divendres, 17 d’octubre del 2014

DEMANAR?

Fa uns quants anys vaig fer la tesina per a la llicència de Teologia sobre "La demanda de petició". Vaig llegir què opinaven persones especialitzades, pensar, recordar el que havia sentit des de petita... Com podeu veure tenia un guirigall davant meu. I el tema m'era molt proper vitalment, com a tot ésser humà. 
Però mai dono per resolta una qüestió de forma categòrica. Perquè el pensar no s'atura i, com la vida, continua en estudi, o sia, donant-l'hi voltes. Sobretot en qüestions tan properes, punyents i aclaparadores. 
En la preparació d'aquell escrit que havia de ser la formulació del meu pensament, em va aclaparar força el pensament d'Andrés Torres Queiruga. Vaig parlar amb ell fins i tot. Les meves preguntes eren contestades de la manera que exposa en els seus llibres. Em convencia i, a la vegada, em destirotava. 
Vaig arribar a la conclusió, com ell afirma, que Déu ja sap tot el que desitgem i necessitem i la pregària de petició és un afegitó una mica inútil. Per posar un exemple: ¿Déu lliurarà de la mort a aquella persona per a la que li demanem li retorni la salut? Coneixem, per experiència, que en aquell cas i en aquell altre i en el de més enllà la salut no retorna, malgrat la demanda sigui ferma i continuada. 
Assentada i acceptada aquesta posició, exposava com la comunicació dels nostres problemes en to de súplica al Senyor era una manera de sentir-me prop d'Ell. De lo contrari, estava sola i Déu molt lluny de mi. Per aquesta raó i en aquest sentit no havia d'abandonar-la. 
Precisament fa pocs dies en Torres Queiruga donava una conferència aquí a Barcelona. No hi vaig poder anar. Però comentaris que he sentit em continuen ajudant en aquest pensament-solució que transcórre juntament amb la meva vida.
Vaig a un pensament que ell va exposar: En les families on hi ha un fill malalt, els pares estan al costat d'ell. No per això és segur la curació, però aquest acompanyament és sempre positiu. Per a tots.
I aquí ve la semblança amb la pregària de petició: Déu ens ha creat i continua creant-nos continuament. Així com el dels pares amb el fill malalt, Déu Pare vol sempre tota relació basada en l'amor.
Em dóna pau i tranquil·litat tot pensant en la comunicació meva amb Ell en tot tipus de circumstàncies: alegres i doloroses. Ell no ens abandona mai. Com correspondrem nosaltres?
No he volgut "sortir d'estudi" amb aquest tema, en aquests moments i temps difícils que travessem. Tot al contrari. Hi trobo el fonament.

Montserrat Ribas  
  

divendres, 3 d’octubre del 2014

PERSONAL I UNIVERSAL

Al mes de juliol vaig rebre una carta-paquet d'uns amics que viuen a França. M'enviaren una carta de tres folis regraciant el meu darrer llibre (puc dir darrer perquè n'he escrit dos!) i, a la vegada, establir una "conversa", ja que la simpatia és mútua. Hi adjuntaren una tarja de la darrera exposició d'un dels fills que és pintor, diversos prospectes interessants... i un llibre. Es titula "Temoignages" (Desclée de Brouwer.- Paris, 1954). El vaig fullejar i com a tema en la primera pàgina el titula amb lletres ben grosses: "LA MORT",  i ho explicita (i atenua, vaig pensar) en la portada: "La mort et l'au-dela".
Eren els primers dies de vacances. Ben mirat jo ja faig vacances tot l'any (que no vol dir no fer res, però sí estar lliure d'un treball fix, als meus 84 anys...) a la casa d'estiueig. Sortia d'onze dies d'estar ingressada a la Dexeus i en aquella situació, tot i que a mi m'agrada encarar els problemes i situacions, em vaig concedir un repòs, vaig pensar que el llegiria més endavant i el vaig deixar aparcat.
Fa pocs dies, a final de setembre, m'hi vaig endinsar sense massa ganes, però els llibres que un amic m'envia seran sempre llegits... I sorpresa! En dos dies l'he llegit (182 pàgines, lletra menuda i en francès, tres detalls que podien haver creat dificultats). Em sentia  alliberada. De no sé què. Però alliberada...
Tot i pensant en el que vaig exposar en el llibre "Fer-se gran", sobre la vellesa i les seves tares amb un sentit el màxim positiu possible, a l'hora de la veritat he de fer un esforç diari-matinal per viure-ho tot en el sentit positiu que proclamo. Però, senyors meus, costa, cal un esforç continuat. I si a més surts d'un ingrés hospitalari, la cosa es fa encara més dificultosa. Doncs bé, aquest llibre on hi escriuen diversos autors donant compte del que significa aquest acabar, que no és tal, sinó un continuació totalment joiosa de la nostra vida i on també s'hi expliquen finals de vida concrets, em va mostrar un  felicitat i joia en els meus moments vitals actuals. 
Vull fer notar que dissenteixo d'alguna de les afirmacions i que algun capítol, en llegir només el títol, com pot ser: "Presence des morts", es podria passar de llarg (però com que una altra de les meves manies és llegir la totalitat del que tinc entre mans... també ho he llegit i en alguns punts no m'hi trobo).
Però vaig a allò positiu. Cito alguns passatges que m'enforteixen.:
"Le chrétien devrait vivre en présence de la mort comme il vit en présence de Dieu".
"On n'improvise pas sa mort; on meurt chrétiennement dans la mesure exacte oú l'on a vécu chrétienneme".
"...car l'amour est aussi fort que la mort et restera finalment le grand victorieux".
"Mourir n'est pas finir, c'est le matin suprême...".
I moltes cites evangèliques, que crec heu llegit tots un moment o altre. Amb Crist ressuscitarem.

Tot això em fa pensar i somriure i sentir que la vida de l'home comença a la terra per arribar a un moment on la continua  en aquest "Au-delas" infinit. La vida és una gran unitat. 
Enteneu que em sentís alliberada?

Montserrat Ribas