dimecres, 28 d’abril del 2010

PATIMENT

Fa pocs dies vaig tornar a visitar la Vil·la Casals (Museu Pau Casals) a Sant Salvador, El Vendrell.
Pau Casals nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va residir a França, als Estats Units i a Puerto Rico. La seva intensa activitat no li va fer abandonar mai els seus vincles amb Catalunya. El 1909 es va fer construir la Vil·la Casals, on retornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els seus amics i la família.
Aquest preàmbul no vol ser didàctic, sinó expressió de la bellesa del lloc, que, a través d'un recorregut museogràfic contemporani ha recuperat l'atmosfera familiar i la bellesa que tenia la casa en els seus millors temps.
Recomano a tothom la seva visita. Jo hi penso tornar. L'ambientació es completa amb diferents videos que, de sobte, apareixen en una o altra paret de cada estança, a mida que vas avançant per la casa. Per acabar amb el seu magnífic discurs sobre Catalunya, en les Nacions Unides. Vull afegir que el muntatge és obra d'un gran dissenyador de Museus, en Santi Giró, amic meu.
Apart de tot aquest elogi obligat, ja que em surt de l'ànima, vull fer esment d'unes paraules que en un video es van pronunciar i que reflexen tot un estat d'ànim. En un concert seu a Venecia, fa notar la veu "en off" que, abans de començar, hi va patir més que en qualsevol altre. Va patir, doncs i patia abans de cada concert. Parlo de quan ja la seva fama i vàlua era reconeguda arreu. Intueixo aquesta angoixa prèvia també en altres artistes reconeguts i de gran èxit. Tota "creació" conlleva un patiment previ. I per contrast, jo crec que la joia és també superior quan es superen, a la de la resta dels mortals.
No ho hem experimentat, també nosaltres en la petitíssima escala que ens correspon?
Montserrat R.

diumenge, 18 d’abril del 2010

DESIGUALTAT

Abans d'ahir vaig visitar, l'hotel que, vulgarment s'anomena "La Vela", per la seva forma i situació i, que el seu nom és "W-Barcelona". Situat en el mar, pràticament en el port de casa nostra. Jo ni el coneixia, ja que per poder construir-lo han tingut que situar-lo com un element portuari, degut a que la seva alçada era prohibitiva vora el mar. Es troba, doncs, en plena zona marítima, lloc al que no acostumo a anar.
Un grup conegut el visitava. M'hi vaig adherir portada per la curiositat.
En entrar, no em vaig atabalar. És un hotel gran, ampli, amb elements decoratius moderns, és a dir, res dels luxes (de mal gust) dels grans hotels àrabs, que he conegut per la televisió. Però varen "rizar el rizo" i ens ensenyaren la cambra (i en dic així perquè no trobo el nom adient) més gran. Medeix el conjunt, 3OO m2. Per a 6 persones. Consta de dues habitacions dobles, amb els seus lavabos (la paraula també em queda curta) corresponents i el cos central, amb tot tipus d'aparells d'alta tecnologia, estances amb sofàs, una imitació del doble seient de fusta d'en Gaudí (potser pensant amb el seu disenyador el vaig veure com fora de lloc), el llit doble separat per tires amples de miralls mòbils, per aillar-lo quan convingui, espai de tocador i tot el pertinent per pasar una "bona nit". En l'amplia terrassa, quatre "tomanes" per pendre el sol i una doble, matrimonial o de parella.
Vistes al mar, a part de Barcelona, al Port Olímpic, tot des d'una alçada sorprenent, ja que es troba en un pis molt elevat. El color dominant: blanc, beige, gris. Sense estridències. L'estridència era el conjunt en sí. I el cop d'efecte va ser quan ens van dir que costava només "la cambra", l0.000.--Euros/dia.
Sempre tens sorpreses. L'opinió d'una amiga amb qui després ho vaig comentar era que llocs com aquest contribueixen a donar llocs de treball a moltes persones. (En el fons semblava respondre a fer una obra de misericordia).
Feia pocs dies per la televisió van emetre un reportatge sobre Uganda. He treballat enmig de la pobresa existent a Barcelona.
Penso que aquesta grandíssima diferència és una ofensa per a gran part de la població del món.
Montserrat R.

dimecres, 14 d’abril del 2010

DEL SENTIT DE LA VIDA

El títol és el d'un llibre d'un filòsof actual, que he conegut (llegit) aquest any.
Recordo un póster (d'una série de molts, tots amb la figura de Mafalda, amb expressions escollides pel meu moment) que les companyes de Càritas em dedicaren en la meva jubilació i en el que exclama:"Jubilada, sí. Caducada, no". Serà pel póster, o perquè sóc de mena xafardera, m'interessen moltes coses i vaig acceptar la invitació del meu professor (i, ara, també amic), Joan Ordi, per assistir a unes trobades sobre Filosofia. Vaig a Callús, un dissabte al mes, dia de trobada del grup, que comporta un seguiment de llibres i apunts. (No me les dono de gran filòsofa. Només dic que m'interessa). Moltes coses no les entenc, però el conjunt és positiu. Què serà que sempre he tingut interès en assistir a les conferències o xerrades on no ho entenc tot?. Misteri.
Doncs bé, aquest any he "conegut" (ara els professionals deuen pensar que ja era hora!) a Jean Grondin, nascut a Quebec el 1955, que estudià a Heidelberg i Tubinga i segueix la línea del seu mestre, Hans Georg Gadamer. Hem seguit el seu llibre :"Qué es la hermenéutica?".
Paro el rotllo que hom pot veure's a venir. És pura introducció del que m'ha semblat nou, interessant i sobretot esperançador.
Prefereixo citar alguna de les seves frases :"La vida tiene sentido si logramos abrirlo y abrir los sentidos a la vida para poder apreciarla y saborearla". "El sentido no tenemos que inventarlo sino que ya viene como apreciación reflexionada de las cosas". "El sentido está en lo que sientes, como el sentido del viento o una música y permite a las cosa ser lo que son". "Para mí, el sentido de las cosas es la realidad misma". "Cada ser humano espera lo mejor. Gadamer, mi maestro decia que el pesimismo se miente a sí mismo. Espera lo peor, pero en la esperanza secreta de que todo sea mejor". Etc, etc, etc...
No continuo. Las he escollit entre un escrit-resum que ens va enviar en J. Ordi.
Acte seguit he comprat el llibre: "Del sentido de la vida. Un ensayo filisófico".
De manera instintiva l'he considerat "el filòsof de l'esperança". He rebut un valuós regal.
Montserrat R.