dijous, 19 de novembre del 2015

PETITS MOMENTS VITALS

        Com s'ajunten les desgràcies que passen arreu del món i que, d'una manera o altra, ens afecten a tothom! La televisió ens assabenta cada dia de tantes i tantes desgràcies! I la premsa ens torna a obrir les ferides que les notícies ahir ens colpejaren, tot i afegint-hi alguna de nova, potser encara pitjor. No les enumero perquè tothom les coneix i en pateix.  
          Enmig de tot l'enrenou, encara a més, tenim a Catalunya lleugers problemes sísmics. Com el que tingué lloc a la costa ja fa uns dies. Dec dormir en un cert estat d'alarma perquè em va despertar un moviment dels llençols que, tot seguit, vaig interpretar com quelcom fora de la normalitat. Vaig estar una estona desperta amb tensió per si es repetia amb més força. No va passar d'aquí, per a mi. Vivim en tensió per tants esdeveniments punyents que tenen lloc... I això fa que qualsevol anormalitat, per petita que sigui, ens alerti i afecti.
          Jo em proposo saber captar, al llarg de tots i cada moment del dia, aquelles petites vivències i situacions que ens resultin agradables i vitals. Ahir en vaig viure dues. I me les vull tornar a explicar per sentir, de nou, aquella alenada d'aire fresc que em produïren.
         En passar, cap el vespre, ja tornant a casa, pel davant de la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, vaig veure les portes obertes i hi vaig entrar. Per cert, les portes obertes i amb la il·luminació interior, en tota església, inviten a la pregària i és una bona idea de qui ho ha disposat en la meva parròquia. Així també la nova ubicació de la imatge del descendiment de la Creu, és a dir Jesús mort en els braços de Maria (el que a casa, en dèiem, mal dit!, ja ho sé,: "escaparate"). En una fornícula de fusta i vidres i col·locada a la paret, en un lloc molt més visible que en el que es trobava abans i ornada amb una encertada il·luminació, que farà que sigui gairebé una descoberta per a la majoria de la gent.
         Estava a casa l'àvia, amb qui visquérem la meva família. En la cambra que en dèiem de "La Mare de Déu", sobre una calaixera, que ara es troba en el vestíbul de l'església, amb un reclinatori folrat de vellut vermell, al davant  i del sostre hi penjava una llanterna. En férem donació a l'església, quan va morir la meva mare. I en veure-la ahir tan ben situada, vaig tenir una alegria i sentir una calidesa especial. (Primer moment vital)
          I ara vaig pel segon. Al matí havia anat a recollir una clau, que la casa "Soler i Capdevila" em va duplicar. En la botiga em va atendre un senyor gran (més gran que jo, que ja és dir!) i també més sord que jo. Interiorment vaig opinar que no era la persona adient per atendre als clients. Però tot parlant, més ben dit, cridant, en veure el meu cognom, vàrem parlar del meu pare, a qui el seu havia conegut molt, ja que el meu com arquitecte d'un Banc va ser un bon client de la casa, i en acabar la guerra havia refet i equipat totes les sucursals de Catalunya amb les adients caixes de cabdals. Estiguérem parlant (o cridant) una bona estona: que si el seu pare, que venia de pagès es va comença a interessar, com aprenent de ferreter,en aquest ofici... que va anar a Amèrica i acabà especialitzant-se en fer Caixes de seguretat,... que aquest any celebraven els centenari de l'Empresa,... que ell era l'únic germà que era viu dels quatre, dels qui em va ensenyar una foto familiar, amb el fundador inclòs, ...Que aquest fou molt amic del meu pare...i ell el recordava. Total, que havia trobat a qui millor em podria atendre, contràriament al que havia intuït. I també vaig viure uns moments de joia i tendresa.
          I a més, havia una unió entre els dos moments viscuts. M'explicaré. Aquella habitació que he descrit tan pietosament, era propi de la generació dels avis. Més tard, el respectàvem i allí ens ajuntàvem tots el Dia de difunts per resar els tres rosaris (seguits!). Ho fèiem seriosament. Però el que no va ser tant seriós és que anàrem envaint aquell cambra amb objectes que no sabíem on posar. I una de les coses fou la caixa de cabdals que el meu pare va comprar a can Soler. La imatge i la caixa eren una mica antagòniques, però ens vam acostumar a viure-ho així i ja no ens estranyava.
         No direu que no fou un dia gloriós?. Dues vivències que em donaren pau. Penso que cal viure amb atenció i intensament  tot el que sigui positiu. Per poder respirar una mica.

   Montserrat Ribas




diumenge, 1 de novembre del 2015

"LA CONTRA" I ALTRES COSES

Hi ha gent a qui li agrada molt "La contra" de La Vanguardia (o darrera pàgina). A mi m'agradava; ja no. Per un interviu interessant, hi trobo d'altres molt aliens als meus interessos. Pot ser que no m'interessin ja moltes coses? El que sí veig és que sóc més crítica. Com que he començat per ficar-me amb La Vanguardia, he de dir que l'article d'en Quim Monzó que llegia sempre amb molt d'interès, trobo que han perdut el to irònic i divertit que abans sempre hi trobava. El que sí li agraeixo és que no parla d'aquesta política actual de casa nostra, que, malgrat la visc amb molt d'interès, arriba a esgotar tota la part del meu cervell que li pot concedir l'atenció. Ah!, i un altra cosa: no he pogut soportar mai les "revistas del corazón" i resulta que, ara, les trobo en el diari esmentat. Asfixiant! M'hauré de repensar canvi de premsa habitual.
L'augment del sentit crític ho deu donar l'edat. Perquè jo ja estic avançant triomfalment per la quarta edat (qualificació que m'invento, ja que fa més d'un anys que he canviat possibilitats d'acció, i d'estudis. I una mica de tot). Estic més a casa. Perquè : "Tingues cura al caminar... Surt amb el bastó... Sempre en taxis... Porta penjada "la medalla"... No pots estar sola..." m'ho sento a dir per totes bandes. Decididament estic en la quarta edat (que ja és l'última). Ho dic, després de pensar-hi molt, sense recança.
Al tenir que reposar la cama, que si fer fregues al genoll, que si medecines a dojo, si pomades als canells, que si és l'hora de "sintrom" (és un veritable toc d'alarma!) que si caminar pel passadís... , les sortides al carrer se'm fan més estranyes i fatigants.
Torno a "La contra"  a la que he al·ludit. Un bon senyor, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment ens diu que el dormir, menjar, caminar, fer exerceici i relacionar-se influeixen positivament en el cervell. ("Aquí te quiero ver, escopeta"!). En aquest moment només puc cuidar el meu cervell amb dormir (que ho faig en profunditat i alegria, tot pensant en les matinades obligades de la meva etapa laboral) i menjar (gràcies a la meva filla que vetlla per mi dia i nit i a qui no li agrairé mai prou...). Però el fer exercici i el relacionar-se? Estan en temps d'espera (i moltes vegades, qui espera, desespera...) No sabeu, com el so de trucada del telèfon inalàmbric, que sempre tinc vora meu, m'omple d'alegria. És una veu, una veu coneguda, que em torna al món dels vivents i ens comuniquem, i em sento acompanyada...
Vull reprendre la vida normal que exercia en la meva tercera edat, és a dir, fa poc més d'un any. I m'esforço i intento sortir al carrer, del que torno molt cansada però contenta. Un pas endavant!.
Bé, aquest escrit pot semblar que està ple d'incongruències i improvisacions. Però és tal com em sento ara. I volia explicar-m'ho a mi mateixa.
I aniré fins el final. No he restat aquesta primera setmana, després de dotze dies d'immobilitat a la Dexeus, a casa, tancada i barrada. Acompanyada per la meva filla (el meu àngel de bondat) he anat a escoltar dues conferències, i vist dues pel.lícules. Hi he vist gent. I sortir al carrer m'ha donat vida. 
I reconec que estar una bona estona llegint quieta i amb una pau que m'ha sobtat, també ha sigut beneficiós per a mi. He llegit, i n'he fet un resum, entre d'altres: "Alguien así es el Dios en quien creo", (llibre que recomano). Autor: Andrés Torres Queiruga. Editorial: Trotta. 2013. 
Citaré algunes frases del llibre, que m'han colpit: "Dios no se halla ausente del sufrimiento y la desgracia. Pero está ahí, porque quiere nuestra alegria, se pone a nuestro lado en busca de la alegria posible y en cualquier caso de la alegria eterna", "El mal no es un castigo. Es un obstáculo, aquello que Dios no quiere, en cuya superación trabaja El mismo, apoyando e inspirando nuestro esfuerzo".
Em sembla entendre una mica la frase de Teresa de Lisieux. "Tot és gràcia". 

Montserrat Ribas