Crec que el tipus de fe que hom pot posseir al llarg de la seva vida té diferents etapes. En un principi, si hom viu en una família cristiana i ha tingut, també una educació religiosa, pot sentir-se fidel a un sentit marcat per una sèrie de veritats en aquest aspecte.
Després ve l'etapa d'haver de lluitar una mica perquè no encaixa la racionalitat humana amb alguna de les veritats acollides alegrament. Però amb una certa "humilitat" i amb l'ajut del Senyor es pot anar vencent els dubtes i hom va acoplant-se al que li ensenyaren i s'havia acollit, alegrament, en un principi.
A les meves velleses, els dubtes o interrogacions que es plantegen són amb unes característiques ben diferents. Penso que vénen en unes direccions ben oposades. Són sobre els principis de les coses creades, és a dir, sobre cóm i perquè ha començat, o no ha començat, si no com s'ha desenvolupat tota la creació, la seva ordenació vital, el desencadament de la nostra pròpia vida i el seu esdevevenir. Però contestant en positiu, no tinguem por. El Senyor és el nostre Pare, qui ens espera. Ens estima i estimarà sempre. Per tant, ens ajudarà sempre. I aleshores ho entendrem tot. Mentre, confiem en Ell.
Tono a recórrer a la "humilitat" que hom necessita per acceptar "que la ciència no resol els misteris i
i que els millors teòlegs es pleguen finalment al que és senzill" com ho comenta en el Catalunya Cristiana del 9 de desembre passat el periodista Antoni Coll.
Montserrat Ribas i Piera
