dissabte, 28 de gener de 2012

INCONCEBIBLE

Llegeixo en La Vanguardia de fa pocs dies un breu article sobre sobre unes afirmacions de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. Només en llegir una frase determinada em quedo bocabadada (de veritat,  perquè no puc continuar llegint) i la torno a mirar no fos cas que la recent operació de cataractes m'hagi desllorigat la visió i ho llegeixi malament... Però no. Desxifro el mateix. La breu cita que li atribueixen és: "Una dona no pot oficiar perquè cadascú té una funció. Jo tampoc no puc fer algunes funcions que fan les dones. No puc portar fills al món". Fins on hem arribat per arraconar les dones en aques afer? Ens podem imaginar això en boca de Jesús de Nazareth? Ho deixo aquí i cadascú que reacioni com vulgui. Jo trobo inconcebible que s'hagi arribat a aquest argument vexatori i fora de lloc.
Però vull contrarrestar, per poder continuar vivint en pau (encara que em costarà oblidar el que he citat ...) Vaig assistir al fòrum "Teologia i alliberament" el dissabte passat (jo erre que erre per saber el que pensen els cristians, entre els que m'hi compto). Vaig tenir la sort de triar el taller titulat "Una experiència de teologia en Amèrica llatina". Ens parlà el bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú), Joan Godayol i vaig poder respirar fons. La seva obertura de visió amb respostes concretes o apreciacions seves que un dia o altre s'acceptaran, m'ompliren de goig i esperança.
Entre vàries i oposades opinions, em quedo sempre amb la que penso que conté més sentit evangèlic.
Montserrat Ribas

divendres, 20 de gener de 2012

FILOSOFIA VITAL

Llegint "la contra" de La Vanguardia" d'ahir, dia l9 de gener, que consisteix en una entrevista amb el filòsof Antonio Fornés (a qui no coneixia de res fins ahir i amb qui el meu pensament s'hi adhereix totalment) em vaig sentir respaldada en les idees que vaig exposar en el meu darrer bloc. Me n'he alegrat i ho vull comunicar. Amb qui? Qui ho sap... 
Parla de la deshumanització de la majoria de persones que donen massa pes a les coses superficials: comprar un cotxe, pis en propietat i moltes coses supèrflues, a les que donen una importància capital. Això fa que arribin esgotats i ja no poden pensar ni prendre decisions en la vida, sinó que viuen com a màquines, completament esclavitzats, amb una especie de bogeria que els porta al buit i a l'angoixa. Perquè la veritable serenor i vida sana psíquica i humana es basa en saber pensar, mesurar i reflexionar. I viure i aspirar a viure amb moltíssim menys. És un determinant important per a l'equilibri.
La gent de la que parlo (no parlo de tota la humanitat) és reàcia a trobar-se amb si mateixa en busca d'una falsa joia i plenitud que no assoleix.
A vegades a tots ens costa seguir el que jo en dic vida sana, però si més no el pensar-hi, tenir-ho en compte i adreçar-s'hi en el possible és un pas molt positiu. Per ser feliç i conscient.
Repeteixo la cita de Pascal que en Fornés també empra: "l'incapacitat més important de l'home és estar sol amb si mateix".

Montserrat Ribas 

dimarts, 17 de gener de 2012

EL PREU DE SER ELS PRIMERS

Aquest títol és el que figurava en els "20 minuts" emès per TV3 el darrer diumenge, 15 de gener. El trobo prou significatiu per no canviar-lo.
El tema era el sistema educatiu dels nens a Corea del Sud, país on el grau de coneixements que adquireixen els nens en el seu aprenentatge escolar és el superior respecte a tots els països del món. Pot semblar molt bonica i positiva aquesta afirmació. Jo la rebutjo totalment. Vaig seguir el reportatge amb molta atenció, mentre la indignació m'anava creixent. Resulta que els nens van a l'escola popular (magnífic!), peró, en sortir a mitja tarda, algun membre de la família els va a buscar i els porta a unes classes particulars, que va començar un professor i ha tingut que anar, no sumant sinó multiplicant, els centres perquè l'afluència ha esdevingut desbordant. I en una ocasió es veien cotxes que arribaven a casa a les 12 de la nit que és quan la nena havia acabat els innumerables estudis diaris. (Una veritable aberració pedagògica!).
Resulta que els nens pugen sota l'opressió de la idea dels seus pares o familiars que per fer alguna cosa de profit en la vida han de ser els primers en totes les matèries que estudien. I obeeixen, s'hi esforcen i sembla que de bon grat van a aquestes classes de repàs després de l'escola.
Penso que es crea una competivitat esfereïdora. Van parlar de més de 200 suicidis d'aquests nens que viuen la seva infància i adolescència amb aquesta càrrega cognitiva. Es veien cambres de les cases d'aquestes nens on tenien exposats tots el diplomes, notes i premis escolars. (Enlloc d'un poster atlètic o futbolístic o un dibuix apreciat per la seva procedència, o qualsevol cosa d'una banalitat total...) Dia i nit amb l'obsessió sempre que per ser algú el dia de demà han de ser els primers en els estudis.
Això és ensenyar a viure? Perden l'espontaneïtat de les converses, dels jocs, del "no fer res" amb tranquilitat. Més d'una nena (ara penso que el subjecte televisiu era predominantment femení) deia que es tancava al cuarto, més d'una vegada i deixava anar una plorera que li sorgia per l'esgotament. Tot i amb això continuava afirmant que el que havia de fer era estudiar molt.
En una estona d'insomni aquesta nit he anat pensant en el documental i m'ha sorgit de forma espontània el mètode d'estudis dels meus fills quan éren petits. Van anar a  l'escola privada "Elaia" (gràcies Núria Ramos i les seves dues companyes que la vàreu fundar) on no sé si van aprendre massa coses, però sí a viure.
En entrar el nen donava la mà a la professora que els rebía i el "Bon dia, senyoreta"  se'ls responia amb un "Bon dia, Enric", "Bon dia, Teresa"... des del primer dia! Anaven a escola com si anessin a una reunió d'amics, a una festa... Detalls d'extrema pofessionalitat com avisar-me la Núria que ha observat que l'Enric torçava la cama  al córrer en el pati, que li costava molt concentrar-se, etc, etc... Vivíen el nen en totes les seves facetes. I també vaig trobar positiu, que en ocasió d'una "revolta en la classe" fora de mida, la Núria va anar-hi i els digué: "O canvieu de manera de fer o canviarà la professora". Després d'un breu silenci es va sentir una veueta, que digué: "Ens ho pensarem". Era la veu del meu fill. Fins trobo educatiu la vivència de tenir  llibertat per ser capaços d'arribar a la impertinència. No sé què en pensaran els pedagogs, però els meus fills no van patir ni van voler ser els primers. I avui dia el noi filòleg i escriptor, treballa de ferm i la noia, ha triat el que ella va rebre: educar. I sé per alumnes que les seves classes de Religió (que poden arribar a ser tan avorrides...!), a base de videos, explicacions i preguntes sobre casos reals i actuals, són unes de les seves preferides.
Es pot comprendre que estic totalment en contra de la competitivitat en totes les actuacions vitals. Desfan a l'individu.

Montserrat Ribas

dilluns, 2 de gener de 2012

TRANSCRIPCIÓ D'UNA CARTA

3o DE DESEMBRE DEL 2011. Estic al llit. Grip intestinal. No tinc ganes de fer res. D'esma fullejo el diari. I -cosa estranya- l'article d'en Quim Monzó m'altera (senyal que em vaig curant, penso destriant allò positiu) i tot seguit li escric una carta. I ara la copio aquí.


"Quim Monzó,

Sóc gran. En aquests moments estic malalta. No sé què d'un virus. Només vull estar a llit i a les fosques. Aquest preàmbul que pot semblar absurd és per situar en com li escric aquestes línies.

Ja no tenint febre, he pensat, a la 1 del migdia, encendre el llum i reincorporar-me mínimament a la vida humana. I he fullejat La Vanguardia. I m'ha indignat (signe positiu en la meva salut, malgrat tot!) el seu aticle que titula: "El bacil de Hansen".

Com a segon preàmbul també m'interessa dir-li que llegeixo sempre els seus articles, ja que pel seu enginy, ironia, sentit de l'humor i temes acostumen a ser els meus preferits.

Però avui... Tota la vida des de que tinc ús de raó he sentit, al meu voltant, aquesta broma (i com a tal, l'he copsat sempre) de l'home dels nassos que es veu el 31 de desembre. I també (això pot causar-li una altra enrabiada...I'm sorry!) de l'home de les orelles, el dia anterior.

Quan era petita em feia gràcia i ara la considero com una costum tradicional. I res més!

I de sobte llegeixo en el seu article: "Això que tanta i tanta gràcia fa a alguna gent em sembla -ja em perdonareu- una de les invencions més estúpides de la tradició". I a més del títol -per deixar clar el seu pensament- en les darreres línies explicita: "...a les persones que li passava això els enviaven a una illa del Pacífic anomenada Molokai".

No se'm parlava mai de l'home de la tarda del 31 de desembre (com vostè fa notar) quan el nas ja anava minvant... Per tant, aquesta deducció no se'm va donar ni de nena ni de gran.

Per què transformar una broma inofensiva i tradicional en un esperpèntic relat?

I no sé per què m'ha dolgut en nom dels qui pateixen aquesta malaltia...

Atentament,

Montserrat Ribas"


M'agradaria saber quants aixecarien la mà a la pregunta de qui està d'acord amb mi... Si pocs o ningú, em doldria perquè seria senyal que el temps de les il·lusions netes s'ha enterbolit.

Montserrat Ribas