dijous, 24 de desembre del 2015

PESSEBRE?

Efectivament poso un interrogant en el títol ja que jo ho vivia així abans d'anar a veure'l. Em refereixo al pessebre de la Plaça de Sant Jaume, el de l'Ajuntament, però que ens pertany una mica a tots els barcelonins (encara que no hi podem intervenir..., però hi va haver unes eleccions...). Havia sentit comentar que el seu context presentava una certa laicitat, que no corresponia  pròpiament a un pessebre nadalenc, que havia sigut fet així per sortir del pas, etc..., etc...

I vaig agafar el bastó, company meu inseparable, i m`hi vaig arribar, malgrat la por a patir empentes nadalenques. Aquest punt va quedar resolt: molt poca gent. El consumisme tristement típic en aquestes dates havia acaparat les multituds, vaig suposar. I tranquil·lament m'hi vaig acostar.

Vaig quedar gratament sorpresa. El pessebre va tenir la suficient força per emocionar-me. Resultat positiu. La finestra de la casa on apareixen una mare amb un nen als braços i el pare al costat (tradueixo: Maria, Jesús i Josep) ressalta de la resta de finestres per una il·luminació que l'enfoca i la individualitza. Abaix, al carrer, hi han nens (tot figuratiu, està clar) que, amb partitures a les mans a les mans, et fan pensar que canten nadales. Apart, prop de la porta de la casa, un grup de gent que porta presents . Els veïns de tota la casa es veuen en diferents finestres més anònimes. En un panell apart anterior es representen tres camells, amb els seus cavalgants. I en un altre panell s´hi veu una nena que, admirada, contempla una gran estrella en el cel, que apareix darrera unes muntanyes. Què més hi volem per crear un pessebre que representi el Nadal que jo sempre he viscut?

Vaig respirar. Si han volgut fer-lo així per borrar un sentiment religiós, els ha sortit malament. I si no, els dono l'enhorabona! Perquè jo opino, després de veure'l!, que no m'allunya gens ni mica del missatge i la llum del Nadal cristià.

Montserrat Ribas  





divendres, 11 de desembre del 2015

8 DE DESEMBRE

Aquesta data és prou coneguda pels seguidors de les meves creences. No cal especificar. I és coneguda per tothom, ja que la gent, per més laica i allunyada del tema religiós que sigui, s'hi recolza i en fa dia festiu.  I tots contents. (Jo crec que, si fos atea de veritat, voldria, per a ser conseqüent, que fos dia feiner. I totes les festes que s'apropen, quin sentit tenen per a la majoria? Bé, no era aquest el tema que volia sospesar. Per tant, punt i apart).

Des de que vaig néixer, pràcticament, he anat a la Catedral en aquesta data, a encomanar a la Puríssima, que aquest dia porta a les seves mans les claus de la ciutat (de quan aquesta era emmurallada), que guardi de tot mal a Barcelona d'una manera especial. (Ja ens trobem en la pregària de petició! Però necessito expressar la meva demanda, tot i sabent que l'atenció ja hi és, però així també repercuteixi en l'exigència de la meva possible cooperació...). De nena i de jove allò era una reunió masiva de la família Ribas. Ara, ahir concretament, érem dos cosins i la meva pròpia familia. Però és igual! En esperit em trobo amb els que ja "ens han precedit" i amb els que seguim el seu tarannà. Jo, des de fa uns anys, he avançat l'arribada i m'incorporo a  la cerimònia religiosa, és a dir la Missa que el Sr. Cardenal i el bisbe auxiliar i altres sacerdots concelebren.

Vivint encara la festa d'ahir, sento que em vaig sentir molt pròxima a tots els que hi érem perquè la unció dels celebrants, el silenci amb que la vàrem acollir, els cants del cor amb la participació de tots ens unia, no deixant de banda la pròpia interiorització. I, en donar la pau, ho vaig fer de cor i unida amb tots i cadacun dels presents perquè s'havia assolit una empatia en la pregària, la forta vivència eucarística i l'evocació de Maria.

A més, el to blau cel de totes les casulles, en honor a la puresa de Maria, el marc impressionant de la Catedral il·luminada, el silenci per a acollir les pregàries que em van ajudar a la meva interiorització, però, a la vegada, dins d'un marc comunitari. I em vaig preguntar després (i ara també) si aquest marc és el més adient per recordar la visió evangèlica... Doncs, que voleu que us digui? Només sé que jo vaig viure un encontre espiritual molt entranyable. A més, aquell marc, per a mi té una història personal (i també entranyable): aquí ens vam casar i si triàrem la Catedral, va ser perquè volíem viure un moment molt important de la nostra vida en aquest marc excepcional. (Oi, Josep, que penses el mateix?). 

Jo em sento "església", la que Crist fundà. Desitjo que sigui evangèlica, que segueixi la mirada i els passos de Jesús. I aquest mateix objectiu ha de ser el meu. I com em concreto en la cerimònia que vaig viure ahir (dir "assistir" em semblaria  pobre de sentit) vaig pensar que em destorbaven aquells senyors i senyores empolainats de l "Orden de Caballería del Santo Sepulcro" (em surt en castellà perquè no assoleixo fer-me-la meva). Els estudiosos tradicionals em donarien raons d'acceptació. Potser sí que té un sentit i unes arrels profundes. Però, ja en ple segle XXI, no em satisfà que algunes i determinades persones tinguin els primers seients reservats i destaquin així entre el poble de Déu allí present. Ah!, i que en l'altar, la dona, si bé llegeix alguna lectura (fins aquí hem pogut arribar!) brilla per la seva absència... Posem-se al dia, per favor!

No vull seguir amb un reguitzell de queixes. Em centro en tot el positiu. I en dono gràcies a Déu!.

Montserrat Ribas