divendres, 30 de maig de 2014

LA MEVA GERMANA

"Converses amb la meva germana" és el títol que he triat pel meu segon llibre. Pot ser que, a la meva edat, parlar d'un segon llbre (i més quan el primer data de pocs anys enrera) faci riure o somriure una mica. Però la vida és impensable, i la meva vena d' escriure també.
La presentació del llibre va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès el passat dilluns, 26 de maig. No aprofito, doncs, aquestes línies per ampliar un possible públic, ja que ho escric uns dies després. Que si és una mica de propagaganda? Doncs, potser sí... Encara que odio forçar a ningú a la seva lectura. Però, com explicaré a continuacó, és un llibre en honor de la meva germana Carmen. I per això em permeto a mi mateixa la llibertat de parlar-ne. Editat per l'Editorial Saragossa, es troba en la Claret, La Central, etc...Dades que explicito pensant en el goig que sentiria la meva germana. Res més.
La Carmen i jo érem totalment diferents. Ella divertida, treballadora, esbalotada... Jo més quadrada. Massa. Va treballlar uns 35 anys a Càritas Diocesana, com Assistent Social, atenent  a la gent  més desvalguda. El seu treball es convertia en amistat i ajut alhora.
Però amb una total anarquia. Amb el seu desordre d'horaris, treballant moltes més hores que les estipulades... Però dues Llars de Jubilats es van edificar i posar en activitat ( col·laborant amb els voluntaris de les dues Parròquies, està clar...), una en el barri de Pomar de Badalona i l'altra en el Carmel. Potser, més ben dit crec que la seva anarquia, que jo li criticava tant, va resultar netament positiva. 
El llibre consta de 13 Converses que jo estableixo amb ella, parlant de tu a tu, en un sentit actual, (pot semblar una mica surrealista, que ho és, ja que ella va morir físicament fa 12 anys!).
I abordo 13 temes en els que incloc d'una manera poc cronològica sentiments, fets, esdeveniments, anècdotes...que tenen a veure amb el tema  que encapçala la "Conversa".
Les tres darreres sí estan centrades pels darrers aconteixements, doncs són "La malatia", "La mort" i "Cant a la vida".
Són moltes les anècdotes que estan impregnades d'humor. Els meus fills no recorden haver rigut mai tant com amb ellla, amb  les seves ocurrències, converses i vivències.
Però també hi ha el vessant doloròs: malatia durant 10 anys, (que s'incrementa en el seus darrers 5 anys) amb les entrades a Urgències del Clínic, amb ingressos a quiròfans, proves contínues d'endoscòpies, cataterismes, diàlisis tres vegades a la setmana, embòlies que li porten a la pèrdua de la visió, atrofia locomotriu, etc, etc, etc... I tot ho va pasar sense perdre aquell fons d'alegria i de forta valentia que va demostrar durant tota la vida.
Acabo. No és una biografia d'ella el que he volgut escriure. Són passatges de la seva vida, escrits amb tota la meva estimació. He disfrutat molt parlant amb ella. I d'ella.
Dues coses vull ressaltar del meu escrit: La gran diferència temperamental entre les dues que havien donat lloc a moltes recriminacios per part meva, han canviat de sentit. Penso que el seu desordre i anarquia em fan transformar les recriminacions amb una admiració pel que va comportar el saber estimar i treballar posant-hi tot el seu amor en tot i tothom.
I també vull resaltar la seva valentia en tot moment, durant la seva vida i en la seva malaltia.
No m'allargo en les innombrables anècdotes  que es troben en les "converses". Però va saber-nos alegrar i fins i tot fer riure en moltes ocasions.
La darrera frase la dirigeixo a ella, tot dient-li: "Gràcies, Carmen, per la teva gran estimació i per ser com eres"

Montserrat Ribas

dijous, 8 de maig de 2014

PER SI NO S' ENTÉN

He estat uns dies a Mallorca. No penso fer un reportatge del paisatge, ciutats, platges... Només apunto que no cal anar lluny a gaudir de pau i bellesa ambiental. Mitja hora d'avió et trasl·lada a aquesta illa tan propera i nostra. Com sempre que hi vaig torno amb una certa recança. Però la vida continua...
Vull només parlar d'un fet que em va indignar i fer riure alhora. 
En els autobusos ciutadans que circulen per Palma, com orientació que donen als passatgers, anuncien per altaveu la propera estació on pararà. Fins aquí tot esta conforme. És a dir, és una bona ajuda perquè hom no es despisti en el recorregut que vols fer (i més si no coneixes massa l'entorn, com jo mateixa). La incongruència està en que la veu que defineix la parada ho diu en català i en castellà.
Copio textualment tres de les parades que es van anunciar. (Redueixo a citar-ne tres, però totes tenien les mateixes característiques) perquè es vegi fins on arriba la tonteria lingüística: 
"Plaça del mercat.. Plaza del mercado
Plaça del rei Jaume primer.- Plaza del rey Jaime primero. (Fins el nom del rei es va variar!)
Parada Indústria, vuit.- Parada Industria, ocho"
Vaig arribar a la conclusió de que creuen que la gent és tonta. I a més, (sobre tot!) que el castellà no es perdi en les illes!
Tristement divertit!

Montserrat Ribas