diumenge, 28 d’abril del 2013

SIXENA

A "La Vanguardia" del dia 16 darrer, amb el títol de "Les beguines apaguen el llum" arran de la mort de l'última beguina del món, en el meu cap hi va haver un creuament amb una vivència meva de l'any 2001. (Aleshores no escrivia blocs i va quedar per mi sola el seu ressò).
Fa uns trenta anys que en un lloc determinar de Bèlgica vaig visitar un "beguinatge". Dins del turisme que m'havia proposat, hi figurava conèixer un d'aquests llocs, que es trobaven a Holada i Bélgica principalment. Els primers daten del s. XIII. Era un lloc on una comunitat de dones, que vivien en cases individuals i es dedicaven a l'estudi, la caritat i l'oració. Portaven un vida religiosa sense renunciar del tot a la seglar. I, paradoxalment, eren dones que allí se sentien lliures. Eren aquells temps que no tenien més opció que lliurar la vida a l'home o a Déu. (Em vaig llegir a fons l'article en qüestió...).
L'any 2001 (no sé precisar més, però Déu n'hi do per la meva memòria) vaig anar amb una amiga al Monestir de Santa Maria de Sixena (ho he traduït al català.). Pertany a Osca i el nom és "Sigena". L'amiga s'oferí a fer la visita, ja que ella ho coneixia i tota la seva família era amiga de la Priora (no sé ben bé si aquesta és la designació de l'alt càrrec). Aquest Monestir o Priorat el fundà la muller d'Alfons II el Cast, el 1188. Com es pot comprendre el monestir i la comunitat han patit moltes vicissituds al llarg dels anys, de manera que abandonat en diverses ocasions va acabar bastant malmès. I amb l'ajut de les entitats civils s'inicià una reconstrucció i van passar a ocupar-ho el 1985 una comunitat de monges, provinents, crec, de França i que estaven, interinament, a Barcelona. És un edifici digne d'admirar, encara que no estava del tot reconstruït  (no hi he tornat, per tant no puc parlar del seu estat present). L'ocupen monges de l'Orde de les Germanes de Betlem i de l'Assumpció de Maria (per mi desconegudes fins aleshores).
Ens van acollir amb molta amabilitat i hi pernoctàrem en un petit edifici que té aquesta finalitat. Allí ens serviren també els àpats i la Priora ens acompanyà amb la seva presència i conversa. Degut a l'amistat de la meva amiga amb elles, jo vaig poder conèixer-ho més a fons.
El que més em va cridar l'atenció (i és la guspira que m'ha saltat llegint l'article del diari esmentat) va ser una part nova que estaven començant de cases petites posades en cercle, per viure-hi només una persona,.Una caseta estava més avançada i ens la van ensenyar: una cambra en la planta baixa, una escala i un lavabo (i para de comptar...) i seria habitada per una monja. Complet silenci, doncs. Els hi portaran el dinar fet (feina manual nul·la, vaig pensar...). Es retroben totes a la Missa matinal i a cada lectura de les hores litúrgiques. I continua el silenci. Només una tarda, a la setmana, (sí, he dit a la setmana),passegen pels voltants i poden parlar entre ellles.Tenien, aleshores, moltes vocacions de noies joves, la majoria aragoneses. 
No sé per què vaig sortir d'allí amb el cor encongit. No jutjo res. Però aquest extrem d'incomunicació no em va agradar. Ja sé que molts podeu opinar que jo no tinc la vocació adient. I que es deuen sentir molt unides a Déu. Però...

Montserrat Ribas

dilluns, 15 d’abril del 2013

ARRUGUES

En el Magazine de la Vanguardia del darrer 14 d'abril llegeixo un article d'Ángeles Caso, que m'incita a escriure aquestes línies. Les titulo igual que el seu article (petit plagi fet expresament).
Jo he escrit el meu primer llibre als meus 79 anys i el títol és: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida". I el sentit i apreciació del seu contingut és similar al que ella exposa. 
Parlem del deteriorament físic que el pas dels anys va incidint en nosaltres. Com que moltes volen lluitar-hi, la cirurgia estètica entra en joc, pensant que les afavorirà, i en molts casos, les va deteriorant. Jo opinaria que no en molts casos, sinó sempre, perquè la bellesa està en la naturalitat i en no voler aparentar el que hom no és. Ella opina que deixant de banda l'obsessió de condolència, ha arribat a estimar les arrugues que els anys li aporten. La meva total enhorabona i afinitat de pensament.
He conegut una dona amb un somriure que es converteix en una ganyota, ja que el bisturí ha fet estralls en muscles que no es poden recuperar. Angeles diu:"...contemplando a los actores y a las actrices que aparecian en la entrega de los Oscar, comprendí que la cosa es realmente grave".
M'he emocionat en sentir-me tan compresa. En el meu llibre exposo que, només acceptant el possible deteriorament físic, hom pot viure tranquil i feliç. He de fer notar, que per arribar a aquest estadi, s'ha 
de lluitar (sobretot quan els anys, com els meus, són molts més que els teus, Ángeles) tot reflexionant i acceptant, gairebé diria, cada matí. I, per experiència, us dic que es pot assolir la pau i la joia. Sí, la joia.
Sempre i en tota eventualitat la naturalitat és el gran tresor que podem obtenir i oferir. 

Montserrat Ribas


divendres, 5 d’abril del 2013

ESCOLES I ESCOLES

No vull pontificar. Vull fer un escrit que, per diverses raons, he rumiat quests dies. I, potser no serà nou per a ningú. Però tinc ganes de parlar-ne.
S'ha despertat, en mi, el tema gràcies al llibre que, ara, estic llegint: "El món d'ahir. Memòries d'un europeu" de Stefan Zweig  (Viena , 1881- Petrópolis -Brasil-, 1942). Aprofito per recomanar la seva lectura del tot encomiable (encara que estic només a la pàg 90, però ja intueixo que he triat bé). I en aquestes primere pàgines l'autor toca un tema molt important: l'escola. Troba que les hores lectives es feien àrides i mortes, perquè es cenyien a un pla estricte (molt pensat, pero massa cerebral) que resultava fred. No tenia cap atractiu ni estímul. Els nois reaccionaren. Ja sé que parlo d'un temps i lloc esplendorosos culturalment i la majoria dels seus habitants eren de "classe alta" (dit, per entendren's).
I en quan un alumne es convertia en un  líder, es formaven grups de nois que abandonaven tota la monotonia de les lliçons que s'impartien i es dedicaven, pel seu compte, a la creació de petits nuclis de conversa o activitats, cap a diferents direccions, però que els feia viure i gaudir i aprendre i admirar el món existent i proper, al marge completament del que el mestre intentava, sense èxit, inculcar. El vital és el que compta. I descobrien grans autors literaris, anaven a la sortida de l'òpera per poder veure, ni que fos de lluny, les figures més representatives de l'art operístic o escènic, etc... Aprenien vivint. La manera vital de viure i aprendre per altres era el món esportiu... Res a objectar. L'important és aprendre a fons allò que el nois i noies senten interiorment, abandonant tota classe de rutina. M'ha fet revifar, la seva lectura!
Passo a una nota actual que he llegit en alguna revista. Avui dia, en alguna escola pública de casa nostra, l'animadversió vers el professor es tradueix en tirar-li quaderns llibres, insultar-lo... I aquí no apareix cap altra substitució d'aprenentatge, confabulat per ells mateixos. Parlo, és veritat, d'escoles on els nens pertanyen a families de "baixa" (no m'agrada parlar d'"alta" ni "baixa", però ho faig per fer-ho més entenedor)  condició i situació econòmica.
No faig , doncs, comparacions, perquè seria totalment injust, degut a la diferència cultural de base.
I també penso que avui dia també a casa nostra hi han escoles que funcionen bé. Però és perquè el profesorat fa de la seva feina una vivència que l'alumne assimila, sense dificultat i serenament.
Jo estic més per les escoles vives, on la mestre, des del primer dia sap dirigir-se a un alumne pel seu nom , li ensenya tot el que té al voltant on es desenvoluparà la seva vida, a saber admirar la natura, distingir els ocells....i un etc. molt llarg, Les prefereixo a les que ensenyen coses, moltes coses, massa coses, que l'alumne ja rebutja des del seu principi, perquè no s'hi sent a gust, no és seu, no l'hi importa, no li serveix per a viure.
Volia només parlar de com em va frapar i alegrar la lectura de les pàgines de S. Zweig sobre aquest tema i sense adonar-me'n ho he ampliat. Però amb poques paraules no es pot pontificar, com he fet notar, al començament.
Montserrat Ribas