divendres, 27 de maig del 2011

CONCA

Resulta que Conca és el que jo havia dit sempre: Cuenca. Quan s' és gran es torna a les arrels i hom vol fer i dir les coses correctament. És el meu cas. He de renovar gran part del meu vocabulari, degut a l'aprenentatge que vaig patir en els meus anys escolars. Altres mals no hi hagin!

He estat uns dies a València, per raons familiars i un dia férem una escapada a Conca. Per cert en l'AVE, que insospitadament, trontolla bastant. Va fins a 300 Km/h., però no té explicació la diferència d'altres en que he viatjat i en els que la suavitat era total.

Estic veient que només dic nicieses, o si més no, vulgaritats. Precisament en els dies i moments on tots vivim en tensió: que si les eleccions i els seus resultats (punyents per a uns, bons per a altres), que si les acampades, que han resultat un "Fuenteovejuna, Senyor. ¡Todos a una!", que si les declaracions de C. Chacon amb aire compungit i seriós alhora, etc, etc...

Vull recalcar el to pacífic, organitzat (no comprenc com ho han pogut fer), amb servei de neteja inclòs, amb signes per a respondre sense fer brugit..., Què voleu que us digui? Em sembla un signe insospitat de civilització en un món tan sotraguejat com el nostre. M'abstinc de parlar sobre el seu desenvolupament futur, però aquests joves ens estan donant una lliçó. I no dic res més. S'ha de veure què passa. I entremig aquest dissabte amb la Champions, que ens unirà a tots sota l'imatge de xutar a una pilota. (L'incongruència humana és infinita...).

Torno a Conca. L'he descobert. És una meravella. Permeteu-me sortir del brogit que ens envolta (a nosaltres i a tot el món gairebé) i disfrutar visitant una ciutat, de la que no se'n parla massa però que m'ha deixat bocabadada: els espadats, les cases penjades (per cert una embolicada amb roba blanca i un gran llaç vermell, que per molt artista que es titlli a l'autor d'aquesta mena d'embolcalls, jo li nego la meva admiració. Desfeia el conjunt), el Museo en l'antic Monestir de les Carmelites, i la Catedral, amb la seva magnífica sagristia. Total que Conca ha sigut anomenada: Patrimoni de la Humanitat. I jo sense conèixer-la encara!

I el camp i terreny dels voltants és plàcid i seré, amb el contrast de la conca del riu. La natura i les obres d'art ajuden a l'esperit a viure amb més serenitat les difícils relacions humanes.
Montserrat Ribas




diumenge, 8 de maig del 2011

LLÀSTIMA!

Em refereixo a Pep Guardiola. És per a mi el protagonista d'aquest "Llàstima" titular.

Baixo a la popularitat casolana en un moment que maten a Bin Laden, que les guerres proliferen, que la crisi ens envaeix i l'atur està a l'ordre del dia. (Potser el títol podria anar dirigit a la meva preferència escollint tema...) Tots aquests temes tan actuals i punyents, en els que penso i llegeixo amb interès i preocupació tenen els seus professionals que en saben molt més que jo. I la meva opinió i expectativa me la reservo per a mi. Per tant...

Ens fan empassar tants partits de futbol d'una certa categoria, setmanalment, que hom acaba com gairebé tothom: veient-los (la tele a casa o en un bar ens serveix) i seguint-los. En el meu cas, al marge de tota regla de joc, perquè mai sé el perquè de les sancions i dels gols anul·lats. Però endavant! I visca el Barça! (No vaig a Canaletes, però...Fins aquí no hi he arribat).

Aquest bon senyor al que em refereixo ha agafat un aire carismàtic per a molts: decidit, prudent, treballador, humil, engrescador, dur en la seva tasca, agradable (amb alguna petita relliscada, però que se li perdona) i elegant en la seva vestimenta i posat.

Per cert que constato que molts joves "de a pie" l'imiten. La corbata i el trajo i el cabell tallat s'ha imposat en els carrers de Barcelona, en un petit grau, és clar....I va acabar de complir com un "gentleman" quan va plorar en les grans victòries del darrer any. Estic a favor i m'és grat que l'home (a la dona li és més fàcil fer-ho) sàpiga plorar en públic quan l'emoció l'envaeix.

Fins ara tot en positiu. Però...

Per què va acceptar fer propaganda per la tele d'una entitat? Trobo molt normal que ho faci aquell que necessita augmentar el sou i rebre un plus econòmic que ajudarà a la vida familiar. Sense saber res del seus números en nómina o sense, em permeto sospitar que la xifra és alta. Aquest incentiu no li fa falta, segurament. I si descarto aquesta necessitat, se'm devalua una mica el personatge. No l'esborro, però em sap greu que s'hagi rebaixat a oferir el seu aspecte per a una propaganda banal i sense interès. És el meu parer. "I'm sorry".

Montserrat Ribas

dimarts, 3 de maig del 2011

UNA ESTRANYA AFIRMACIÓ

Ahir, dilluns, 2 de Maig, vaig llegir La Vanguardia (darrer dia en castellà. Visca!) abans d'anar a dormir. És la meva costum que intento canviar perquè, entre d'altres coses, em salto més d'una anada al Tanatori, en llegir les esqueles a aquesta hora. (Els amics implicats els he deixat al marge. No m'agrada) En quan a les notícies no surten perjudicades perquè entre telenotícies i ràdios són força repetitives.

Pacientment vaig llegir a Maria Paz López, enviada especial a Roma que explica part de la cerimònia de la beatificació de Joan Pau II. No hi entro. Ho acato, però. I ja que sóc en el tema expresso que tinc els meus sants particulars, que no tindran mai cerimònia vaticana, però la tenen en el meu sentit comú i apreciació personal. (Un exemple entre d'altres: Mn Frederic Ràfols, mort recentment). I, a més, no crec que la necessitin: la seva unió en i amb Déu ja s'ha acomplert.

I a sota d'aquest article escriu en Salvador Enguix, de València: "Fallece en Roma el Cardenal García Gasco, ex arzobispo de Valencia". Començo a llegir l'article. I m'altero. No per la mort sobtada d'aquest Cardenal, que al Cel sia, sinó per la nota que fa constar i que correspon a una afirmació de l'actual arquebisbe de València, Carlos Osoro: "La coincidencia de su muerte con la beatificación del Papa ha sido como un reconocimiento a su fe y a la adhesión a la Iglesia que manifestó durante toda su vida." Em podeu explicar quina lògica té l'infart que va patir amb la cerimònia a la que anava a participar? Pensant-ho pausadament, potser l'emoció desbordant que l'envaïa, li produeix l'atac. Vull ser conciliadora i avui, amb calma, ho penso com quelcom possible.

Però, senyors meus de la Cúria, escrivi-ho en aquest sentit, en tot cas, i no afirmeu: coincidència de la mort/reconeixement a la seva fe.

Com que ja he expressat el desig de a.c.s., puc permetre'm la crítica a la seva oposició a la missa en valencià i inclús a que hi haguès un Missal en valencià. Com que ja és mort em limito a aquest breu apunt. I no m'allargo.

Montserrat Ribas