divendres, 25 de setembre de 2015

LA MORT I LA VIDA

Començo amb aquest títol transcendent el primer escrit del nou curs perquè així ha sigut el meu començament real de la meva vida, ara i aquí.
Tenia "in mente" dos comentaris més a exposar, però a l'hora de començar a escriure, el darrer episodi vital m'ha ofuscat totalment els altres. No tinc altre pensament al cap. I m'he de desfogar i parlar del luctuós succés, que durant més d'un mes, m'ha tingut tensa i bloquejada. I la ressaca se m'ha incorporat. Més que per comunicar-ho a qui  vulgui llegir-ho, la meva necessitat en escriure aquestes línies és per parlar-ne amb mi mateixa, comentar-m'ho, pensar-hi, intentar entendre... 
L'Anna M. Seix, dona del meu germà gran, en Manuel, va morir fa dos dies. Ahir, l'Eucaristia, els records expressats per dues nétes i una filla i la trobada final dels més propers en el cementiri de Montjuïc ompliren el meu matí. I tot continua dins meu.
Només he necessitat dues línies per expressar el fet en sí, però el pòsit de pena, aflicció, incertesa i dolor que m'ha commogut (i em commou) va començar el 19 d'agost, en ingressar ella a l' UCI de la Dexeus on ha estat fins el 22 de setembre. No la vaig veure. Els fills tenien la primacia. Però la meva telefonada diària esperant apuntés una mica la milloria era el desencadenant del patiment de tot el dia. Fins que fou dita la sentència final. I penseu, que la darrera vegada que la vaig veure, el dia del seu sant, 26 de juliol, estava plena de salut (tot i que va enyorar tant al seu estimat Manuel, des de feia dos anys i mig) i animada a fer dos viatges amb els fills. 
Senyor, Senyor, per què la mort, que és l'encontre amb Vós, ha de ser tan dolorosa pels qui els estimem i quedem encara aquí abaix?
Canvio de xip. Penso en unes paraules que em poden aclarir i portar-me, de nou l'esperança, ja que, en sentir-les, les havia valorat i sospesat amb el dolor latent que desvetlla tot enfrontament amb la mort.
El 17 de setembre em trobava al Monestir de Pedralbes (Déu meu, quina bellesa, quietud i pau aporta aquell claustre a la nit, il·luminat adientment!. L'entorn influeix en l'esperit... Gràcies, Senyor!). Allí, Juan de Dios Martín Velasco i Andrés Torres Queiruga van parlar serena i profundament de qui anomenem Déu.
Van parlar de Déu com Presència transcendent, no objectivable o sigui que no es deixa veure, però que està, ho sapiguem o no, en cada un de nosaltres. Van citar alguns versos de Sant Joan de la Creu: "Adonde te escondiste. / Amado, y me dejaste con gemido? / (...) si por ventura viéredes / aquel que yo más quiero, / decidle  que adolezco, peno y muero."
I de la Creaciò. No és quelcom que Déu faci fora d'Ell. Sortim de l'amor de Déu, d' Ell mateix que ens crea pel nostre bé i arribem a la Plenitud que és la plena unió amb Ell. La creació és contínua per part de Déu, ja que sosté la nostra vida. I ens crea capaços d'estimar, pensar... A través de les lleis de la vida.. Vivim en Déu i des de Déu...
Quan sentia tot això, que exposo una mica desordenadament, la pau s'anava endinsant en mi, ja que és vivencial per pensar en tots els que ens han precedit vers i en aquesta Plenitud i a la que tots som cridats. 
I penso que Déu ha estat amb l'Anna M. sempre, i en cada un dels moments de la seva angoixosa malaltia i per sempre més. I amb cada un de nosaltres. 
El dolor s'esmorteix i es converteix en dues exclamacions: "Gràcies, Senyor, pel vostre amor i presència!" i
"Gràcies per la capacitat que ens has donat d'estimar tant!"

Montserrat Ribas i Piera