dissabte, 25 de juny del 2011

IN MEMORIAM

Avui , a les 9 h. del matí m'ha telefonat una amiga, que suposo havia llegit ja el diari i m'ha comunicat que el P. Ignasi (no sé perquè en una esquela posen: Ignasi/Ignacio, però és així) Salvat, S.J., havia mort. Sabia de la seva gravetat. La notícia no m'ha sorprès. M'ha fet recordar la seva relació amb mi i el meu marit. I, a la vegada, està clar, tota mort aclapara i aflorea íntimament el sentiment d'amistat que hi ha hagut. I que sé que perdurarà.


No eren massa freqüents les trobades entre nosaltres darrerament. Però quan el veia, la seva conversa era com un "decíamos ayer". L'amistad, la seva bonhomia i el sentit de l'humor eren una constant que feia que empalmessim una conversa, potser interrompuda feia uns anys, amb una total naturalitat.


Profund moralista, afeccionat al cinema que emprava per a la pastoral amb els seus col·loquis consegüents i dirigent del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) eren les seves tasques principals. Suposo que me'n deixo moltes, ja que una vida religiosa de 60 anys i 47 de sacerdoci donen per molt en un temperament com el d'ell, emprenedor i sociable. Els dos meus lligams darrers foren parlar d'un dubte moral que li vaig exposar i una conversa telefònica en la que vàrem parlar d'una sèrie titulada "10 Manaments" del director de cine polonès Krzysztof Kieslowski (en aquest cas, la moral de banda; l'objectiu era el valor cinematogràfic. Aprofito l'avinentesa per recomanar-los fortament).


I baixo a un detall nimi, però que no he oblidat i al que jo li dono molta importància, malgrat sembli una tonteria. Potser és el primer record que ha aflorat en la meva ment, en parlar avui del seu traspàs. Quan el meu marit vivia, molt sovint les converses i el dinar a casa amb en Salvat era quelcom bastant usual. Però vull parlar d'una trobada deteminada. Inauguràvem aquell any (1975) la casa a Montornès del Vallès. I vam voler fer-ho partícep als amics. Amb el cotxe el vàrem anar a buscar des d'allí a Sant Cugat, i després, cap el tard, el tornàrem a deixar per retornar nosaltres a Montornès. Les sinuoses carreteres del Vallès que vàrem afrontar no van ser problema (ni ens ho vam plantejar), ja que el resultat era poder conversar amb el jesuïta i amic, Ignasi Salvat.


La casa, acabada de fer, estava protegida convenientment per rateres (d'aquelles antigues, de fusta amb el tros de formatge adient) en varis punts estratègics de la casa, ja que el camp i les obres són passeig fàcil per aquests animalets. A mitja tarda, en obrir un armari baix de la cuina, veig que en els dos forats de la ratonera que allí hi havia col.locat, apareixien les dues cuetes de dos ratolinets. Vaig experimentar alhora fàstic i goig. Però, com treure-ho d'allí? I ho vaig comentar. Tot seguit es va aixecar l'Ignasi i agafant les petites bèsties per la cua les va treure al camp, on vàrem fer un clot i alli les va depositar. Sense escarafalls; com la cosa més normal del món. I us recordo que aleshores era Provincial de la Companyia.


No creieu que és un gest que diu molt a favor d'ell, al marge de la seva profunditat teològica i pastoral?.


Montserat Ribas

dilluns, 13 de juny del 2011

UN LLIBRE

En la meva educació i en la meva vivència actual els llibres compten molt. M'han ensenyat i ensenyen a viure. No deixo de banda altres "entrades" vitals, però la lectura de determinats llibres (no de tots!) m'obren horitzons, em reafirmen en el que intuïa, m'aporten insospitadament una injecció d'esperança i em proporcionen una pau profunda. Tots aquests sentiments em van invadint interiorment i fins i tot s'exterioritzen en un somriure, del qual que en sóc conscient quan deixo de llegir. La lectura ha quedat en el meu inconscient i, per tant continuo llegint d'una altra manera. Però llegeixo mentre ho interioritzo, tot somrient.

Concretaré el llibre en qüestió que acabo de lllegir, "a poc a poquet " (expressió transmesa, al llarg dels anys pel P. F. Manresa). Es tracta de "Pregàries de la vida" de Karl Rahner. Que llegeixi aquest escriptor i teòleg també és herència de les converses del mateix jesuïta esmentat. I potser me'n vaig per les branques, però vull fer notar, aquí entremig de l'idea principal que m'ha portat a escriure aquestes notes, que he fruït molt de la conversa del P. Manresa en les seves vingudes a casa, amb el requeriment del meu marit, que deia que necessitava un sacerdot "familiar", del qual, com molts nobles i estaments aristocràtics n'estaven dotats. I el nostre, va ser el P. Ferran Manresa. Bé, ja es comprès que tota aquesta explicació és una tonteria que entre ells dos (Josep i en Manresa) comentaven rient-se'n. Molta broma, doncs; però donà per resultat unes trobades periòdiques a casa en aquell temps, que van marcar època. Ja vídua, el tracte no ha sigut tan intensiu, però no l'he perdut de vista (millor dit, d'oïda). Hi ha situacions que interessen en la vida i aquesta és una d'elles.

La introducció de Gabriel Armengau, que ocupa 54 pàgines, és una biografia de l'autor, en què ressalta sobretot la seva trajectòria d'estudis, aprofundiment teològic i docència. Interessant, però que no dóna lloc al meu somriure posterior. Segueix una extensa bibliografia, incomprensible per a les persones de "a peu", com jo mateixa, de la capacitat de treball i pensament possible d'un home.

I de la pàgina 55 fins el final (pàg 221) s'hi troben les pregàries que a mi m'han revitalitzat i emocionat. Són simples converses que titula "Davant Déu" d'ell mateix amb aquest Déu inassequible i llunyà, però que, a la vegada, sent tan a prop. S'hi troben pregàries que titula "Crist en tot" i acaba amb els capítols "En l'Esperit Sant". No puc ni vull explicar ni copiar res del que expressa. Invito fermament a la seva lectura. La gràcia va davallant en cada una de les seves frases. És inútil triar fragments. Tot forma un conjunt irrepetible. Cal llegir-lo amb calma i la joia i la pau (la gràcia de l'Esperit) va davallant i omplint la pròpia ànsia de transcendència.

Nota final: m'ha costat entendre molts dels seus llibres. Aquest és totalment entenedor, dins de la seva profunditat.


Montserrat Ribas

dijous, 2 de juny del 2011

LA CREU DE SANT JORDI

Tinc al davant l'article d'en Quim Monzó publicat en La Vanguardia (en català, ja era hora!) d'ahir, dia 1 de juny. És un dels articulistes a qui sempre llegeixo. Fora d'alguns dies que és repetitiu, senyal que ho ha fet a corre-cuita o quan parla d'algun tema que no m'interessa, en principi, és sant de la meva devoció. Perquè si no faig una tria, crec que la lectura de l'esmentat diari em duraria tot el matí, amb la pèrdua de temps que suposaria. Des de fa temps vaig fer la selecció i així la meva vida matinal pot ser activa.

I l'article en qüestió el titula: "Medalles, premis, insignies i condecoracions". I no m'ha agradat.
El despreci a la Creu de Sant Jordi està patent en les seves línies. Parlem sobre això. És una
condecoració que s'ha vingut concedint a molta gent i entitats. A massa! Delimitant:
-- S'ha concedit a persones, que no són exemplars en res, ans el contrari.
-- Són pocs els que no la tenim (jo m'hi compto entre elles). Es prodiga massa.
-- Hi ha més d'una persona que l'ha rebutjat, per causa que justifica al·legant que en un altre
moment li van denegar un ajut que considerava important. I ara...

Em limito a aquestes observacions negatives. Però malgrat tot això (i tot el que hom pugui pensar en aquest sentit), no estic conforme, ni m'agrada, ni corroboro tots els atacs que fa en Monzó respecte a aquesta condecoració, a la que conceptua d´"irremissiblement desprestigiada".

Només recordo que quan li van concedir al meu germà, vaig tenir una alegria. I aquest sentiment d'aquell moment preval a les paraules finals de l'article: "... a la paperera (trituradora, si pot ser)", referint-se a la debatuda concessió.

Ho sento. No hi estic d'acord.

Montserrat Ribas