dimecres, 25 de desembre de 2013

SENTIMENT NADALENC

Les vacances preferides de tot l'any eren, per a mi, sent nena, les vacances de Nadal. Que a l'estiu eren tres mesos sense escola i ara només uns dies? No em feia canviar d'opinió. No manava jo, sinó els meus sentiments. Uns moments culminants, que recordo com si ara ho estigués vivint, era quan la mamà treia la capsa de les figures del pessebre i les anàvem col·locanrt adientment. Tradicionalment el papà amb un davantal improvisat davant del gall dindi en una taula supletòria per anar partint-lo amb uns estris aporpiats només per aquest quefer (es veia que era arquitecte i no cuiner...). La casa arranjada i ornada en joc amb el goig de Nadal. I tota aquesta parafernàlica ens indicava i recordava que Jesús, nen com nosaltres, ens estimava, neixent entre àngels i pastors. I amb veus força desafinades entonàvem aquells cants de Nadal tan enranyables.
I les tres Misses seguides que assisitíem a oratoris particulars familars o a la Parròquia... Això era "un altre cantar". El capellà, de cara a l'altar i en llatí les celebrava el més ràpidament possible, detall que agraíem, però no deixava de ser un entrebanc espiritual, que seguíem forçats. Punt negatiu. Inexistent, ara, gràcies a Déu
De gran tot ho veig diferent. La gent s'aboca a comprar, no a pregar. A més d'una persona he sentit dir:  "quina llauna de festes". Jo mateixa, sense en Josep, sense els pares i germans i l'àvia presidint la taula, sento un cert enyorament. Però em remonto. Estic amb els fills i celebrem la vinguda del Fill de Déu, per a dir-nos que està amb cada un de nosaltres, ho pensem o no, durant tota la nostra vida de joia i entrebancs. Quan aquest pensament m'invadeix la Festa és superior a la que sentia quan era petita. En dono gràcies a Déu!
Un incís una mica poca-solta. Per què la pregunta obligada en cada conversa o trobada és saber com i amb qui cadascú celebra l'àpat de Nadal i St Esteve? 
Seria més adient que parlessim com l'Esperit de Déu està en cada un de nosaltres durant tota la nostra vida, que és el que ens diu i anuncia el Nen nascut, avui, en una menjadora.

Montserrat Ribas

dijous, 12 de desembre de 2013

CANTAR I BALLAR

Amb aquest títol ja sabeu el que vull expressar.
No us parlaré del personatge perquè la premsa i la tele i els comentaris ens han envaït aquests darrers dies. Des de la seva mort. La seva vida: empresonament, estudis, sortida  i presa de possessió als 76 anys de President de Sud-Àfrica és de tots coneguda. I tota una vida amb l'objectiu fix i constant que ha portat a terme: la unió de les dues etnies.
Sense voler he escrit auest resum vital. El que vull fer notar amb totes les forçes i amb tot el meu beneplàcit i emoció és el crit (es pot dir de guerra pacífica, que no es dóna gaire sovint): "Canteu i balleu" que es va estendre per aquell país, a la seva mort. La resposta del dol de tots va ser, efectivament, cantar i ballar, amb crits de joia i llàgrimes alhora per expressar l'unió amb ell en el moment de la seva mort. I aquesta reacció la van portar a terme durant varis dies. En un món tant desgavellat, com l'actual, sorgeixen espurnes que ens animen i enlairen el gènere humà. Enhorabona a tots els que vau cantar i ballar. Ens heu parlat de mort i vida.
Anant a la meva vida i relació propera m'ha fet pensar en un fet similar que vaig viure. L'esposa, mare i àvia d'una familia nombrosa, a més de ser una gran persona i amiga, va morir el darrer dia de l'any (no cal explicitar-lo). Parlant amb el vidu, uns dies més tard, vaig comentar-li com el dol, precisament el dia de cap d'any (que és dia de festa per a tots) deurien haver-lo viscut de forma molt punyent. Em va sorprendre el seu comentari i resposta: es van reunir tots: ell, fills i nets (constitueixen una familia molt nombrosa) a casa seva aquella nit de cap d'any, El pensament de tots era que ella estava en el tanatori. I,emocionats van actuar com ella hagués volgut que fessin i acabaren  ballant al só de la música.
He de confessar que em va sorprendre i no vaig acabar de saber apreciar-ho.
Resulta que el fet s'ha repetit. I, ara ,(com pot canviar l'apreciació dins d'un mateix!) m'alegra  i admiro la reacció dels amics, similar a l'actual. Tenen tota la meva adhesió, comprensió i em genera joia.

Montserrat Ribas

dilluns, 2 de desembre de 2013

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Pot semblar que vagi contra les dones i, per tant contra mi mateixa. Però fa dies que hi penso i crec que sóc lliure per expressar-ho.
Gairebé cada dia els informatius (tele, radio, premsa, comentaris...) ens fan arribar notícies de violències i vexacions que les dones de qualsevol edat (nenes incloses) pateixen arreu del món.
Jo mateixa, en un viatge a Sevilla, on vaig tenir que anar a la policia pel robatori del meu moneder (la típica estirada) vaig veure un cas dels que parlo. Fèiem un viatge de "plaer" la mare, la meva germana i jo. El plaer va derrumbar-se en aquells moments. Mentre esperàvem a la seu de la policia (¿per què qualsevol tràmit burocràtic va sempre precedit d'una llarga espera?) i ja estàvem enervades pel fet en sí i perquè eren prop de les 12 de la nit, va arribar una noia, jove, d'uns l9 anys, amb cops i ferides a la cara i braços, acompanyada pel seu germà qui li anava dient, millor dit cridant: "Tienes que dejarlo..." La noia que no tenia l'aspecte de les que agafen el tipus de vida que pot acabar violentament, ploriquejava i s'agafava fortament al seu germà. Davant d'aquest espectacle el meu moneder  va passar a un ínfim lloc en el nostre sentiment.
Ex-dones i sense ser "ex" assessinades o ferides, maltractaments que moltes pateixen, joves violades... formen un ventall del que ens informen tot sovint. I hi hem de sumar les que pateixen violències però no tenen on recórrer i viuen amb el cor encongit. I queden en el  desconeixement.
Una vegada sentada la meva opinió del greu vexament de la dona, m'atreveixo a preguntar: I els homes no són també maltractats, despreciats, menystinguts per moltes dones i el seu patiment és intens?. Els danys fíiscs que pateixen és inferior en número al de les dones. Però danys psíquics, com poden ser els que he citat, estic segura que en pateixen molts d'ells. I d'això no se'n parla gens. Sentir-se despreciat i ultrajat  de paraula de forma continuada ve a ser com una agressió física. Opinió meva.
En aquest aspecte morbós m'atreveixo a compadir l'home quan la situació es dóna i és ell la víctima. I a més de compadir que se'n parli. No per pura informació sinó per remoure les consciències.

Montserrat Ribas