dimecres, 31 de març del 2010

POTSER MASSA.

Vull comentar el problema de la pederàstia portada a terme per membres representatius de l'Església Catòlica. Un comentari més! Jo mateixa em contradic. Ja que el que vull fer notar és la contínua repetició de la notícia: els fets, l'extensió que ha arribat a tenir...
Estic d'acord en la denúncia en la premsa. És positiu que ens expliquin com l'alta jerarquia va amagar, en un principi, el problema i, com la solució adoptada, en alguns casos, no va ser la més convincent i expeditiva, com s´ha estés el mal per molts països, el número de víctimes de l'afrenta, el perdó que ara es demana, el mal causat que ha deixat tantes seqüeles, etc, etc, etc...
Però fa molts dies que aquestes notícies apareixen en la premsa d'una manera constant i repetitiva, amb grans rètols, fotografies i detalls! Fins i tot, encara ahir, en doble pàgina, quan la notícia està ja escampada i tots hem pogut assabentar-nos ( i apenar-nos, si és el cas) dels fets veritablement ignominiosos.
Com catòlica practicant em sap greu el que ha passat (i suposo que passa). Tractem de fets abominables comesos per representants d'aquesta la meva Església, fundada per Crist i que contradiu de base el missatge que Ell va donar. Ho sento i, a la vegada, estic d'acord en que surti a la llum pública. És de justícia. I crec que pot, en part, contribuir a paliar el mal, si més no, de nous fets que puguin esdevenir. Crec que he donat la meva opinió respecte a que tot sigui públicament difós.
Però tinc un greuge en com es fa. Fa dies que la premsa en parla. Massa dies! I vaig llegir, en un estudi sobre el particular, que els abusos fets per membre representatius de l'Església és un número molt baix en relació amb els realitzats per altres persones. Crec que queda reduït a un decimal ínfim: un 0,0... i no vull posar número perquè no el sé de cert. No vull rebaixar la gravetat dels fets exposats. M'adhereixo a totes les crítiques. I ho sento íntimament.
I em pregunto, la Premsa hauria pogut esplaiar-se, com ho ha fet ara, si els causants fossin gent representativa d'alguna gran i "honorable" Entitat, al marge de l'Església? Intueixo que algún periodista hagués perdut el lloc de treball... És només suposició meva?.
Montserrat Ribas

dissabte, 27 de març del 2010

SETMANA SANTA?

A fi de poder pujar i baixar escales amb més agilitat, vaig a un gimnàs i exerceixo el que en diuen "aquafit", basat en el principi d'Arquímedes sobre l'impuls del que està submergit en l'aigua (un dels pocs "principis" que recordo de les meves classes de Física del batxillerat. Si més no, aquest record m'ha sigut útil...). I em noto millora. Fins aquí problemàtica física.
Però s'hi afegeix un element relacional i ambiental. A mi m'arriba el so del que es diu i comenta. Jo sóc incapaç de conversar amb gent que no conec. Saludo i poca cosa més. Però escolto. Que és al que anava. En el vestidor es donen les "grans converses". És obligat el comentari de les pel.lícules vistes aquell cap de setmana, amb les apreciacions i recomanacions o rebutjos pertinents. (Si no has anat a una darrera estrena no comptes per a res). Sempre hi ha la que pontifica i porta la veu cantant i a la que no es pot contradir. Altra tema són les excursions fetes o que es faran, sempre que no tinguin que atendre als innombrables néts que totes tenen. Aquí ve el lluïment de qui en té més. I els divendres, amb el desig d'un "bon cap de setmana" acaba la tertúlia. Acompanyat del meu "adéu" tímid i convencional. (Considero que sóc una mica estranya, però no hi puc fer-hi més). El resultat és que pujo les escales amb més facilitat, encara que no entri en la conversa.
No vull ser purista i accepto que aquestes mateixes tonteries les comparteixo, sense cap recança, amb amics de tota la vida. Valoro molt l'amistat i, quan es dóna, no sóc tan primmirada. Després de totes aquestes consideracions de nivell ambiental, passo al moll de l'os del meu escrit. Ahir, divendres abans de Rams, només sentia noms de ciutats: Estambul (que va ser corejada per més d'una), Sant Petesburg, Zuric, Helsinki...i fins es va arribar a anomenar Chicago. Jo seguia atentament "la jugada". En silenci, està clar.
I en tornar cap a casa, em preguntava: "Per què tothom anomena aquesta propera setmana, "Setmana Santa"?
Montserrat R.

dissabte, 20 de març del 2010

FALLES I NETEJA

Pot semblar un títol d'en Blasco i Ibàñez (no va tocar mai aquest tema, però els dos noms...) No ho és; però sí em fico en la seva terra i costums.
La meva filla viu a València, com religiosa i mestre en el col.legi de Godella (municipi prop de la ciutat). He anat més d'una vegada a viure (o veure) les Falles. No me'n estic, de dir-ho, davant de qualssevol "purista" que clami al cel... Anem per parts. Les falles, en sí, gairebé cada any similars, estan impregnades d'una série de ninots aberrants i de mal gust. (No entenc com no apareix un artista a lo "Tapies", p.ex., que trenqui la monotonia i vulgaritat. Però no; aquest any tampoc s'ha donat la innovació.) Amb alguna excepció. I em sorprèn, com positiu, la seva difícil col.locació, fruit de veritables i complicadíssimes estratègies, degut a l'alçada que arriben a assolir.
M'agrada (amb dos dies ja en tinc prou!) el caire festiu de tota la ciutat en ple passejant pels carrers, els fallers i acompanyament, amb la respectiva banda musical, ja per anar a buscar el premi , ja per portar les flors a la Mare de Déu en un gran bastiment de fusta que queda colgat de flors que completen la imatge. Veure gent contenta, o plorant, perquè moltes falleres passen per l'últim carrer abans d'arribar a deixar les flors a "La Geperudeta" amb llàgrimes als ulls (carrer que la meve filla i jo anomenem: "totes ploren", pronunciant la "e"), que són plors d'emoció, sentiment i pàtria, et fa aprecia quelcom que ells viuen intensament i se'ns encomana una mica. El caire festiu no es dóna cada dia. I ho completen les parades amb bunyols i xurros i la "petardà " de les 14 h. que atrona a tota la ciutat... Visca!!
No he parlat de "la cremà". D'aquest en fujo. La vigilia tornava cap a Barcelona (pau i tranquilitat!). Una sola vegada. Quan Teresa (filla) vivia a Burjassot, municipi prop de Godella. Vaig anar a "la cremà" de la falla infantil. La feina va ser meva per aixoplugar-me ràpidament, al primer tret (petard, allà: masclet) sota un balcó i entrar tot seguit a la porteria. I era la infantil! Ja està tot dit.
Fins aquí l'escrit per ambientar el fet. I el "fet" que vull exposar i fer saber és extraordinari!!!
El dia que vaig estar a Burjassot, a les vuit del matí, amb el cotxe, la meva filla em va acompanyar a l'estació de València, via Barcelona. Doncs bé, tots, tots, però tots els carrers, places i recons més recòndits estàven totalment nets. Cap senyal del gran esvalot que havia tingut lloc aquella mateixa nit i que durà fins a la matinada. És innimaginable. Però és així. La meva felicitació a tots els valencians.
Tot escrivint això, he recordat una anècdota, que no té res de "falla", pero sí de neteja. El meu avi Piera va comprar una finca rural a Martorelles, quan els seus fills eren joves. I els masovers van decidir, un dia, fer "una campanada", anar a "El Molino" de Barcelona. Per primera (i potser darrera) vegada. Els va commoure i sorprendre el que resumien en una frase : "Que netes anaven..." Sense comentaris.
Montserrat R.

dissabte, 13 de març del 2010

LES CONVERSES

Quina pèrdua de temps en moltes de les converses de diferents grups que ens reunim! Aquí també m'hi implico, perquè si tant m'avorreix, sóc jo també responsable del caire negatiu. Després d'entonar el "mea culpa", he de dir que visc (o millor dit, sento) moltes d'altres que em compensen les primeres. I potser no he de ser tan primmirada i viure-ho tot amb més naturalitat i saber veure l'afecte que uneix a tal i tal grup en tal ocasió. (Ep!. Això ho valoro molt!).
Concreto: Vaig anar el dissabte passat, amb un grup d'amics a St. Pere de Reixac. (Aprofito per recomanar a tothom que ho conegui: panorama esplèndid envoltat per Montserrrat i el Montseny. L'Església, amb l'alt campanar i el petit conjunt de vivendes, al seu voltant. I un jardí que només pot ser dirigit i cuidat per persona de gran vàlua intel·lectual. (En Pep). Què més es pot demanar! Penso, però, que no serviria per guia turístic perquè l'explicació ha quedat molt minsa. O no en sé més o no era aquesta la meva finalitat.)
Allí hi viu Mn. Josep Rius (en Pep, com ell vol que l'anomenem), "home de molt saber", com dirien en l'Edat Mitjana. A qui vàrem felicitar perquè se li ha atorgat el Premi "Ciutat de Barcelona 2009, de traducció en llengua catalana" pel seu llibre (i d'una teòloga) "Demostració a Teòfil". Traduir ja és difícil. Però si es tracta de composar un llibre on hi consta, plana a plana, l'escrit de Lluc (Fets i Evangeli formant una unitat) en grec i en català, l'admiració ja arriba a un límit imponderable.
El sol (cosa gairebé miraculosa, pocs dies abans de la nevada) ens va acompanyar en la conversa-explicació matinal d'en Pep, sobre el seu desenvolupament vital i cultural. (Això va ser una conversa "comme il faut"). Dinàrem i la sobretaula va ser continuació de l'encetada al matí.
No entraré en detalls del que es parlà. Només vull fer notar que, les meves paraules de felicitació van ser a que degut al seu posat, la seva trajectòria i la seva acollida feren possible que un grup de quinze persones havíem pogut parlar en profunditat i interès constant. El premi, potser, el situava en un segon nivell. No sé si és ortodoxe aquest raonament meu. Però és el que penso.
Montserrat R.

divendres, 5 de març del 2010

PETITS GESTOS

Si ens parem a pensar en el que fem o rebem al llarg del dia, apreciem que són una série de petites accions que podem avaluar i d'aqui en surt el resultat del dia viscut. (Deixo de banda ocasions, moments, dies o temporades que porten una força vital forta, en un sentit o altra.)
I parlo així pensant en el dia d'ahir. Una companya del meu antic treball em telefonà per anar a dinar juntes. Cal una série de puntualitzacions: ella està en edat laboral, jo em vaig jubilar fa dotze anys i havíem tingut una certa relació, però no colze a colze en el mateix despatx.
Vaig acceptar, està clar, l'oferiment. I junt amb un company de feina recent jubilat, vàrem dinar en un petit restaurant. (El menjar va ésser el de menys.) Vàrem parlar de temps passats, del temps present i de com composavem la nostra vida. Tots tres en situacions ben diferents. (Ens va unir molt el positiu i optimista "carpe diem").
El resultat de la trobada va ésser molt entranyable. Tot es devia a una determinada telefonada. Un petit gest, que pot semblar insignificant, però que contenia sentiment, afecte i record.
A aquests gestos em referia en començar l'escrit. Que transmeten afecte i estimació en l'altre.
Montserrat R.