dijous, 28 d’octubre del 2010

LLOANÇA

Fa temps que només sento queixes i jo, ja per contagi o inèrcia també m'he afecionat a expressar-ne. Lloances ben poques. Tot, o gairebé bé tot, són queixes. Estem en temps de crisi. De crisi de gairebé tot: vida econòmica i social, politica, situació religiosa en la societat...
I de sobte avui puc "cantar lloança" (la frase potser serà cursi, però intenta expressar la meva joia).
Vaig assistir el darrer cap de setmana a Poblet, al "Segon Fòrum d'Intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi" (En castellà títol i ponències, està clar, i amb molt bon sentit perquè un grup no podia seguir la nostra llengua. Aclarit i conforme).
Bé. Doncs jo hi era, degut a que pertanyo al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, des de fa temps. (I així em vaig poder incloure en tot el que el títol anomena).
I hi va assistir des del dissabte a la tarda el Bisbe Auxiliar de Barcelona (de casa meva i jo sense haver-lo conegut mai!), Sebastià Taltavull. Un gran Bisbe! Vaig apreciar molt la seva presència i convivència entre nosaltres, sense cap representativitat ni preeminència especial. No hi estava acostumada. Em va sorprendre, sobtar i sentir, com poques vegades el trobar-me amb un veritable "Bisbe", el que busco i desitjo trobar en ells: un Pastor i un amic. Em recordà unes paraules de lTim 3,2b, on Pau diu que el pastor d'una comunitat ha de ser "... sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar". Érem 56 persones les components del grup. Ell s'en va fer un de més.
Vaig escoltar la seva ponència amb una atenció constant i plena. (He de confesar que dificilment segueixo cap homilia, sigui com sigui, amb una total atenció. Malgrat m'ho proposo i faig un gran esforç. Cap resultat. Fins i tot les lectures de la Missa em costaria repetir-les tot seguit. "Se me va el santo al cielo", com diríem en castellà. Totalment a desgrat meu. Sense voler.) El que diu aquest parèntesi realça el resultat que en aquesta ocasió deteminada vaig assolir.
Va concelebrar amb altres capellans del Grup, en la Missa del diumenge, en una petita capella. I la va presidir. Com a Pastor. I, en algun moment intercalava frases i pensaments adients amb una total naturalitat. I la Litúrgia no se'n va ressentir. Ans el contrari.
I fa més d'un any que està a Barcelona. Vaig sentir vergonya no aliena, sinó ben meva, per no haver-lo descobert fins ara.
Montserrat R.

dijous, 14 d’octubre del 2010

APRENDRE SEMPRE

Començo a escriure amb una mica de recança. No m'agrada centrar l'escrit en quelcom del que els meus fills n'han sigut protagonistes. Però em permeto fer excepció en el d'avui.
Ahir l'Enric va venir a veure'm a casa a darrera hora. Es trasllada en bicicleta. (Ja sé que a desgrat de molta gent, però és així). En sortia cap a les 11 de la nit. I al cap d'un quart d'hora em trucava des de casa seva: "Mare, m'han pres la bicicleta". Era nova de feia un mes.
He dormit malament. I, en despertar-me sentia enuig dins meu de manera difuminada, que s'ha concretat als pocs moment en: "bicicleta".
Ell m'ha trucat cap a les 11 del matí. No he volgut fer-li saber el meu malestar per a no remoure el seu. Però la seva expressió ha sigut tranquil·la, que què hi farem, que hi ha coses pitjors, i que treballava tranquil·lament. He rebut una primera lliçó.
Al migdia, al recollir el correu, he trobat una revista "Catequistas" (en la que demanaren col.laboració a la meva filla, Teresa). I llegeixo, amb calma el seu article. El titula: "Preguntas que no ofenden". (S'edita a Madrid). Aborda el tema de les preguntes que els nens a la catequesi fan i com, a vegades, són difícils de contestar. Copio les seves paraules: "Afrontar mi ignorancia es lo más honrado que puedo hacer antes de inventar o elucubrar de modo erróneo. (...) Sus dudas són nuestra tabla de salvación porqué nos obligan a pensar". Una segona lliçó per a mi.
Crec que deixo patent més que la seva agudesa, l'ensenyament que m'aporten.
Montserrat R.

dijous, 7 d’octubre del 2010

SOBRE ONGs

Vull ressaltar "La Contra" de La Vanguardia del 21 de juliol passat. Ha plogut molt des d'aleshores, però em continua fent mal algunes idees que allí s'exposen. I els sentiments de les coses que m'interpel·len perduren en mi. L'entrevistat és William Easterly, director de l'Institut d'Investigació del Desenvolupament (Universitat de N.Y.). Serà molt savi, molt entès en la matèria, però em va produir un malestar intern en acabar de llegir les seves afirmacions. Posa en un mateix sac les ONGs d'ajut a països desenvolupats. I les troba negatives. (Fa una excepció amb les de caire sanitari).
Estic d'acord en que la gran i única solució és que aquests pobres i desgraciats de certes parts del món puguin actuar ells mateixos per sortir de la seva misèria. Tota altra actuació és paternalisme. Com ell diu: "Els pobres no necessiten caritat, sinó tracte de tu a tu i que els deixem compartir amb nosaltres." D'acord! Totalment d'acord! Però per arribar a aquest ideal, en molts llocs i casos es necessita un ajut previ que els personalitzi i tota la feina fer-la de cara a que ells siguin els protagonistes de llurs avenços. Després vindrà la retirada dels de fora.
També estic d'acord amb ell respecte a que existeixen ONGs que no mereixen cap confiança.
Però no accepto aquest atac massiu a totes, en general (excepte en àrees molt concretes com la salut). I acusa que "hi ha una nefasta mentalitat de paternalisme neocolonial", o si es prefereix, "d'imperialisme humanitari".
I he escrit aqueste línies tot pensant en els Moviments d'Ajut necessaris i indispensables perquè ells, els que malviuen, puguin aprendre i arribar a actuar sense ajut de ningú en un temps futur, formats per gent que s'hi juga la vida i la salut. I el seu esforç constant està ben lluny de qualsevol "paternalisme".
Crec que moltes ONGs es mereixen aquest reconeixement positiu.
Montserrat R.