diumenge, 26 de setembre de 2010

PRINCESA

No m'agraden que s'emprin títols nobiliaris ni monàrquics ni de cap mena. Això no vol dir que no m'agradin les persones a qui es refereixen. Jo les jutjo i em són més o menys pròximes en la meva estimació i apreci per les seves característiques, actituds, creences, fets i actuacions. Aprecio les persones per elles mateixes, no pel que representen.
D'aquí la meva aversió total vers les revistes "del cor". No m'interessa la reialesa d'aquest o altre país, de gent que anomenen "famosa", d'anècdotes íntimes, escandaloses o vulgars... (a la perruqueria que vaig ja saben que no m'han de donar revistes). És un món que no m'interessa gens ni mica. Això no vol dir que en notícies d'aquest calibre m'he de posar una mica al dia, si més no per poder seguir alguna conversa. I prou. I a la força.
Aquest preàmbul és necessari per explicar el meu breu (però intens) comentari d'avui.
Abans d'ahir, dia de la Mare de Déu de la Mercè vaig anar a l'Ofici (no anunciat en el compendi de les Festes!) que es va celebrar en la Basílica que porta el seu nom. Com sempre em va empipar la presidència (que no l'assistència) de les autoritats i de les representacións d'Entitats que nominalment tenen un transfons històric-cristià, però que ja trobo depassat. Per cert que vaig ocupar un banc, que després de ser-hi amb mitja hora d'antelació van posar un rètol de reservat a l'"Orde Constantina" (No s'hi posen per poc!. I a casa seva els coneixen.) Amb una capa blava una série de joves eren els seus integrants. (Em va cridar l'atenció la joventut dels quatre o cinc membres d'aquesta Orde). Però ni jo ni les senyores, totes grans, d'aquest banc en qüestió ens vàrem moure. Tot va succeir amb calma i a aquests joves "constantinians" els hi agraeixo que així fos.
Arribo al punt àlgid del meu tema. En acabar la Missa el cor va entonar i cantar els goigs de la Mare de Déu. El poble, (em refereixo a tots els que hi érem), entonàrem el respós comunitari: "Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat" i, com una sotragada, la paraula "princesa" dirigida a Ella, em va colpir i els meus ulls s'humitejaren. Cada vegada que la repetia, em sortia del cor, i per una vegada, em calava fons i la sentia viva i adient.
No escoltava massa els cants que la coral intercalava perquè el meu pensament estava en aquest "protegiu" (els immigrants amuntagats en pisos, els aturats, les famílies inestables que no arriben a final de mes, la droga existent, els que dormen al carrer, les grans i petites estafes de gent benestant..., en totes aquestes irregularitats que es donen en la nostra ciutat. També em vaig integrar a mi mateixa amb les meves febleses).
Un incís final. Heu vist l'emblema d'aquest any sobre aquestes Festes? Us diria que ni us cal conèixe'l: Les cinc lletres del nom "Mercè" i un 10 final. Artístic? No puc jutjar-ho. Representatiu? Han laicitat una festa d'origen religiós. Per què no agafen unes altres dates per fer la Festa de la Ciutat, en el sentit laic, cosa molt comprensible?

Montserrat R.

dissabte, 18 de setembre de 2010

UN GRAN PETIT GEST

L'adjectiu petit ve imposat per l'aparent nimietat del fet que vull exposar. Perquè a mi, com espectadora, em va colpir i em va provocar una certa emoció no sensiblera, sinó tendra. És una escena que et fa sentir home/dona (aquí caic en la fórmula que trobo banal i innecessària, per expressar la dualitat del gènere. Però vull posar-me al dia...) amb dignitat.
Pocs potser entendran el meu respecte i emoció davant un fet que es pot titllar d'insignificant. Per a mi va ser gran.
Vaig pujar al vagó del metro de la Línia 3, la verda, a l'estació Liceu. Molt ple. Molta gent dreta. Un senyor em cedí el seient. (Ja hi estic acostumada. Ho agraeixo. L'accepto. Enyoro però, una mica, per què no dir-ho?, els temps passats quan això no succeïa perquè no tenia raó d'ésser. Acceptem, però, els anys i els seients...).
Prop meu, drets, un noi, d'uns 20 anys polit, endreçat, amb expressió absent i moviments desacompassats i una senyora que vaig catalogar com a la seva mare. Una persona encara jove.(Per a mi, ara, tothom és de la primera volada. Recordo també en aquest sentit que en Josep, el meu marit, a partir de la seva cinquantena, em comentava, en conèixer una noia jove: "Però encara hi ha noies que tenen divuit anys?").
Davant meu asseguts una parella de poc més de setanta anys. Ell es va aixecar i es dirigí al jove esmentat, tot cedint-li el seient. I, tot seguit, la seva esposa va deixar el seu lloc a la que catalogo com mare del noi, dient-li que el noi estaria millor al seu costat. Acceptà somrient.
Oi que l'escena descrita és d'una gran simplicitat i potser banalitat? Doncs a mi, durant el trajecte, l'expressió buida i absent del noi i la de goig de la mare em van arribar molt endins. Hi havia hagut una entesa humana difícil d'explicar i fàcil d'entendre.
Montserrat R.