dissabte, 26 de març del 2011

OFICIS I FEINES

Fins ara jo havia pensat que l'ofici més pesat i desagradable, entre molts d'altres, era ser peó i treballar en la construcció de carreteres. Quan passo en cotxe, ben asseguda i tranquil·la, em sento molt distanciada dels peons que amb el pic i la pala o el tractor o el que sigui arreglen les carreteres. I em sap greu. I no diguem si és durant l'estiu. Jo tinc refrigeració al cotxe i això encara em fa sentir més culpable. Culpable de què? No ho sé però no disfruto del paisatge, ni de la conversa. Perquè aquella gent s'ho estan passant molt malament. Després d'entonar el "mea culpa" (a la qual no hi veig sortida, d'altra part,) haig de dir que he canviat una mica d'opinió.

Potser un dels oficis més estressants sigui el d'editor. Ho he observat aquests darrers mesos. Resulta que als meus 81 anys m'editen un llibre. Ja han sortit els anys! És com una maledicció que porto dins: ja de gran escampo sense solta ni volta l'edat quan cal i quan no cal. I amb el greuge que la meva mare em va educar en un silenci absolut en aquest punt. No sabia la seva edat perquè no la deia mai. Els meus germans i jo vàrem gaudir de regal i pastís amb espelmes fins als 18 anys. I després del dia assenyalat restava en el més absolut silenci.


No sé si per reacció, o per pura tonteria he passat, de manera totalment inconscient, a proclamar la meva edat, com si hagués guanyat la batalla de Waterloo. (Si en seré de burra!). I això arriba a extrems ben estrafolaris. Si ve un operari a casa, li explico: "Aquí hi ha l'escala, aquí els draps, aquí la galleda i no s'estranyi que jo estigui asseguda llegint el diari, perquè a la meva edat ... Quants anys em faria, parlant de tot?" L'operari, a qui l'importa un rave la meva edat, em mira esmaperdut i tot seguit li etzibo: "81". (I, a més ho dic en to triomfal!). "Què li sembla?" Ni li sembla ni l'importa gens. És clar. Ho comprenc. I m'indigno amb mi mateixa.


Bé. Deixant a part aquesta ximpleria meva complementària, resulta que fruit d'unes reflexions en les que em vaig veure obligada a endinsar-me (i això en mi requereix escriure-ho per explicar-m'ho a mi mateixa) n'ha sortit un llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida" Editorial l'Albí, que es presenta el proper dijous, a la sala La cuina ubicada en l'espai Francesca Bonnemaison. (Es nota que ho he aprofitat per a fer una xic de propaganda?)


Des del mes de novembre l'editor, Jaume Huch, d'Edicions de l'Albí, i jo estem en dansa (al menys j0): constant estrès de telefonades, correccions, trameses per internet, que si la meva foto (busco i rebusco fins a trobar la que li plau), que si la portada (ha costat trobar l'adient!), que si la solapa, que si la contra... Em deixava el pròleg i les targes de la presentació, però abans, és clar saber qui el presentaria (són dues amigues a les que estic molt agraïda), arribada dels sobres, després de les targes, enviar-les als destinataris..., refer moltes adreces, o en el millor dels casos buscar el codi postal, etc, etc... I ell n'ha fet la distribució pertinent que ni vull saber en què ha consistit.


I s'ha de tenir en compte que a més del meu llibre està fent l'impressió de diversos llibres. Alhora! Tota la meva commiseració per la feina que comporta.


Montserrat R.

divendres, 11 de març del 2011

PENA I JOIA

Això és el que he experimentat aquest matí, a la Parròquia de Sarrià, quan han col·locat el fèretre de Mn. Frederic Ràfols davant l'altar. Presidia el Sr. Cardenal, junt amb els Bisbes Tena i el de Girona. I molts i molts capellans, la majoria grans, companys en la seva vida sacerdotal, ja que ha viscut 82 anys. Jo tenia la mirada fixa en el seu amic de sempre, Mn. Josep Ma Rovira Belloso. Ell em recordava a l'amic difunt. Les llàgrimes han enterbolit la meva mirada i alhora una joia insospitada em creixia provinent del cor. Tinc un nou amic amb Déu.
No fa massa anys que el coneixia. Però prous per haver arribat a una entesa espiritual amb ell, si més no per part meva. Em reunia amb ell i Mn. Rovira i dues amigues una vegada al mes. D'això deu fer uns sis o set anys. Aquest any el tema era la Carta de Pau als Efesis. El Mestre figurava que era Mn Rovira, però jo equiparo el seu saber i estudi a les intervencions de Mn Frederic, que, sempre amb to de pregunta, intervenia esperant la resposta. Per mi la seva pregunta era una afirmació directa, intel·ligent i colpidora. I ho feia amb una humilitat digna del qui vol aprendre (i ell estava ple de la veritat, amor i tendresa). A més la seva sornegueria i el seu sentit de l'humor era constant. I sempre amb la seva veu fluixa com la de qui vol passar desapercebut.
Però , que en deia de pensaments contundents!
Fa un parell d'anys varen anar els dos amics al sud d'Itàlia, prop de Nàpols, a descansar uns dies en un convent-hostal situat al costat del mar. Ja coneixien el lloc i es decidiren a tornar-hi. I per arribar a l'avió ho feren amb cadira de rodes. (M'imagino les dues cadires per la pista de l'aeroport amb els dos personatges somrients). I van ser feliços. "El soroll de les onades del mar que, des del llit a la nit, ens acompanyava..."comentaven i ens explicaven. Arrelats a la vida, es trobaven satisfets.
En interrompre les trobades el tres mesos d'estiu, fèiem, a casa, un lleuger berenar-sopar. L'any passat, degut a la caiguda i operació que va patir Mn. Rovira, va quedar sense efecte. Però acordàrem, que en començar el nou "curs" ho esmenaríem. Vàrem tenir dues reunions i no pensàrem en l'acord insinuat. Però a la tercera trobada, sempre amb la seva veu baixa i càlida i com qui no diu res, ens preguntà: "I no s'havia parlat d'un "berenaret", substituint el de l'estiu?" Colossal. Magnífic. Aquesta tímida demanda ens va fer riure i a mi emocionar. Estava per la gran espiritualitat i no deixava de banda aquests petits goigs que la vida li podia brindar...
No va perdre mai el seu sentit de l'humor. Els darrers dies li preguntaven cóm es trobava i contestava: "Bastant regular". Singular fins per expressar el seu estat final.
En començar la Missa, i escoltant el ritual del celebrant en dir "Senyor, tingueu pietat.." he pensat que el Senyor no s'ha hagut que esforçar gaire en tenir pietat vers la persona que havia finit la vida terrenal i l'acollia amb joia a la Definitiva.
Montserrat R.