diumenge, 24 de novembre del 2013

EL MEU GERMÀ MANUEL

Érem quatre germans. Ja només quedo jo. Però amb la joia d'haver format part d'aquest quartet tan estimat.
I, ara vull referir-me només al gran, en Manuel, que va morir el 17 de març darrer.
Fa un parell de dies li van retre un homenatge un conjunt d'entitats, l'Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Agrupació d'Urbanistes de Catalunya i l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. 
Van parlar d'ell i el seu treball infatigable (!) diverses persones representants de les anomenades entitats. Van destacar tots i cadascun  dels ponents el seu fecund i tenaç treball que havia dut a terme en tota la seva vida. I que l'urbanisme va ser l'innovació que va aportar després d'haver fet un curs especialitzat, en acabar la carrera, a Brussel·les, per recomanació del nostre pare, també arquitecte, impuls del qual jo desconeixia la seva procedència 
Alhora es projectaven en una gran pantalla diverses fotografies d'ell i de le seves obres (el temps no va donar per a poder presentar-les totes).
Jo, asseguda en una butaca, vaig seguir tot l'homenatge amb una emoció interna, que em va provocar unes llàgrimes en començar i veure la primera foto d'ell que es va projectar. La sessió va durar gairebé dues hores, que em semblaren dos minuts. Elogis, treball ben fet, honestedat, humilitat, puntualitat, ordre rigurós en l'horari de les classes....
Vaig conèixer coses noves, però la seva manera de ser que el va portar a assolir tot el que exposaven no em va sorprendre. 
A un ponent a qui l'hi havia suspès en una ocasió, li va explicitar: "Com que vull que siguis un bon arquitecte, et deixo que ho reforçis pel setembre". Delicadesa en notificar-l'li. Puc afegir aquí un comentari que es va fer: no deia mai cap paraula gruixuda. El recordaven, com a màxim amb aquell: "home..." dit en un to determinat que expressava la no conformitat. (Aquest "home..." també l'emprava en converses familiars).
A la vegada que escoltava tot el seu tecnicisme del que no n'havia parlat mai amb mi, anava recordant fets i situacions familiars de la nostra convivència. Ens portàvem uns cinc anys. Ell va ser el primer nét de la saga Ribas-Casas i, per a tots nosaltres era "el nene an" (no crec que necessiti traducció la parla infantil). Era  el germà amb qui més em vaig  avindre. Bastant reservat. Però ens enteníem, si més no ens intuíem... Recordo dues formes de taquinar-me: torçar-me el braç endarrera tot cargolant-lo i el "turment xino" que ell anomenava, que consistia a estirar-me a terra, subjectant-me els dos braços i  seu  cap rebotava sobre el meu cos. Nimieses, però els crits i les rialles s'entrecreuaven. I jo, ara, penso que era una demostració d'afecte.
Anant una mica més endavant en el temps, penso que suposàvem que escolliria la vida religiosa. La Missa diària, potser per l'exemple del nostre pare, ser president de la congregació dels Antics Alumnes, etc... Però no va ser així. I va aparèixer l'Anna Maria, la dona estimada de la seva vida des de que la va conèixer fins ara, i ja per sempre. Ell era feliç i això m'entendria.
No acabaria mai si anés deixant pas a tots els records d'aquell temps. Una última anècdota s'imposa: li va costar molt aprovar el dibuix, assignatura molt forta dels primers anys de la carrera en aquells temps. L'àvia materna, amb qui vivíem, comentava a cada entrebanc: "Hi ha algú que et vol fer la patota" I un dia a l'hora de dinar, sense cap previ comentari d'ell, davant del plat de l'àvia hi havia un escrit que deia: "Avui no m'han fet la patota". 
Manuel, ara parlo amb tu. Et felicito perquè has fet una esplèndida carrera professional i perquè  has format una gran família molt unida que t'han estimat i t'estimen molt. Tímidament però fortament, jo m'adhereixo a aquest sentiment.

Montserrat Ribas 




diumenge, 17 de novembre del 2013

DESCOBRIR LA FE PAUSADAMENT

Fa pocs dies vaig assistir a la projecció d'una pel·lícula que presentava, en qualitat de preestrena, la X Mostra de Cinema Espiritual. De tant en tant, alguna d'aquest cicle és bona. No totes. I la vaig encertar. El títol és "Qui a envie d'être aimé?", d'Anne Giafferi. Directora desconeguda per a mi, així com la mateixa pel·lícula. Hi vaig anar a cegues. I en vaig sortir exultant.
Per principi, el cine francès és cine francès (no sé dir altre apreciació). Però, en principi té una suavitat, tendresa i rutinarietat, si es vol, que a mi m'agrada. Cap estridència, cap cop d'efecte. Tot és força natural expressat amb una sensabilitat i senzillesa que et relaxa i interessa. I sense fer massa soroll diu moltes coses, si es saben copsar. (Alto!, no parlo de tot el cinema francès...).
Presenten una familia burgesa, benestant, pares i dos fills, nen i nena. Benavinguts, el pare té un bon càrrec en un empresa. La mare té cura de la casa. Una familia normal. Només observes un cert rigor per part d'ell, en renyar el nen, si van malament els seus estudis, una certa sequedat en l'ambient del despatx, i en altres moments. Però quina és la família que no s'esbronca alguna vegada? o et crida massa l'atenció. 
Són ateus. I són bona gent. 
Arrel d'anar a parlar ell, per indicació d'ella, al mestre del fill, per notes deficients en l'estudi del seu fill, el mestre, amb molta, cura li diu que potser el pega i castiga massa i així no obté més que males cares per part del noi, però no esmena. Li desvia molt pedagògicament la culpa. I l'invita a assistir a dues reunions a la setmana, que dirigeix un sacerdot i amb tota allibertat els oients (unes 15 persones...) escolten i opinen. A desgrat d'ell, però amb una certa deixadesa hi comença a anar. Es posa sempre al final, vol passar desapercebut i gairebé no parla massa.
No en parla amb la seva esposa. Aquesta no entén aquell "treball" extra que ell diu tenir els dos dies de la setmana, s'allarga més i arriba més tard. I sense adonar-se'n col·labora més amb els estudis del seu fill a casa, s'han acabat les bronques i de manera gairebé imperceptible per l'espectador el seu cor es va enfortint, portant la mateixa vida normal de sempre.
El dia que les reunions s'acaben, ell també dóna l'excusa de "més feina " a la seva dona i un  retard en arribar a sopar. Ella no entén res. Fins i tot pensa si hi ha una dona pel mig. Calla i el seguiex. Es queda fora però sent el que es diu dins.
Veu un recinte molt "cutre", on es troben aquest grup de persones, el capellà i ell, com sempre assegut en una cadira distant. El sacerdot els hi pregunta què pensen de les converses que s'han tingut en les trobades. Invita a una resposta, no l'imposa. Primer parla una senyora, que esclata amb plors mal continguts, dient que ella esperava conéixer a un Déu que estigués amb ella, però que no se li ha donat i no li ha servit res el que ha sentit. Una altra persona, amb menys vehemència i menys dolor diu que es troba en la mateixa situació.
I en parlar ell, el nostre protagonista, s'expressa amb senzillesa però molt positivament. Ha après moltes coses que ignorava, Que dins seu l'ha envaït una pau i i una tendresa insospitades perquè ha descobert a un Algú que està per sobre d'ell i de tothom i la mateixa vida que portava fins ara, la viu amb una il·luminació interna.
Efectivament, ha anat observant una joia íntima que abans, estimant a tothom, no es feia comunicativa. En sortir troba la seva esposa qui ha escoltat tot el que s'ha dit en el recinte i una forta abraçada entre ells és el final.
Conversió? Sí. Però de manera molt suau, I de gran joia interna per a ell.

Montserrat Ribas

dissabte, 9 de novembre del 2013

RECORDS I PRESÈNCIA

Fa un parell de dies vaig assistir a una taula rodona a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El títol era "Viure la fe des de l'art". No en vull fer cap resum. Destaco el que més em va copsar. (Ja sabeu que tot el que escric és l'expressió de quelcom que em fa vibrar en un sentit o altre.)
En Daniel Giralt-Miracle va parlar de la fe expressada en la poesia. I va fer notar com la poesia i els escrits d'algú no-creient pot expressar, en les seves paraules agnòstiques una pregària i un profund acte de fe. Completament d'acord amb ell.
Citaré uns retalls d'un escrit que ens llegí d'en Josep Palau i Fabre: "No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? (...) No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! (...). Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets."
Em va emocionar i commocionar. I tot tornant a casa, vaig anar resseguint mentalment moments i ocasions on i quan vaig conéixer l'escriptor, poeta i gran estudiós de Picasso. Un amic del meu marit ens va facilitar el telèfon seu a París i li anuncià la nostra arribada. Hi anàvem en  el nostre viatge de nuvis.
(Crec que puc citar els llocs triats per a tal viatge: Paris - Lourdes - Lleida. Em sembla que fou original i únic en la història. I la tria, divertida.)
Efectivament, vàrem connectar amb Palau i Fabre, que ens va invitar a un  restaurant xinès, el primer per a nosaltres, ja que encara no havien invadit Barcelona (o si més no, els desconeixíem) . I a continuació, vàrem anar al seu apartament, i fent un buit a l'agradable conversa que establírem, ens va llegir "La peu de brau" de l'Espriu, que es publicaria pocs mesos després. Estic a la tardor del 1959. (I ho dic en present, no solament per a situar-nos sinó també perquè jo, ara, m'hi trobo com aleshores...).
Asseguda en un silló, després de dinar i amb les rebuscades paraules i girs intel·lectuals de l'Espriu, la son m'envaïa. No així al meu marit, que ho seguia atentament.
Diverses vegades va venir a dinar a casa, a Barcelona. I he de confessar que la relació es va anar perdent. No així el record, que me'l despertà fortament en sentir les seves paraules citades per en Giralt-Miracle, abans d'ahir. I el seu coneixement em va omplir de joia.

Montserrat Ribas