dimarts, 29 de novembre del 2011

RECORD I SENTIMENT

Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.


Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.


Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.


I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).


Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.


Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".


Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.


En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.


Montserrat Ribas

diumenge, 13 de novembre del 2011

CULTURA I RELIGIÓ

Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...

S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.

No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...

Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.

Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)

I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.

Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!

Montserrat Ribas

dimecres, 2 de novembre del 2011

TEATRE INCOMPRÈS

Encara no em sé explicar per què no em va agradar l'obra de teatre: "Qui té por de Virginia Wolf?" d'Edward Albee. Ni em va fer patir, ni vaig somriure (això de no passar mai del somriure i arribar a riure és una constant meva, quan es dóna el cas) quan les riallades del públic es deixaven sentir (potser algú no s'hi adheria i restava com jo, però els que responem així no ens fem notar).
Una obra ben escrita, ben dirigida, ben interpretada (i dificil d'assolir-ho!), amb una bona escenografia... i no em va agradar.
L'autor fou Edward Albee, nascut a Washington el 1928 (de la meva quinta; per tant podia haver hagut una certa entesa..). Va escriure vàries obres, acollint-se a la tradició nord-americana del drama psicològic, de manera especial en aquesta, que va ser la més reeixida i obtingué ressò mundial. La trama es basa en la relació de dues parelles, en una trobada-invitació d'una d'elles envers l'altra. Els de la casa, des del primer moment, mostren una barreja d'alcoholisme amb una frustació com a parella, tot i que a moments s'estimen, en d'altres s'odien i la seva actuació és sempre devastadora i molt punyent. La vetllada, per dir-ho d'alguna manera arriba a ser un conjunt d'humiliacions, insults, enganys i odi. Tot ben barrrejat i molt ben fet em va causar una aversió pels personatges i la seva actuació. La seva gran destrossa humana em va semblar exagerada (fins i tot si la situo en l'any de la seva estrena: 1962) i no vaig poder seguir-la ni amb gust ni amb rebuig. Era tot tant fora del que es pot donar (comparo amb llibre i pel·lícules "fortes" que m'amplien la visió, és clar) que em queia fora del meu abast.
Potser hagués hagut que fer un esforç per entrar-hi, però no em demaneu tant...
Montserrat Ribas