dimarts, 29 d’abril del 2014

SOBRE EL PERDÓ

El títol ja indica que avui el tema és seriós. I no sé la raó de parlar-ne perquè no he tingut cap entrebanc amb ningú recentment. Però fa temps que el tema em volta pel cap i avui vulll expressar el que penso sobre el fet de perdonar.
Els cristians som conscients de que en el "Pare Nostre" en parlem a diari. Potser d'esma, a vegades... I més en general, quan perdono un menyspreu o ofensa petita o gran que m' afecta més o menys, reflexionant-hi té com a desenllaç el meu perdó.
Però em pregunto, aquest perdonar és total, exigit pel meu sentit ètic o hi queda un ressentiment mínim endinsat dins meu? Parlo sempre en el meu cas, de ferides psicològiques, eventuals, mai físiques (les desconec).
Crec que, sense voler-ho, em pot quedar algun retret junt amb el perdó encara que sigui de manera molt tènue. Actuaré i parlaré, com abans amb la persona per la que m'he sentit ofesa? Com entenc aquell perdó que he concedit de tot cor? Ni jo mateixa m'ho sé contestar...
Fa pocs dies vaig anar a Saragossa, i em vaig retrobar amb una amiga, (l'amiga més amiga, com dèiem quan érem petits) amb qui vaig anar a col·legi quan teníem 9 anys, el curs 1938-1939. En tornar jo a Barcelona, vàrem continuar tenint un cert contacte, però feia uns quaranta anys que no ens havíem vist. Els meus records i afectes perduren al llarg dels anys... Però vaig al que em porta aquesta eventualitat. El 1936, van matar, per les bones (millor dit per les males) als seus pares i els dos germans. Van quedar tres nenes que ingressaren com internes en el col·legi. El perdó vers els assassins pot haver sigut complet per part d'elles i quedar en un sentiment de pau o, si més no, d'indiferència? No sé contestar a la pregunta. La deixo en l' aire. ( I que Déu hi faci més que nosaltres...) 
Em ve a la memòria un altre acte brutal, amb una resposta exquisida que admiro i enalteixo ( i que també em fa trontollar el raonament). El pare d'una amiga meva de Barcelona, els primers dies de la guerra (1936), va anar a una comissaria a preguntar, per instàncies de l'esposa que va recórrer a ell, per un amic que s'havien endut "els milicians" de casa seva, i del que no en sabia res. A l'Arrabassada van matar-los a tots dos. En assabentar-se del brutal i sense sentit fet, la mare de l'amiga en qüestió (la nena tenia 6 anys) va reunir als tres fills i van pregar (iniciativa de la mare) pels que ho havien fet. No sé expressar cap comentari sobre aquesta magnífica reacció... I em pregunto: van quedar tots en pau ja per sempre?
Amb tos els meus dubtes, passo a les paraules de Jesús en la Creu: "Jesús deia: -Pare, perdona'ls, que no saben el que fan" (Lc 23, 34a).
El perdó que ens concedeix Déu, en demanar-li per les nostres faltes, lleus o greus, és el que clarament veig i afirmo de manera contundent que ens el dóna d'una manera total en aquell moment i per sempre. D'aquest perdó total no en tinc cap dubte. Només d'aquest. Dels altres...

Montserrat Ribas
  

dilluns, 14 d’abril del 2014

DIUMENGE DE RAMS

No penso descriure els fets d'aquest dia en que recordem l'entrada de Jesús a Jerusalem, previs a la seva imminent passió. Els quatre evangelistes la narren. I la majoria de nosaltres l'ha llegit i viscut cada any. 
Encara que jo considero la vida i el pas dels temps com una línia contínua, és bo replegar-se cada any a la història passada, per a fer-la viure dins nostre de nou.
Amb el meu fill vàrem, doncs, assistir a la benedicció de rams, palmons i palmes que en la Rambla Catalunya, davant de l'església de St. Ramon de Penyafort, va organitzar aquesta parròquia. Seria millor emprar el verb celebrar, més que assistir.
Vàrem evocar els cants de l'entrada de Jesús a la Ciutat, amb exclamacions de joia i la benedicció dels rams agitats per donar-li la benviguda, repetint l' "Hosanna! Beneit el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!" (Jo 12, 13b).
En acabar, nosaltres assistírem a la Missa que, dins l'església, es celebrà a continuació. Vàrem pujar al presbiteri on havien improvisat unes cadires per ampliar l'aforament. Allí, doncs, molt a prop de l'altar seguírem el ritual i visquèrem la celebració.
Però, per fi arribo al fet que vull assenyalar i m'ha portat a exterioritzar una emoció espontània que ni jo mateixa esperava sentir. Un grup de nens i nenes, de 3 a 12 anys, més o menys, acompanyats de dues catequistes van abadonar l'església en començar l'evangeli, per tornar al voltant de l'altar poc abans de la consagració. Tot amb molt d'ordre. El sacerdot els va adreçar unes paraules adients al seu nivell d'infants. Abans de la comunió baixaren del presbiteri, sempre amb les seves palmes i palmons.
Arribo (per fi!) al que volia expressar. El darrer nen que va baixar, una mica separat dels seus companys, d'uns quatre anys, vestit una mica desgabellat, ja que tant la camisa, com la jaqueta, com els pantalons li venien molt grans (suposo que ja li van comprar així perquè amb la creixença pugués portar-ho uns anys) es va girar vers l'altar, amb el palmó a la mà i una expressió en la cara que no puc definir. Potser no havia entès gaire el què de tot allò, però en mirar l'altar la seva cara reflexava  innocència, bondat i curiositat alhora, que a mi, encara no sé per què, em va emocionar i vaig sentir rodolar una llàgrima dels meus ulls.
Aquest petit detall em va fer viure intensament el sentit d'aquella festa de goig i, a la vegada, preludi del dolor del Senyor d'una manera forta i impensada. Si hom no ho troba lògic, jo tampoc. Però va ésser així. 
Vaig comprendre a fons la frase de Jesús. "Deixeu estar els infants. No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del del cel és del qui són com ells".

Montserrat Ribas

dissabte, 5 d’abril del 2014

SOMRIURE

Cada dia a La Vanguardia hi ha un petit espai titulat "La foto del lector", on n'apareix una, que algú ha enviat, xocant i singular per un detalll o altre, i que acostumo a mirar amb veritable curiositat. Em constata el deficient coeficient intel·lectual i pràctic d'una part (mínima, g. a. D.!) de la humanitat. 
Ja pot ser un pas de vianants que s'acaba en una paret, per tant intransitable, o bé dos indicadors de carretera, que, a pocs metres l'un de l'altre, indiquen el mateix nom en direcció oposada, o uns recipients d'escombraries posats en la vorera d'un carrer estret, que dificulta el trànsit peatonal.... He de dir que m'empipa i penso en el despiste dels dirigents d'aquelles anomalies. Però dec ser masoquista perquè sempre m'hi fixo. I sempre m'emprenyo (aquesta paraula no l'empro mai. Potser és la primera vegada que ho faig però és la que he trobat més adient...)
La d'ahir, (i per això escric aqueste límies) no va tenir l'efecte d'importunar-me. Es tracta de la foto d'un anunci en un aparador d'una botiga d'accessoris infantils. I en grans lletres majúscules hi han posat pomposament: "PROMOCIÓ" al costat d'uns dibuixos de cadiretes per nadons. I a sota de la tan orgullosa i fantàstica promoció hi figura: P.V.P. ABANS: 110 euros indicant amb una linea diagonal sobre el preu, que ja no està vigent. Quina sort pot assolir el possible comprador! Perquè sota el preu antic s'hi llegeix:: P.V.P. ARA: 109,99 euros. Tota una ganga!!
L'autor de la foto, el lector David Arasa, comenta en l'encapçalament: "Quina gran promoció ! Per llogar-hi cadires!". I el comentarista hi afegeix: "Li prendran dels dits?".
És agradable trobar aquest tipus de notes. Eren les 12 de la nit quan jo fullejava el diari i em vaig adormir amb un ampli somriure. Tot agraint el gran descompte... 

Montserrat Ribas