Avui he recordat un personatge, mort ja fa molts anys, que em va commoure espiritualment quan els dos teníem uns trenta i escaig anys. Ara, a la meva vuintantena, l'he reviscut intensament. Quan això és possible és que mai l'he oblidat.
He fet una sortida matinal, avui diumenge amb cotxe, amb la meva filla. Sense altra premeditació que: "Veure el mar!". Hem conegut el parc fluvial del Besòs, I dic "conèixer" perquè els canvis a Barcelona et fan anar trobant una ciutat nova a "cada cantonada".
Anem al passat. Fa uns cinquanta anys, jo, ja casada, però sense fills encara, vaig voler utilitzar la meva vida tenint alguna relació amb la gent d'algún barri extrem a qui pogués aportar els coneixements que em van ensenyar en els estudis d' Assistent Social, que havia cursat. 
Acompanyada d'una amiga que coneixia Mn. Jaume Cuspinera, rector d'una parròquia en el Besòs. Li vaig oferir la meva col·laboració en el seu barri. Em va acceptar. No sé si vaig donar o orientar a la gent que em venia a trobar al despatx. Jo ho vaig fer el millor que vaig poder. Però les dificultats eren moltes. Les cases del barri recent construït i on els seus ocupants eren immigrants del sud de la península, la majoria qui l'ocupaven. Fora del seu ambient però amb un sostre! Amb problemes a dojo.
En acabar l'horari establert de la feina, pujava sempre al pis de Mn. Cuspinera, a comentar la problemàtica individualitzada que m'havien comentat en el despatx. Preguntes, respostes, possibles solucions... tot es barrejava en aquella estona de conversa. Jo no sé si la meva feina fou fructífera envers els habitants del barri. El que sí puc dir que qui va aprendre molt en el sentit de beneficència i/o caritat ben entesa i en un conjunt cristià de la vida vaig ser jo escoltant la conversa esmentada, final de cada jornada.
Perquè el que el mossèn em va fer rumiar amb les seves paraules, el que em va ensenyar i conscienciar amb la seva manera de pensar i fer va ésser extraordinari. De sobte em trobava en un barri pobre, que començava a créixer. Amb dificultat, amb gent desplaçada de casa seva on van néixer. Avui, mirant el barri tan canviat i consolidat respecte al que jo havia viscut, sense descartar la problemàtica que hi pot encara haver, m'ha sorgit, de nou, la figura de mossèn Jaume. Home delicat de salut, diabètic, amb una vitalitat i anant a la veritat de les coses que passaven al seu voltant amb una força gegantina, que em va fer pensar i veure el món com ell ho vivia i veia.
Com exemple de la seva fortalesa citaré una conversa que es va establir entre ell i una noia (uns 40 anys), que tingueren en la meva presència. Ella una "santa" noia que havia vingut a viure en un barri pobre, per ajudar en el possible, li deia que no sabia com dormiria perquè no li havia arribat el llit i ja era tard... La resposta tallant i una mica fulminant del mossèn fou aquesta: "I tu pretens poder ajudar en un barri com aquest i no ets capaç de dormir unes nits amb mantes a terra?" Impactant! Era exigent amb els altres com ho era també amb ell mateix.
Tot això i molt més estic revivint en el dia d'avui.
I penso com una persona ferma, activa i sobretot autèntica  va poder influir en el meu pensament amb unes quantes conviccions pensades i viscudes. 
Gràcies Mn. Cuspinera.

Montserrat Ribas
  
  

divendres, 6 de febrer del 2015

ÀVIA

Per fí ha arribat el meu net. Es diu Fuong .Té sis anys i mig.. Nascut a Vietnam. Adoptat pel meu fill, solter.
L'estiu del 2009, a l'hora d'esmorzar, de sobte, em preguntà l'Enric: "mare, estàs de bon humor?" El meu posat, sense paraules, va ser resposta afirmativa. I continuà, fent-me una abraçada: "Vull adoptar un fill" La resposta meva va ser abraçar-lo més fortament, mentre unes llàgrimes lliscaren per la meva galta. Fou una gran i apreciada notícia.
I avui, a les 7 del matí, la meva filla i jo els esperàvem a l'aeroport de Barcelona. Els dos viatgers arribaven somrients a Barcelona després d'un viatge de 15 hores.
Si us fixeu en la data del començament, inici dels tràmits, i la d'avui, la de l'arribada, els anys han anat passant, amb esperançes, desil·lusions, incerteses... Per ja és aquí!!!
És un nen alegre, belluget, crec que podrà ser equilibrista, primet, maco...(Estava a punt d'escriure: "el nen més maco del món", però és la frase típica de les àvies i em resisteixo... Però ho és!).
Van anar a buscar-lo els dos fill meus. Ella hi va estar 10 dies.Vull ressaltar la meva gratitud pel tarannà actual de les Religioses del Sagrat Cor, Societat a la que ella pertany. Via lliure pel viatge i els dies que ella cregués convenient per a l'ajut al germà ."M'ha ajudat molt la Teresa" ha sigut el seu comentari: companyia, afalacs al nou i únic nebot, compres de tot tipus de roba que necessitava, mobles pel nou quarto de dormir, omplir-li la nevera aquests darrers dies, etc, etc, etc...
I del noi, què en diré? Un embolicar-se la vida tot fent feliç a un nen deixat en un orfenat des dels seus primers dies.
Vull copiar trossos de l'escrit de l'Enric. M'ha emocionat. Li van demanar unes paraules per ser dites el dia de la paternitat (entrega del fill al pare. Ho va escriure en català i ells ho traduïren). Diu així:
"Distingides autoritats de la República Socialista del Vietnam, senyores i senyors, Abans de res, els vull agrair de tot cor totes les gestions que vostés han portat a terme perquè aquest procés d'adopció del petit Nguyen (Wen) Trong Phuong sigui un èxit.
(...) Vull adoptar aquest nen en l'estima i el respecte del seu país d'origen, el Vietnam, i a la història, la cultura i les tradicions vietnamites.
(...) Com a pare adoptiu estimaré a Fuong, li aportaré la seguretat personal i els valors humans que són imprescindibles per a aconseguir una vida estable i feliç, l'ajudaré a madurar com a home lliure i responsable i li aportaré els coneixements i les virtuts necessàries perquè sigui un bon ciutadà i una bona persona. Perquè així mateix, en un futur, ell sàpiga estimar i educar els seus fills i així, tots plegats, contribuïm a construir una humanitat més lliure i més fraterna.
Estic molt empcionat i satisfet amb aquesta adopció que vostès tan amablement han aprovat i els hi asseguro que Fuong tindrà una vida feliç i plena. Perquè l'educaré en l'amor i alegria, la saviesa i la paciència, el sentit pràctic i la sensibilitat artística. El meu fill aprendrà a treballat i a conviure, a estimar i a aprofitar tot el de bo que ens ofereix la vida. Moltes gràcies".
Crec que en Josep, el meu marit, també n'està ben content. Tot el que penso i escric ho dedico a  ell, qui ho va fonamentar sense pensar-hi.
Demà serem cinc els que dinarem a casa meva.

Montserrat Ribas

dimarts, 20 de gener del 2015

RECORDS ESTIMATS

Ja sé que, a nivell mundial ara succeeixen tants esdeveniments punyents, que el que toca és escriure sobre assassinats, venjances, caricatures, condemnes... No m'allargo. Ho coneixeu tot per la premsa, la televisió, la ràdio i per totes les maneres de fer volar les notícies, de les que jo encara ( i, a més em nego a aprendre-ho) no en sé ni el nom i, per tant, no sé fer-ne ús. Però amb les primeres i tradicionals ja estic una mica al corrent del que passa en aquest món que sembla capgirat.
Si penso en mi mateixa, també em tocaria parlar de metges (dos o tres cops per setmana tinc una visita amb un o altre) i del meu ingrés en la Quiron-Dexeus (que ja s'està convertint en la meva segona residència...) on de nou hi he estat uns set dies, dos d'ells a la UCI. Com sempre: bronquis-cor. I una convalescència llarga, amb moltes visites mèdiques, caminades passadís amunt i avall de casa (al tanto la musculatura!)... 
Aquests dos temes exposats són els que més m'envaeixen en aquests moments. Però faig un salt en el buit, o més ben dit en el passat i m'aboco en pensar en moments importants de la meva vida passada que em donen vida, em sento agraïda a Déu pel que he tingut i tinc i li dono gràcies per tot el passat. 
Concretament, avui, he desfet el pessebre. He trencat la meva tradició de treure'l el dia 2 de febrer perquè tinc l'agenda plena de visites mèdiques i cal aprofitar el temps, no sia que arribi Pasqua i encara a casa em senti a Nadal. (Per cert  que un dia escriuré un bloc, i si convé un llibre, sobre la importància del tracte del metge amb el malalt. Estic vivint  amb goig algunes visites i d'altres com veritables malsons interns). 
Torno al meu tema. El pessebre el col·loco, en el lloc d'estar, en una taula i prestatgeria properes al silló on el meu marit s'asseia a pensar, llegir, viure... Era el seu lloc. He reconstruït tot com estava abans i m'he fixat en els llibres que hi vaig deixar que eren els que ell tenia a mà. Els descriuré breument, per repassar jo mateixa els llibres "de cada dia" que fullejava, llegia amb calma (alguns una línia que el feia reflexionar durant un bona estona) i el feien viure: 
Els "Pensaments" d'en Pascal, del que n'era "un gran amic"i unes línies li omplien una hora de reflexió, "Marcas en el camino" d'en Dag Hammarskjold (Biblioteca Breve.- Seix y Barral 1965), dos libres del seu estimat Ungaretti: "L'Allegria" i "Poesie disperse" (Mondadori), Només copiaré un breu poema: "Mattina" de dos versos que diuen: "M'illumino / d'immenso.",
Continuo amb els diferents llibres."Vers i prosa" de Joan Vinyoli, "Eucologi de Montserrat", (Abadia de Montserrat 1935), "The book of Common Prayer" (London,: Oxford University Press), "Nou Testament" (Versió del text original i notes pels Monjos de Montserrat) i un fulletó: "Petit devocionari marià" (Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona).
Aquests moments que visc de records entranyables em borren el malestar de la convalecència i m'ajuden a viure millor. Gràcies, Josep.

Montserrat Ribas