dimarts, 14 d’agost de 2012

JOCS OLIMPICS

Crec que molts de nosaltres, aquests dies, hem estat unes estones, algú unes hores, de cara al televisor. I un nombrós públic era present en el gran i magnífic Estadi londinenc.
Aquella gent organitzadora es va “matar” per assolir un espectacle impressionant, multitudiari, divers i imaginatiu. Pemso en les hores i hores, i dies i dies (i potser anys) que hi empraren. El resultat fou esclatant.
Doncs bé, a mi no em va agradar. Algú es pot escandalitzar en sentir aquesta afirmació. M’explicaré. Estic totalment a favor dels Jocs Olímpics. L’esforç humà i constant d’anys i anys que aportaren els participants en les diferents modalitats d’esports diu molt a favor d’ells. La meva enhorabona als qui van guanyar com als qui van perdre. L’esforç fou una constant. El mèrit correspon a uns i altres.
Els plors, uns d’alegria i per altres de sentir-se derrotats, ja entren en la meva crítica. Comprenc els del primers. Recrimino els dels segons causats per no saber perdre. En tot joc hi ha qui guanya i qui perd. Per mi és important la serenitat dels que no assoleixen el que pretenien. Els no finalistes em mereixen la mateixa admiració que els que guanyen perquè hi han posat també tot el seu esforç, que és el que val. Deixo el punt sentimental.
Passo al que m’ha portat a escriure aquestes línies, com pura expansió del que la visió televisiva em va revelar. La inauguració com la cloenda foren excessives: un espectacle que va depassar la meva admiració i va donar lloc al meu cansament: tantes imatges diferents, portades a terme amb una velocitat extrema. No puc criticar tot l’espectacle, perquè no el vaig veure tot. Quan van començar a sortir els participants dels diferents esports vaig tancar la televisió, per pur esgotament. I vull fer notar que l’apertura, que va tenir magnífics efectes en el seu desenvolupament (no ho vull negar), transpirava un esperit “chauvinista”, (valgui la paraula” que adjudiquem sempre als francesos). Perquè es va centrar en la gloriosa i no tan gloriosa història del poble anglès. (Repeteixo que no vaig veure tota l’emissió).
I són moments per tanta exaltació i despesa quan gairebé tot el món estem patint una profunda crisi? Quan no hi pensava, m’animava veure tanta gent plena d’eufòria i alegria. Però el sentit comú em portava al meu anterior interrogant.
I que pensi tothom el que vugui.

Montserrat Ribas