divendres, 22 de juny de 2012

UN LLIBRE SINGULAR

La raó del títol és que l'autor ha assolit, parlant de la malaltia d'una persona fins a la seva mort, entonar un cant a la vida.
L'autor és Pablo d'Ors (Madrid, 1963). És nét d'Eugeni d'Ors, de qui faig la referència per aportar el meu convenciment que un avantpassat famós no marca ni senyala positivament o negativa la seva vàlua. Si ell val és per si mateix, no per ser nét de qui és. I una nota que em va entendrir: dedica el llibre a la memòria del seu pare (deixant de banda el seu avi).
El llibre es titula "Sendino se muere". Em va estranyar, en les primeres línies,  que les referències que fa al tal Sendino fossin expressades en femení. Tot seguit vaig saber que es tracta de la malaltia i mort d'Africa Sendino, metgessa d''hospital. L'autor és sacerdot i escriptor. La seva tasca era atendre, acompanyar i parlar amb els malalts que es trobaven hospitalitzats, i en general, en situacions greus. Aquesta va ser la trobada entre ells dos: atenció de part d'ell a una malalta més i l'hospitalització per la seva malaltia per part d'ella.
Sendino (ja l'anomeno com ell va fer sempre) va comentar un dia a un  company de feina: "Tengo un càncer de mama". Amb naturalitat i senzillesa (tot i sabent els resultats nefasts que podia comportar. I, efectivament, la malaltia va fer un curs progressiu d'empitjorament. Ell expressa: "tuve el honor de conocer i frecuentar a Sendino durante las últimas semanas de su vida." La qualifica d'"especial";  més endavant passa a trobar-la "admirable", per acabar amb "insigne".
Descobreix la seva sensibilitat per la compostura del seu posat i  per la dolcesa de la seva parla, entre d'altres qualitats.  Persona culta, però sempre senzilla en la forma d'expressarse. (Crec que el segon és sempre conseqüència del primer). I quan ella li demana que l' ajudi a escriure sobre com porta la malaltia, perquè li han demanat que ho faci, ell ho accepta. I llegint notes del seu diari,  escrit de forma inconstant i irregular va decobrint  la gran dona que ja intuïa  i va regraciant cada vegada més la sort que ha tingut en conèixer-la s'adona que en augmentar la gravetat de la malatia els escrits d'ella van agafant un to més dispers, més fluix i infantil. Fins que va morir.
L'autor anota:" 'Sendino se muere' no és ciertament lo que ella escribió sinó lo que yo aprendí a su lado mientras intentó escribir". No m'allargo més en les seves apreciacions perquè crec que només llegint-lo hom por interioritzar-lo (Fragmenta Editorial). Un pensament d'ella m'ha copsat i el vull exposar: "...Porquè si ayudar a los demás es bueno, mejor es ser ocasión para que los demás nos ayuden. Sí, lo más difícil de este mundo es aprender a ser necesitado."
Només amb aquestes línies meves podeu copsar tot el que es desprèn del llibre: parlant de la mort es descobreix la grandesa de la vida.

Montserrat Ribas

dilluns, 11 de juny de 2012

CORPUS

"¿Quién te ha visto y quién te ve?" Potser aquesta expressió (que jo barrejo en la meva parla catalana per donar-hi més força) és una mica excessiva en aquest fet que vull explicar. Però hi ha gran part de veritat.
Ahir, dia al que s'ha traslladat la festa religiosa del dijous següent a l'octava de la Pentecosta per celebrar amb solemnitat especial l'Eucaristia, surt en processó la Custòdia de la Catedral amb Jesús sagramentat pels carrers de Barcelona. Tot això ja ho sabeu tots. És a tall introductori. Festa establerta per Urbà IV i universalitzada per Joan XXII. Als Països Catalans la festa arrelà a partir del 1316 (Una mica d'història per conèixer les arrels sempre va bé...).
Ahir, doncs, seguint la tradició de la familia Ribas, al matí vaig anar a veure, amb els meus fills, l'ou com balla del claustre de la Catedral (fet que començà a arrelar-se a Barcelona des del començament del s. XIX) i a la tarda a la processó,
Balanç que en faig: els ous han proliferat (ahir se'n col·locaren en set indrets). El públic ha baixat notòriament; sort en teníem dels turistes per augmentar el número de visitants.
I la processó, el més important, diferent de les que jo havia gaudit. Per a ser exacta, hi ha certes millores: les autoritats civils no hi eren com a compliment d'un protocol absurd. Encapçalava la processó la Banda de Música de la Guàrdia Urbana, seguida dels Gegants de diferents indrets i elements estranys i tradicionals, com l'Àliga, la Mulassa, el Bou i els Dracs de la ciutat. També el Ball dels Cercolets i el de Bastons...
Seguit tot això pels elements eclesiàstics. Per acabar, la magnífica Custòdia, que és el tron de Martí I, l'Humà, portadora de l'Eucaristia.

Tot això molt bé. Pero la gent... Molta menys gent! D'això em queixo. Una festa tan nostra que decau una mica...

A més per a mi té un sentit molt especial. En aquesta Festa de l'any 1936 vaig fer la primera Comunió. Sense cap exteriorització degut als temps que corrien.

Vull citar alguns dels versos del poema que em dedicà el poeta Lluís Carles Viada i Lluch, molt amic dels avis Piera i que el sento molt proper:
"Diada de Corpus Christi / diada altre temps de goig / en que era duyt per les places / de Jesucrist el sant Cors! / Si avuy no us hi podem veure / no vos entristiu, Senyor: / sia per desagreujar-vos / ma primera Comunió. / .../ La gent dirà , quan me veja / vestida de Comunió: / -Agenolleu-vos, que passa / dins d'ella, Nostre Senyor.- /... / Diada de Corpus Christi, / no us mancarà professó, / ja que a Jesús de Custodia / fa des-de avuy lo meu cor!"

El sentit espiritual que puc sentir és íntim i meu. Però, oi que no us estranya que em senti forçada a escriure-ho?

Montserrat Ribas

diumenge, 3 de juny de 2012

SILENCI

Hi ha moments i es donen situacions en què el silenci és la millor manera de comunicar-nos.
Arribo del tanatori de la Ronda de Dalt. Trobo encertat que els nous tanatoris siguin amplis, col·locats en la part alta de Barcelona amb vistas a la ciutar i mar inclós. Perquè la tristesa de la mort quedi enlairada pel sentit de la Vida.  L'enterrament és a les 5 de la tarda. Jo he preferit anar-hi al matí. Són quatre les noies, totes de 18 anys, que moriren fa pocs dies en un accident de carretera. Les quatre en el mateix cotxe. Molta gent, plors, abraçades, condols, llàgrimes que no s'amaguen... Tot això (multiplicat per quatre) ha sigut  la meva primera visió. I jo ho he incorporat al meu interior. L'impacte de la trista noticia, en sentir-ho per la tele, ja el vaig encaixar  amb dolor. Però. ahir  em vaig assabentar que una d'elles era néta d'uns cosins meus (ell, Juan Piera). I l'angoixa i la pena i el dol no m'han deixat des d'aleshores.
He anat a donar una abraçada de condol, d'unió i d'amistat als meus cosins. I què els hi dius? Aquí és on apareix la paraula "silenci" amb la que he encapçalat aquest breu escrit. Només un pensament interior elaborat durant tota la vida pot fer resorgir la pau a poc a poc, tot pensant que "Ell  no és Déu de morts, sinó de vius" (Mt 22,32b). Que hem sigut creats per Ell i a Ell retornarem.  Com? Quan? És una  incògnita que ens acompanya tota la vida, però que la podem viure en pau perquè "Déu ha creat l'home perque sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és Ell mateix" (Sv 2,23).
En arribar a casa ja són les 2. Però no puc anar a dinar sense reflexionar i pensar i escriure-ho per retrobar la pau que Déu m'ofereix. D'aquí aquest escrit.
I no vull passar per alt que tot el que concerneix a la meva família m'és molt pròxim i, en aquest cas, punyent. No coneixia la noia, però, com jo, ens diem Piera de segon cognom. Les meves arrels familiars són molt profundes. En dono gràcies a Déu.

Montserrat Ribas