dissabte, 19 d’octubre de 2013

UNA MICA MASSA...

Sóc una fan de l'ambientació de les pel·lícules de Visconti. Això vol dir que visualitzar el luxe i la pompositat (que no visc en absolut, gràcies a Déu!) m'agrada i en disfruto.
Per televisió van emetre un reportatge arrel de que el Príncep de Mònaco havia fitxat un cuiner famós com a xef del Palau Reial. I vaig poder contemplar l'entrada de l'edifici: jardins, escalinata, entrada pricipal, escalinata doble interior, menjador amb la taula parada per a un convit i les cuines ubicades en el pis inferior. Tot això guiats pel nou chef de cuina contractat. Fins aquí vaig reviure escenes de Visconti.
El que em va anar alterant el sistema nerviós fou veure com el xef coordinava i  embellia cada plat que seria servit en el convit. Aquell dia un convidat de gran importància social formava part d'una trentena de convidats, que asseguts ja a la taula, eren els hostes d'aquell dia. Això volia dir que la cura de tot l'engranatge havia de ser més extremada que mai. Allò era una continua ornamentació i revisió a la vegada de cada un dels acompanyaments que envoltava cada plat, amb una rapidesa, atenció i mirament esgotador per part del responsable i de tots els cambrers. 
Uns telèfons activats pels majordoms que estaven al menjador i connectaven amb el pis inferior, donaven l'ordre de poder pujar cada vegada els plats corresponents. Així es feia. Els convidats es trobaven el plat que havia sigut el resultat "de sangre, sudor i lágrimas" de tots els que treballaven en la cuina. I aquí no ha passat res. Tot el més natural del món. (Visca!).
Penso amb desgrat amb la importància que es dóna avui dia a l'art culinari. Són un grup dels importants d'ara. Televisió, revistes, periodistes en parlen desmesuradament i amb gran entusiasme. Equiparables amb els grans científics, investigadors , etc... Això és el que em fa posar el títol de l'escrit: "Una mica massa..."
Respecto els treballadors de l'ofici culinari i els felicito, si convé. Un treball digne en extrem. Enalteixo el seu treball i dedicació. Però que es doni tanta relevància a un plat molt ben treballat i ornamentat i surtin els seus autors com els herois de l'època actual m'indigna. Oi que m'enteneu el que vull dir?
Montserrat Ribas

divendres, 11 d’octubre de 2013

TINGUEM ESPERANÇA

El títol respon a la meva fe en la humanitat. No tot està enfonsat. I aquesta fe se'm renova quan visc un moment, una situació que em conforta, que em fa reconèixer que el bé existeix i es dóna.
Vaig agafar el cotxe (tinc 84 anys) per anar pels barris de Pedralbes a fer una gestió. El cel estava ennuvolat, però no presagiava tempesta. I, justament al moment de tornar cap a casa, llamps i trons i un inici de pluja em va sorprendre. Vaig pensar (mal pensat) aprofitar aquell començament de plujada per poder esquivar-la. Pujo al cotxe i emprenc el camí de tornada. Resulta que la tempesta,  que vaig pensar estava en el seu inici, va esclatar en aquell moment. Pluja a dojo. Era ja fosc. Els vidres entelats. A la quinta forca de casa (encara que el camí ja m'era conegut, per haver-lo fet moltes vegades). Em vaig desorientar. Només volia seguir el cotxe de davant per no deixar la ruta...Quina? Jo què sé... La munió de cotxes ens uníem i jo amb ells. La cosa era no deixar la calçada. No em podia parar, doncs. I vaig viure tots els inconvenients que us pugueu imaginar.
De sobte veig un gran rètol: "Clínica Quirón". Estava en la Plaça Comín! Jo visc en l'Eixample, a prop de Balmes. La desorientació era total. De sobre entre tot aquell garbuix de cotxes i d'aigua veig passar un senyor i un nen. En plena desesperació els hi demano la manera d'arribar a Balmes. La cara que va posar ja em va donar la resposta: "Dificilíssim" i afegí: "vol que condueixi jo?" La meva resposta va ser immediata: obrir la portella del cotxe i deixar-li entrada en la del conductor. 
Ell havia abandonat la moto en la que intentava portar el seu nét a classe de piano.
Primer miracle: trobar un vianant en aquell enrenou atapeït de cotxes. Segon miracle: que s'oferís a acompanyar-me, com va fer amb la major cordialitat, a la meva adreça tan distant d'allí. Em van caure unes llàgrimes d'agraïment.
Quan visc una situació com aquesta alguna cosa reneix dins meu. Més que reneix, floreix.
Montserrat Ribas

dimarts, 1 d’octubre de 2013

ELS ENCANTS

Jo no havia anat als "encants" en tota la meva vida. (i aquesta és llarga...). Inicio amb aquesta puntualització l'explicació dels que ara es troben i es van inaugurar en la mateixa Plaça de les Glòries, perquè la meva opinió pot ser molt particular.
Es construeix un nou i modern edifici de tó metàlic, amb una estructura complicada i moderna. Recordi's que per les pluges de fa uns pocs mesos es va ensorrar la teulada (o part superior). S'arregla i s'inaugura "a bombo i platillo", que vol dir amb una petita banda sonora que atrona, tot donant l'alegria pertinent. (jo només desitjo que acabin de tocar...) Consta  de tres pisos accessibles amb rampes. 
El superior està com endreçat i amb petit cubículs (botigues), on es perd la noció típica dels encants que només havia vist de lluny i mai m'havia sentit atreta a endinsar-m'hi. Més aviat és com una fira de mostres en petit. Algunes botigues endreçades i normals. A mida que vas baixant hom es troba amb el desgavell "in crescendo" dels típics encants, per arribar a la planta baixa on s'exposa tot tipus de coses: cargols, imatges, llumetes, estampes, bosses, llibres, etc...sobre mantes o similars per terra...Penso que això deu ésser el que a la gent li agrada més. Hom pot remenar, escollir totes aquestes diverses coses que algú ha anat acumulant per a la venda a compradors que disfruten ja només per la seva visió, ja en busca d'un cert estri. Molta gent. Gran part  immigrans: paquistanesos, sudaques, gitanos... Res a dir.
Positiu: gent s'hi guanya la vida i els han establert en llocs més dignes que abans i moltes persones disfruten tafanejant i comprant. 
Negatiu: El cost  d'aquesta construcció ha estat d'uns 88 milions d'euros (ja m'és igual si hi estan incorporats els de la reparació recent de la teulada o no (no ve d'una mica). Estem per a això?
I en aquest apartat hi afegeixo: Tots aquells objectes ja tenen una història pròpia, la dels seus antics propietaris. Jo ja en tinc prou amb la que m'expliquen els que m'acompanyen a casa
.
Montserrat Ribas