diumenge, 30 de març de 2014

SER DONA

És un tema que pot ser molt extens i polèmic. Vull escriure un petit assaig sobre ell (perquè la meva salut en espera que el canell dret operat es resolgui del tot, em deixa molt de temps per pensar. Escric amb l'esquerra! Ni jo entenc, a vegades, els meus escrits...) Però ara seran petits apunts, en els que vaig pensant.
En principi la dona, en general, ha  sofert i sofreix veritables vexacions. En els diaris llegim molt sovint atacs greus entre parelles, on acostuma a ser la dona la víctima, des de maltractaments, fins a ferides i mort. En La Vanguardia del 2 de gener d'enguany  ens han assabentat que la violència masclista, a Espanya el 2013 lleva la vida a 48 dones. Amb més detall han donat les notícies puntuals, que si el causant és el marit, si l'ex-parella, si un veí... 
Si passem a altres països, ens trobem amb la poligàmia establerta, amb submissió de part de la dona. Ella és un pur objecte per a l'home...(I tots tan contents!)
Enmig de tanta desgràcia i negativitat vull intercalar un fet que em fa somriure: una neboda d'una amiga meva es va casar amb un libanès, amb la consternació de tota la família. I viuen en el país d'ell. Doncs bé: són feliços. Els dos són metges, tenen quatre fills i i ella va posar-se el vel que li tapa tot el cap i li agafa la barbeta; sempre vesteix pantalons i mitjons i la túnica per sobre (s'hauria de ser molt precoç sexualment per imaginar l'anatomia de la persona en qüestió...). Ella, ja a Barcelona, va adoptar aquesta indumentària exigida per ell. No sé si es pot valorar com a valor, enamorament o submissió. La primera visita d'ells als familiars de Barcelona va tenir un caire una mica "dels germans Marx". En trobar-se a casa els pares d'ella, on amb afecte però també en gran part de curiositat hi van acudir tiets i cosins, es va armar un guirigall de mans que s'allargaven per saludar, petons que es pretenien intercanviar, però que, en part eren rebutjats (l'ordre és l'ordre!), les mans es quedaven en el aire perquè el libanès no podia tenir contacte amb les dones ni ellla amb els homes (amb excepció del pare). Va resultar caòtic i a mi em fa pensar en l'escena dels germans Marx: "madera, más madera...". Pura anècdota , però significativa.
Deixo de banda tot el que el món oriental pot representar per humiliar la dona i passo al "nostre pa de cada dia" ´
A casa nostra el paper de la dona va millorant i agafant personalitat des de fa uns 30 anys. Sempre hi han hagut casos admirables, però esporàdics, de dones fortes. Em ve a la memòria Santa Teresa d'Àvila, quan es queixava de la discriminació de la dona. Citaré algunes idees que ens ha deixat escrites en el Camí de la Perfecció, 7, 7 :..."no lo creo yo, Señor, / de vuestra bondad y justicia, / que sois justo juez / y no como los jueces del mundo, / que -como son hijos de Adán y, / en fin, todos varones- / no hay virtud de mujer / que no tengan por sospechosa (...).  No hablo por mi, / que ya tiene conocido / el mundo mi ruindad ... / sino porqué veo los tiempos / de manera que no es razón / desechar animos virtuosos y fuertes, / aunque sean de mujeres".
Avanço en el temps i penso en mi i moltes com jo. Si ho comparo en el que he citat al començament, em trobo que la meva vida ha estat voltada de flors i violes. Però al tanto! Si les discriminacions que he pogut patir o millor dit, penso, ara, que he patit són ínfimes. Però n'hi han hagut.
Vaig néixer en una familia burgesa el 1929, en ple Eixample. He viscut sempre amb l'atenció i cura dels que m'ha envoltat. Però: "A la Uinversitat, no " "Les noies han d'aprendre a cosir; màxim, doncs, el Magisteri" "Si vols anar a la festa que el Manuel (germà gran) t'acompanyi". Etc, etc, etc...
No em vull allargar més. Ja sabeu per on vaig. L'assaig l'enfoco només en aquestes negativitats que ara, més que en el seu moment, vaig pensant.
Ben lluny d'adherir-me al títol que la Rosa Regàs dóna al seu llibre (Ara. 2012): " La desgràcia de ser dona". Amb els punts negatius que he deixat entreveure, em sento orgullosa de ser dona. I, d'entre d'altres, per una raó principal: la maternitat. 
I sobre aquest punt vull citar unes bellísimes paraules d'Isabel de Villena (1384 - 1434), que en la versió actual de Marta Pessarrodona titula:"Jesús i les dones": "...i prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitar-s'hi com en la cosa que més estimava del món".

Montserrat Ribas 




dijous, 20 de març de 2014

PRIVILEGIATS

Jo em trobo entre ells, així com d'altres persones. Però no totes!
Resumiré el meu "privilegi" (encara que de bones a primeres no ho sembli). Vaig caure a casa, i vaig depositar tot el meu pes corporal, 66 kg (i suposo que també l'espiritual, posats a fer) a terra, en una sola mà. Pot semblar molt acrobàtic però la realitat fou molt diferent. En aixecar-me ja vaig veure que el braç anava en una direcció i la mà en una altra. No ho vaig pensar aleshores, però més endavant he lloat Déu que en la creació ens posés la mà en la mateixa direcció del braç... Deixant de divagar, telefonada al mòbil de la meva filla (intuint que una de les raons per les que el meu fill no vulgui tenir mòbil respon, en part, a esquivar aquests avisos telefònics...Vull fer constar, però, que rebo atencions dels dos per igual). I acompanyada per ella, mentre jo sostenia la mà averiada com podia, a Urgències de la Dexeus. Efectivament, com suposàvem, amb una forta estirada pels dits i colze (un metge per cada banda), el braç trencat es va unir en direcció adient, que no en curació total. El braç enguixat i la recomanació d'anar amb urgència al traumatòleg. No em va estranyar massa ja que en el canell tenim una sèrie d'ossets i d'altres menudències (ho anomeno així perquè no sé ben bé el què són) que també havien rebut l'impacte. 
I per part de tots (metges i infermers, incloc masculí i femení) que em van assistir deien: "una fractura molt dolenta..!", frase dirigida al pacient (una servidora) quan anaven entrant. Molt ben atesa; no en tinc cap queixa. Però hauria desitjat menys o cap repetició de la frase en qüestió...
Als pocs dies vaig anar com els bens a l'escorxador al pis de traumatologia. Hi ha varis taulells amb les infermeres que treballen per cada metge. I n'hi ha molts. Perquè resulta que hi ha l'especialista de cada un dels trossos del nostre cos: el del muscle de l'espatlla, el de la pelvis, el del fèmur, el del genoll, el del turmell, el dels peus..etc, etc, i arribo al del canell, el que em tocava anar. Es va preparar i perpetrar tot el necessari per a una operació i als pocs dies hi tornava per a sotmetre-m'hi.
Amb anestèsia local (g. a D.), vaig anar sentint la conversa dels metges que actuaven: que si plaques, cargols, i fins i tot ciment! Crec que tot va anar bé, però, està clar, inhabilitada per a tota actuació de la mà dreta. Ja m'ho esperava. Paciència i Cia...
Deixo el meu protagonisme. Veig les fotos en la premsa i la televisió (no puc fer gaire coses més) dels ferits i morts d'Alep, víctimes del bombardejos constants, els camps de refugiats a Turquia i al Líban, per la guerra de Siria, els saharavis que es refugien a Algeria, les pateres de Mauritania cap a Les Canaries, que hi arriben amb part del personal moltes vegades... I en tots aquests llocs gent ferida, depauperada, famèlica, abandonada... Quina atenció mèdica tenen? Infima! A vegades nul·la. 
Compreneu perquè em situo en el grup dels priviliegats?

Montserrat Ribas