dimarts, 31 de juliol de 2012

FINESA ESPIRITUAL

Estem a 31 de juliol. El calor intolerable. No puc queixar-me, ja que dins de casa la temperatura és suportable. Però no es pot pensar en sortir i continuar existint...Fins ara, l’escrit és superficial i banal. Però això té un aspecte positiu per a mi: tinc molt temps per llegir. I això és el que faig amb més intensitat que quan les sortides al camp (estic fora de Barcelona) o trasllat a altres pobles propers per relacions d’amistat m’ocupen el temps.
    Fins ara una composició de lloc i estat (com si d’una meditació ignasiana es tractés) per arribar a afirmar: beneïda reclusió! Un dels llibres que he llegit és el que m’impulsa a posar-me a l’ordinador per repetir-me les idees i principis (mentre no sé escriure qualsevol pensament no el dono per entès) i si em llegeix algú  (tot podria ser, però no hi compto massa) poder comunicar el que m’ha dit el llibre: “No extingáis el Espíritu” d’en Victor Codina, SJ. (Editorial Sal Terrae.  Santander, 2008)
    I el més adient que puc dir sobre ell, ja que no pretenc, ni de lluny, fer una recessió del libre en la seva totalitat, és ressaltar la finesa espiritual que tot ell transpira.
M’interessa tot el que em parli i m’aclareixi, en el possible, la força de l’Esperit en cada persona, i per conseqüència en tota l’Església i ara m’atreveixo a dir, després de llegir aquest llibre: “en totes les Esglésies”.
    La crítica en quan es parla de l’Església és constant. Els que hi volen pensar, tot i estimant-la com a mare, l’acusen per la seva rigidesa en molts punts on la falta de llibertat és ben patent. Estic amb ells en molts punts que ara no és moment d’especificar, ja  que no pretenc allargar-me en aquest sentit. Però em dol que la crítica sigui en to dur i sever. I per fi he trobat una persona que me’n parla amb to suau, obert, lliure, entenedor i amb una direcció: no atacar els que no pensen com ell.
    Acostumo a llegir amb un rotulador, per marcar punts essencials (no en detriment dels altres) que estan exposats de forma clara i m’impacten. I el seu record m’impulsa a copiar-los. En la pàgina 169 diu: “ …Todo esto implica que la Iglesia no puede limitarse a escuchar la Palabra de Dios que le llega por la Escritura y la Tradición eclesial, sino que tiene que abrirse a escuchar lo que el Espíritu le dice a través de los acontecimientos”. I en la pàgina 185: ”Precisamente, si el Espíritu en el Evangelio de Juan arguye al mundo de pecado y de injusticia (Jn 16,7-11), ello significa  que el Espíritu nos pide cambios profundos y no permanecer por más tiempo en una situación que resulta hoy insostenible para una humanidad adulta (…) Estamos en tiempo de parto, en momentos de aprieto, pero el Espíritu puede convertir la tristeza en gozo (Jn 16,21-22).
    I a través d’afirmacions de varis documents del Vaticà II que cita, comenta: “...la presencia misteriosa y salvífica del Espíritu a lo largo de toda la historia, que siempre llega antes que los misioneros…” (pàg. 212). I en la 214 llegeixo: “…hace que todas las religiones participen del Espíritu de Cristo y sean, por tanto, camino de salvación y fuente de vida por el Espíritu de Jesús y se asocien misteriosamente al misterio pascual, aunque esto suceda de modo para nosotros desconocido…”. No m’allargo més , encara que tinc moltes més frases rotulades. Anant al llibre ho aniré recordant. I en la meva vida tindré un referent intel•ligent, alliçonador i ple d’esperança.
    Amb molta documentació i finesa exposa el que en la portada del llibre puntualitza: “Una iniciación a la Pneumonologia”. Moltes gràcies per la seva comunicació, P. Codina.

     Montserrat Ribas i Piera

dijous, 19 de juliol de 2012

HORARIS DEL COMERÇ

El problema que la premsa i altres mitjans de comunicació ens assabenten sobre els horaris nous que molts establiments demanen i exigeixen i que, a la vegada, està en discussió de la resolució definitiva, m’ha fet rumiar i no acabo de definir-me. (Encara que a mi no m’ateny personalment, però sí socialment. Tot el que es discuteix ho segueixo i la meva deliberació és personal).
L’estat actual de crisi que afecta a tantes famílies em fa pensar que per molts comerços seria positiu l’ampliació d’horaris en dies laborals i en els dies de festa. Hi ha més possibilitats de venda i la seva economia pot augmentar. Trobo negatiu, però, que es comenti sempre això de cara a facilitar les compres als turistes que invadeixen (sí, és una veritable invasió!). Només cal fer una passejada per les Rambles per quedar extenuat, amb tot el dret que tenen de venir a casa nostra, però. I el principal argument sobre obrir en dies de festa es fa recaure. per part dels qui hi estan a favor, en que els turistes puguin invertir a totes hores. O sia és una bona solució per incrementar les vendes.
Però, senyors meus, no tenen calendaris i rellotges aquests visitadors de la ciutat per organitzar-se les compres? I el consum inútil, moltes vegades, s’incrementa d’una manera absurda i folkòrica… I crec  que denigra el ser de la persona augmentant sense to ni so el consum i convertint el necessari en superflu.
Un altre punt a considerar és la unió, i si més no, la relació que tota familia necessita per a viure com a tal. És l’exclamació d’un nen alemany: “Els dissabtes el papà és meu” (i ara afegiria ;”i els diumenges” (d’un article del diari).
Per tant, quan parlen el pares amb els fills, l’esposa o companya amb el marit?  Si  això dels festius s’accepta, penso en un desordre familar, una possible manca d’intercanvi d’idees, al no poder estar junts els membres de la familia. I  no és molt més important això que l’augment de les compres ?
I posats, en el cas d’acceptar-ho, ¿per què no puc trucar i parlar amb el meu advocat, administrador, dentista o podòleg en casos greus urgents i dolorosos que m’afecten, precisament, en els caps de setmana ? D’això no se’n parla. El consumisme guanya la partida.
Diuen que a Madrid ja s‘ha definit la permissivitat horària dels comerços. Amb el temps veurem si és positiva la posició presa. I com repercuteix en l’aspecte social i familiar.
No he expressat de manera clara la meva posició, però crec que ja es deixa entreveure.

Montserrat Ribas   


dilluns, 2 de juliol de 2012

TOT ÉS POC

Ahir vaig veure el partit: Espanya - Itàlia (no cal dir de futbol, perquè suposo que la majoria de les persones, després d'aquella onada de pluja, es trobava a casa. I amb pluja o sense atreu i entusiasme a molta gent).
No sóc una "fan" de l'esport i el veig o no el veig, segons les situacions ambientals (companyia a casa), I, a més, acostumo a veure només la segona part, perquè vaig fent diverses coses per casa i fins aquell moment no estic lliure. I pels petards ja sé com ha anat fins aleshores. Com sempre, doncs, quan vaig seure vaig comprovar els dos gols que Espanya havia fet. No em va venir de nou. I després el triomf va continuar. Té un cert punt estètic veure jugar bé (deixant de banda les empentes, caigudes i cops que es propinen volutàriament o no) i es pot dir que els tres quarts d'hora no és temps perdut per a mi.
Però no és l'objectiu d'aquestes línies parlar de l'esport en sí. Ni hi entenc massa ni m'obsessiona.
El que vull ressaltar és el desencís que sento en apreciar que  que una victòria, com la d'ahir (i la de tantes vegades per un o altre equip), que ha demanat un gran esforç i estatègia, i que tot això s'ha assolit després d'uns entrenaments estressants i repetitius, rebin com a reconeixement un objecte, com és una copa, per moltes incripcions que porti. Pot semblar surrealista el que penso i dic però és el meu punt de vista.
I parlo així perquè sempre ho comparo mentalment amb la "condecoració" que vivia jo en el repartiment de premis del col·legi, en acabar el curs. Es concentraven en la sala d'actes (era el menjador habitual, sense les taules i el lloc era digne, ja que era de recent construcció). I ens anaven anomenant a cada una, que ens posavem de peu per ressalta més l'acte, i després del nom es citaven el premis que se'ns atorgava: que si religió (era el més anomenat), que si història, que si ciències naturals, que si matemàtiques (era el menys citat), etc, etc... I darrera del meu nom aquest menys citat era el que obtenia , entre d'altres, més repetitivament. Anava a la taula presidencial i la monja, cap d'estudis feia l'entrega d'un llibre per premi obtingut. El rebia i anava a saludar els pares, que com la resta de familiars de totes assistien a l'acte. I tornava al meu lloc. I el desencís, cada any, era la sensació desagradable que sentia. M'havia esforçat tot l'any en aquesta assignatura estimada per a mi, però, a la vegada, havia tingut que vèncer moltes dificultats, Havia treballat a fons, a casa i a col·legi i el resultat positiu no m'havia sigut fàcil... I com a reconeixement havia rebut un llibre, qualsevol llibre, interessant o no. Però un llibre era el resultat de la meva tenacitat en aquesta àrdua assignatura.
I quan veig la copa en el camp de futbol, enmig de grans aclamacions, m'enrecordo del meu llibre dels anys 40 i pocs. I el desencís es reprodueix. Coses meves! Però que em prueixen un cert malestar.
Trobaria molt més digne, enlloc de la copa i el llibre, que només unes paraules sentides i agradoses fossin el colofó de l'èxit. Sentiment meu, potser molt particular. Però ho he viscut i visc així... Què hi farem!

Montserrat Ribas