dimarts, 25 de setembre de 2012

COMENCEM EL CURS

Encara que no us ho cregueu, cada any, a finals de setembre començo un nou curs. I l'equiparo amb el del 2 d'octubre de quan anava a col·legi.
És totalment absurd, a la meva edat. Però jo em sento que canvio la manera de viure de l'estiu: llegir, piscina, no pensar gaire. (Bé, aquest estiu ens hem sentit sotraguejats per diversos problemas a nivell social i polític i aquest "no pensar gaire" no s'ha pogut portar a terme), potser pregar més, contemplar la natura d'una manera més propera, parlar pausadament amb els  fills, parents i amics, si es dóna el cas...
I començo el curs: escriure, pensar més, tenir obligacions (qui no en té, se les busca...), incorporar-me més a la vida de treball que t'organitzes (perquè per sentir-me "viva" en tinc necesitat), conversar amb més amics, en fi organitzar-me una vida pensant en mi i els altres i actuant amb el màxim esforç que les meves facultats m'ho permetin. Perquè els anys pesen en bé i en mal. El que vol dir: amb més intensitat en no voler perdre el temps i en menys forces físiques pròpies de l'edat.
D'aquí es dedueix que vull mirar endavant, que la vida continua i que jo m'hi trobo de ple (com en aquells 2 d'octubre passats...). No deixo de banda els records, que són tants!, però no hi vull quedar estancada.
I que Déu m'ajudi en aquesta visió vital, fins que ell vulgui. Per part meva la decisió hi és. I que per molts anys!

Montserrat Ribas

dimarts, 11 de setembre de 2012

INCONGRUÈNCIA

Ja torno a ser davant l'ordinador. Puc dir-me a mi mateixa quelcom que m'ha impressionat, dolgut, agradat, alegrat o trontollat.
Avui és la Diada. Ja ho sé. Però no en vull dir res. Prou que en sentim parlar, discutir, estar a favor o en contra pel que aquest dia significa i com anirà l'expressió del poble.
Tampoc vull parlar de que les vacances d'estiu s'acaben (la calor no) i cadascú, especialment a la meva edat, ha de saber escollir les tasques que ens faran sentir vius en el curs que comença  (el sentit de 'curs' val per a tota la vida). A vegades costa. I, per desgràcia per part de molta gent en edat laboral no les poden preveure, sinó que la seva búsqueda és un veritable martiri. Tot això donaria per fer varis blocs. Però jo retorno a un passat . 
El que més em dol és que jo, als meus 15 anys! ni ho vaig sentir comentar ni me n'havia assabentat. I fou molt greu el fet en sí mateix i la meva ignorància sobre els fets.(desconeixement bastant generalitzat perquè els "affaires" entre Alemanya i Rússia, estratègicament, es portaven en secretisme. Problemes internacionals). Ho vaig llegir ahir a la nit i tot just m'he despertat m'he assegut davant la pantalla, perquè necessitava comentar-m'ho. 
El "Titànic" va commoure i va arribar a tothom (en aquest"tothom" hi sóc jo també), però, suposo que per interessos bèl·lics internacionals no es va difondre l'enfonsament d'un  barco de l'Alemanya nazi, el "Wilhelm Gustloff", en la segona guerra mundial que va ser torpedejat per un submarí soviètic, el 30 de gener de 1945. El vaixell anava  gent que escapava del perill soviètic. S'hi van amuntegar 10.582 persones, de les que van sobreviure unes 1200. La majoria dels morts per congelació, en les aigües a una temperatura glacial.
Com a cloenda del desastre, (també me'n vaig assabentar ahir al vespre) resumiré que en cinc mesos, en aquella zona del Bàltic van morir unes 30.000 persones per la mateixa causa i les mateixes condicions.
I jo, als meus 15 anys, en aquells mateixos dies i any estava preocupada per saber el pretèrit imperfecte d'un verb en llatí o la llista dels reis gots...
Per la desgràcia i la meva ignorància va costar adormir-me ahir.

Montserrat Ribas