divendres, 25 de febrer del 2011

QUI NO HA PLORAT MAI?

Poc o molt, tothom. Potser algú per timidesa o per no voler passar per carrincló se n'ha estat de fer-ho. Són casos malaltissos, ja que el plorar "quan toca " és una demostració d'unió sentimental que cal saber fer i en parlo en to elogiós.
No vull mostrar-me pessimista davant els fets de la vida. Però és un reconeixement del dolor humà que en un moment o altra, tots el vivim.
Però hem arribat a unes situacions continuades i dures que excedeixen la nostra serenitat possible. I m'arriben, quan al matí (cada matí, darrerament!) agafo el diari i tranquil·la d'esperit (he dormit com un tronc) vaig passsant les pàgines i aquesta calma em va desapareixent perquè el que llegeixo em va despertant del meu isolament i em vaig fent solidària amb el què m'expliquen.
Homes i dones (sobretot dones, ja que són més espontànies) plorant davant de morts assassinats, ja per bales, cops de peus o cases derruïdes...Tot això en ple carrer. Aquell mort o morta (per una vegada poso els dos sexes) té un pare o una mare o una esposa o un amic... Allí hi ha algú que l'estima, que l'ha estimat des de fa temps. I, de sobte, per la injustícia social i política ja no podrà mai més parlar amb ell, riure amb ell, dir-li que l'estima, que tingui molta cura de no prendre mal...
Les llàgrimes m'arriben al cor. I això un dia i un altra dia. Ja poden anar dient que la resposta a la sublevació ha sigut pacífica, en els millors dels casos. Però de trascantó hi han unes línies que fan notar que, en total, només hauran mort unes tres-centes persones. Això representa que tres-centes families han quedat trencades. Què compta per a elles que la reposta a la protesta hagi sigut "pacífica"?
I les que són, ja, de principi amb armes pel mig? Els plors se succeeixen i augmenten. I cap raó els hi val per deixar de plorar-lo. Plors, plors, plors arreu del món...
El tema no em deixa lloc per la mínima ironia, que acostumo a intercalar en els meus pensaments escrits. És massa seriós per a trobar ni la més petita broma, que calmi el meu estat d'ànim. (No diguem dels que s'hi troben!)
Busco Mt.5, 1-5: "...Jesús puja a la muntanya....Llavors prenent la paraula ...(digué): Feliços els qui ploren; Déu els consolarà"
Montserrat R.

dimarts, 15 de febrer del 2011

MISCEL·LÀNIA

Ahir en la primera jornada d'ètica i món contemporani a l'Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona, presidida pel Sr. Cardenal, els dos ponents, Sr. Senén Florensa i Sr. Federico Mayor Zaragoza feren un anàlisi dels conflices mundials. (Jo diria que es van centrar molt en Egipte). No ho vaig entendre tot perquè la megafonia de l'aula és tremendament dolenta. I estava a tercera fila! (Per tant no culpo al meu sentit auditiu).
Només vull expressar dues frases del Sr. Mayor Zaragoza (que en podria haver sigut una sola):"El temps del silenci s'ha acabat. El temps de la resignació s'ha acabat" Sent-ne dues i no una, encara remarquen més el seu significat. I ja em toca pensar... Per a mi és un bon resum. Encara que els ponents no veien clar els futurs esdeveniments. Ni jo, està clar.
El gran congrès de la telefonia mòbil a la Fira de Barcelona, que es preveu amb uns 55.000 assistents de més de 200 paisos. L'informació que he rebut és pel diari i la televisió. Són tantes i tantes les filigranes tecnològiques que demostren que s'assoleix amb aquests petits aparells, que em sembla viure en una altra galàxia. Ja faig el que puc intentant entrar i assumir els petits (per a mi són molt grans!) avenços, però, per favor!, tingueu pietat dels que som del primer terç del segle passat!
Avui mateix en l'autobús un senyor parlava sol portant només un micro a l'orella i a la mà un petit aparell, i entre el micro i el que tenia a la mà no hi havia conexió de cap mena. Inaudit! I, a més, tots els que empren qualsevol aparell telefònic "modern" eleven el to de veu estrepitosament. I hom s'entera, sense voler-ho, de negocis, intimitats, o que demana que parin la taula perquè ja arriba. És necessari aquest augment de veu? Sobre el cas concret d'avui, per un moment, he pensat que desvariejava.
El meu llibre amb el que encapçalo el dia conscient és " Proverbis". Avui he llegit :""La força és l'honor dels joves / els cabells blancs la glòria dels vells." (20, 29) ; "Venerar el Senyor és fruit de la humilitat: / porta riquesa, honor i llarga vida."(22, 4). Etc, etc... I m'emprenc el dia amb tot el que m'arribi...
Els Premis Goya van aixecar el cinema català. El cor se'm va eixamplar. Havia vist la pel'lícula i vaig trobar justos i ben donats el bustos-premis. Sense que ningú s'enfadi, només volia apuntar que ara és el moment perque les nostres pel·lícules facin un esforç de superació. Ens ho han posat en safata. I jo la trobo molt bona la premiada, però...en podria ser més.
La presentació molt pensada, molt assajada no em va agradar.
Els guardonats parlen massa. (Que pensin que n'hem d'escoltar molts!) Dues excepcions concretes i admirables: el plor de la nena i la presència i paraules d'en Pasqual Maragall i esposa. Un fort aplaudiment de part meva per a tots tres.
Em telefona el meu fill: ve a dinar. Deixa-ho tot i cap al mercat! Odia la paraula "congelat".
No entenc com en el meu cap hi caben tantes i variades coses! Però la vida està plena de miscel·lànies que ens ajuden a pensar i actuar.
Montserrat R.

dijous, 3 de febrer del 2011

RECORDANT

Vàrem decidir anar-hi. Havíem sentit parlar d'un cantautor, Joan Manuel Serrat, barceloní nascut el 1943. Tenia ja fama però nosaltres, en Josep i jo, més amants de les lletres que de la música no l'havíem sentit mai. Era l'estiu del 1962. Passàvem les vacances a Montornès. I com sempre la Festa Major de Granollers es celebrava (i celebra) a mitjans d'agost.
Vàrem entrar al Casino, on tenia lloc la vetllada, amb més ganes de descansar que de sentir cançons. Va sortir el noi en qëstió amb la seva guitarra. Aplaudiments. Nosaltres una mica al marge de qualsevol entusiasme. I va succeir el miracle. En sentir les seves primeres paraules: "Ara que tinc vint anys, / ara que encara tinc força, / que no tinc l'ànima morta, / i em sento bullir la sang ..." tota la nostra atenció es va centrar en la cançó. Ni vàrem poder comentar-ho. Haguéssim perdut part de l'emoció que ens va envair. Callàrem. Escoltàrem. I ens sabíem units en una mena d'emoció indescriptible.
Continuà amb la cançó de bressol, dedicada a la seva mare: "Por la mañana rocío, / al mediodia calor, / por la tarde los mosquitos: / no quiero ser labrador" / "I jo que m'adormia entre els teus braços / amb la boca enganxada en el teu pit..." El silenci entre el meu marit i jo continuava més tens a mida que l'escoltàvem. No volíem trencar l'encís d'aquells moments amb paraules banals d'entusiasme. Ja tindríem la resta de la nit (i jo afegiria: de la vida) per parlar-ne. Ara, silenci.
Aquests darrers Reis, els fills em regalaren un aparell de música i varis compactes. I entre ells aquest primer Serrat, ja que sabien el nostre primer encontre emocional. I en el silenci de casa meva, ja buida, però plena de records, va ser el primer que vaig ecoltar. Pot resultar cursi, però tot sentiment sa té molt valor per a mi: les llàgrimes em relliscaven. D'emoció, tendresa, estimació...
Vaig recordar amb nostàlgia una gran amiga meva, soltera, que ens deixà fa deu anys. als seus 75, quan vaig sentir: "La tieta". "És tan llarg i ample el llit...i són freds els llençols ... /Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà / sense trobar ningú , com ahir, com demà, / (...) / La que sempre té un plat quan arriba el Nadal / La que no té més fills que els fills dels seus germans. /La que diu "Tot va bé", La que diu: "Tantseval". / I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol / un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons /" (I aleshores ella em deia dolguda i indignada:" I és que això és veritat. Li compro un palmó!") "I un dia s´ha de morir, més o menys com tothom / (...) I una esquela que diu..."Ha mort la senyoreta... /...descansi en pau. AMEN... i oblidarem la tieta". Comprenc el seu esquinçament tot i ser una cançó de tipus poètic i sentit melòdic.
També escolto "Els vells amants", que m'entendreix quan diu; "I s'agafen les mans / els vells amants. / I recorden com ahir / les flors que van collir. / i s'agafen les mans / els vells amants. / Es miren i ho saben tot, / no els cal dir res, cap mot ".... Aquesta cançó em recorda un paràgraf que escriu el Dr M. Broggi en les seves Memòries, 2n volum: "Anys de plenitud", on diu en relacio a la vida amorosa en la vellesa: "L'acte sexual deixa de ser l'objectiu prioritari per deixar pas a la tendresa, a la caricia i a la relació íntima i tot tendeix cap el veritable amor..."
Després d'aquesta amalgama de records estic una mica extenuada. Però són una gran part de la meva vida.
Montserrat R.