diumenge, 20 de desembre del 2009

NADAL

L'adveniment del Nadal no el trobo ni el sento en les aglomeracions de gent pel carrer, ni en les lluminàries que aquest any, a Barcelona, llueixen més que mai. L'experimento dins meu en converses i en lectures adients.
Com sempre, per aquestes dates, però aquest any més que mai, m'ha impressionat i em commou i disfruto i unes llàgrimes escaduseres lluiten per sortir dels ulls i una pau i un goig m'invadeix amb la repetida lectura de "El poema de Nadal" d'en Josep Mª. de Segarra.
L'anunci, la gran Nova que esperem ens ve dita en ell:
"Però l'estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d'un naixement
entre el bou i la mula d'un estable."
De forma informal, passem de la gran Nova expressada amb i des del cor, a les figures del pessebre que ens van situant en el gran Fet.
"I fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors del Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal."
I ens parla de qui foren els que s'acostaren a Jesús recien nat. Un gran lliçó d'humilitat:
"I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quate paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l'ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!..."
I va sorgint, més d'una vegada, aquella cançó tan antiga que m'omple el cor de joia:
"Què li darem a n'el Noi de la Mare,
que li darem que li sàpiga bo?..."
I tots nosaltres ens trobem envoltats i plens per i en aquestes línies:
"...I només aquesta mica
de cançó, aquesta música
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple;
té un sentit tebi i pregon
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!"
No m'allargo més. Ja sabeu on llegir tot el que jo us copiaria. Permeteu-me, encara uns versos finals (no me'n puc estar) que toquen de forma punyent, el conjunt de la vida:
"Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,
pell d'home que arrossega la corrent!"
I amb aquest Poema i els dos primers Capítols de Lluc visc l'Advent i el Nadal que està al caure.
Montserrat R.

dimarts, 15 de desembre del 2009

CONTRADICCIONS?

He tingut dos sentiments oposats (sempre en contradició de l'establert) en dues experiències.
Vaig anar al CCCB a veure l'exposició: "World press photo", conjunt de fotos, la majoria amb premis, de diferents temes i categories. Vaig entrar-hi interessada i en vaig sortir (tot i que la recomano) amb el cor encongit. Aquí la paraula "vulgarment" perd sentit. Eren escenes preses, arreu del mon, d'una gran crueltat, angoixa i patiment. La guanyadora oferia la visió de com un policia porta a terme un desnonament: una cambra amb tots el mobles destrossats (això ens parla d'una primera part, en el temps, destructiva) i ell vestit com "un atracador" empunyant una pistola en direcció a la porta contigua, on se suposa hi havien les persones afectades. La foto bona. El sentit desesperençador.
No comento les demés perquè la sang, els cotxes-bomba, les agonies de soldats escampats per terra, els amuntegaments de cadavers,... eren els principals protagonistes. No nego el valor de les fotografies, però...la sensibilitat hi compta.
Recordo, sortint del tema: guerra, fotos de sis boxejadors (només la cara) comparant la foto feta abans del "sport" (diem-ho suau) i després. Sense comentaris.
I uns ordinadors on anaves pulsant i sortien les premiades en els darrers anys. La de la nena vietnamita, despullada, corrent per la carretera amb l'esglai en la cara i en el cor, no hi faltava.
No m'allargo més. Només una pregunta: ¿no es pot donar alguna escena plena de bellesa i esperança que pugui optar al premi o, ser senzillament exposada?. Jo ho hauria agraït molt.
I ara arriba el perquè del títol emprat. Ahir em vaig interessar per la Marató de TV3. Està ben trobat i molta gent hi vibra. És positiu. Jo posava la tele sense ordre ni concert, breus moments, i anava mirant la xifra de les aportacions que anava creixent.Continua el positiu. Però em va molestar moltíssim algunes intevencions folklóriques i actuacions de còmics i similars. ¿No es parlava de paliar, en el possible, les malalties (són moltíssimes) desconegudes, que en algun moment ens presentaven personalment?
Aquí em va sobrar i fer patir la part xiroia i alegre. La vaig viure i sentir de forma ofensiva envers els malalts i els que hi ens adheriem.
Montserrat R.

dimarts, 8 de desembre del 2009

TRADICIONS

Avui és la Puríssima. Des de que tinc us de raó (exceptuant els tres anys de la guerra civil) he anat, aquest dia, a la Catedral, per pregar davant la imatge de la Mare de Déu que té les claus de la ciutat. Aquest pregar és ser-hi i notar com és Ella qui, avui, regeix la nostra ciutat, amb el signe de posseir les seves claus. Desitjo que el símbol d'avui s'extengui a tot l'any. La saludo amb el "Magnificat"(abans era la "Salve").
Això em ve de can Ribas. En un principi, de la mà dels meus pares. Trobàvem oncles i cosins i parents i més parents. Tots teníem el cognom "Ribas", d'una manera o altra. També algun amic, sense el cognom clau, que tenia la mateixa dèria. (No vull ser exclusivista).
El meu marit va fer seva la meva costum. I, després amb els nens augmentàrem el conjunt.
L'escala d'entrada a la porta de la façana era ocupada per tots nosaltres gairebé: parents i amics. I els saludos...I les converses...I les fotos...Constituïa un veritable ritual marià.
Avui hi he anat amb el meu fill, ja gran, qui ahir m'ho recordà. Només he conegut, entre l'aldarull i avalot de la gent assistent, a una amiga i la seva filla. I prou. He tancat els ulls i "he vist" a tots els que hi faltaven i crec que m'han acompanyat. La tradició continua.
Montserrat R.