dimarts, 18 de desembre del 2012

QUAN ARRIBA AL COR...

Son les vuit del vespre. Arribo a casa amb el cor ple de sentiments, que em fan sentir més viva que mai.. Necessito explaiar-me.
Vinc de la Festa del Voluntariat que el Centre Català de Solidaritat (CECAS) ens ha dedicat. L'acte ha sigut molt sentit, i, per tant, molt tendre.  Aquests dies he pres part a vàries trobades de diferents grups als que pertanyo, per desitjar-nos: "Bon Nadal" uns als altres. I al centre d'aquell acte recordem, d'una manera o altre, Betlem. No en faig cap crítica, ans el contrari.
Tampoc arribo a criticar l'aglomeració de gent pel carrer, que compra o no compra sota les lluminàries. Hi veig un espurna d'estimació en el "jo et dono a tu" dels regals que s'intercanvien.
Però vull ressaltar la Festa (sí, la fran Festa!) que he viscut en el CECAS. Hi érem tots: els nois, (i no tant nois) que allí reben l'atenció adient, els dirigents, els professionals i els voluntaris. Una forta emoció m'unia a aquell grup. Tots hi han participat amb diferents expressions:  cançons d'uns i altres, de tots alhora, versos recitats per voluntaris..., aplaudiments.... Destaco el troços del Poema de Nadal d'en Josep Mª de Segarra, dits amb força i sentiment per un voluntari que és cec (aquests fets alegren i renoven el cor). I entre els aplaudiments i felicitacions un refrigeri ens ha acabat d'unir.
Jo, avui, he tingut un dia molt confús dins meu. Al matí he assistit a l'extremaunció en la seva cambra en el Clinic d'una cosina que estimo i que s'està acabant...
He passat a l'acte de la tarde i un  bullit d'idees s'entrellaçaven, i de nou, el centre era Betlem. I aleshores ho entens tot (o no entens res), però el cor se n'adona que la vida pot semblar contradictòria, però que no ho és.
En sortir de l'Acte m'he vist impulsada a entrar en una església on es pregava en comunitat. Per asserenar el meu enterboliment intern que he viscut en un mateix dia.
He comprobat que és ben minso el meu ajut a aquells nois: només una tarde a la setmana...I m'emociona el seu fort reconeixement... I la meva cosina que s'està morint...
Ho barrejo tot i sobresurt el gran fet de Betlem, del que rebem, amb el mateix Amor la Vida i la Mort.
Montserrat Ribas. 

diumenge, 2 de desembre del 2012

VERGONYA

Sí, vergonya de pertànyer a la raça humana, després de llegir aquella noticia punyent, que m'arribà al cor. Sóc gran i, sense ser-ho massa, podria afirmar el mateix, perquè els assassinats i les tortures són constants en moments actuals, com ho eren quan  jo era jove.
Però aquesta noticia llegida en La Vanguadia del passat 21 de novembre, malgrat el número de morts perpetrats, en càmares de gas,  exiliats,  deportacions, guerres i assassinats  sobrepassen en molt el número del que ara m'ocupa, se m'ha clavat dins meu d'una manera molt especial. 
I n'he de parlar (o escriure, com faig en el cas present) perquè la cruesa de la noticia l'he de compartir. En tinc necessitat,
El conflicte palestí - israelià és gairebé una constant en les innombrables notícies que ens arriben pet tants mitjans de comunicació, (anava a posar de que ara "gaudim ", però la paraula no ve a to en aquesta noticia) de tants morts, missils, desfetes humanes amuntagades per terra, fruit d'una constant enemistat. No expreso la meva opinió sobre el conflicte. Jo només pateixo, de lluny, i no pretenc ser àrbitre d'aquest desgavell continuat.
El que vull transmetre és el dolor en llegir unes línies concretes sobre com es va fer la matança de sis col.laborados d'Israel, a Gaza. La noticia és breu i ja estem acostumats a que siguin multituds els que són maltractats i morts, que ho llegeixo amb una certa lleugeresa i no en faig massa cabal. (És trist que hagi arribat a aquesta reacció: eren pocs els morts!). Però m'ha fet revoltar és com van ser tirats al mig del carrer els sis homes en qüestió, en un estat deplorable degut als senyals evidents d'haver estat torturats. rematant-los des de la furgoneta, d'on van ser llançats. La gent que ho presenciava (i eren allí per casualitat) es va amuntegar sobre els cossos, d'una  manera inhumana:  amb escopinades, puntades de peu i amb telèfons mòbils gravant la seva agonia. Amb l'agravant que, portaven nens petits agafats de la mà  perquè disfrutessin de l'espectacle. I n'estaven joiosos. Els grans i els nens. 
I jo em pregunto: Què serà d'aquests nens que gaudeixen i veuen contens als seus pares davant d'aquestes atrocitats? I s'hi afegeix una fotografia: un dels cadavers va ser lligat a una moto i el van arrossegar per la ciutat... 
Potser el que més m'ha dolgut és la joia dels pares que portaren els nens, perquè s'unissin a la seva gatzara rient i contents...
"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (Mc 15, 34b).
Montserrat Ribas     


dilluns, 19 de novembre del 2012

TREBALLL I VIDA

Un cap de setmana, recentment, vaig fer una sortida amb els meus fills, a Sitges, on dormírem i a Vilanova. La gent hauria de saber que no cal sortir a l'extranger, passar l'Atlàntic o anar a països llunyans per disfrutar. Molt a prop nostre hi ha unes veritables meravelles, en general desconegudes per molts, amb paisatges, curiositats, balls i tradicions que no tenen res a envejar les terres llunyanes. A molts els hi sembla que això proper no constitueix fer un viatge, que és el que es proposen. Ben lluny, per part meva de no valorar aquestes llargues sortides per moltes parts del món. Però aprendre a fruir una sortida més breu i casolana té per a mi el mateix encant. No és el meu propòsit fer una explicació del que vaig veure, apreciar i conèixer.
Em vull centrar en un altre tema, que vaig viure aquells dies, al marge de l'itinerari que vàrem recórrer, parlant sobre l'esperit del treball d'una persona que vàrem conéixer, que va realitzar el seu treball amb entusiame, durant la seva vida i que, ara, ja gran, en disfruta parlant-ne i encara endinsat en ell.
A Vilanova hi ha un far; jo no me n'havia adonat mai. En veure'l ens va interessar i ens hi vàrem apropar. En la base del far hi ha un petit museu, molt petit, però que ens va ensenyar un antic pescador que se'n fa càrrec. D'ell vull parlar (i de la filosofia de la vida, de la que ens va donar una lliçó). Per cert, arribàrem just en el moment que tancava el recinte on està ubicat. Però amb el goig de qui pot ensenyar un tresor, ens va obrir, i sense presses ens explicà el seu contingut. L'home en qüestió era fill de Vinaròs, i de família de pescadors. De son pare va aprendre l'ofici (i ho deia amb l'orgull amb que parlaria si hagués sigut ministre...), que ja era tradició de antigues generacions. El contingut del petit museu era conjuntat amb estris de l'ofici, (el seu valuós ofici!) i entre varis amics, ho havien muntat. El que més m'impresionà va ser un gran mapa, fet per ell, manualment, de la costa on ens trobàvem i amb els punts i profunditat on es podia trobar tal peix o tal altre... Editen una revista sobre el tema, titulada "La nostra mar" que jo vaig comprar, sense pensar-m'ho.
Vaig aprecia que la cita bíblica : "Et guanyaràs el pa amb la suor de  teu front..." (Gn 3, 19a) que és el treball, esdevé, com en aquest cas, una veritable joia.
Montserrat Ribas

dissabte, 10 de novembre del 2012

EL SILENCI I LA FAGEDA

"Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,"....
Quan vaig rebre el full informatiu de la propera sortida de l'Equip 65 (jubilats del Col·legi d'Assistents Socials) no ho vaig dubtar: vaig fer la trucada pertinent per confirmar la meva assistència. Anar a la fageda d'en Jordà i visitar Olot.
Jo havia estat ja als dos llocs. La primera amb dues amigues molt amigues (com ho catalogaria un infant. A tots ens resta quelcom de la nostra infantesa. Perdoneu l'incís) i amb els meus fills fa pocs anys. Potser també hi vaig anar de petita; però no en tinc consciència. Els dos dies als que aludeixo foren ennnuvolats, grisos i tristos. Però, malgrat això, hi vaig trobar un encant que no he trobat en cap més passejada. I, a més m'imaginava el que seria veure-ho en un dia amb clarianes de sol, a la tardor, quan les fulles tornassolejen i en una mateixa ullada en veus de molts diferents colors. Però, tot i que la meva imaginació ho completava, l'espectacle era formós i d'una elegàcia i finor que em va copsar. I vaig repetir, dins meu, les paraules del poeta: "Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre / què més ens podeu dar en una altra vida?"  
I, aquest cop el dia era radiant. L'espurna de poeta que tothom porta dins se'm va tensar, quan en entrar a la fageda vaig poder admirar els alts arbres amb les fulles de tots colors, il·luminades pels raigs de sol, que dificultosament podien travessar-los, però que ho feien, per a goig nostre i mostra de la seva bellesa. 
Una estona vàrem anar en el carro que fa la travessa, però un troç ho vàrem fer caminant. Quina diferència! (En positiu). Em vaig separar una mica del grup. No sentia parlar i la meva conversa fou el silenci impregnat per un sentiment molt dolç i amb el cor ple d´'un pensament amorós vers tot el que vivia, a soles i en aquell lloc. Vaig recordar i fer meus els versos del poeta, quan diu: "Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d'aquell lloc profond, / i no pensa en sortir o hi pensa en va: / és pres de la fageda d'en Jordà, / presoner del silenci i la verdor, / ..." 
Les paraules del poeta les vaig viure, abans de recordar-les. I vaig tornar als versos que ja he citat: "què més ens podeu dar en una altra vida?..." I, de nou, el silenci.
Montserrat Ribas
   

diumenge, 21 d’octubre del 2012

UNA NIMIETAT, PERÒ...

Una nimietat, però que m'empipa, em desestabilitza, em fa passar uns moments d'angoixa que crec podrien ser inútils. És del que vull parlar.
M'aparto totalment dels comentaris, de les senyeres en els balcons i de les converses que si no vols ser o aparentar ser un imbècil es "porten" aquests dies. Deixeu-me respirar per uns moments i parlar d'una niciesa. Fa molt de temps que ho penso, però la vida acostuma (i més ara) a plantejar tants destorbs i a aportar tants problemes, que mai ho he comentat, per por de parlar d'una veritable tonteria. M'ho he passat jo sola. I ho he patit sola.
Però fa uns dies vaig llegir un article d'en Quim Monzó en el que abordava un tema molt poc important. Però que m'ha fet pensar: "Jo, que no sóc ningú al seu costat, si ell parla d'aquest tema, jo també puc parlar del meu". 
Fins aquí tot són enigmes i jeroglífics. Vaig a aclarir-ho. (Si algú ja en té prou de tanta prosopopeia i espera alguna cosa important, deixi ara mateix de llegir). 
L'article, que no tinc al davant, però que recordo, venia a dir que en aquest temps de tants avenços tecnològics (i de totes menes) reclama una batedora, maquineta o artefacte culinar que serveixi per escórrer l'enciam o similar. Ja hi ha, afegeix un estri que té una manivela que has de fer girar amb la força de la teva mà i braç perquè quedi sense l'aigua pertinent. I reclama, contundament, algun aparell que endollat convenientment estaviï l'esforç manual.
I pensant en la pura tonteria en que es basa la seva reclamació m'atreveixo a exposar la meva (que per mi és molt més greu...). És sobre el problema que en usar el telèfon si algú vol centrar la conversa no només en un; "Què tal?, Com estàs?" I això es pot allargar explicant històries (acostumen a ser "negres" si són sobre la sogre o elogiar una pel·lícula o parlar merament del temps...) per acabar: "Bé ja ens veurem un dia i parlarem...", que no m'ha causat cap més problema que fer-me perdre el temps, sinó que es tracta d'algú que et vol invitar al cine o a dinar o a anar a sentir una conferència..., aquí ve el lio, perquè el primer que t'és indispensable és mirar la teva agenda, per poder localitzar aquell dia i veure si està en blanc o no. I tens una sola mà per agafar el telèfon i estàs unida a la paret o moble, si es de taula, sense possibilitat de fugir-ne. Amb el receptor, si has tingut la sort de tenir l'agenda a prop i has pogut agafar-la, rai, però si t'has d'aixecar l'operació es complica. I una vegada passat o resolt aquest problema has de fer equilibris entre el cap i el muscle superior de la teva espatlla per poder tenir dues mans que passin les pàgines de l'agenda i quan has trobat el dia, resulta que no entens res del que està escrit perqué ho vas apuntar molt depressa i t'urgeixen les ulleres (continues fent equilibris amb l'espatlla) i ves a saber on les has deixat...! I com és (em pregunto també) que amb tants avenços no s'ha trobat encara una solució que eviti tota aquesta problemàtica. (Advertència final: el meu telèfon principal encara és de paret. "Más difícil todavia")
Bé, ja ho he dit. Ja m'he tret un pes de sobre!
Montserrat Ribas

dijous, 11 d’octubre del 2012

LA POLÍTICA I JO

No he entès mai massa de política. I com que la meva memòria sempre ha flaquejat força, en les converses m'he abstingut d'anomenar noms del polítics per no recordar-los (excepte els dels capitostes...Tampoc sóc tan burra!)
Però amb el temps he anat canviant. Crec que ser cristià comporta una certa adhesió i interés polític. I jo baso els avenços en el món que vivim sota la mirada social del benestar per a tothom i, per tant, regits per ella. O sia que crear consciència social és política. A això em refereixo plenament. No cal pertànyer a cap partit per a ser polític... Cal, però, que algú o alguns pensin decideixin, regulin... Aquests alguns són els anomenats "polítics". Però, insisteixo: tota persona, amb la seva manera de viure, parlar, pensar, fa sempre política.
Rellegint el libre d'en Josep Lligades, "La política dels cristians" (XVIII premi Joan Maragall, del 2008) m'he afiançat en el que pensava i m'ha obert horitzons nous o, si més no, descuidats per a mi. Ell afirma que la gestió de la cosa pública és un afer que correspon a tots els ciutadans (dono per entés que el masculí de la darera frase inclou els dos sexes). Totalment d'acord.
Encaminar la meva visió vital vers l'estat de benestar per a tothom és la direcció que dono al meu afer polític.
Estem en un moment "dolç" (poso aquest adjectiu com sinònim d'intens, no de relaxat) per a pensar, escoltar i, sobre tot viure segons l'ètica cistiana, tant si ho són com si no.
No vull acabar sense dir dues paraules sobre el problema de Catalunya i Espanya. El sol fet d'anomenar els dos països per separat ja denota el que penso.
Recordo que amb vuit anys, en el col.legi a Salamanca, em dolia, ja que les estimanva, que les meves companyes no fossin catalanes. Tenia vuit anys! Ja sóc més raonable...
En la darrera manifestació, que, com he llegit en dos articles del diari i jo també ho penso: no sé d'on van sortir tantes senyeres estelades! Resumint: som una Nació.
Però tot el meu independentisme personal va sempre referit a que el ser de la nova Nació, si arriba a ser-ho, es basi en la justícia i el benestar social. Si no em decebria. I això és tasca de tots i cadascú de nosaltres.
Montserrat Ribas

dijous, 4 d’octubre del 2012

BENEÏT FABRA!

Aquest estiu em va venir a les mans un llibre de la biblioteca del meu pare, que tenia el meu fill: "Plorant y rient" d'Emili Vilanova, imprès el 1891 per la Imprenta "La Renaixensa", Xuclá, 13, baixos. Un parell de lletres  i un accent que conté aquestes paraules ja em feren sospitar que la lectura no seria fàcil. Però endavant! El retrocés en la història, del tema que sigui, sempre t'enriqueix. En aquest cas era l'ortografia.
Efectivament vaig començar a llegir-lo i el guirigall en l'escriptura era total. De mica en mica, vaig començar en sentir un cert goig en constatar la independència absoluta ortogràfica. I el disgust del començament va anar tranformant-se en goig  per: paraules que tenia que anar endevinant i expressions noves  que intentava fer entenedores i les anava comparant amb l'escriptura d'ara. He de reconèixer que em va agradar, a la vegada que entendrir, pensant com la llengua havia sigut tan arbitrària i tan sonora, en aquella època. Perquè té una melodia que commou.
Ara escrivim tots igual. I quan apareix en un llibre una falta ortogràfica, sentim una esgarrifança estranya (la poden també sentir els que em llegeixen...), L'artífex de transformar aquell caos en aquest ordre vigent fou en Pompeu Fabra (Barcelona 1868 - Prada 1948), que estudià la carrera d'enginyer industrial, però decidí dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua, de manera que va establir la seva ordenació. (Perdoneu aquesta parrafada que és prou coneguda per tothom).
Particularment el llibre en qüestió m'ha agradat, sense l'ordenació fabriana, perquè a més a més de la sonoritat de la que he parlat, m'ha recordat una manera de parlar d'algú que prescindeix de cap regla i ordre. Exagero una mica, però m'ha fer pensar en algunes frases i paraules de la meva germana (de les que estic fent memòria i recopilació).
I això ho trasllado al moment actual que vivim (qualsevol tema que escullo és per escapar del problema caòtic de nivell polític i estatal actual). Ordre? Desordre? Unitat? Campi qui pugui? Que cadascú es contesti.
El que aconsegueixi baixar l'atur i que la gent mengi. I sense grans desigualtats. És el que penso. Estic amb en Fabra. 
Montserrat Ribas

dimarts, 25 de setembre del 2012

COMENCEM EL CURS

Encara que no us ho cregueu, cada any, a finals de setembre començo un nou curs. I l'equiparo amb el del 2 d'octubre de quan anava a col·legi.
És totalment absurd, a la meva edat. Però jo em sento que canvio la manera de viure de l'estiu: llegir, piscina, no pensar gaire. (Bé, aquest estiu ens hem sentit sotraguejats per diversos problemas a nivell social i polític i aquest "no pensar gaire" no s'ha pogut portar a terme), potser pregar més, contemplar la natura d'una manera més propera, parlar pausadament amb els  fills, parents i amics, si es dóna el cas...
I començo el curs: escriure, pensar més, tenir obligacions (qui no en té, se les busca...), incorporar-me més a la vida de treball que t'organitzes (perquè per sentir-me "viva" en tinc necesitat), conversar amb més amics, en fi organitzar-me una vida pensant en mi i els altres i actuant amb el màxim esforç que les meves facultats m'ho permetin. Perquè els anys pesen en bé i en mal. El que vol dir: amb més intensitat en no voler perdre el temps i en menys forces físiques pròpies de l'edat.
D'aquí es dedueix que vull mirar endavant, que la vida continua i que jo m'hi trobo de ple (com en aquells 2 d'octubre passats...). No deixo de banda els records, que són tants!, però no hi vull quedar estancada.
I que Déu m'ajudi en aquesta visió vital, fins que ell vulgui. Per part meva la decisió hi és. I que per molts anys!

Montserrat Ribas

dimarts, 11 de setembre del 2012

INCONGRUÈNCIA

Ja torno a ser davant l'ordinador. Puc dir-me a mi mateixa quelcom que m'ha impressionat, dolgut, agradat, alegrat o trontollat.
Avui és la Diada. Ja ho sé. Però no en vull dir res. Prou que en sentim parlar, discutir, estar a favor o en contra pel que aquest dia significa i com anirà l'expressió del poble.
Tampoc vull parlar de que les vacances d'estiu s'acaben (la calor no) i cadascú, especialment a la meva edat, ha de saber escollir les tasques que ens faran sentir vius en el curs que comença  (el sentit de 'curs' val per a tota la vida). A vegades costa. I, per desgràcia per part de molta gent en edat laboral no les poden preveure, sinó que la seva búsqueda és un veritable martiri. Tot això donaria per fer varis blocs. Però jo retorno a un passat . 
El que més em dol és que jo, als meus 15 anys! ni ho vaig sentir comentar ni me n'havia assabentat. I fou molt greu el fet en sí mateix i la meva ignorància sobre els fets.(desconeixement bastant generalitzat perquè els "affaires" entre Alemanya i Rússia, estratègicament, es portaven en secretisme. Problemes internacionals). Ho vaig llegir ahir a la nit i tot just m'he despertat m'he assegut davant la pantalla, perquè necessitava comentar-m'ho. 
El "Titànic" va commoure i va arribar a tothom (en aquest"tothom" hi sóc jo també), però, suposo que per interessos bèl·lics internacionals no es va difondre l'enfonsament d'un  barco de l'Alemanya nazi, el "Wilhelm Gustloff", en la segona guerra mundial que va ser torpedejat per un submarí soviètic, el 30 de gener de 1945. El vaixell anava  gent que escapava del perill soviètic. S'hi van amuntegar 10.582 persones, de les que van sobreviure unes 1200. La majoria dels morts per congelació, en les aigües a una temperatura glacial.
Com a cloenda del desastre, (també me'n vaig assabentar ahir al vespre) resumiré que en cinc mesos, en aquella zona del Bàltic van morir unes 30.000 persones per la mateixa causa i les mateixes condicions.
I jo, als meus 15 anys, en aquells mateixos dies i any estava preocupada per saber el pretèrit imperfecte d'un verb en llatí o la llista dels reis gots...
Per la desgràcia i la meva ignorància va costar adormir-me ahir.

Montserrat Ribas    

dimarts, 14 d’agost del 2012

JOCS OLIMPICS

Crec que molts de nosaltres, aquests dies, hem estat unes estones, algú unes hores, de cara al televisor. I un nombrós públic era present en el gran i magnífic Estadi londinenc.
Aquella gent organitzadora es va “matar” per assolir un espectacle impressionant, multitudiari, divers i imaginatiu. Pemso en les hores i hores, i dies i dies (i potser anys) que hi empraren. El resultat fou esclatant.
Doncs bé, a mi no em va agradar. Algú es pot escandalitzar en sentir aquesta afirmació. M’explicaré. Estic totalment a favor dels Jocs Olímpics. L’esforç humà i constant d’anys i anys que aportaren els participants en les diferents modalitats d’esports diu molt a favor d’ells. La meva enhorabona als qui van guanyar com als qui van perdre. L’esforç fou una constant. El mèrit correspon a uns i altres.
Els plors, uns d’alegria i per altres de sentir-se derrotats, ja entren en la meva crítica. Comprenc els del primers. Recrimino els dels segons causats per no saber perdre. En tot joc hi ha qui guanya i qui perd. Per mi és important la serenitat dels que no assoleixen el que pretenien. Els no finalistes em mereixen la mateixa admiració que els que guanyen perquè hi han posat també tot el seu esforç, que és el que val. Deixo el punt sentimental.
Passo al que m’ha portat a escriure aquestes línies, com pura expansió del que la visió televisiva em va revelar. La inauguració com la cloenda foren excessives: un espectacle que va depassar la meva admiració i va donar lloc al meu cansament: tantes imatges diferents, portades a terme amb una velocitat extrema. No puc criticar tot l’espectacle, perquè no el vaig veure tot. Quan van començar a sortir els participants dels diferents esports vaig tancar la televisió, per pur esgotament. I vull fer notar que l’apertura, que va tenir magnífics efectes en el seu desenvolupament (no ho vull negar), transpirava un esperit “chauvinista”, (valgui la paraula” que adjudiquem sempre als francesos). Perquè es va centrar en la gloriosa i no tan gloriosa història del poble anglès. (Repeteixo que no vaig veure tota l’emissió).
I són moments per tanta exaltació i despesa quan gairebé tot el món estem patint una profunda crisi? Quan no hi pensava, m’animava veure tanta gent plena d’eufòria i alegria. Però el sentit comú em portava al meu anterior interrogant.
I que pensi tothom el que vugui.

Montserrat Ribas   

dimarts, 31 de juliol del 2012

FINESA ESPIRITUAL

Estem a 31 de juliol. El calor intolerable. No puc queixar-me, ja que dins de casa la temperatura és suportable. Però no es pot pensar en sortir i continuar existint...Fins ara, l’escrit és superficial i banal. Però això té un aspecte positiu per a mi: tinc molt temps per llegir. I això és el que faig amb més intensitat que quan les sortides al camp (estic fora de Barcelona) o trasllat a altres pobles propers per relacions d’amistat m’ocupen el temps.
    Fins ara una composició de lloc i estat (com si d’una meditació ignasiana es tractés) per arribar a afirmar: beneïda reclusió! Un dels llibres que he llegit és el que m’impulsa a posar-me a l’ordinador per repetir-me les idees i principis (mentre no sé escriure qualsevol pensament no el dono per entès) i si em llegeix algú  (tot podria ser, però no hi compto massa) poder comunicar el que m’ha dit el llibre: “No extingáis el Espíritu” d’en Victor Codina, SJ. (Editorial Sal Terrae.  Santander, 2008)
    I el més adient que puc dir sobre ell, ja que no pretenc, ni de lluny, fer una recessió del libre en la seva totalitat, és ressaltar la finesa espiritual que tot ell transpira.
M’interessa tot el que em parli i m’aclareixi, en el possible, la força de l’Esperit en cada persona, i per conseqüència en tota l’Església i ara m’atreveixo a dir, després de llegir aquest llibre: “en totes les Esglésies”.
    La crítica en quan es parla de l’Església és constant. Els que hi volen pensar, tot i estimant-la com a mare, l’acusen per la seva rigidesa en molts punts on la falta de llibertat és ben patent. Estic amb ells en molts punts que ara no és moment d’especificar, ja  que no pretenc allargar-me en aquest sentit. Però em dol que la crítica sigui en to dur i sever. I per fi he trobat una persona que me’n parla amb to suau, obert, lliure, entenedor i amb una direcció: no atacar els que no pensen com ell.
    Acostumo a llegir amb un rotulador, per marcar punts essencials (no en detriment dels altres) que estan exposats de forma clara i m’impacten. I el seu record m’impulsa a copiar-los. En la pàgina 169 diu: “ …Todo esto implica que la Iglesia no puede limitarse a escuchar la Palabra de Dios que le llega por la Escritura y la Tradición eclesial, sino que tiene que abrirse a escuchar lo que el Espíritu le dice a través de los acontecimientos”. I en la pàgina 185: ”Precisamente, si el Espíritu en el Evangelio de Juan arguye al mundo de pecado y de injusticia (Jn 16,7-11), ello significa  que el Espíritu nos pide cambios profundos y no permanecer por más tiempo en una situación que resulta hoy insostenible para una humanidad adulta (…) Estamos en tiempo de parto, en momentos de aprieto, pero el Espíritu puede convertir la tristeza en gozo (Jn 16,21-22).
    I a través d’afirmacions de varis documents del Vaticà II que cita, comenta: “...la presencia misteriosa y salvífica del Espíritu a lo largo de toda la historia, que siempre llega antes que los misioneros…” (pàg. 212). I en la 214 llegeixo: “…hace que todas las religiones participen del Espíritu de Cristo y sean, por tanto, camino de salvación y fuente de vida por el Espíritu de Jesús y se asocien misteriosamente al misterio pascual, aunque esto suceda de modo para nosotros desconocido…”. No m’allargo més , encara que tinc moltes més frases rotulades. Anant al llibre ho aniré recordant. I en la meva vida tindré un referent intel•ligent, alliçonador i ple d’esperança.
    Amb molta documentació i finesa exposa el que en la portada del llibre puntualitza: “Una iniciación a la Pneumonologia”. Moltes gràcies per la seva comunicació, P. Codina.

     Montserrat Ribas i Piera

dijous, 19 de juliol del 2012

HORARIS DEL COMERÇ

El problema que la premsa i altres mitjans de comunicació ens assabenten sobre els horaris nous que molts establiments demanen i exigeixen i que, a la vegada, està en discussió de la resolució definitiva, m’ha fet rumiar i no acabo de definir-me. (Encara que a mi no m’ateny personalment, però sí socialment. Tot el que es discuteix ho segueixo i la meva deliberació és personal).
L’estat actual de crisi que afecta a tantes famílies em fa pensar que per molts comerços seria positiu l’ampliació d’horaris en dies laborals i en els dies de festa. Hi ha més possibilitats de venda i la seva economia pot augmentar. Trobo negatiu, però, que es comenti sempre això de cara a facilitar les compres als turistes que invadeixen (sí, és una veritable invasió!). Només cal fer una passejada per les Rambles per quedar extenuat, amb tot el dret que tenen de venir a casa nostra, però. I el principal argument sobre obrir en dies de festa es fa recaure. per part dels qui hi estan a favor, en que els turistes puguin invertir a totes hores. O sia és una bona solució per incrementar les vendes.
Però, senyors meus, no tenen calendaris i rellotges aquests visitadors de la ciutat per organitzar-se les compres? I el consum inútil, moltes vegades, s’incrementa d’una manera absurda i folkòrica… I crec  que denigra el ser de la persona augmentant sense to ni so el consum i convertint el necessari en superflu.
Un altre punt a considerar és la unió, i si més no, la relació que tota familia necessita per a viure com a tal. És l’exclamació d’un nen alemany: “Els dissabtes el papà és meu” (i ara afegiria ;”i els diumenges” (d’un article del diari).
Per tant, quan parlen el pares amb els fills, l’esposa o companya amb el marit?  Si  això dels festius s’accepta, penso en un desordre familar, una possible manca d’intercanvi d’idees, al no poder estar junts els membres de la familia. I  no és molt més important això que l’augment de les compres ?
I posats, en el cas d’acceptar-ho, ¿per què no puc trucar i parlar amb el meu advocat, administrador, dentista o podòleg en casos greus urgents i dolorosos que m’afecten, precisament, en els caps de setmana ? D’això no se’n parla. El consumisme guanya la partida.
Diuen que a Madrid ja s‘ha definit la permissivitat horària dels comerços. Amb el temps veurem si és positiva la posició presa. I com repercuteix en l’aspecte social i familiar.
No he expressat de manera clara la meva posició, però crec que ja es deixa entreveure.

Montserrat Ribas   


dilluns, 2 de juliol del 2012

TOT ÉS POC

Ahir vaig veure el partit: Espanya - Itàlia (no cal dir de futbol, perquè suposo que la majoria de les persones, després d'aquella onada de pluja, es trobava a casa. I amb pluja o sense atreu i entusiasme a molta gent).
No sóc una "fan" de l'esport i el veig o no el veig, segons les situacions ambientals (companyia a casa), I, a més, acostumo a veure només la segona part, perquè vaig fent diverses coses per casa i fins aquell moment no estic lliure. I pels petards ja sé com ha anat fins aleshores. Com sempre, doncs, quan vaig seure vaig comprovar els dos gols que Espanya havia fet. No em va venir de nou. I després el triomf va continuar. Té un cert punt estètic veure jugar bé (deixant de banda les empentes, caigudes i cops que es propinen volutàriament o no) i es pot dir que els tres quarts d'hora no és temps perdut per a mi.
Però no és l'objectiu d'aquestes línies parlar de l'esport en sí. Ni hi entenc massa ni m'obsessiona.
El que vull ressaltar és el desencís que sento en apreciar que  que una victòria, com la d'ahir (i la de tantes vegades per un o altre equip), que ha demanat un gran esforç i estatègia, i que tot això s'ha assolit després d'uns entrenaments estressants i repetitius, rebin com a reconeixement un objecte, com és una copa, per moltes incripcions que porti. Pot semblar surrealista el que penso i dic però és el meu punt de vista.
I parlo així perquè sempre ho comparo mentalment amb la "condecoració" que vivia jo en el repartiment de premis del col·legi, en acabar el curs. Es concentraven en la sala d'actes (era el menjador habitual, sense les taules i el lloc era digne, ja que era de recent construcció). I ens anaven anomenant a cada una, que ens posavem de peu per ressalta més l'acte, i després del nom es citaven el premis que se'ns atorgava: que si religió (era el més anomenat), que si història, que si ciències naturals, que si matemàtiques (era el menys citat), etc, etc... I darrera del meu nom aquest menys citat era el que obtenia , entre d'altres, més repetitivament. Anava a la taula presidencial i la monja, cap d'estudis feia l'entrega d'un llibre per premi obtingut. El rebia i anava a saludar els pares, que com la resta de familiars de totes assistien a l'acte. I tornava al meu lloc. I el desencís, cada any, era la sensació desagradable que sentia. M'havia esforçat tot l'any en aquesta assignatura estimada per a mi, però, a la vegada, havia tingut que vèncer moltes dificultats, Havia treballat a fons, a casa i a col·legi i el resultat positiu no m'havia sigut fàcil... I com a reconeixement havia rebut un llibre, qualsevol llibre, interessant o no. Però un llibre era el resultat de la meva tenacitat en aquesta àrdua assignatura.
I quan veig la copa en el camp de futbol, enmig de grans aclamacions, m'enrecordo del meu llibre dels anys 40 i pocs. I el desencís es reprodueix. Coses meves! Però que em prueixen un cert malestar.
Trobaria molt més digne, enlloc de la copa i el llibre, que només unes paraules sentides i agradoses fossin el colofó de l'èxit. Sentiment meu, potser molt particular. Però ho he viscut i visc així... Què hi farem!

Montserrat Ribas

divendres, 22 de juny del 2012

UN LLIBRE SINGULAR

La raó del títol és que l'autor ha assolit, parlant de la malaltia d'una persona fins a la seva mort, entonar un cant a la vida.
L'autor és Pablo d'Ors (Madrid, 1963). És nét d'Eugeni d'Ors, de qui faig la referència per aportar el meu convenciment que un avantpassat famós no marca ni senyala positivament o negativa la seva vàlua. Si ell val és per si mateix, no per ser nét de qui és. I una nota que em va entendrir: dedica el llibre a la memòria del seu pare (deixant de banda el seu avi).
El llibre es titula "Sendino se muere". Em va estranyar, en les primeres línies,  que les referències que fa al tal Sendino fossin expressades en femení. Tot seguit vaig saber que es tracta de la malaltia i mort d'Africa Sendino, metgessa d''hospital. L'autor és sacerdot i escriptor. La seva tasca era atendre, acompanyar i parlar amb els malalts que es trobaven hospitalitzats, i en general, en situacions greus. Aquesta va ser la trobada entre ells dos: atenció de part d'ell a una malalta més i l'hospitalització per la seva malaltia per part d'ella.
Sendino (ja l'anomeno com ell va fer sempre) va comentar un dia a un  company de feina: "Tengo un càncer de mama". Amb naturalitat i senzillesa (tot i sabent els resultats nefasts que podia comportar. I, efectivament, la malaltia va fer un curs progressiu d'empitjorament. Ell expressa: "tuve el honor de conocer i frecuentar a Sendino durante las últimas semanas de su vida." La qualifica d'"especial";  més endavant passa a trobar-la "admirable", per acabar amb "insigne".
Descobreix la seva sensibilitat per la compostura del seu posat i  per la dolcesa de la seva parla, entre d'altres qualitats.  Persona culta, però sempre senzilla en la forma d'expressarse. (Crec que el segon és sempre conseqüència del primer). I quan ella li demana que l' ajudi a escriure sobre com porta la malaltia, perquè li han demanat que ho faci, ell ho accepta. I llegint notes del seu diari,  escrit de forma inconstant i irregular va decobrint  la gran dona que ja intuïa  i va regraciant cada vegada més la sort que ha tingut en conèixer-la s'adona que en augmentar la gravetat de la malatia els escrits d'ella van agafant un to més dispers, més fluix i infantil. Fins que va morir.
L'autor anota:" 'Sendino se muere' no és ciertament lo que ella escribió sinó lo que yo aprendí a su lado mientras intentó escribir". No m'allargo més en les seves apreciacions perquè crec que només llegint-lo hom por interioritzar-lo (Fragmenta Editorial). Un pensament d'ella m'ha copsat i el vull exposar: "...Porquè si ayudar a los demás es bueno, mejor es ser ocasión para que los demás nos ayuden. Sí, lo más difícil de este mundo es aprender a ser necesitado."
Només amb aquestes línies meves podeu copsar tot el que es desprèn del llibre: parlant de la mort es descobreix la grandesa de la vida.

Montserrat Ribas

dilluns, 11 de juny del 2012

CORPUS

"¿Quién te ha visto y quién te ve?" Potser aquesta expressió (que jo barrejo en la meva parla catalana per donar-hi més força) és una mica excessiva en aquest fet que vull explicar. Però hi ha gran part de veritat.
Ahir, dia al que s'ha traslladat la festa religiosa del dijous següent a l'octava de la Pentecosta per celebrar amb solemnitat especial l'Eucaristia, surt en processó la Custòdia de la Catedral amb Jesús sagramentat pels carrers de Barcelona. Tot això ja ho sabeu tots. És a tall introductori. Festa establerta per Urbà IV i universalitzada per Joan XXII. Als Països Catalans la festa arrelà a partir del 1316 (Una mica d'història per conèixer les arrels sempre va bé...).
Ahir, doncs, seguint la tradició de la familia Ribas, al matí vaig anar a veure, amb els meus fills, l'ou com balla del claustre de la Catedral (fet que començà a arrelar-se a Barcelona des del començament del s. XIX) i a la tarda a la processó,
Balanç que en faig: els ous han proliferat (ahir se'n col·locaren en set indrets). El públic ha baixat notòriament; sort en teníem dels turistes per augmentar el número de visitants.
I la processó, el més important, diferent de les que jo havia gaudit. Per a ser exacta, hi ha certes millores: les autoritats civils no hi eren com a compliment d'un protocol absurd. Encapçalava la processó la Banda de Música de la Guàrdia Urbana, seguida dels Gegants de diferents indrets i elements estranys i tradicionals, com l'Àliga, la Mulassa, el Bou i els Dracs de la ciutat. També el Ball dels Cercolets i el de Bastons...
Seguit tot això pels elements eclesiàstics. Per acabar, la magnífica Custòdia, que és el tron de Martí I, l'Humà, portadora de l'Eucaristia.

Tot això molt bé. Pero la gent... Molta menys gent! D'això em queixo. Una festa tan nostra que decau una mica...

A més per a mi té un sentit molt especial. En aquesta Festa de l'any 1936 vaig fer la primera Comunió. Sense cap exteriorització degut als temps que corrien.

Vull citar alguns dels versos del poema que em dedicà el poeta Lluís Carles Viada i Lluch, molt amic dels avis Piera i que el sento molt proper:
"Diada de Corpus Christi / diada altre temps de goig / en que era duyt per les places / de Jesucrist el sant Cors! / Si avuy no us hi podem veure / no vos entristiu, Senyor: / sia per desagreujar-vos / ma primera Comunió. / .../ La gent dirà , quan me veja / vestida de Comunió: / -Agenolleu-vos, que passa / dins d'ella, Nostre Senyor.- /... / Diada de Corpus Christi, / no us mancarà professó, / ja que a Jesús de Custodia / fa des-de avuy lo meu cor!"

El sentit espiritual que puc sentir és íntim i meu. Però, oi que no us estranya que em senti forçada a escriure-ho?

Montserrat Ribas

diumenge, 3 de juny del 2012

SILENCI

Hi ha moments i es donen situacions en què el silenci és la millor manera de comunicar-nos.
Arribo del tanatori de la Ronda de Dalt. Trobo encertat que els nous tanatoris siguin amplis, col·locats en la part alta de Barcelona amb vistas a la ciutar i mar inclós. Perquè la tristesa de la mort quedi enlairada pel sentit de la Vida.  L'enterrament és a les 5 de la tarda. Jo he preferit anar-hi al matí. Són quatre les noies, totes de 18 anys, que moriren fa pocs dies en un accident de carretera. Les quatre en el mateix cotxe. Molta gent, plors, abraçades, condols, llàgrimes que no s'amaguen... Tot això (multiplicat per quatre) ha sigut  la meva primera visió. I jo ho he incorporat al meu interior. L'impacte de la trista noticia, en sentir-ho per la tele, ja el vaig encaixar  amb dolor. Però. ahir  em vaig assabentar que una d'elles era néta d'uns cosins meus (ell, Juan Piera). I l'angoixa i la pena i el dol no m'han deixat des d'aleshores.
He anat a donar una abraçada de condol, d'unió i d'amistat als meus cosins. I què els hi dius? Aquí és on apareix la paraula "silenci" amb la que he encapçalat aquest breu escrit. Només un pensament interior elaborat durant tota la vida pot fer resorgir la pau a poc a poc, tot pensant que "Ell  no és Déu de morts, sinó de vius" (Mt 22,32b). Que hem sigut creats per Ell i a Ell retornarem.  Com? Quan? És una  incògnita que ens acompanya tota la vida, però que la podem viure en pau perquè "Déu ha creat l'home perque sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és Ell mateix" (Sv 2,23).
En arribar a casa ja són les 2. Però no puc anar a dinar sense reflexionar i pensar i escriure-ho per retrobar la pau que Déu m'ofereix. D'aquí aquest escrit.
I no vull passar per alt que tot el que concerneix a la meva família m'és molt pròxim i, en aquest cas, punyent. No coneixia la noia, però, com jo, ens diem Piera de segon cognom. Les meves arrels familiars són molt profundes. En dono gràcies a Déu.

Montserrat Ribas

dilluns, 21 de maig del 2012

L'ATRI DELS GENTILS

Vaig assistir a la sessió que formava part dels 2 dies d'actes que va organitzar l'església de Barcelona el darrers dies 17 i 18. Jo, per principi sóc crítica en jutjar el esdeveniments. En aquest cas, no del tot. Trobo encertat que l'Església vulgui fer actes oberts pels creients i no creients, Crec que aquesta és la finalitat d'aquest nou tipus d'accions pastorals que volen anar incrementant i fer-ne en diverses ciutats. El mateix matí en l'Aula Magna de l'Universitat de Barcelona s'exposaren diverses ponències per veus sàvies i respectables que s'adreçaren a tots els oients, cristians i gentils.
Per la tarda, a la Basílica de la Sagrada família, previa invitació gratuïta, per tal d'evitar aglomeracions (i van pensar-ho molt encertadament) es van ocupar tots els seients. Jo que hi vaig anar amb una hora d'antel·lació, ja vaig trobar la nau central ocupada, i em vaig resignar a veure el que s'anava fent per les televisions que estan adosades en les grans columnes que divideixen les naus. No em queixo. Es seguia tot molt bé.
Presidia el Sr, Cardenal de Barcelona i el Cardenal Gianfranco Ravasi, Prefecte del Pontifici Consell de la Cultura. Van entrar pel passadís central, seguits per la gent que forma el Patronat i els que hi intervendrien, De forma austera o sia normal i sense cap ostentació (positiu). Es van succeir parlaments, del Cadenal Ravasi, lectures de textos de l'Antic i Nou Testament, interpretació musical per part de Montserrat Caballé (qui es va senyar abans de començar. Devia trobar-se en el recinte especial per a fer-ho...), diàlegs de dos teòlegs, en el que exposaren la bellesa, reflex de Déu i l'art de la Basílica com a expressió simbòlica del misteri cristià, interpretacions musical de Juan de la Rubia, organista (qui també va acompanyar a M. Caballé en el seu moment), diàleg de dos poetes, acabant amb un magnífic recital musical que van desgranar cants sacres dels segles XVI, XVII, XIX i XX i , fins i tot, es va estrenar una peça del moment present (sense massa cultura musical, per part meva, aquesta darrera peça em va fer apreciar més les altres). Vull fer notar que el cor es composava de 615 veus que s'entrecreuaven: infantils, d'adults, femenines i masculines. Impressionant!.
Un exultant cardenal Martínez Sistach va dir unes frases de comiat  i va titllar aquest atri barceloní de "meravellosa experiència de diàleg amistós i respectuós entre persones de conviccions diferents" mentre el cor en ple omplia la basilica dels magnífics acords de l' "Hallelujah" de Hendel. Apoteòsic!
Fins ara tot el que es va fer i em va agradar. Però unes preguntes i afirmacions creixien dins meu: "Estava allí representada tota l'església i no església de Barcelona? Havia arribat una espurna, si més no, als habitants de les barriades?" Ho poso molt en dubte. `
I un afegitó molt particular meu, que potser no entendrà la majoria, però és apreciació purament meva: asseguda durant tres hores (amb un rerafons encomiable) en aquell gran espai una vegada més em vaig reafirmar que el trobo fred i espiritualment la meva pregària va ser gairebé nul·la.
Ah, me'n oblidava: els micròfons no deixaven entendre del tot les paraules dels que van parlar. I va ser de la mateixa opinió algú més.
Espero que aquesta nova forma de pastoral definida com "l'atri dels gentis i pagans és lloc de recerca d'itineraris comuns, sense cap dispersió, en el qual l'escolta esdevé primordial malgrat les diferències", i desitjo que així sia.
Montserrat Ribas

divendres, 20 d’abril del 2012

ESTRANYESES

Sempre llegint els diaris hom es pot trobar amb alguna notícia que crida l'atenció. Però darrerament vull comentar les paraules que figuren a la portada de La Vanguardia del dijous passat sobre l'escapada turística recent del rei i que es detalla en  pàgines interiors. No serà cap sorpresa per a ningú perquè ha sigut molt comentada, criticada, silenciada, una mica de tot...Però la seva difusió ens ha arribat a tots.
En aquest moments de crisi tan estesa, en diferent graduació per uns o altres, però de la qual tots n'estem assabentats i  patim, el rei torna de caçar elefants, i després d'una trencadissa d'ossos, en sortir de l'hospital diu la frase que potser ha estat empès a dir (no tinc cap fonament per a afirmar-ho, però sóc lliure d'opinar): "Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar". Aquesta darrera expressió que ve a ser com si digués: "no ho tornaré a fer" m'ha produït, a part de la indignació del fet a que es refereix, ganes de riure.
De sobte he vist el personatge reial, com un nen en una escola, amb la bata de quadrets o similar disculpant-se al professor per una malifeta i li ha caigut un: "¡De cara a la pared un cuarto de hora!".
(Ho dic en castellà perquè em sona més com si passés en els anys quaranta quan imperava la "lengua del Imperio").
I per continuar el que pot tenir de còmic aquest esbarjo reial, ja que la vida i, sobretot ara, és prou punyent, i sempre és d'agrair qualsevol escletxa humoristica, cito l'acudit que figura al mateix diari. Un pare i un nen es passegen pel parc zoològic i el nen exclama: "Papa, a la gàbia dels elefants hi ha una bandera republicana!"
Jo necessito un petit esbarjo dins de la negror o, en aquest cas, inoportunitat, per poder somriure. I aquesta negror està en el greu atur (que els entesos pronostiquen, i això no és una simple opinió meva, que anirà en augment l'any vinent), pels desnonaments, per la proliferació dels que busquen i recullen de les deixalles, i per tants altres problemes existents. Ho sé i em sap greu. Raó de més per deixar-me envair per l'humor quan es dóna la possibilitat.
Montserrat Ribas


dijous, 29 de març del 2012

CONVERSIÓ...

He vist la pel·lícula "Almanya". Impressionant! La direcció és de Yasemin Samderel, nascuda a Turquia. Diu moltes coses i fa pensar a fons situacions difícils en un to d'una senzillesa i naturalitat extraordinàries, sense cap dramatisme, deixant de banda la crítica social o la tragèdia. Ha assolit el seu propòsit de fer d'uns fets tràgics una comèdia lleugera, simpàtica i que t'arriba al cor.
Exposa els problemes migratoris dels anys 60, centrats en una familia turca que es trasllada des del món rural del seu pais a l'industrial alemany en busca de treball i millors condicions de vida.
"Almanya" planteja qüestions fonamental que tenen a veure amb el desarrelament i nostàlgia dels grans i l'oblit dels joves, amb gran barreja de situacions passades i actuals. Les diferents generacions ho expressen i alhora reviuen el temps passat. Però tot amb una gran serenor. I molt bona interpretació per part dels actors. A grans trets aquesta és la trama que emociona i et fa pensar amb els problemes que genera tota emigració forçada vitalment.
Les tres generacions d'aquesta familia, amb les seves situacions diverses, van anar calant en el meu fons i pensament. Resulta que jo sóc i he sigut sempre molt europea. Tot allò mes llunyà, amb les seves característiques i particularietats em són, en part, una mica estranyes i incomprensibles. Doncs bé, després de veure i viure aquesta pel·lícula ja no afirmo amb contundència que "sóc" així. Les persones "estranyes" se m'han acostat i m'han donat una llicó (a totes les edats es pot aprendre!) evangèlica que he entomat (al tanto!, l'odi no havia estat mai un sentiment envers "els estranys" de qui parlo) amb joia i serenitat. Crec que m'he "convertit". 
Potser a d'altres no els hi dirà res. A mi molt. Per la pel·lícula en si i la meva diguem-ne "conversió" m'ha agradat tant!

Montserrat Ribas    

dilluns, 19 de març del 2012

NO M'HA AGRADAT

En La Vanguardia del darrer divendres, dia 16, llexeixo un article de María-Paz López, que titula : " Ser sacerdot, una feina fixa", encapçalat per una frase: "En temps de crisi i atur, la Conferència Episcopal promet una ocupació segura als seminaristes". El títol ja no m'agrada, perquè intueixo el contingut, però encara tinc esperançes d'una mala interpretació meva o  un joc de paraules.
Però no. Per desgràcia és veritat el que he pressentit.
Resulta que per fer captacions de vocacions cap el sacerdoci, previ pas pel seminari, ahir, a Madrid, (dia 15) la Conferència Episcopal, amb motiu del Dia del Seminari, que es celebra el 19 de març, fa aquest oferiment i proposta. Com comenta un noi, no prometen un gran sou, però sí una feina fixa. Aquesta és la manera d'atraure nois i homes (no cal dir que les dones es descarten) perquè el número de sacerdots augmenti? I la vocació que és irremediablament necessària per una tal vida, on queda? Jo opino que reduïda a un lloc de treball segur, en aquests moments de crisi laboral i de tota mena. Amb perdó de la Conferència Episcopal, sento vergonya d'aquesta "crida".
Ja puc comprendre que una persona amb grans dificultats per mantenir-se i potser, a més, tenir una família i malgrat tingui vocació de químic, metge, o qualsevol altra professió agafi un lloc de sabater per a poder viure ell i tots els seus. Em dol, està clar; però no sento cap vergonya per l'elecció a que es veu obligat a fer per viure. L'admiro i estic al seu costat.
Però barrejar un ofici qualsevol amb l'entrega del noi, del jove, de l'home a evangelitzar, em sembla no solament un absurd, sinó també una degradació en el sentit vocacional del sacerdoci.
En llegir-ho vaig pensar que seria el meu tema pel pròxim bloc. I ahir precisament, ja amb aquest propòsit meu per l'indignació que sento, llegeixo l'article, també en La Vanguardia, de la Pilar Rahola que respira exactament com jo. El titula: "Treball fix celestial". El resumeixo en una de les frases que exposa: "Aconseguir vocacions que prometen el pa terrenal i no l'amor celestial és una mica llastimós".
Ella agnòstica; jo creient. Arribem a la mateixa conclusió.
Montserrat Ribas

dimarts, 6 de març del 2012

SORPRESA

El títol respon al que vaig viure el diumenge pasat en el Palau de la Música assistint a la "Missió Metròpolis". Es tractava de la lectura de l'Evangeli segons Sant Marc amb interludis musicals. Em va atraure. Peró en ampliar-se la informació:  hi intervendria la Montserrat Caballé, (a qui van excusar per no poder venir. Gràcies a Déu! No era aquell el seu lloc) i que els lectors serien gent de "categoria"no em va plaure. Tota la meva primera atracció va canviar-se en una interrogació, per acabar en una objecció. Per què la Paraula de Déu havia de ser expressada al públic per gent preeminent, com qui organitza un gran espectacle? Jesus va escollir uns pescadors i gent anònima per a predicar el Regne, en el seu pas per la terra. Per què, ara, els seus seguidors (l'Església) ho feia d'una manera ben contrària? 
Però jo dec ser masoquista i vaig voler anar-hi per veure-ho directament i que la meva crítica (que ja intuïa, ja que vaig pensar que el títol del proper bloc seria "No, no i no". Em costa trobar títols; doncs bé aquest ja el tenia triat espontàniament).
I, senyors, vaig tenir la sorpresa que res del que em temia va succeir. El Cardenal, de clergman, va passar pel passadís central sense cap sèquit ni ornamantació, quan ja les llums estaven esmorteïdes i va seure en un seient. Una orquestra va obrir l'acte amb música sacra i Bach fou el que més van interpretar, en intervals de silenci de la lectura de Marc. Un cor també hi intervenia. Les lectures, per part de persones de la societat civil (la majoria locutors de radio i presentadors de televisió que tenien bona dicció)  davant d'un faristol central s'anaven succeint. Escolliren parts del text. Els capítols de la Crucifixió foren tres els qui els llegiren, (com estem acostumats en l'Ofici del Divendres Sant). Les Set Paraules foren interpretades en forma de cant  pel qui llegia les paraules de Jesús. També sortiren, quedant en un racó de l'escenari, personatges, com els del Sanedrí, Herodes, Maria Magdalena, etc..., vestits com qui representaven. Però sense parlar. Molt encertada l'exclusió de la persona de Jesús. Aquests personatges entraven i es retiraven en moments breus i determinats. Quan es llegia la mort en la Creu, les dones travessaren l'escenari amb un llençol blanc que col·locaren en una creu de dos troncs d'arbre que una persona aguantava. I s'arriba a la ressurrecció. Ara la que llegeix és una nena amb túnica blanca, il·luminada per focus, en la part alta, sobre dels músic, mentre aquests i el cor entonen l' "Al·leluia.
Fet tot amb molta dignitat i senzillesa, en el marc tan bell del Palau, en un silènci absolut per part del públic que omplia el recinte durant les gairebé dues hores que va durar, sentir la Paraula de Déu com a gran i gairebé única protagonista em va emocionar.
Unes breus paraules del Cardenal que es va acostar al faristol de l'escenari fou la cloenda de l'acte.
Una petita crítica per part meva: tots els que hi intervingueren s'ajuntaren a primer terme dalt de l'escenari i la gent va aplaudir. Si voleu, s'ho mereixien, però penso que no era moment d'aplaudiments. El final devia ser en silenci i interiorització.
Vaig sortir al carrer molt emocionada, amb un aplaudiment intern a les Paraules de l'Evangeli, que de manera tan harmoniosa havien calat dins meu.
Montserrat Ribas

dijous, 1 de març del 2012

AVORRIMENT

Vull parlar d'un detall que es dóna en els innombrables Premis que s'atorguen a la indústria del cinema i, per tant, a les pel·lícules. Recentment, que si els Gaudí, si els Goya, que si els Oscar. Ja no parlo d'altres festivals existents, com el Festival de San Sebastià, de Valladolid etc, etc...
No en parlo en contra. Els que hi van estan molt contents (amb les seves enveges obligades, suposo). I els que no entrem en aquesta gran afició (em refereixo al gust i la possibilitat, està clar!, en assistir a un d'aquests festivals), no mirem la tele i tan contents. Jo, em compto entre aquests darrers.
I, a més vull remarcar que el cine pot donar lloc a veritables  obres  d'art. Estic, doncs, a favor de l'increment de les pel·lícules.
Dit això vull referir-me al títol que encapçala aquest breu escrit. Que com puc jutjar si dic que no miro aquests programes? Bé, algun moment, per curiositat, i per veure si la projecció ha millorat (al meu gust) l'encenc de manera intermitent. I com que no he sentit l'encapçalament em desoriento: no sé si el premi aquell que dóna lloc a emocions, plors, abraçades... és per a la millor maquilladora o per la millor actriu o pel director/a que ha fet la pel·lícula guanyadora. No tinc res contra les maquilladores,  però no és el meu fort ni del meu gran interès.
Però no volia expressar totes aquestes desorientacions, sinó l'avorriment que experimento quan veig i sento l'expressió de cada guardonat en rebre l'estatueta pertinent. Tots diuen el mateix! Que si molt contents, que dóna les gràcies a tots els que han col·laborat amb ell i ha fet possible el premi, que si el dedica a tal o qual familiar, etc... I no diguem res quan els guardonats són vàries persones! Perquè en aquest cas es duplica o triplica la mateixa cantarella de manera continuada.
Jo només demano una mica més d'imaginació.
Montserrat Ribas

divendres, 10 de febrer del 2012

ANTONI TÀPIES

No pretenc fer cap crítica sobre el personatge. Primer perquè la pintura no és el meu fort i segon perquè els entesos n'han parlat i escrit molt en televisió i diaris aquests dies i les seves opinions són les vàlides. Tot i que encara n'espero un homenatge a fons. (Per cert que m'ha agradat molt que el sepeli el feren en privat).
Per descomptat que vaig anar al Museu el primer dia després de mort on, sense empentes, havia gent, equips de televisió, periodistes, amics, autoritats en pla particular, és a dir sense cap organització, com calia. Per fer mostra d'estima i afecte i honorar la memòria de l'artista és la millor manera de fer-ho. Es formà una petita cua de gent per a firmar en el llibre de condol. Jo, al marge de tot això, vaig poder reveure l'obra exposada tranquil·lament i viure aquell moment, reflex d'una actualitat. Sense conèixer a ningú, em sentia unida a tothom, envoltada amb les pintures del Mestre. Unint-me a l'expressió que empra la meva filla que m'acompanyà, em sentia viva. El meu fill, Enric Gomà, escriptor i filòleg, va idear, ja fa uns anys, un recull de frases que hom pot sentir pel carrer, de gent desconeguda, però que, per un o altre motiu criden l'atenció i et mostren facetes de la vida de les persones que expressen pensaments insospitats. S'anomena "Al carrer" i està obert a l'aportació de tothom. Us preguntareu, i amb raó, per què he fet aquest salt en el tema (i en l'espai). No desvariejo, per ara...El punt d'unió rau en un "Al carrer" que ha rebut i diu textualment: "A la Fundació Tàpies una nena de sis anys plantada davant dels quadres del geni universal, diu a la seva mare: 'mama, aquests quadres els devia pintar quan era petit, oi?' ".
Quanta gent deu pensar com aquesta nena i per no ser titllat de neci no s'atreveix a dir-ho! Jo he conegut veritables detractors d'aquesta pintura, fins al punt d'acalorar-se parlant-ne. Però no es pot dir i menys ara... I guarden silenci. Respecte a algun quadre, i vencent tota vergonya, estic amb la nena. En d'altres no. I el que m'agrada moltíssim (per a mi és genial) és la decoració externa del Museu: "Núvol i cadira". Visc prop del Museu i, per tant, puc contemplar-lo molt sovint Em quedo embadalida i em transmet alegria cada vegada que la veig. Gràcies, Mestre.
NOTA.- Al marge d'això volia fer notar que enviar anècdotes al correu electrònic:  alcarrer@alcarrer.cat  està obert a tothom. Som uns 615 per ara. I sense cap ànim de lucre per qui ho va idear, ja que n'escull els millors, edita un llibre (ja n'hi han dos) i el guany s'aplica a una trobada-sopar per a els que hi formen part.
La propaganda està feta amb tota la intenció. No és un "aprofito l'ocasió...".
Montserrat Ribas

dissabte, 28 de gener del 2012

INCONCEBIBLE

Llegeixo en La Vanguardia de fa pocs dies un breu article sobre sobre unes afirmacions de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. Només en llegir una frase determinada em quedo bocabadada (de veritat,  perquè no puc continuar llegint) i la torno a mirar no fos cas que la recent operació de cataractes m'hagi desllorigat la visió i ho llegeixi malament... Però no. Desxifro el mateix. La breu cita que li atribueixen és: "Una dona no pot oficiar perquè cadascú té una funció. Jo tampoc no puc fer algunes funcions que fan les dones. No puc portar fills al món". Fins on hem arribat per arraconar les dones en aques afer? Ens podem imaginar això en boca de Jesús de Nazareth? Ho deixo aquí i cadascú que reacioni com vulgui. Jo trobo inconcebible que s'hagi arribat a aquest argument vexatori i fora de lloc.
Però vull contrarrestar, per poder continuar vivint en pau (encara que em costarà oblidar el que he citat ...) Vaig assistir al fòrum "Teologia i alliberament" el dissabte passat (jo erre que erre per saber el que pensen els cristians, entre els que m'hi compto). Vaig tenir la sort de triar el taller titulat "Una experiència de teologia en Amèrica llatina". Ens parlà el bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú), Joan Godayol i vaig poder respirar fons. La seva obertura de visió amb respostes concretes o apreciacions seves que un dia o altre s'acceptaran, m'ompliren de goig i esperança.
Entre vàries i oposades opinions, em quedo sempre amb la que penso que conté més sentit evangèlic.
Montserrat Ribas

divendres, 20 de gener del 2012

FILOSOFIA VITAL

Llegint "la contra" de La Vanguardia" d'ahir, dia l9 de gener, que consisteix en una entrevista amb el filòsof Antonio Fornés (a qui no coneixia de res fins ahir i amb qui el meu pensament s'hi adhereix totalment) em vaig sentir respaldada en les idees que vaig exposar en el meu darrer bloc. Me n'he alegrat i ho vull comunicar. Amb qui? Qui ho sap... 
Parla de la deshumanització de la majoria de persones que donen massa pes a les coses superficials: comprar un cotxe, pis en propietat i moltes coses supèrflues, a les que donen una importància capital. Això fa que arribin esgotats i ja no poden pensar ni prendre decisions en la vida, sinó que viuen com a màquines, completament esclavitzats, amb una especie de bogeria que els porta al buit i a l'angoixa. Perquè la veritable serenor i vida sana psíquica i humana es basa en saber pensar, mesurar i reflexionar. I viure i aspirar a viure amb moltíssim menys. És un determinant important per a l'equilibri.
La gent de la que parlo (no parlo de tota la humanitat) és reàcia a trobar-se amb si mateixa en busca d'una falsa joia i plenitud que no assoleix.
A vegades a tots ens costa seguir el que jo en dic vida sana, però si més no el pensar-hi, tenir-ho en compte i adreçar-s'hi en el possible és un pas molt positiu. Per ser feliç i conscient.
Repeteixo la cita de Pascal que en Fornés també empra: "l'incapacitat més important de l'home és estar sol amb si mateix".

Montserrat Ribas 

dimarts, 17 de gener del 2012

EL PREU DE SER ELS PRIMERS

Aquest títol és el que figurava en els "20 minuts" emès per TV3 el darrer diumenge, 15 de gener. El trobo prou significatiu per no canviar-lo.
El tema era el sistema educatiu dels nens a Corea del Sud, país on el grau de coneixements que adquireixen els nens en el seu aprenentatge escolar és el superior respecte a tots els països del món. Pot semblar molt bonica i positiva aquesta afirmació. Jo la rebutjo totalment. Vaig seguir el reportatge amb molta atenció, mentre la indignació m'anava creixent. Resulta que els nens van a l'escola popular (magnífic!), peró, en sortir a mitja tarda, algun membre de la família els va a buscar i els porta a unes classes particulars, que va començar un professor i ha tingut que anar, no sumant sinó multiplicant, els centres perquè l'afluència ha esdevingut desbordant. I en una ocasió es veien cotxes que arribaven a casa a les 12 de la nit que és quan la nena havia acabat els innumerables estudis diaris. (Una veritable aberració pedagògica!).
Resulta que els nens pugen sota l'opressió de la idea dels seus pares o familiars que per fer alguna cosa de profit en la vida han de ser els primers en totes les matèries que estudien. I obeeixen, s'hi esforcen i sembla que de bon grat van a aquestes classes de repàs després de l'escola.
Penso que es crea una competivitat esfereïdora. Van parlar de més de 200 suicidis d'aquests nens que viuen la seva infància i adolescència amb aquesta càrrega cognitiva. Es veien cambres de les cases d'aquestes nens on tenien exposats tots el diplomes, notes i premis escolars. (Enlloc d'un poster atlètic o futbolístic o un dibuix apreciat per la seva procedència, o qualsevol cosa d'una banalitat total...) Dia i nit amb l'obsessió sempre que per ser algú el dia de demà han de ser els primers en els estudis.
Això és ensenyar a viure? Perden l'espontaneïtat de les converses, dels jocs, del "no fer res" amb tranquilitat. Més d'una nena (ara penso que el subjecte televisiu era predominantment femení) deia que es tancava al cuarto, més d'una vegada i deixava anar una plorera que li sorgia per l'esgotament. Tot i amb això continuava afirmant que el que havia de fer era estudiar molt.
En una estona d'insomni aquesta nit he anat pensant en el documental i m'ha sorgit de forma espontània el mètode d'estudis dels meus fills quan éren petits. Van anar a  l'escola privada "Elaia" (gràcies Núria Ramos i les seves dues companyes que la vàreu fundar) on no sé si van aprendre massa coses, però sí a viure.
En entrar el nen donava la mà a la professora que els rebía i el "Bon dia, senyoreta"  se'ls responia amb un "Bon dia, Enric", "Bon dia, Teresa"... des del primer dia! Anaven a escola com si anessin a una reunió d'amics, a una festa... Detalls d'extrema pofessionalitat com avisar-me la Núria que ha observat que l'Enric torçava la cama  al córrer en el pati, que li costava molt concentrar-se, etc, etc... Vivíen el nen en totes les seves facetes. I també vaig trobar positiu, que en ocasió d'una "revolta en la classe" fora de mida, la Núria va anar-hi i els digué: "O canvieu de manera de fer o canviarà la professora". Després d'un breu silenci es va sentir una veueta, que digué: "Ens ho pensarem". Era la veu del meu fill. Fins trobo educatiu la vivència de tenir  llibertat per ser capaços d'arribar a la impertinència. No sé què en pensaran els pedagogs, però els meus fills no van patir ni van voler ser els primers. I avui dia el noi filòleg i escriptor, treballa de ferm i la noia, ha triat el que ella va rebre: educar. I sé per alumnes que les seves classes de Religió (que poden arribar a ser tan avorrides...!), a base de videos, explicacions i preguntes sobre casos reals i actuals, són unes de les seves preferides.
Es pot comprendre que estic totalment en contra de la competitivitat en totes les actuacions vitals. Desfan a l'individu.

Montserrat Ribas

dilluns, 2 de gener del 2012

TRANSCRIPCIÓ D'UNA CARTA

3o DE DESEMBRE DEL 2011. Estic al llit. Grip intestinal. No tinc ganes de fer res. D'esma fullejo el diari. I -cosa estranya- l'article d'en Quim Monzó m'altera (senyal que em vaig curant, penso destriant allò positiu) i tot seguit li escric una carta. I ara la copio aquí.


"Quim Monzó,

Sóc gran. En aquests moments estic malalta. No sé què d'un virus. Només vull estar a llit i a les fosques. Aquest preàmbul que pot semblar absurd és per situar en com li escric aquestes línies.

Ja no tenint febre, he pensat, a la 1 del migdia, encendre el llum i reincorporar-me mínimament a la vida humana. I he fullejat La Vanguardia. I m'ha indignat (signe positiu en la meva salut, malgrat tot!) el seu aticle que titula: "El bacil de Hansen".

Com a segon preàmbul també m'interessa dir-li que llegeixo sempre els seus articles, ja que pel seu enginy, ironia, sentit de l'humor i temes acostumen a ser els meus preferits.

Però avui... Tota la vida des de que tinc ús de raó he sentit, al meu voltant, aquesta broma (i com a tal, l'he copsat sempre) de l'home dels nassos que es veu el 31 de desembre. I també (això pot causar-li una altra enrabiada...I'm sorry!) de l'home de les orelles, el dia anterior.

Quan era petita em feia gràcia i ara la considero com una costum tradicional. I res més!

I de sobte llegeixo en el seu article: "Això que tanta i tanta gràcia fa a alguna gent em sembla -ja em perdonareu- una de les invencions més estúpides de la tradició". I a més del títol -per deixar clar el seu pensament- en les darreres línies explicita: "...a les persones que li passava això els enviaven a una illa del Pacífic anomenada Molokai".

No se'm parlava mai de l'home de la tarda del 31 de desembre (com vostè fa notar) quan el nas ja anava minvant... Per tant, aquesta deducció no se'm va donar ni de nena ni de gran.

Per què transformar una broma inofensiva i tradicional en un esperpèntic relat?

I no sé per què m'ha dolgut en nom dels qui pateixen aquesta malaltia...

Atentament,

Montserrat Ribas"


M'agradaria saber quants aixecarien la mà a la pregunta de qui està d'acord amb mi... Si pocs o ningú, em doldria perquè seria senyal que el temps de les il·lusions netes s'ha enterbolit.

Montserrat Ribas