dijous, 20 de gener de 2011

"DE DIOSES Y HOMBRES"

No em proposo fer una crítica de la pel·lícula. Però és necessari dues paraules per a situar-nos.
Es tracta d'una producció francesa, basada en una història real. En un poble (si se li pot dir poble a un amuntegament de cases-barraques), en una zona muntanyosa d'Algèria. L'acció està protagonitzada per 7 monjos cistercencs. La seva missió és viure en un petit convent donant el testimoni de la seva preséncia; no fan proselitisme. (Considero que la presència i comunicació normal amb la gent d'allà supleix tota prèdica). Viuen la por de la imminent irrupció de la violència islamista en la regió. En 1996 concretament.
Vull destacar amb gran força, perquè a mi me la van transmetre, els moments de la pel·lícula, quan reunits a la taula del menjador (la pobresa en la situació en què viuen és constant), el Superior o designat com a tal, pregunta a cada un d'ells la decisió que adopten respecte a quedar-se allà, amb el perill vital que suposa, o abandonar aquell indret.
Crec recordar que aquest capítol es mostra en dues ocasions. Quan han sofert una incursió, de la que en surten il·lesos, però atemorits i una segona quan pensen que el perill va en augment.
En aquestes reunions la càmera enfoca cada un dels rostres dels que responen a la pregunta del Superior i expresen la seva opinió. Hi ha diversos parers en la primera trobada. En la segona, si bé alguns comencen expressant el desig de deixar el lloc, el canvi en la conversa es fa de manera serena i fidel: volen quedar-se.
Només per aquestes escenes, on la resposta de cadascú va acompanyada de l'expressió facial i es conjuguen meravellosament, val la pena veure-la. En les paraules i expressió de cadascú es diuen i reflexen els records, l'enyorança, la por,... per acabar amb la fidelitat a la seva missió que un dia van escollir.
Suposo que el mèrit està en l'equip fotogràfic de la cinta, el guionista, el director i en cada un dels actors. Sigui com sigui, el resultat d'aquestes escenes és incommensurable.
I ho afirmo rotundament, malgrat la vaig trobar una mica llarga i potser repetitiva: cal veure-la. Cada rostre és una lliçó d'humanitat ple de grandesa.
Montserrat R.

dimarts, 11 de gener de 2011

FULL DOMINICAL

El que vull escriure no respon del tot al títol. És a dir, hi fa referència però no és el tema global.
He d'afirmar que jo el llegeixo sencer. A casa. Generalment, els diumenges abans de dormir. Resulta que, durant la Missa (crec que ja ho he expressat en altres ocasions) no puc, amb tota la bona voluntat i propòsit que hi poso, enterar-me de les lectures i encara menys! de l'homilia. Jo mateixa m'avergonyeixo del que em passa. Com que em succeeix des de fa temps no pateixo pensant que és el començament d'una malaltia senil. Però el problema hi és i les lectures acostumen a anar per una banda i la meva pregària per una altra.
I això no pot ser. Perquè la Paraula de Déu ha de repercutir en el temps adient i en la meva vida en particular. Solució? Llegir, amb calma, tot el Full Dominical, deixant les lectures de la Missa pel final, reconeixent així la seva primordial importància de tot el que allí s'escriu.
I, en el darrer Full, en l'apartat "Queridos abuelos" (títol que trobo nefast) el Dr. Paulino Castells
exposa el "Decálogo de las personas mayores" (Per què en castellà quan el llibre en qüestió està traduït i en venda també en català? Segona empipada...) i el desè "manament" diu:"Bajo ningún concepto se debe relacionar la vejez con el concepto de terminalidad." Si es refereix al sentit cristià que la mort no és l'acabament de tot sinó un començament no hi tinc res a dir. Em ve a la memòria ara el poema incommensurable del gran i estimat Màrius Torres, en auest sentit:
"Això és la joia --ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixa una pau inmensa

I això és la mort--tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."

Tornant al que déiem. Jo crec que es refereix al acabament vulgar de la vida amb l'esdeveniment de la mort. I si és així, en discrepo. Els que ja som grans (els que quan ens pregunten "Quants anys tens?" podríem contestar: "Tots") sentim que aquesta relació hi és. I el "bajo ningún concepto..." del decàleg en qüestió és demanar un absurd.
Sort en tenim de les paraules:"Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor."

Montserrat R.