dimarts, 19 de març de 2013

COMUNICACIÓ

Aquesta paraula del títol, en alguns casos, la catalogo com una virtut, de la que no se'n parla massa. I en aquest cas l' he viscut com a tal.
Concretament, em refereixo a un moment d'una conversa que una noia desconeguda va establir, el dissabte passat, al ferrocarril de la Generalitat, amb la  meva filla i jo, que sèiem enfront d'ella.
Sota de l'anècdota hi flueix amb força el moment que jo patia (i pateixo), com a referència principal.
El meu germà gran, en Manuel (que ja era l'únic viu dels quatre que fórem) va morir, el dia 14, dijous, al capvespre. Hi vaig anar tot seguit ho vaig saber. Va ser una mort instantània però precedida d'una bastant llarga malaltia, que el va anar deixant impossibilitat físicament, però amb el cap lúcid sempre (del que en dono gràcies a Déu!). Vaig estar junt al seu cos, acompanyant a la familia, vaig pregar, vaig plorar... I un pes molt fort va entrar dins meu, pes que encara sento... En posar-me al llit, la son, aquella nit, no em va poder acompanyar massa.
L'endemà amb la meva filla vàrem agafar el tren per tornar a la casa, ja que la família va decidir que restés a casa i no el van portar al tanatori, perquè intuïen que ell ho "volia" i  tots tenien el mateix desig. Restava en l'escalf de casa seva. Els felicito per la decisió. Vaig poder estar asseguda vora del seu cos, i vaig poder parlar-li. Ja sé que és una mica surrealista, però jo ho necessitava: de la nostra convivència a casa els pares, d'una relació que ens va unir sempre, ja que tan físicament com de manera de ser ens assemblàvem...(ho diuen i a mi m'honora molt).
Tornem al tren. Seia davat nostra una noia, d'uns trenta anys, que, de sobte ens va dirgir una pregunta. "¿Qué les parece el nuevo Papa?, Yo soy mejicana y mi padre argentino,,," I entre ella i nosaltres s'establí una concordàcia en qué si el nom que havia escollit era molt adient, que ja parlava de que l'Església dev ia ser pobre, com el qui la fundà, que aniríem veient com  i si es realitzarien aquests bons presagis... fins que arribàrem a la nostra estació i, a la força, es finalitzà la conversa.
Ja he explicat el meu estat d'ànim. Però el meu dolor s'atenuà per la força de la comunicació d'una noia desconeguda, que amb sentiment i senzillesa  va establir una conversa que va fer reeixir la meva esperança en Déu en tots els moments i en aquell especialment.
Montserrat Ribas

dissabte, 2 de març de 2013

SÍ, PER FI...

Sí, per fi, fa pocs dies que vaig respirar satisfeta després  de veure el telenotícies del migdia,
Com sempre, desgràcia rera desgràcia. El món està com capgirat. Denúncies, estafes, jutjats, matances, renúncies (una és molt positiva), violacions, sexe fora de to, dolor, pèrdua del valor de la vida, crisi a tot arreu, menjadors que s'han d´'improvisar perquè tothom mengi, la política dels partits trontolla.... per què continuar? Tothom ho sap, qui ho pateix i qui se n'asabenta...  
Aquell dia, com sempre, tota aquest llista de desgàcies ocuparen l'espai de les notícies.
I , de sobte, ens parlen i visualitzem una festa infantil en una llar. Les protagonistes són la Núria i la Marta. Tenen un any i mig i tota la família ho celebra. Aquestes nenes van néixer amb els cossos units, per una deformació congènita. Estaven unides pel cos en la part lateral. Després de set mesos les van operar. La imatge del quiròfan estava ple d'un batibull de metges, infermeres, aparells.... Lluitaven perquè cada nena pogués tenir el tros de fetge pertinent iels òrgans que li pertocaven. I el gairebé podríem dir miracle es va aconseguir. Quedaren vitalment separades. Cap operació més. Pur restabliment.
I en aquella casa festejaven l'esdeveniment amb dues nenes, la Núria i la Marta saltant i rient ben individualitzades. Els grans no s'ho poden acabar de creure....Però era així. Fa pocs dies a Rubí.
La seva joia m'arribava i ho vaig celebrar de manera virtual amb ellls. 
Notícies com aquesta fan reviure!

Montserrat  Ribas