dijous, 16 de juny de 2016

ECOLOGIA

Apuntaré, de manera informal, algunes idees sobre el tema,  El tot unit encara no crec tenir-lo massa clar. Crec necessari aquesta exposició prèvia per a intentar assolir-lo.
Constato que la natura, si bé em pot portar a un cert relax intern, no em parla del seu Creador. Així com tantes vegades he llegit i he sentit dir que la bellesa de la natura creada crida a molta gent a admirar l'obra del seu Creador, en el meu propi cas, ha quedat reduït a una visió complaent i amable. I prou. 
Recordo que, sent jo jove, vaig sentir a una tia meva que feia mesos que atenia al seu marit malalt, a la pregunta: "On desitjaries anar per descansar una mica de la teva tensió?" va contestar: "Estar en un prat ben verd d'herba i restar quieta allí". El color verd, vaig pensar jo, descansa l'esperit. I continuo pensant-hi. I prou.
Quan vivia encara amb els meus pares, vaig tenir moltes ocasions per veure l'entorn de ciutats, és a dir que vaig viatjar molt. Després de la guerra, amb el Lancia de segona mà que el meu pare va comprar i el seu esperit de descobrir món, ens va passejar a tota la família (mare i quatre fills), ja que el Lancia era "l'últim model" de cotxe amb dues cadiretes, i les nostres sortides sovintejaren. Recordo, precisament, els molts trencalls per carreteres tallades degut a l'enfonsanent del ponts, senyal de la fugida de les tropes militars vençudes, que no eren gaire agradables de cobrir... I, a més, el cotxe que rutllava de manera intermitent, al seu aire, ja sigui perquè fallava la bomba, ja els frenos, ja el parabrises... I en aquest cas recordo la visió del meu germà gran, en Manuel, traient braç i mig cos per la finestreta del costat del meu pare, el conductor, amb un drap facilitant la visió, mentre el pare anava dient, dirigint-se al cotxe: "Apa, petit...".
Vaig tenir, doncs, un bon aprenentatge paisatgístic infantil i juvenil. I la visió de bells panorames, boscos atapeïts, muntanyes, rierols i no tant rierols, pobles costaners, mar esvalotat o en repós... omplien la meva curositat. Hi disfrutava i prou. Potser la prioritat pel meu pare era la seva dedicació professional (i vital!) d'arquitecte, i per pur instint em decantava per fruir més de museus i pinacoteques.
Ja de gran, s'ha despertat en mí, un interès especial per la visió sempre canviant del núvols que ens presideixen. Tot i això, la meva pregària i relació amb Déu se'm dóna més facilment en el silenci d'una cambra o espai tancat (tot això no té cap interès per a la gent que ho pugui llegir. Però em cal explicar-m'ho).
Però, gràcies a Déu no ho viu tothom com jo!
Conec a persones que els hi produeix un gran bé espiritual les passejades en silenci, en grups o en solitud, caminant per boscos i planures, per a qui les abraçades amb els arbres tenen un fort sentit intern... Per cert, recordo a un amic meu que l'arbre escollit per a l'abraçada era el que en les seves arrels havia dipositat les cendres de la seva  esposa. En aquest cas ho entenc una mica, encara que la tendresa està envaïda d'un cert surrealisme.
I vaig llegint entorn del tema del que tracto i em preocupo. Així, trobo en una revista unes paraules de Satish Kumar compromès amb  la militància ecològica (perquè l'ecologia ha passat a ser una militància, i això és el que esbrino): "De la mateixa manera que nosaltres reconeixem els drets dels éssers humans, l'ecologia profunda ens demana que també reconeixem els drets de la natura. La nostra relació amb la naturalesa ha d'integrar-se en els principis de la veneració per la vida. L'ecologia profunda mena vers l'ecologia reverencial i espiritual."
Thomas Berry, teòleg cristià nord-americà (+2009) afirmava que l'univers no és pas una col·lecció d'objectes, sinó una comunitat, una comunió de subjectes.
I és d'Albert Schweitzer la frase: "Fins que no eixamplem el nostre cercle de compassió a tots els éssers vius, la humanitat no trobarà la pau."  A continuació d'aquesta frase, Jordan Faugier, monjo actual a Solius, fa notar: "...som part de la comunitat de la terra -la casa vital de Déu- i, d'altra banda, de la nostra mútua interdepèndencia amb tots i tot."
I, finalment, vaig descobrir, en el seu dia l'encíclica del papa Francesc, "Laudato si" (que em va fer descobrir aquestes meves inquietuds actuals), de la que citaré algunes frases colpidores: 
"... avui no podem deixar de reconèixer que un plantejament ecològic de debò esdevé sempre en un plantejament social, que  ha d'integrar la justícia en les discussions sobre l' ambient que escolti tant el clam de la terra com el clam dels pobres (...) Un vint per cent de la població mundial consumeix el noranta per cent dels béns produïts (...) El drama serà pagat per tothom, però sobretot pels més empobrits."
Ens parla, en aquest sentit de la creixent falta d'aigua potable pel sobreescalfament del planeta. I són el pobres els que més ho pateixen, i, a aquest pas, ho patiran, penso jo.
I per acabar, citaré una frase darrera, que em fa pensar: "No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socio-ambiental. Les línies per a la solució requereixen una aproximació integral per combatre a la pobresa, per retornar la dignitat als exclosos i simultàniament, per a protegir la natura". (139)
Oi que noteu que aquestes línies han anat pujant de to i importància? És el que a mi em remou, dia a dia. I el perquè del que he escrit.

Montserrat Ribas i Piera