dilluns, 30 de novembre de 2009

FUTBOL

El futbol és un fenòmen social que voldria desxifrar. Millor que l'estudiï, a fons, un bon professional i me'n faci cinc cèntims.
Perquè passen coses... que si no es viuen no es creuen. Jo el miro, a vegades, a casa, en ple silenci quan el dia ha sigut "mogut" i vull descansar. A més, acostumo a posar-m'hi a la mitja part (que indignaria a qualsevol afeccionat) i ja en tinc prou. També el veig, per solidaritat, quan la meva filla és a casa i no se'l pot perdre (n'és una "forofa"). El meu posat és gairebé indiferent respecte al que passa, al resultat i a les copes i trofeus...
Doncs, amb aquest "curriculum " meu futbolístic, jo, ahir, diumenge vaig estar de quarts de set a gairebé les nou de la nit sentada en un bar (Bracafé), en una taula encomanada, amb uns amics veient i mirant, (les dues coses!) com unes persones es passaven sobre la gespa una pilota. I amb acompanyament d'una cridòria: xiscles i aplaudiments i pitades i l'himne del Barça al meu voltant. Inconcebible! I vaig patir i disfrutar, tot alhora. (El meu cas és de psiquiatra!)
Per no enfonsar-me moralment, penso que un "Barcelona - Madrid" era més que veure xutar la pilota. El seu significat, en aquests moments que vivim, era més ampli i complex. Perquè jo per un joc no aguanto tant de xivarri. I, molt tímidament, he de reconéixer que, en algun moment vaig secundar aplaudiments i queixes de desencís. I crec, fins i tot, que vaig entonar l'himne...
Positiu!: vaig sentir una guspira d'esperança en veure com els jugadors dels dos equips es saludaven cordialment quan, pel passadís, sortiren al camp...
Montserrat

dimecres, 25 de novembre de 2009

SABER APRECIAR

Per què molta gent escull anar al Caribe o a Vietnam per gaudir dels seus atractius i relaxar-se? No puc dir res en contra. No hi he estat mai.
I, segurament aquesta gent no ha anat mai al Delta de l'Ebre. No saben el que es perden. Hi vaig anar, una vegada més, el diumenge. Ja sé que he fet un gir de 36O graus. Però té un gran encant.
Prop de Barcelona. Els camins més o menys esfaltats passsen molt sovint entre dos extensions amarades d'aigua pel conreu de l'arròs, les aus t'acompanyen en el passeig, la visita obligada a la casa Verda, emblemàtica del Parc, portada del Canadà el 1926 per 35O.OOO ptes, travessar l'Ebre en el cotxe dins d'una barcassa (no demoreu la possible visita, ja que un pont, ja en construcció, les anul.larà en breus mesos), visitar pobles com L'Aldea, Sant Jaume de l'Enveja (ve de "veure". Vaig amb un filòleg), i el Poble Nou, petit i tot "en blanc" (abans "Villa de Franco"), alguna "barraca" típica, petites cases escampades i aïllades, els miradors , punts d'observació de les aus de llacuna.... Voleu quelcom més relaxant?
I com a final vàrem recòrrer el camí de la Punta de Banya, amb mar i mar a cada banda. I observàrem les taques rosades de les aglomeracions de flamencs en l'aigua.
Cap a les sis el sol s'està ponent, i, en breus moment aquell esclat de sol, llum i aigua es converteix en un fosc paisatge on impera el silenci.
Aquesta breu explicació em porta a fer una valoració general i vital: Hom pot trobar la bellesa moltes vegades en les coses que viu i té, sense desitjar el que no pot tenir. En això rau la felicitat.
Seguint la línia empresa : Vaig emmarcar i posar en el cuarto del meu fill quan era petit (el filòleg, ara) un dibuix d'en Cesc del "Cavall Fort", on un nen en un balcó ple de joguines, mirava embadalit el nen que passava pel carrer estirant un cordill lligat a un tren fet amb cartró i papers. El Quadre encara forma part de l'entorn familiar.

Montserrat

divendres, 20 de novembre de 2009

EL CONSELLER CASTELLS

Vaig obrir, el matí, com sempre faig, la meva petita agenda, el dimarts passat i hi havia anotat que en la Fundació Maragall es parlava sobre : "Economia, crisi, valors" . Els ponents eren l'Antoni Castells i una altra persona (ex-polític, ara).
Jo no entenc massa del tema polític, tot i que m'hi esforço. Però , per curiositat i la possibilitat (no ho creia fàcil), d'augmentar els meus coneixements hi vaig anar.
Van començar a les 7,10 h. El presentador ( que no va actuar com a tal, perquè tota presentació era obvia) ens va advertir que només parlarien 10 m. cada un d'ells, per finir amb preguntes breus només per part seva. ja que, per diverses raons, l'acte es tenia que concloure a les 8 h.
Només em faltava això! Tot condensat en 10 minuts! Si més no, vaig pensar, resignadament, estaria asseguda i descansaria....
I aquí es dóna la troballa, unida a la sorpresa. Vaig entendre, anotar i recopilar després, i fins i tot explicar (sempre he cregut que no s'entén una cosa si no se sap explicar) la breu dissertació fàcil, entenadora, punyent i actual del Conseller.
Es va accentuar aquesta apreciació en sentir a l'altre ponent, que, discretament, va exposar idees atinades però pel meu criteri "de manual". El contrast encara va millorar el primer ponent.
I a les 8 h. érem al carrer. I jo més contenta que un jíngol.
He felicitat, avui, a la seva sogra, amiga meva de la infància. M'ha dit que ja està acostumada a rebre elogis com el meu. N'estic contenta.
Montserrat.

dilluns, 16 de novembre de 2009

CANVI DE PARER

Jo sóc gran. Estic en aquella "tercera " o "quarta" edat, que es diu per aminorar el pes de la paraula "vellesa". Prefereixo parlar clar. Jo ja m'hi trobo immersa en ella. I ho dic sense cap malestar intern. No vull donar lliçons a ningú, però crec que m'ha ajudat a sentir-me bé, haver llegit, pensat i escrit força, en temps anteriors, sobre aquesta etapa vital. I encara ho faig.
No m'estenc més sobre el tema, en general. Volia parlar d'una particularitat concreta.
Des de fa temps opinava rotundament que era important i positiva la intergeneració en les trobades, tasques, etc... per part dels grups de gent gran.
I en aquest aspecte rau el títol de l'escrit. El canvi de parer hi és, no de forma radical, però hi és.
Parlo per la meva vivència actual. Accepto i valoro tant les meves trobades amb gent de diferent edat com quan em trobo momés amb gent gran.
Ho constato amb alegria i serenitat. Volia transmetre-ho.
Montserrat.

dimarts, 10 de novembre de 2009

UN FUNERAL SERÈ

Aquest matí he assistit a una Missa-funeral per un senyor que el presidia de "cos present" i al que jo no coneixia. Però això no ha sigut un obstacle en la meva pregària. Ans el contrari. L'emoció i la serenor estaven presents en el meu esperit.
Després, pensant-hi, constato que quan un acte, reunió, comunió eclesial, etc...tenen lloc sota el signe de serenitat i amor, allí hi ha Déu.
Tant l'oficiant, fill del difunt (a qui conec), com molts dels presents, alguns de forma espontània, han parlat amb "el cor a la mà" expressant els seus pensaments i sentiments envers la persona del difunt. Tot ha estat dit amb calma, estimació i emoció.
Amb el difunt, com en tot funeral, se'm barregen els meus: marit, pares, germans... I he pensat en ells de manera ponderada i tranquila.
Quan s'ha acabat la cerimònia, jo era diferent de quan hi he entrat. D'una manera especial sentia un sentiment fort d'amor a la vida i d'acceptació de la mort.
Montserrat

dijous, 5 de novembre de 2009

"AMICS DE ST.JORDI"

Ahir vaig unir-me a la celebració del vinté aniversari de la Fundació de l'Associació "Amics de St.Jordi" Jo hi sóc membre. El destí m'hi portà.
Quan fa més de 18 anys va morir el meu marit, vaig donar de baixa associacions, revistes, etc..que li eren pròpies. I la del rètol n'era una d'elles. Vaig trobar còpia de la seva adhesió feta pocs dies abans. Jo no en sabia res.
Per casualitat, la meva carta, dirigida al President de l'Entitat, en Narcís Sayrach, es va creuar amb un petit folletó que editen cada mes.I en ella parlaven d'un nou associat, en Josep Gomà, que expressava la necessitat moral de pertanyer-hi perquè Catalunya i St. Jordi, el seu patró, li exigien fer-ho.(Es copiava part de la seva emotiva carta)
No m'hi vaig pensar. Era part del testament d'en Josep. Em vaig donar d'alta.
I ahir, entre ells, m'hi vaig trobar "com a casa".
Montserrat.

diumenge, 1 de novembre de 2009

1 de novembre

Escolleixo aquest dia per començar a posar unes línies. Sense cap pretensió. Tal com ragi.
Penso que en aquest món i moment en que vivim (i jo ja he viscut molts moments!)s'implanta l'angoixa com un factor important degut a molts esdeveniments: cotxes-bombes per aquí i els seus morts i ferits consegüents, crisi aguda que fa patir molt a molts, acomiadaments després de molts anys de treball, d'un dia per l'altre, que genera impossibiltat de pagar hipoteques posant en perill la vivenda i la vida digna, la fam que s'incrementa, els possibles fraus a casa nostra i en molts països, etc..,
I, de sobte se'ns recorda que avui és "Tots sants". Pausa. Silenci. Penso en alguns del que coneixem per aquest nom. Però sobretot penso en aquesta i aquella i l'altra persona, amb qui he conviscut, en ocasions, i que de forma totalment anònima m'han impactat. Per tal i tal reacció, acceptació i bonhomia. I respiro. Amb pau.

Montserrat.