dijous, 30 de desembre del 2010

UN GRA MASSA

Estem en plenes Festes. Potser és l'ambient culinari que s'intensifica el que em fa pensar en el tema que exposo. Són dies que si hom reflexiona a fons sorgeixen temes molt més importants i adients. Però el fet és que jo baixo als fogons d'aquests dies i de tots els dies de l'any i ... m'empipo!

S'ha creat en la societat benestant un culte vers els restauradors. Excessiu! Sóc la primera a qui li agrada menjar bé, no me n'amago. Però és un tema i un sentit de la vida que tinc arraconadet en un cantó. No en primer pla, com les revistes, els concursos, la propaganda amarada amb una expectació i entusiasme ens mostren i ens volen fer viure.
I els preus! Senyors, una mica de seriositat! Que sabem també el tant per cent de gent que no menja en el món. I és ara, precisament, quan sorgeixen aquestes figures mítiques en l'art del menjar!

És un ofici tan digne com qualsevol altre. I no el menyspreo gens, encara que a mi no m'agradi cuinar. Els atorgo tot el meu apreci i admiració. I una mica més, si es vol, ja que el considero un ofici dur i difícil. Veiem com molts joves i no tant joves de la burgesia, que fa uns anys haguessin sigut químics, arquitectes...(per cert, el meu marit quan em veia cuinant consultant la recepta escrita i pesant els ingredients, em deia que semblava estigués treballant en un laboratori. Ja està tot dit sobre la meva poca afecció a aquest ofici. Però repeteixo que la meva inoperància no influeix en el que escric). O advocats o qualsevol carrera de les que en la meva joventut es triaven. El món ha canviat molt. I les carreres també. Han donat pas a tota mena de noves ocupacions. Ho trobo molt positiu.

Repeteixo: només critico el caire de "déus de la cuina" que es fomenta i al que s'aspira i l'adoració que, com a tals, se'ls hi dóna.
Montserrat R.

dimarts, 21 de desembre del 2010

ANÈCDOTA

Abans d'ahir, mentre esmorzava em va caure la dent més significativa, millor dit la central superior que feia el seu goig. No em vaig immutar. He de confessar que tinc una boca fatal. Tot va venir de que, quan era petita, cada any, abans de les vacances d'estiu, la meva mare ens feia revisar la boca. A un dentista que es deia Travieso, a la Rambla Catalunya, cap al carrer Diputació. (Hi han coses que no s'obliden...). I com tots els dentistes en aquella època, em feia un mal terrible; però estàvem en un temps de submissió filial i cap dels germans s'hi oposava. A patir, doncs! I com que una és molt "llesta", en quan es va acabar la protecció dental per part de la meva mare, vaig estar uns trenta anys sense acostar-me a cap dentista. I d'aquí ve la desfeta de la meva boca.
El mateix matí vaig fer-m'ho mirar. Està clar: l'aparell en les seves mans durant tres dies i jo cap al carrer amb una boca esdentagada. Doncs bé, no em vaig amoïnar passar per aquest tràngol. I estic parlant amb la boca mig tancada, pèrò no deixo d'anar a reunions on trobo gent (grups diversos que per Nadal ens reunim per a felicitar-nos.) M'importa el meu aspecte bucal? Gens ni mica.
Fins aquí l'anècdota, responent al títol.
Ara, el que penso: sé que estic en una edat en la que les xacres aniran apareixent i jo haig d' entomar-ho. Entre les possibles, una boca d'aspecte fatal, que per uns dies, no m'atabala. I no me n'amago. Tot sigui com això!
I tot pensant en el tema, vaig recordar que el dia anterior em va tocar llegir en el petit llibret diari d'Advent i Nadal, de la D. Aleixandre, a Isaïes 7, 10-14 i Mt 1,18-24 on es diu que Maria (la verge en Isaïes) infantarà un fill, que li posarà per nom Emmanuel que significa: DÉU-AMB-NOSALTRES.
Perquè el "déu enfront nostre", "el déu acusador", "el déu del més enllà"... són ídols que ens hem fabricat. El revelat és "Déu amb nosaltres".
I sent així i amb aquesta total i present companyia, no em sento més esperançada?
Montserrat R.

dilluns, 13 de desembre del 2010

EL PAS DELS DIES

Dolores Aleixandre m'ha regalat un petit llibre seu sobre la Paraula dels temps d'Advent i de Nadal , acompanyada dels seus comentaris. Em va molt bé. Em fa situar-me
Perquè el meu cas, crec, que és un cas estrany. No segueixo habitualment els temps litúrgics molt profundament. Per descomptat que els dies de les diferents celebracions les visc molt actualitzades. Però no massa les preparacions i diverses etapes de l'Any Litúrgic.
El motiu és que a tot temps, o bé penso en La Creu del Senyor (si tinc algún problema dolorós), o bé em centro en pensar en la Resurrecció quan estic mancada d'una certa esperança que m'animi a continuar, o penso en la Cova de Betlem quan vull pensar en la grandiositat de la petitesa... És a dir durant tot l'any necessito situar-me, segons els esdeveniments, en un punt o altre litúrgic, sense distinció de les dates concretes.
És una manera de viure en tots sentits. Per a mi, la vida és una línia continua i comprenc que necessito pensar en els aniversaris de tota mena per donar vida a aquesta vida... però continuo pensant que és un dia més i la línia continua. Una barreja total, ja a nivell quotidià, ja en el litúrgic...
No sé si s'entén res del que explico. Potser només és un pensament meu una mica poca-solta.
Però és així. Però el llibre que he rebut m'ha fet pensar i m'esforçaré una mica per situar les coses en el seu lloc. No asseguro que me'n surti.
Però agraeixo tot el que m'incita a ordenar-me. I puc continuar amb el meu desordre, pensant, alhora en l'etapa present d'una manera més continuada.

Montserrat R.