dilluns, 12 d’octubre de 2015

EM SAP GREU!

Avui serà molt curt. Una petita nota per a compartir un sentiment que m'ha sorgit tot llegint una esquela a La Vanguardia, ja fa uns dies, No conec en absolut al difunt ni als familiars. No voldria ferir a ningú, si això arribés al seu coneixement. Parlo per pura intuició meva.
Al final de l'esquela d'un senyor, (jove, gran? No posa l'edat) com epitafi han escrit les següents paraules: "L'X ., peculiar per les seves bufandes, corbates, tirants i mocadors vermells." .Ho he llegit dues vegades, perquè ho he trobat pobre, trist, com a compendi d'una vida. A mi no m'agradaria fos el meu resum vital.
He d'afegir, al seu favor, que intueïxo uns familiars o amics xirois, alegres i molt atents a aquestes peculieritats del seu amic o parent, que animà la seva vida. Molt positiu. Tot el que és vital és bo.
Però ho continuo trobant pobre i trist com a resum que vol caracteritzar una vida. Potser millor citar-ho en algún  altre lloc o moment...
És el que jo penso.Que cadascú pensi el que vulgui. 

dimecres, 7 d’octubre de 2015

MIGRACIONS I FRONTERES

Fa dies que, en llegir el diari, i es remata quan veig el Telenotícies, tinc un nou crit intern d'indignació. Amb el problema de l'emigració. Considero que, en aquests moments, és el problema cabdal que pateix gran part de la humanitat en ple. Potser algú pensi que existeixen afers pitjors a nivell gairebé mundial. A mi em frapa i em deixa sense esma tantes imatges dels que pateixen fam, set, malalties, desordre, tirats al carrer i camps en espera dels trens on no podran pujar, de la patera o vaixell on no podran viatjar... Homes, dones, lisiats, nens, vells, malalts que emprenen la ruta, a peu, de molts quilòmetres, perdent la vida pel camí, i si assoleixen el seu desig, aquest es transforma, tantes vegades!, en la pèrdua de la vida i es talla en sec l'esperança i la lluita pel seu esdevenir.
No tinc altra manera d'unir-me al seu patiment que la meva pregària de dues paraules: "Senyor, Senyor..." en els passejos en solitari, en els meus silencis a casa. Sense més detalls, perquè el Seyor que coneix els nostres pensaments i està present en nosaltres, ja sap el què vull dir després d'aquesta invocació. I la meva pregària no es limita a la del matí i nit, com ens ensenyaren a l'escola, tot i que aquestes formen part de la global, la del tot el dia feta d'una manera automàtica i plena, a la vegada. I em sento prop d'ells i pateixo amb ells, a qui molts anomenen d'una forma despectiva i el que en realitat són: els pobres.
Dono compte del meu estat d'ànim per comprendre que en la meva agenda vaig apuntar l'acte d'inauguració del curs que "Cristianisme i Justícia" comença amb la conferència "Fronteres contra els pobres: fronteres contra el Crist", a càrrec de Mons Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger. I, efectivament, vaig sentir parlar d'aquest problema agudíssim, amb les paraules d'una personalitat que el viu a primera línia en les persones de molts dels seus amics que són el pobres que decideixen lluitar i viure una vida digna. Quan els hi demanen la benedicció pel camí que volen emprendre, pensa que són moltes les que han sigut signes d'extremunció. 
I ens va fer pensar que hem acceptat que les fronteres siguin impermeables per als pobres, que tenim una valla amb tot tipus de censors, tecnologia i professionalitat per a detectar persones, no per a la seva trobada, sinò per al seu rebot.
I ens cita com Jesús de Nazaret se'ns ha revelat com un Déu sense fronteres, amb el seu apropament als leprosos, als que ploren, als desgraciats, als pobres en general. D'aquí que si excloem l'immigrant, al pobre, a l'altre, excloem al mateix Crist.
I ens interpel·la : "Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos".

Montserrat Ribas