dissabte, 22 d’octubre de 2011

ÀNIMS I ENDAVANT!

El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.

Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.

Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)

Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.


Montserrat Ribas

dimarts, 11 d’octubre de 2011

LA DONA I EL TREBALL

Parlo d'un treball doméstic determinat: la cura del malalt familiar. No m'estenc a més situacions injustes en el sí de la familia, vers la dona, perquè hi ha tema per un llibre. M'hi va fer pensar quan, el diumenge, en sortir del cine amb els meus fills, els tres vàrem comentar estranyats i, a la vegada, admirats sobre l'atenció que el marit esmerçava vers el seu pare, que patia Alzheimer. Està clar, quan tornava del treball. Per què ens va sorprendre tant? Segurament perquè no acostuma a actuar així l'home de la casa.

Es tracta de la pel·lícula iraní: "Nader y Simin, una separación". Aprofito per dir que, en un començament em va semblar extraordinària però l'entusiasme va anar decaient per repetitiva i claustrofòbica: tot el rodatge a la casa, l'hospital, el jutjat i com a màxim exterior les sortides en cotxe. I prou. Reiteració en el problema, parlant molt més pausadament que ho acostumem a fer nosaltres (aspecte que no em va desagradar) i en quan el tema es va repetint una i altra vegada... (El que en castellà diríem: "dale que te pego...". Arrossego de la meva època educacional l'imperi de la llengua?)

Perquè, encara que la dona hagi agafat molta més representivitat en molts aspectes de la que tenia en la meva època passada, encara no ha assolit la igualtat amb la que té l'home. Perquè si algun cap de familia, per una part (positiva) ja cuina i fa a la compra (inaudit en la meva vida) i la dona ja gaudeix de la possibilitat de treballar fora de casa, per altra part la qüestió de l'atenció del malalt proper, en l'espai i en la relació familiar, és tasca de la dona. Tant en la meva època com ara (admeto excepcions glorioses). D'una o altra manera: ja en l'organització, per poder ella treballar, ja en l'atenció directa, si li és possible. Això m'ho ha fet reviure aquesta pel·lícula (que potser només per ressaltar aquesta actitud, ja val la pena que es projecti).

I torno a pensar en la tasca de l'home que em va fer recordar tot això i vàrem apreciar com una excepció. Perquè ho és.

I deixant apart el tema que m'ocupa: malaltia en la familia, no puc acabar aquestes línies sense preguntar-me: com resol l'Església el paper de la dona? La resposta és òbvia. Penso encara en les monges que van netejar l'altar de la Basílica de la Sagrada Familia, davant els importants i innumerables homes que presidien. I a més, elles van expressar que era un gran honor la comanda. No. Si encara tindrem la culpa nosaltres... Acabo en sec per no caure en el llibre possible sobre el tema.

Quan jo era nena hagués preferit ser nen. Premonició?
Montserrat Ribas

dilluns, 3 d’octubre de 2011

COM A BENS

Quantes vegades caic en aquest error! L'opinió d'amics benpensants em fan anar pel seu camí sense més. D'altres, vull opinar per mi mateixa i si m'equivoco, la culpa només és meva. En aquestes línies no em vull referir a cap cosa trascendental, però al llarg del dia has d'escollir petites eventualitats i el pes de l'opinió de la majoria et força a seguir-la.

Doncs no..."Diguem no...!" I tota aquesta entrada (que podria semblar anar cap a una revolta seriosa) només tracta d'anar o no a veure una pel·lícula. El dilema se'm va presentar fa pocs dies. Havíem decidit anar al cine una tarda, la meva filla i jo. I, concretament, a veure "El árbol de la vida". En reunions prèvies a aquell dia vaig sentir moltes opinions totalment negatives a la seva visió. Que si no s'entén res, que si és tan llarga, que si això no és una pel·lícula... Efectivament no és una pel·licula normal. És molt més. (Estic anticipant la meva opinió; faig marxa enrera). La meva filla havia sentit també opinions contràries.. Què fem? Vàrem pensar en canviar-la per la de la sala contigua: "La deuda", un thriller del que ens havien parlat bé.

I, de sobte, vaig reaccionar i no vaig voler seguir "com a bens": "Jutgem-la nosaltres mateixes i si ens equivoquem, mala sort!". I vàrem demanar entrades per "l'arbre" en qüestió.

Magnífica! Profundament religiosa, sensible, emotiva... La música, una meravella. És més un poema que una pel·lícula. Si bé no ho vaig entendre tot, tampoc entenc algún bon poema, però la seva musicalitat em compensa. No vull continuar fent la crítica positiva perquè ja l'ha plasmat la meva filla en el seu bloc i ho ha acabat d'arrodonir, en el mateix sentit, el meu fill en el seu comentari a l'esmentat bloc. I he de dir que coincidir en aquesta crítica tots tres m'ha emocionat. I crec que el quart que falta també hi estaria unit. La pel·licula m'ha donat diferents tipus de satisfaccions: bellesa, interioritat, unitat familiar i confirmació en que no hem d'anar per la vida com a bens.

Montserrat Ribas