dimecres, 25 de desembre de 2013

SENTIMENT NADALENC

Les vacances preferides de tot l'any eren, per a mi, sent nena, les vacances de Nadal. Que a l'estiu eren tres mesos sense escola i ara només uns dies? No em feia canviar d'opinió. No manava jo, sinó els meus sentiments. Uns moments culminants, que recordo com si ara ho estigués vivint, era quan la mamà treia la capsa de les figures del pessebre i les anàvem col·locanrt adientment. Tradicionalment el papà amb un davantal improvisat davant del gall dindi en una taula supletòria per anar partint-lo amb uns estris aporpiats només per aquest quefer (es veia que era arquitecte i no cuiner...). La casa arranjada i ornada en joc amb el goig de Nadal. I tota aquesta parafernàlica ens indicava i recordava que Jesús, nen com nosaltres, ens estimava, neixent entre àngels i pastors. I amb veus força desafinades entonàvem aquells cants de Nadal tan enranyables.
I les tres Misses seguides que assisitíem a oratoris particulars familars o a la Parròquia... Això era "un altre cantar". El capellà, de cara a l'altar i en llatí les celebrava el més ràpidament possible, detall que agraíem, però no deixava de ser un entrebanc espiritual, que seguíem forçats. Punt negatiu. Inexistent, ara, gràcies a Déu
De gran tot ho veig diferent. La gent s'aboca a comprar, no a pregar. A més d'una persona he sentit dir:  "quina llauna de festes". Jo mateixa, sense en Josep, sense els pares i germans i l'àvia presidint la taula, sento un cert enyorament. Però em remonto. Estic amb els fills i celebrem la vinguda del Fill de Déu, per a dir-nos que està amb cada un de nosaltres, ho pensem o no, durant tota la nostra vida de joia i entrebancs. Quan aquest pensament m'invadeix la Festa és superior a la que sentia quan era petita. En dono gràcies a Déu!
Un incís una mica poca-solta. Per què la pregunta obligada en cada conversa o trobada és saber com i amb qui cadascú celebra l'àpat de Nadal i St Esteve? 
Seria més adient que parlessim com l'Esperit de Déu està en cada un de nosaltres durant tota la nostra vida, que és el que ens diu i anuncia el Nen nascut, avui, en una menjadora.

Montserrat Ribas

dijous, 12 de desembre de 2013

CANTAR I BALLAR

Amb aquest títol ja sabeu el que vull expressar.
No us parlaré del personatge perquè la premsa i la tele i els comentaris ens han envaït aquests darrers dies. Des de la seva mort. La seva vida: empresonament, estudis, sortida  i presa de possessió als 76 anys de President de Sud-Àfrica és de tots coneguda. I tota una vida amb l'objectiu fix i constant que ha portat a terme: la unió de les dues etnies.
Sense voler he escrit auest resum vital. El que vull fer notar amb totes les forçes i amb tot el meu beneplàcit i emoció és el crit (es pot dir de guerra pacífica, que no es dóna gaire sovint): "Canteu i balleu" que es va estendre per aquell país, a la seva mort. La resposta del dol de tots va ser, efectivament, cantar i ballar, amb crits de joia i llàgrimes alhora per expressar l'unió amb ell en el moment de la seva mort. I aquesta reacció la van portar a terme durant varis dies. En un món tant desgavellat, com l'actual, sorgeixen espurnes que ens animen i enlairen el gènere humà. Enhorabona a tots els que vau cantar i ballar. Ens heu parlat de mort i vida.
Anant a la meva vida i relació propera m'ha fet pensar en un fet similar que vaig viure. L'esposa, mare i àvia d'una familia nombrosa, a més de ser una gran persona i amiga, va morir el darrer dia de l'any (no cal explicitar-lo). Parlant amb el vidu, uns dies més tard, vaig comentar-li com el dol, precisament el dia de cap d'any (que és dia de festa per a tots) deurien haver-lo viscut de forma molt punyent. Em va sorprendre el seu comentari i resposta: es van reunir tots: ell, fills i nets (constitueixen una familia molt nombrosa) a casa seva aquella nit de cap d'any, El pensament de tots era que ella estava en el tanatori. I,emocionats van actuar com ella hagués volgut que fessin i acabaren  ballant al só de la música.
He de confessar que em va sorprendre i no vaig acabar de saber apreciar-ho.
Resulta que el fet s'ha repetit. I, ara ,(com pot canviar l'apreciació dins d'un mateix!) m'alegra  i admiro la reacció dels amics, similar a l'actual. Tenen tota la meva adhesió, comprensió i em genera joia.

Montserrat Ribas

dilluns, 2 de desembre de 2013

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Pot semblar que vagi contra les dones i, per tant contra mi mateixa. Però fa dies que hi penso i crec que sóc lliure per expressar-ho.
Gairebé cada dia els informatius (tele, radio, premsa, comentaris...) ens fan arribar notícies de violències i vexacions que les dones de qualsevol edat (nenes incloses) pateixen arreu del món.
Jo mateixa, en un viatge a Sevilla, on vaig tenir que anar a la policia pel robatori del meu moneder (la típica estirada) vaig veure un cas dels que parlo. Fèiem un viatge de "plaer" la mare, la meva germana i jo. El plaer va derrumbar-se en aquells moments. Mentre esperàvem a la seu de la policia (¿per què qualsevol tràmit burocràtic va sempre precedit d'una llarga espera?) i ja estàvem enervades pel fet en sí i perquè eren prop de les 12 de la nit, va arribar una noia, jove, d'uns l9 anys, amb cops i ferides a la cara i braços, acompanyada pel seu germà qui li anava dient, millor dit cridant: "Tienes que dejarlo..." La noia que no tenia l'aspecte de les que agafen el tipus de vida que pot acabar violentament, ploriquejava i s'agafava fortament al seu germà. Davant d'aquest espectacle el meu moneder  va passar a un ínfim lloc en el nostre sentiment.
Ex-dones i sense ser "ex" assessinades o ferides, maltractaments que moltes pateixen, joves violades... formen un ventall del que ens informen tot sovint. I hi hem de sumar les que pateixen violències però no tenen on recórrer i viuen amb el cor encongit. I queden en el  desconeixement.
Una vegada sentada la meva opinió del greu vexament de la dona, m'atreveixo a preguntar: I els homes no són també maltractats, despreciats, menystinguts per moltes dones i el seu patiment és intens?. Els danys fíiscs que pateixen és inferior en número al de les dones. Però danys psíquics, com poden ser els que he citat, estic segura que en pateixen molts d'ells. I d'això no se'n parla gens. Sentir-se despreciat i ultrajat  de paraula de forma continuada ve a ser com una agressió física. Opinió meva.
En aquest aspecte morbós m'atreveixo a compadir l'home quan la situació es dóna i és ell la víctima. I a més de compadir que se'n parli. No per pura informació sinó per remoure les consciències.

Montserrat Ribas

diumenge, 24 de novembre de 2013

EL MEU GERMÀ MANUEL

Érem quatre germans. Ja només quedo jo. Però amb la joia d'haver format part d'aquest quartet tan estimat.
I, ara vull referir-me només al gran, en Manuel, que va morir el 17 de març darrer.
Fa un parell de dies li van retre un homenatge un conjunt d'entitats, l'Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Agrupació d'Urbanistes de Catalunya i l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. 
Van parlar d'ell i el seu treball infatigable (!) diverses persones representants de les anomenades entitats. Van destacar tots i cadascun  dels ponents el seu fecund i tenaç treball que havia dut a terme en tota la seva vida. I que l'urbanisme va ser l'innovació que va aportar després d'haver fet un curs especialitzat, en acabar la carrera, a Brussel·les, per recomanació del nostre pare, també arquitecte, impuls del qual jo desconeixia la seva procedència 
Alhora es projectaven en una gran pantalla diverses fotografies d'ell i de le seves obres (el temps no va donar per a poder presentar-les totes).
Jo, asseguda en una butaca, vaig seguir tot l'homenatge amb una emoció interna, que em va provocar unes llàgrimes en començar i veure la primera foto d'ell que es va projectar. La sessió va durar gairebé dues hores, que em semblaren dos minuts. Elogis, treball ben fet, honestedat, humilitat, puntualitat, ordre rigurós en l'horari de les classes....
Vaig conèixer coses noves, però la seva manera de ser que el va portar a assolir tot el que exposaven no em va sorprendre. 
A un ponent a qui l'hi havia suspès en una ocasió, li va explicitar: "Com que vull que siguis un bon arquitecte, et deixo que ho reforçis pel setembre". Delicadesa en notificar-l'li. Puc afegir aquí un comentari que es va fer: no deia mai cap paraula gruixuda. El recordaven, com a màxim amb aquell: "home..." dit en un to determinat que expressava la no conformitat. (Aquest "home..." també l'emprava en converses familiars).
A la vegada que escoltava tot el seu tecnicisme del que no n'havia parlat mai amb mi, anava recordant fets i situacions familiars de la nostra convivència. Ens portàvem uns cinc anys. Ell va ser el primer nét de la saga Ribas-Casas i, per a tots nosaltres era "el nene an" (no crec que necessiti traducció la parla infantil). Era  el germà amb qui més em vaig  avindre. Bastant reservat. Però ens enteníem, si més no ens intuíem... Recordo dues formes de taquinar-me: torçar-me el braç endarrera tot cargolant-lo i el "turment xino" que ell anomenava, que consistia a estirar-me a terra, subjectant-me els dos braços i  seu  cap rebotava sobre el meu cos. Nimieses, però els crits i les rialles s'entrecreuaven. I jo, ara, penso que era una demostració d'afecte.
Anant una mica més endavant en el temps, penso que suposàvem que escolliria la vida religiosa. La Missa diària, potser per l'exemple del nostre pare, ser president de la congregació dels Antics Alumnes, etc... Però no va ser així. I va aparèixer l'Anna Maria, la dona estimada de la seva vida des de que la va conèixer fins ara, i ja per sempre. Ell era feliç i això m'entendria.
No acabaria mai si anés deixant pas a tots els records d'aquell temps. Una última anècdota s'imposa: li va costar molt aprovar el dibuix, assignatura molt forta dels primers anys de la carrera en aquells temps. L'àvia materna, amb qui vivíem, comentava a cada entrebanc: "Hi ha algú que et vol fer la patota" I un dia a l'hora de dinar, sense cap previ comentari d'ell, davant del plat de l'àvia hi havia un escrit que deia: "Avui no m'han fet la patota". 
Manuel, ara parlo amb tu. Et felicito perquè has fet una esplèndida carrera professional i perquè  has format una gran família molt unida que t'han estimat i t'estimen molt. Tímidament però fortament, jo m'adhereixo a aquest sentiment.

Montserrat Ribas 




diumenge, 17 de novembre de 2013

DESCOBRIR LA FE PAUSADAMENT

Fa pocs dies vaig assistir a la projecció d'una pel·lícula que presentava, en qualitat de preestrena, la X Mostra de Cinema Espiritual. De tant en tant, alguna d'aquest cicle és bona. No totes. I la vaig encertar. El títol és "Qui a envie d'être aimé?", d'Anne Giafferi. Directora desconeguda per a mi, així com la mateixa pel·lícula. Hi vaig anar a cegues. I en vaig sortir exultant.
Per principi, el cine francès és cine francès (no sé dir altre apreciació). Però, en principi té una suavitat, tendresa i rutinarietat, si es vol, que a mi m'agrada. Cap estridència, cap cop d'efecte. Tot és força natural expressat amb una sensabilitat i senzillesa que et relaxa i interessa. I sense fer massa soroll diu moltes coses, si es saben copsar. (Alto!, no parlo de tot el cinema francès...).
Presenten una familia burgesa, benestant, pares i dos fills, nen i nena. Benavinguts, el pare té un bon càrrec en un empresa. La mare té cura de la casa. Una familia normal. Només observes un cert rigor per part d'ell, en renyar el nen, si van malament els seus estudis, una certa sequedat en l'ambient del despatx, i en altres moments. Però quina és la família que no s'esbronca alguna vegada? o et crida massa l'atenció. 
Són ateus. I són bona gent. 
Arrel d'anar a parlar ell, per indicació d'ella, al mestre del fill, per notes deficients en l'estudi del seu fill, el mestre, amb molta, cura li diu que potser el pega i castiga massa i així no obté més que males cares per part del noi, però no esmena. Li desvia molt pedagògicament la culpa. I l'invita a assistir a dues reunions a la setmana, que dirigeix un sacerdot i amb tota allibertat els oients (unes 15 persones...) escolten i opinen. A desgrat d'ell, però amb una certa deixadesa hi comença a anar. Es posa sempre al final, vol passar desapercebut i gairebé no parla massa.
No en parla amb la seva esposa. Aquesta no entén aquell "treball" extra que ell diu tenir els dos dies de la setmana, s'allarga més i arriba més tard. I sense adonar-se'n col·labora més amb els estudis del seu fill a casa, s'han acabat les bronques i de manera gairebé imperceptible per l'espectador el seu cor es va enfortint, portant la mateixa vida normal de sempre.
El dia que les reunions s'acaben, ell també dóna l'excusa de "més feina " a la seva dona i un  retard en arribar a sopar. Ella no entén res. Fins i tot pensa si hi ha una dona pel mig. Calla i el seguiex. Es queda fora però sent el que es diu dins.
Veu un recinte molt "cutre", on es troben aquest grup de persones, el capellà i ell, com sempre assegut en una cadira distant. El sacerdot els hi pregunta què pensen de les converses que s'han tingut en les trobades. Invita a una resposta, no l'imposa. Primer parla una senyora, que esclata amb plors mal continguts, dient que ella esperava conéixer a un Déu que estigués amb ella, però que no se li ha donat i no li ha servit res el que ha sentit. Una altra persona, amb menys vehemència i menys dolor diu que es troba en la mateixa situació.
I en parlar ell, el nostre protagonista, s'expressa amb senzillesa però molt positivament. Ha après moltes coses que ignorava, Que dins seu l'ha envaït una pau i i una tendresa insospitades perquè ha descobert a un Algú que està per sobre d'ell i de tothom i la mateixa vida que portava fins ara, la viu amb una il·luminació interna.
Efectivament, ha anat observant una joia íntima que abans, estimant a tothom, no es feia comunicativa. En sortir troba la seva esposa qui ha escoltat tot el que s'ha dit en el recinte i una forta abraçada entre ells és el final.
Conversió? Sí. Però de manera molt suau, I de gran joia interna per a ell.

Montserrat Ribas

dissabte, 9 de novembre de 2013

RECORDS I PRESÈNCIA

Fa un parell de dies vaig assistir a una taula rodona a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El títol era "Viure la fe des de l'art". No en vull fer cap resum. Destaco el que més em va copsar. (Ja sabeu que tot el que escric és l'expressió de quelcom que em fa vibrar en un sentit o altre.)
En Daniel Giralt-Miracle va parlar de la fe expressada en la poesia. I va fer notar com la poesia i els escrits d'algú no-creient pot expressar, en les seves paraules agnòstiques una pregària i un profund acte de fe. Completament d'acord amb ell.
Citaré uns retalls d'un escrit que ens llegí d'en Josep Palau i Fabre: "No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? (...) No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! (...). Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets."
Em va emocionar i commocionar. I tot tornant a casa, vaig anar resseguint mentalment moments i ocasions on i quan vaig conéixer l'escriptor, poeta i gran estudiós de Picasso. Un amic del meu marit ens va facilitar el telèfon seu a París i li anuncià la nostra arribada. Hi anàvem en  el nostre viatge de nuvis.
(Crec que puc citar els llocs triats per a tal viatge: Paris - Lourdes - Lleida. Em sembla que fou original i únic en la història. I la tria, divertida.)
Efectivament, vàrem connectar amb Palau i Fabre, que ens va invitar a un  restaurant xinès, el primer per a nosaltres, ja que encara no havien invadit Barcelona (o si més no, els desconeixíem) . I a continuació, vàrem anar al seu apartament, i fent un buit a l'agradable conversa que establírem, ens va llegir "La peu de brau" de l'Espriu, que es publicaria pocs mesos després. Estic a la tardor del 1959. (I ho dic en present, no solament per a situar-nos sinó també perquè jo, ara, m'hi trobo com aleshores...).
Asseguda en un silló, després de dinar i amb les rebuscades paraules i girs intel·lectuals de l'Espriu, la son m'envaïa. No així al meu marit, que ho seguia atentament.
Diverses vegades va venir a dinar a casa, a Barcelona. I he de confessar que la relació es va anar perdent. No així el record, que me'l despertà fortament en sentir les seves paraules citades per en Giralt-Miracle, abans d'ahir. I el seu coneixement em va omplir de joia.

Montserrat Ribas 

dissabte, 19 d’octubre de 2013

UNA MICA MASSA...

Sóc una fan de l'ambientació de les pel·lícules de Visconti. Això vol dir que visualitzar el luxe i la pompositat (que no visc en absolut, gràcies a Déu!) m'agrada i en disfruto.
Per televisió van emetre un reportatge arrel de que el Príncep de Mònaco havia fitxat un cuiner famós com a xef del Palau Reial. I vaig poder contemplar l'entrada de l'edifici: jardins, escalinata, entrada pricipal, escalinata doble interior, menjador amb la taula parada per a un convit i les cuines ubicades en el pis inferior. Tot això guiats pel nou chef de cuina contractat. Fins aquí vaig reviure escenes de Visconti.
El que em va anar alterant el sistema nerviós fou veure com el xef coordinava i  embellia cada plat que seria servit en el convit. Aquell dia un convidat de gran importància social formava part d'una trentena de convidats, que asseguts ja a la taula, eren els hostes d'aquell dia. Això volia dir que la cura de tot l'engranatge havia de ser més extremada que mai. Allò era una continua ornamentació i revisió a la vegada de cada un dels acompanyaments que envoltava cada plat, amb una rapidesa, atenció i mirament esgotador per part del responsable i de tots els cambrers. 
Uns telèfons activats pels majordoms que estaven al menjador i connectaven amb el pis inferior, donaven l'ordre de poder pujar cada vegada els plats corresponents. Així es feia. Els convidats es trobaven el plat que havia sigut el resultat "de sangre, sudor i lágrimas" de tots els que treballaven en la cuina. I aquí no ha passat res. Tot el més natural del món. (Visca!).
Penso amb desgrat amb la importància que es dóna avui dia a l'art culinari. Són un grup dels importants d'ara. Televisió, revistes, periodistes en parlen desmesuradament i amb gran entusiasme. Equiparables amb els grans científics, investigadors , etc... Això és el que em fa posar el títol de l'escrit: "Una mica massa..."
Respecto els treballadors de l'ofici culinari i els felicito, si convé. Un treball digne en extrem. Enalteixo el seu treball i dedicació. Però que es doni tanta relevància a un plat molt ben treballat i ornamentat i surtin els seus autors com els herois de l'època actual m'indigna. Oi que m'enteneu el que vull dir?
Montserrat Ribas

divendres, 11 d’octubre de 2013

TINGUEM ESPERANÇA

El títol respon a la meva fe en la humanitat. No tot està enfonsat. I aquesta fe se'm renova quan visc un moment, una situació que em conforta, que em fa reconèixer que el bé existeix i es dóna.
Vaig agafar el cotxe (tinc 84 anys) per anar pels barris de Pedralbes a fer una gestió. El cel estava ennuvolat, però no presagiava tempesta. I, justament al moment de tornar cap a casa, llamps i trons i un inici de pluja em va sorprendre. Vaig pensar (mal pensat) aprofitar aquell començament de plujada per poder esquivar-la. Pujo al cotxe i emprenc el camí de tornada. Resulta que la tempesta,  que vaig pensar estava en el seu inici, va esclatar en aquell moment. Pluja a dojo. Era ja fosc. Els vidres entelats. A la quinta forca de casa (encara que el camí ja m'era conegut, per haver-lo fet moltes vegades). Em vaig desorientar. Només volia seguir el cotxe de davant per no deixar la ruta...Quina? Jo què sé... La munió de cotxes ens uníem i jo amb ells. La cosa era no deixar la calçada. No em podia parar, doncs. I vaig viure tots els inconvenients que us pugueu imaginar.
De sobte veig un gran rètol: "Clínica Quirón". Estava en la Plaça Comín! Jo visc en l'Eixample, a prop de Balmes. La desorientació era total. De sobre entre tot aquell garbuix de cotxes i d'aigua veig passar un senyor i un nen. En plena desesperació els hi demano la manera d'arribar a Balmes. La cara que va posar ja em va donar la resposta: "Dificilíssim" i afegí: "vol que condueixi jo?" La meva resposta va ser immediata: obrir la portella del cotxe i deixar-li entrada en la del conductor. 
Ell havia abandonat la moto en la que intentava portar el seu nét a classe de piano.
Primer miracle: trobar un vianant en aquell enrenou atapeït de cotxes. Segon miracle: que s'oferís a acompanyar-me, com va fer amb la major cordialitat, a la meva adreça tan distant d'allí. Em van caure unes llàgrimes d'agraïment.
Quan visc una situació com aquesta alguna cosa reneix dins meu. Més que reneix, floreix.
Montserrat Ribas

dimarts, 1 d’octubre de 2013

ELS ENCANTS

Jo no havia anat als "encants" en tota la meva vida. (i aquesta és llarga...). Inicio amb aquesta puntualització l'explicació dels que ara es troben i es van inaugurar en la mateixa Plaça de les Glòries, perquè la meva opinió pot ser molt particular.
Es construeix un nou i modern edifici de tó metàlic, amb una estructura complicada i moderna. Recordi's que per les pluges de fa uns pocs mesos es va ensorrar la teulada (o part superior). S'arregla i s'inaugura "a bombo i platillo", que vol dir amb una petita banda sonora que atrona, tot donant l'alegria pertinent. (jo només desitjo que acabin de tocar...) Consta  de tres pisos accessibles amb rampes. 
El superior està com endreçat i amb petit cubículs (botigues), on es perd la noció típica dels encants que només havia vist de lluny i mai m'havia sentit atreta a endinsar-m'hi. Més aviat és com una fira de mostres en petit. Algunes botigues endreçades i normals. A mida que vas baixant hom es troba amb el desgavell "in crescendo" dels típics encants, per arribar a la planta baixa on s'exposa tot tipus de coses: cargols, imatges, llumetes, estampes, bosses, llibres, etc...sobre mantes o similars per terra...Penso que això deu ésser el que a la gent li agrada més. Hom pot remenar, escollir totes aquestes diverses coses que algú ha anat acumulant per a la venda a compradors que disfruten ja només per la seva visió, ja en busca d'un cert estri. Molta gent. Gran part  immigrans: paquistanesos, sudaques, gitanos... Res a dir.
Positiu: gent s'hi guanya la vida i els han establert en llocs més dignes que abans i moltes persones disfruten tafanejant i comprant. 
Negatiu: El cost  d'aquesta construcció ha estat d'uns 88 milions d'euros (ja m'és igual si hi estan incorporats els de la reparació recent de la teulada o no (no ve d'una mica). Estem per a això?
I en aquest apartat hi afegeixo: Tots aquells objectes ja tenen una història pròpia, la dels seus antics propietaris. Jo ja en tinc prou amb la que m'expliquen els que m'acompanyen a casa
.
Montserrat Ribas

dimecres, 25 de setembre de 2013

LOURDES

Doncs sí, ahir vaig tornar de Lourdes. Aquesta frase té diversers apreciacions. Des de la molt positiva (com la meva) fins a la consternació, passant per les d'entremig. Les respecto totes.
Però vull explicar en breus pinzellades la meva actitud. A la cova es prega en silenci, amb afecte i des del fons del cor, sense distraccions pròpies. Que hi ha un batibull de gent, (en silenci, i amb aire respectuós en la gruta) que poden distreure'ns? Conforme. Però jo no ho veig  i ni me'n adono.Aquell racó de món dóna una serena interioritat, mentre vaig repassant la vida en general i en particular i espero, no demano, que l'Esperit de Déu acompanyi els meus pasos i els del qui conec.. Agraeixo tots els passats i em preparo pels que ens han d'arribar.
La Missa Internacional que es celebra a la Basílica de Sant Pius X, amb l'assistència de gent de totes les diferents nacions que es congreguen a Lourdes aquell dia, amb les banderes de llurs països que encapçalen cada grup (la senyera no hi va faltar) és un dels actes que més em commouen. La basílica és molt gran. Plena de gom a gom. El silenci es total, durant la celebració, que una coral acompanya. Pensant en els atemptats, morts de molts països, avui aquí, demà allà, que els diaris ens fan saber, instintivament faig una comparança i les llàgrimes afloren als ulls...
La benedicció del Santíssim passant per cada grup de malalts en un silenci total. I els malalts, allí i en aquell lloc són els protagonistes de la benedicció i de l'atenció de tothom, esperant i desitjant la força que necessiten per a continuar vivint. I molts d'ells somriuen perquè es troben en les mans de Déu.
La contradicció a tot el que he exposat són: les botigues, l'atabalament pels carrers, el que podria ser pura superstició...Doncs jo no veig botigues, tot i que hi passo pel costat, ni em fixo ni m'estorben els qui repassen amb les mans l'aigua que s'escola per les roques de la gruta perquè estic massa plena de la pregària, de la joia de pertànyer a aquesta església de gent humil, sense protocols, amables uns amb els altres... Tot en un silenci ple de bondat i fe.
Ni penso, ni afirmo, ni nego les aparicions. M'és igual. Allí es prega. I és el que m'atrau.
Un petit afegitó, al marge de l'idea pricipal. La Basílica de Sant Pius X està ornada per grans retrats de molts dels Sants reconeguts com a tal. I l'emoció em creix quan veig la figura de Sant Maximilià Kolbe, amb l'uniforme-pijama dels que patiren en camps de concentració nazi. Recordo les estrofes d'un poema que el meu marit li dedicà. Cito uns versos: "El difícil segueix quan es mata d'un cop / tots els demàs possibles i es convenç l'oficial / que tant se val un home com un altre / i que -posats a fer- vós no teniu tres fills  / ni cap dona us espera en un pis a Varsòvia".
Penso i comparo els dos moments: el present  i el que es donà. Perquè el de l'ofrena és conseqüent amb el que visc
I per a mí, això és Lourdes

Montserrat Ribas

dimecres, 5 de juny de 2013

"MONTI" (1965 - 2013)

El seu nom és: Joan Montanyès Martínez. Encara que ja no hi sigui, el nom és en present. Perquè pels qui el van estimar hi és sempre. De professió: pallaso. 
Bé: a mi no em toca molt de prop. Els fills em diuen que vaig anar una vegada a una actuació seva. No ho recordo. Ell va viure uns vint anys en el pis de sota de casa meva. Des dels 7 anys (aproximadament). Resulta que en un pis inferior al seu hi viu una cosina meva, que té un fill de l'edat d'aquest noi i es feren força amics. Ja, des de petit, l'acrobàcia, els gestos plens d'humor, les representacions de pur aprenentatge, degut a l'edat, eren el seu fort, que es va transformar en  la seva professió. I amb molt d'èxit.
El meu nebot tenia una animació semblant i una actuació similar. I la meva filla, de la mateixa edat, s'unia a la parella en els jocs i divertiments que s'inventaven, sempre imperant l'humor,  i ella es limitava a obrit i tancar el teló, que podia ser una cortina, un biombo... per començar i acabar les representacions, dedicades a la familia próxima dels tres que esdeveníem els espectadors. I, veritablement, a més de divertir-se molt els tres, ens feien riure a nosaltres.
Ell ha mort en plena joventut. Amb forta actuació artística i èxit assolit. Crec que l'arma mortal fou: càncer.
Copio unes línies de La Vanguardia del 19 de maig passat: "Quan Tortell Poltrona els va fer un senyal lluminós des de la finestra de l'habitació on Monti acabava de morir, els concentrats a la Vall d'Hebron van dedicar-li una riallada col·lectiva i un aplaudiment calorós de comiat".
Aquestes línies em sobtaren en un primer moment. Em van causar desassossec. Després, he pensat, passada la primera sotragada, que era una entranyable forma d'acomiadar-se de l'amic i artista. 

Montserrat Ribas

dissabte, 18 de maig de 2013

CRISI

Tinc una màquina fotogràfica antiga (deu tenir uns vint anys), d'aquelles que s'obren fàcilment per la part de darrere per posar el rodet comprat prèviament en una botiga dedicada a la fotografia (jo ja començo a notar una certa reticència per part del venedor en vendre tal artefacte). El rodet s'adapta a les ranures adients, es tanca la part que he obert i el faig córrer tot prement el botó superior que empro per fer les fotos; el rodet corre fins que es para. Vol dir que ja tinc la màquina preparada per usar-la. Explico aquesta primera disposició perquè suposo que molts no ho recorden (tot posant cara d'expressar-me: "Quina antigalla!", dirigit a l'artefacta i a la meva persona).
Quan era jove havia tingut una bona màquina alemanya de l'època, una Zeiss-Ikon, en la que tenia que calcular la distància i la llum adient fent rodar dos dispositius davanters. Me la vaig estimar molt però també em va cansar molt! Tants càlculs anant pel món, de vacances, m'esgotaven. Perquè faig fotos només en els viatges, excepte quan els nens eren petits, que si el dia de la palma, que si el dinar de Nadal, que si els volia veure créixer en comparar-les, en el pas del temps...
Estic orgullosa de la que ara tinc. I a la vegada una mica avergonyida quan he d'acostar la màquina als meus ulls, perquè enquadra així i no a distància (continuo les explicacions per al públic en general, que és tot el públic que em rodeja i del que percebo, a vegades, un somriure sorneguer...). I passo la major vergonya quan demano a algú que ens faci una foto, per poder sortir el grup que anem junts. La frase amb la que, vegonyosament, els abordo és: "És una màquina antiga i ha d'enquadrar acostant-la als seus ulls. Però encara surten bé", dic en to de disculpa.
Fou de cop i volta, quan la crisi actual començava a fer estralls, que em vaig adonar que tothom s'havia passat a la nova tecnologia que li permet fer les fotos a distància, que les pot veure tot seguit, que les pot esborrar... Té moltes avantatges, és veritat. Però jo no penso deixar de banda la meva, ja prehistòrica. El resultat que n'obtinc és el que desitjo. Ja m'està bé.
I jo em pregunto (perquè a més de viatjar, penso): ¿com gairebé tothom ha pogut fer la despesa de canviar de màquina en aquests temps difícils? I no m'ho sé contestar.
Em recorda, fa ja molts anys, quan  tothom portava els paraigües de tons llisos. Per obra i gràcia de que la moda ho va imposar, van aparèixer pel carrer, en qüestió de dies, tots cromàtics. Se'n deduïa una nova despesa. Però les aficions i gustos empenyen la majoria de la gent. I paga que és gata... (No sé explicar aquesta expressió, però m'ha sortit de manera inconscient i per mi té sentit...).
I tornant al tema del canvi de l'aparell fotogràfic, ¿quina resposta es dóna a la crisi actual? Que m'ho expliquin...

Montserrat Ribas  

diumenge, 28 d’abril de 2013

SIXENA

A "La Vanguardia" del dia 16 darrer, amb el títol de "Les beguines apaguen el llum" arran de la mort de l'última beguina del món, en el meu cap hi va haver un creuament amb una vivència meva de l'any 2001. (Aleshores no escrivia blocs i va quedar per mi sola el seu ressò).
Fa uns trenta anys que en un lloc determinar de Bèlgica vaig visitar un "beguinatge". Dins del turisme que m'havia proposat, hi figurava conèixer un d'aquests llocs, que es trobaven a Holada i Bélgica principalment. Els primers daten del s. XIII. Era un lloc on una comunitat de dones, que vivien en cases individuals i es dedicaven a l'estudi, la caritat i l'oració. Portaven un vida religiosa sense renunciar del tot a la seglar. I, paradoxalment, eren dones que allí se sentien lliures. Eren aquells temps que no tenien més opció que lliurar la vida a l'home o a Déu. (Em vaig llegir a fons l'article en qüestió...).
L'any 2001 (no sé precisar més, però Déu n'hi do per la meva memòria) vaig anar amb una amiga al Monestir de Santa Maria de Sixena (ho he traduït al català.). Pertany a Osca i el nom és "Sigena". L'amiga s'oferí a fer la visita, ja que ella ho coneixia i tota la seva família era amiga de la Priora (no sé ben bé si aquesta és la designació de l'alt càrrec). Aquest Monestir o Priorat el fundà la muller d'Alfons II el Cast, el 1188. Com es pot comprendre el monestir i la comunitat han patit moltes vicissituds al llarg dels anys, de manera que abandonat en diverses ocasions va acabar bastant malmès. I amb l'ajut de les entitats civils s'inicià una reconstrucció i van passar a ocupar-ho el 1985 una comunitat de monges, provinents, crec, de França i que estaven, interinament, a Barcelona. És un edifici digne d'admirar, encara que no estava del tot reconstruït  (no hi he tornat, per tant no puc parlar del seu estat present). L'ocupen monges de l'Orde de les Germanes de Betlem i de l'Assumpció de Maria (per mi desconegudes fins aleshores).
Ens van acollir amb molta amabilitat i hi pernoctàrem en un petit edifici que té aquesta finalitat. Allí ens serviren també els àpats i la Priora ens acompanyà amb la seva presència i conversa. Degut a l'amistat de la meva amiga amb elles, jo vaig poder conèixer-ho més a fons.
El que més em va cridar l'atenció (i és la guspira que m'ha saltat llegint l'article del diari esmentat) va ser una part nova que estaven començant de cases petites posades en cercle, per viure-hi només una persona,.Una caseta estava més avançada i ens la van ensenyar: una cambra en la planta baixa, una escala i un lavabo (i para de comptar...) i seria habitada per una monja. Complet silenci, doncs. Els hi portaran el dinar fet (feina manual nul·la, vaig pensar...). Es retroben totes a la Missa matinal i a cada lectura de les hores litúrgiques. I continua el silenci. Només una tarda, a la setmana, (sí, he dit a la setmana),passegen pels voltants i poden parlar entre ellles.Tenien, aleshores, moltes vocacions de noies joves, la majoria aragoneses. 
No sé per què vaig sortir d'allí amb el cor encongit. No jutjo res. Però aquest extrem d'incomunicació no em va agradar. Ja sé que molts podeu opinar que jo no tinc la vocació adient. I que es deuen sentir molt unides a Déu. Però...

Montserrat Ribas

dilluns, 15 d’abril de 2013

ARRUGUES

En el Magazine de la Vanguardia del darrer 14 d'abril llegeixo un article d'Ángeles Caso, que m'incita a escriure aquestes línies. Les titulo igual que el seu article (petit plagi fet expresament).
Jo he escrit el meu primer llibre als meus 79 anys i el títol és: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida". I el sentit i apreciació del seu contingut és similar al que ella exposa. 
Parlem del deteriorament físic que el pas dels anys va incidint en nosaltres. Com que moltes volen lluitar-hi, la cirurgia estètica entra en joc, pensant que les afavorirà, i en molts casos, les va deteriorant. Jo opinaria que no en molts casos, sinó sempre, perquè la bellesa està en la naturalitat i en no voler aparentar el que hom no és. Ella opina que deixant de banda l'obsessió de condolència, ha arribat a estimar les arrugues que els anys li aporten. La meva total enhorabona i afinitat de pensament.
He conegut una dona amb un somriure que es converteix en una ganyota, ja que el bisturí ha fet estralls en muscles que no es poden recuperar. Angeles diu:"...contemplando a los actores y a las actrices que aparecian en la entrega de los Oscar, comprendí que la cosa es realmente grave".
M'he emocionat en sentir-me tan compresa. En el meu llibre exposo que, només acceptant el possible deteriorament físic, hom pot viure tranquil i feliç. He de fer notar, que per arribar a aquest estadi, s'ha 
de lluitar (sobretot quan els anys, com els meus, són molts més que els teus, Ángeles) tot reflexionant i acceptant, gairebé diria, cada matí. I, per experiència, us dic que es pot assolir la pau i la joia. Sí, la joia.
Sempre i en tota eventualitat la naturalitat és el gran tresor que podem obtenir i oferir. 

Montserrat Ribas


divendres, 5 d’abril de 2013

ESCOLES I ESCOLES

No vull pontificar. Vull fer un escrit que, per diverses raons, he rumiat quests dies. I, potser no serà nou per a ningú. Però tinc ganes de parlar-ne.
S'ha despertat, en mi, el tema gràcies al llibre que, ara, estic llegint: "El món d'ahir. Memòries d'un europeu" de Stefan Zweig  (Viena , 1881- Petrópolis -Brasil-, 1942). Aprofito per recomanar la seva lectura del tot encomiable (encara que estic només a la pàg 90, però ja intueixo que he triat bé). I en aquestes primere pàgines l'autor toca un tema molt important: l'escola. Troba que les hores lectives es feien àrides i mortes, perquè es cenyien a un pla estricte (molt pensat, pero massa cerebral) que resultava fred. No tenia cap atractiu ni estímul. Els nois reaccionaren. Ja sé que parlo d'un temps i lloc esplendorosos culturalment i la majoria dels seus habitants eren de "classe alta" (dit, per entendren's).
I en quan un alumne es convertia en un  líder, es formaven grups de nois que abandonaven tota la monotonia de les lliçons que s'impartien i es dedicaven, pel seu compte, a la creació de petits nuclis de conversa o activitats, cap a diferents direccions, però que els feia viure i gaudir i aprendre i admirar el món existent i proper, al marge completament del que el mestre intentava, sense èxit, inculcar. El vital és el que compta. I descobrien grans autors literaris, anaven a la sortida de l'òpera per poder veure, ni que fos de lluny, les figures més representatives de l'art operístic o escènic, etc... Aprenien vivint. La manera vital de viure i aprendre per altres era el món esportiu... Res a objectar. L'important és aprendre a fons allò que el nois i noies senten interiorment, abandonant tota classe de rutina. M'ha fet revifar, la seva lectura!
Passo a una nota actual que he llegit en alguna revista. Avui dia, en alguna escola pública de casa nostra, l'animadversió vers el professor es tradueix en tirar-li quaderns llibres, insultar-lo... I aquí no apareix cap altra substitució d'aprenentatge, confabulat per ells mateixos. Parlo, és veritat, d'escoles on els nens pertanyen a families de "baixa" (no m'agrada parlar d'"alta" ni "baixa", però ho faig per fer-ho més entenedor)  condició i situació econòmica.
No faig , doncs, comparacions, perquè seria totalment injust, degut a la diferència cultural de base.
I també penso que avui dia també a casa nostra hi han escoles que funcionen bé. Però és perquè el profesorat fa de la seva feina una vivència que l'alumne assimila, sense dificultat i serenament.
Jo estic més per les escoles vives, on la mestre, des del primer dia sap dirigir-se a un alumne pel seu nom , li ensenya tot el que té al voltant on es desenvoluparà la seva vida, a saber admirar la natura, distingir els ocells....i un etc. molt llarg, Les prefereixo a les que ensenyen coses, moltes coses, massa coses, que l'alumne ja rebutja des del seu principi, perquè no s'hi sent a gust, no és seu, no l'hi importa, no li serveix per a viure.
Volia només parlar de com em va frapar i alegrar la lectura de les pàgines de S. Zweig sobre aquest tema i sense adonar-me'n ho he ampliat. Però amb poques paraules no es pot pontificar, com he fet notar, al començament.
Montserrat Ribas

dimarts, 19 de març de 2013

COMUNICACIÓ

Aquesta paraula del títol, en alguns casos, la catalogo com una virtut, de la que no se'n parla massa. I en aquest cas l' he viscut com a tal.
Concretament, em refereixo a un moment d'una conversa que una noia desconeguda va establir, el dissabte passat, al ferrocarril de la Generalitat, amb la  meva filla i jo, que sèiem enfront d'ella.
Sota de l'anècdota hi flueix amb força el moment que jo patia (i pateixo), com a referència principal.
El meu germà gran, en Manuel (que ja era l'únic viu dels quatre que fórem) va morir, el dia 14, dijous, al capvespre. Hi vaig anar tot seguit ho vaig saber. Va ser una mort instantània però precedida d'una bastant llarga malaltia, que el va anar deixant impossibilitat físicament, però amb el cap lúcid sempre (del que en dono gràcies a Déu!). Vaig estar junt al seu cos, acompanyant a la familia, vaig pregar, vaig plorar... I un pes molt fort va entrar dins meu, pes que encara sento... En posar-me al llit, la son, aquella nit, no em va poder acompanyar massa.
L'endemà amb la meva filla vàrem agafar el tren per tornar a la casa, ja que la família va decidir que restés a casa i no el van portar al tanatori, perquè intuïen que ell ho "volia" i  tots tenien el mateix desig. Restava en l'escalf de casa seva. Els felicito per la decisió. Vaig poder estar asseguda vora del seu cos, i vaig poder parlar-li. Ja sé que és una mica surrealista, però jo ho necessitava: de la nostra convivència a casa els pares, d'una relació que ens va unir sempre, ja que tan físicament com de manera de ser ens assemblàvem...(ho diuen i a mi m'honora molt).
Tornem al tren. Seia davat nostra una noia, d'uns trenta anys, que, de sobte ens va dirgir una pregunta. "¿Qué les parece el nuevo Papa?, Yo soy mejicana y mi padre argentino,,," I entre ella i nosaltres s'establí una concordàcia en qué si el nom que havia escollit era molt adient, que ja parlava de que l'Església dev ia ser pobre, com el qui la fundà, que aniríem veient com  i si es realitzarien aquests bons presagis... fins que arribàrem a la nostra estació i, a la força, es finalitzà la conversa.
Ja he explicat el meu estat d'ànim. Però el meu dolor s'atenuà per la força de la comunicació d'una noia desconeguda, que amb sentiment i senzillesa  va establir una conversa que va fer reeixir la meva esperança en Déu en tots els moments i en aquell especialment.
Montserrat Ribas

dissabte, 2 de març de 2013

SÍ, PER FI...

Sí, per fi, fa pocs dies que vaig respirar satisfeta després  de veure el telenotícies del migdia,
Com sempre, desgràcia rera desgràcia. El món està com capgirat. Denúncies, estafes, jutjats, matances, renúncies (una és molt positiva), violacions, sexe fora de to, dolor, pèrdua del valor de la vida, crisi a tot arreu, menjadors que s'han d´'improvisar perquè tothom mengi, la política dels partits trontolla.... per què continuar? Tothom ho sap, qui ho pateix i qui se n'asabenta...  
Aquell dia, com sempre, tota aquest llista de desgàcies ocuparen l'espai de les notícies.
I , de sobte, ens parlen i visualitzem una festa infantil en una llar. Les protagonistes són la Núria i la Marta. Tenen un any i mig i tota la família ho celebra. Aquestes nenes van néixer amb els cossos units, per una deformació congènita. Estaven unides pel cos en la part lateral. Després de set mesos les van operar. La imatge del quiròfan estava ple d'un batibull de metges, infermeres, aparells.... Lluitaven perquè cada nena pogués tenir el tros de fetge pertinent iels òrgans que li pertocaven. I el gairebé podríem dir miracle es va aconseguir. Quedaren vitalment separades. Cap operació més. Pur restabliment.
I en aquella casa festejaven l'esdeveniment amb dues nenes, la Núria i la Marta saltant i rient ben individualitzades. Els grans no s'ho poden acabar de creure....Però era així. Fa pocs dies a Rubí.
La seva joia m'arribava i ho vaig celebrar de manera virtual amb ellls. 
Notícies com aquesta fan reviure!

Montserrat  Ribas

dijous, 7 de febrer de 2013

CORRUPCIÓ I Cia.

La paraula del títol ja és ben coneguda, des de sempre, però més en aquests moments, per gairebé tothom. Però ara s'estan passant... La premsa, la televisió, les converses estan plenes d'aquesta paraula: corrupció. En un grau superlatiu. Es succeeixen els casos amb una celeritat increïble. Encara no he sortit de l'estupefacció que m'ha causat un nom (que m'ha deixat baldada!), ja un nou personatge és presumpte (al tanto! no es deixi mai de posar aquest adjectiu, del que, en el major número dels casos, se'n podrà prescindir ben aviat...).I l'endemà es parla d'altres que estaven en relació amb l'anterior "presumpte" corrupte: que si diner negre, que si comptes a Suïssa i altres llocs, que si sous insospitats es dedueixen dels latifundis o similars que han adquirit en poc temps o tot de cop...
O jo era tonta i no m'enterava de les coses que passaven o ho tapaven "con un tupido velo" (la frase, en castellà, agafa més el sentit...) perquè suposo que els casos es donaven i s'han donat en tot temps i llocs. Però em reafirmo, (si descarto l'eventualitat de ser tonta)  que com ara, mai. I si s'estira, d'un fil, la llista va creixent. Penso en el patiment dels que estan en aquest fil i encara no han sortit a la llum...
Un aspecte positiu vull fer ressaltar: molts noms de les persones que es citen corresponen a capes altes socialment i política. No me n'alegro, perquè cada vegada em vaig quedant més decebuda, però si més no, està tothom en igualtat de possibilitats de ser investigat i acusat, si s'escau.
I donant voltes al tema, penso que la pobresa no solament es redueix a manca de menjar o d'habitatge (que ja és suficient per denigrar una persona o desestabilizar una familia, en el seu cas) sinó que la dificultat s'estén a molts altres camps. Em refereixo a que, els "importants" resolen amb una aportació econòmica en un primer temps i poden ajornar la presó. Mentre que els pobres "pobres" ingressen a la presó al moment. No poden fer altra cosa.
Em vénen a la memòria dos casos que he sentit directament dels qui ho van viure. Els dos en temps de la dictadura franquista. A la Via Laietana, i on eres interrogat, d'entrada, el reclòs per problema polític temia per la possible tortura durant l'interrogatori. No la va patir. I a continuació d'ell tornava a la cel·la un presumte lladre, un "xoriço", com es diu vulgarment, amb el cos ensangotat... Sense comentaris.
L'altre fet: una noia (menor d'edat) va ser empresonada per formar part d'una manifestació i de Via Laietana va passar al Palau de Justícia. Allí hi va passar la nit. Els seus pares, en assabentar-se'n, al matí, del lloc on l'havien portat, hi anaren tot seguit. Van poder parlar amb advocats, gent pofesional, personal d'allí... que els indicaren quines prespectives tenia l'assumpte. Va passar a la presó. Però van poder conèixer la situació. I comentaren com una pobre dona encara la van deixar allí, on hi estava des de la nit anterior, sense cap notícia; no sabia a qui adreçar-se i el seu desconcert era total. També sense comentaris.

Montserrat Ribas

diumenge, 20 de gener de 2013

UN BON LLIBRE

Ara, en aquest moment acabo de llegir el llibre: ""Amb Déu o sense" de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Segueixo l'ordre, en anomenar-los, que figura a la portada del llibre, que suposo és l'alfabètic dels seus cognoms. I conté quaranta cartes creuades entre ells dos, amb to sempre educat i amable, malgrat la cabdal diferència de les seves creences. Suposo que tothom ho sap: el creient, en Torralba, el no creient, en Villatoro. 
M'ha agradat molt. Es llegeix amb veritable interès, tant els episodis quotidians i familiars que expliciten com, i sobretot, quan s'endinsen en elucubracions sobre les seves reflexions vitals i religioses, que amb certa fermesa (i a vegades, tocades pel dubte, cosa que trobo molt acertada) es pregunten i contesten els dos, o sia aborden el tema tocat o inquirit per un amb respostes, suposicions o contradiccions. Tot amb un gran respecte i una gran elegància. En tot aquest procés es descobreix una forta amistat que es crea entre ells (no sé si aquesta comença en aquest llibre o ja venia d'antuvi).
Expliciten pensaments molt interessants, tant l'un com l'altre. Jo estic en el bàndol, en questió de fe amb el primer, perquè, com a ell, Déu me l'ha infós (amb tots els dubtes haguts i per haver però amb un resultat de fidelitat a aquest Déu que ens ha donat la vida per Amor i aquest me'l traspassa envers tot el que m'envolta).
No pretenc fer ni un resum ni una crítica a fons del llibre. Donaria per molt. No és el moment. Moltes idees queden dins meu, i m'han ajudat a pensar per acceptació o contradicció. 
Però sí vull destacar una controvèrsia entre ells, de la que vull parlar, no emprant les seves paraules, molt més encertades que les que jo puc escriure. Tinc molt poca memòria, ja des de jove; no és qüestió de l'edat (sóc del 1929). Però d'una manera o altra es van sedimentant i he arribat a la meva edat amb un pòsit bastant fecund dins meu, que potser no sabria ni podria comunicar, però que serveix per enriquir  el meu pensament, tot i que, a vegades, em sembla que les idees són fugisseres.
Però m'ha sorprès, i aquest és l'únic punt que vull fer notar, el que en Torralba s'ha definit com persona optimista, degut a la seva salut, relació familiar, pensaments que ha mostrar en els seus llibres ja editats, conferències, és a dir, al llarg de la seva vida. En la carta que li respon en Villatoro li comenta que, pel contrari, ell és i se sent pessimista. I l'argumentació que dóna és que el pessimista pot afrontar les contrarietats amb serenitat, i en canvi l'optimista pateix fortament enfront d'elles, quan es donen. Resultat de tot això: l'optimista és més pessimista que el pessimista per definició. En la seva següent carta, en Francesc canvia la seva definició d'optimisme total, afegint-hi, que, de portes endins, es considera pessimista a contracor. (Embolica que fa fort. Ep! jo ho he entès).
I el que m'ha sorprés  és que en més d'un moment havia de consultar qui era el que escrivia aquella carta, mirant el nom que posa a cada pàgina de l'autor d'ella. Veritablement, jo sóc cada dia més lectora d'assaigs que de novel·les. Les primeres em fan pensar; augmenten la meva capacitat de reflexionar sobre molts punts vitals que em trontollen. Les altres són purs entreteniments (sense menysprear-les).
Agraeixo sincerament als autors  la seva proposta de compartir les seves afirmacions.
Gràcies, de tot cor.

Montserrat Ribas i Piera 

divendres, 4 de gener de 2013

FUGIDA

Aquest títol necessita una explicació. Podria referir-se a molts esdeveniments. Em vull referir, a la fugida de la realitat que ens envolta i ens converteix una mica en "robots" que viuen pel seu compte. (Ep!, jo no m'hi compto i espero que alguns més).
Aquesta sensació la vaig tenir l'altre dia anant en autobús. Seia en un lloc d'esquena al conductor, des del que podia veure  la gent que m'acompanyava (això és un dir) i el que escollia fer per passar l'estona. Potser nou o deu persones (i era poca la gent que hi anàvem) estaven aïllats de tot i de tots, capficats (en els dos sentits: rumiant i tenint la vista fixa en aquests dispositius electrònics que es manegen manualment). El que poden fer amb aquests petits artefactes és inexplicable per mi. Tenen diferent noms (ho sento..., i no ho sento, desconeguts per mi). Des de parlar per telèfon (a això ja hi arribo), a jugar a veritables jocs increïblement agressius (això m'ho han explicat). Jo no passo del telèfon i sempre que sigui necessari, que per a molts aquesta condició no compta), xatejar (també m' han dit què vol dir)... i tot o gairebé tot el que pot donar de sí l'ús d'un internet de sobre-taula.
Si algú em llegeix, pot pensar: "I que n'és de burra la que esriu aquest bloc". D'acord: totalment burra. Però no estic fent un concurs de capacitat intel·lectiva en el maneig dels trastos descrits. Estic fent un estudi sociològic del que passa allí i en tants llocs. Per a ells, els que porten i actuen amb el petit aparatet, la gent del voltant no compta ni existeix, els arbres i llums del carrer, o els paisatges i pobles per on passen, si van en tren, queden absolutament ignorats. D'aquesta manera es viu millor?.
Us asseguro que en el darrer trajecte, en bus, es va establir una conversa, iniciada per un parell de senyores amigues, sobre el que calia fer amb l'home que havia mort el nen de poc mesos, després de treure del cotxe a la que volia ser companya d'ell i ho havien establert per Internet (un tanto més a "a favor" d'aquesta gran troballa, en aquest cas!) i després de fer fora del cotxe a la seva "companya" va matar el nen, fill d'ella. La conversa va anar in crescendo i s'hi va sumar la senyora que estava tres seients enrera dient que el tindrien que cremar al mig de la Plaça Catalunya. Algú de la fila sexta va preguntar per què en aquell indret. La resposta d'una nova i improvisada (com totes) tertuliana de la segona fila va argumentar que així ho veuria o ho sabria tot Barcelona i que ella ho faria si no s'hi atrevien, va afegir una altra... Va arribar la meva parada i a contra-cor vaig baixar i donar per acabada aquella conversa que, cada vegada amb més avalot, s'havia anat formulant. Creieu-me, allò era mes viu que tots els que, en el cas del bus anterior van portar a terme d'una manera solitaria i es trobaven fora del món que podien viure i observar.
I vaig copsar sentint la conversa esmentada, que si es votés (ja no ve d'un vot més!) la pena de mort obtindria majoria. El que s'aprèn si vius entre els altres! I a part d'aquesta trista deducció, la manera de formar una conversa intercalada entre gent desconeguda té la seva gràcia...
Per cert, que a la televisió vaig veure un anunci de no sé què, on tota la familia al voltant de la taula estan, individualment, endinsats en un artefacte o altre dels que m'hi referit (decididament sóc burra, perquè no sé ni com es diuen). La taula parada i el cap de familia, l'únic que no tenia aquest darrer invent (què dic darrer!) va fer dringar una copa amb un cobert per cridar l'atenció i se n'adonessin que estaven a punt de començar un dinar, que havia cregut seria punt de reunió, familiaritat i trobada... (En el cas que sigui un anunci d'una marca determinada dels aparells, senyors! ens hem tornat tots boigs).
Jo voto (un altra vot!) perquè les persones que tenim al voltant o el paisatge que podem contemplar és el que ens dóna vida compartida i sana.