diumenge, 21 d’octubre de 2012

UNA NIMIETAT, PERÒ...

Una nimietat, però que m'empipa, em desestabilitza, em fa passar uns moments d'angoixa que crec podrien ser inútils. És del que vull parlar.
M'aparto totalment dels comentaris, de les senyeres en els balcons i de les converses que si no vols ser o aparentar ser un imbècil es "porten" aquests dies. Deixeu-me respirar per uns moments i parlar d'una niciesa. Fa molt de temps que ho penso, però la vida acostuma (i més ara) a plantejar tants destorbs i a aportar tants problemes, que mai ho he comentat, per por de parlar d'una veritable tonteria. M'ho he passat jo sola. I ho he patit sola.
Però fa uns dies vaig llegir un article d'en Quim Monzó en el que abordava un tema molt poc important. Però que m'ha fet pensar: "Jo, que no sóc ningú al seu costat, si ell parla d'aquest tema, jo també puc parlar del meu". 
Fins aquí tot són enigmes i jeroglífics. Vaig a aclarir-ho. (Si algú ja en té prou de tanta prosopopeia i espera alguna cosa important, deixi ara mateix de llegir). 
L'article, que no tinc al davant, però que recordo, venia a dir que en aquest temps de tants avenços tecnològics (i de totes menes) reclama una batedora, maquineta o artefacte culinar que serveixi per escórrer l'enciam o similar. Ja hi ha, afegeix un estri que té una manivela que has de fer girar amb la força de la teva mà i braç perquè quedi sense l'aigua pertinent. I reclama, contundament, algun aparell que endollat convenientment estaviï l'esforç manual.
I pensant en la pura tonteria en que es basa la seva reclamació m'atreveixo a exposar la meva (que per mi és molt més greu...). És sobre el problema que en usar el telèfon si algú vol centrar la conversa no només en un; "Què tal?, Com estàs?" I això es pot allargar explicant històries (acostumen a ser "negres" si són sobre la sogre o elogiar una pel·lícula o parlar merament del temps...) per acabar: "Bé ja ens veurem un dia i parlarem...", que no m'ha causat cap més problema que fer-me perdre el temps, sinó que es tracta d'algú que et vol invitar al cine o a dinar o a anar a sentir una conferència..., aquí ve el lio, perquè el primer que t'és indispensable és mirar la teva agenda, per poder localitzar aquell dia i veure si està en blanc o no. I tens una sola mà per agafar el telèfon i estàs unida a la paret o moble, si es de taula, sense possibilitat de fugir-ne. Amb el receptor, si has tingut la sort de tenir l'agenda a prop i has pogut agafar-la, rai, però si t'has d'aixecar l'operació es complica. I una vegada passat o resolt aquest problema has de fer equilibris entre el cap i el muscle superior de la teva espatlla per poder tenir dues mans que passin les pàgines de l'agenda i quan has trobat el dia, resulta que no entens res del que està escrit perqué ho vas apuntar molt depressa i t'urgeixen les ulleres (continues fent equilibris amb l'espatlla) i ves a saber on les has deixat...! I com és (em pregunto també) que amb tants avenços no s'ha trobat encara una solució que eviti tota aquesta problemàtica. (Advertència final: el meu telèfon principal encara és de paret. "Más difícil todavia")
Bé, ja ho he dit. Ja m'he tret un pes de sobre!
Montserrat Ribas

dijous, 11 d’octubre de 2012

LA POLÍTICA I JO

No he entès mai massa de política. I com que la meva memòria sempre ha flaquejat força, en les converses m'he abstingut d'anomenar noms del polítics per no recordar-los (excepte els dels capitostes...Tampoc sóc tan burra!)
Però amb el temps he anat canviant. Crec que ser cristià comporta una certa adhesió i interés polític. I jo baso els avenços en el món que vivim sota la mirada social del benestar per a tothom i, per tant, regits per ella. O sia que crear consciència social és política. A això em refereixo plenament. No cal pertànyer a cap partit per a ser polític... Cal, però, que algú o alguns pensin decideixin, regulin... Aquests alguns són els anomenats "polítics". Però, insisteixo: tota persona, amb la seva manera de viure, parlar, pensar, fa sempre política.
Rellegint el libre d'en Josep Lligades, "La política dels cristians" (XVIII premi Joan Maragall, del 2008) m'he afiançat en el que pensava i m'ha obert horitzons nous o, si més no, descuidats per a mi. Ell afirma que la gestió de la cosa pública és un afer que correspon a tots els ciutadans (dono per entés que el masculí de la darera frase inclou els dos sexes). Totalment d'acord.
Encaminar la meva visió vital vers l'estat de benestar per a tothom és la direcció que dono al meu afer polític.
Estem en un moment "dolç" (poso aquest adjectiu com sinònim d'intens, no de relaxat) per a pensar, escoltar i, sobre tot viure segons l'ètica cistiana, tant si ho són com si no.
No vull acabar sense dir dues paraules sobre el problema de Catalunya i Espanya. El sol fet d'anomenar els dos països per separat ja denota el que penso.
Recordo que amb vuit anys, en el col.legi a Salamanca, em dolia, ja que les estimanva, que les meves companyes no fossin catalanes. Tenia vuit anys! Ja sóc més raonable...
En la darrera manifestació, que, com he llegit en dos articles del diari i jo també ho penso: no sé d'on van sortir tantes senyeres estelades! Resumint: som una Nació.
Però tot el meu independentisme personal va sempre referit a que el ser de la nova Nació, si arriba a ser-ho, es basi en la justícia i el benestar social. Si no em decebria. I això és tasca de tots i cadascú de nosaltres.
Montserrat Ribas

dijous, 4 d’octubre de 2012

BENEÏT FABRA!

Aquest estiu em va venir a les mans un llibre de la biblioteca del meu pare, que tenia el meu fill: "Plorant y rient" d'Emili Vilanova, imprès el 1891 per la Imprenta "La Renaixensa", Xuclá, 13, baixos. Un parell de lletres  i un accent que conté aquestes paraules ja em feren sospitar que la lectura no seria fàcil. Però endavant! El retrocés en la història, del tema que sigui, sempre t'enriqueix. En aquest cas era l'ortografia.
Efectivament vaig començar a llegir-lo i el guirigall en l'escriptura era total. De mica en mica, vaig començar en sentir un cert goig en constatar la independència absoluta ortogràfica. I el disgust del començament va anar tranformant-se en goig  per: paraules que tenia que anar endevinant i expressions noves  que intentava fer entenedores i les anava comparant amb l'escriptura d'ara. He de reconèixer que em va agradar, a la vegada que entendrir, pensant com la llengua havia sigut tan arbitrària i tan sonora, en aquella època. Perquè té una melodia que commou.
Ara escrivim tots igual. I quan apareix en un llibre una falta ortogràfica, sentim una esgarrifança estranya (la poden també sentir els que em llegeixen...), L'artífex de transformar aquell caos en aquest ordre vigent fou en Pompeu Fabra (Barcelona 1868 - Prada 1948), que estudià la carrera d'enginyer industrial, però decidí dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua, de manera que va establir la seva ordenació. (Perdoneu aquesta parrafada que és prou coneguda per tothom).
Particularment el llibre en qüestió m'ha agradat, sense l'ordenació fabriana, perquè a més a més de la sonoritat de la que he parlat, m'ha recordat una manera de parlar d'algú que prescindeix de cap regla i ordre. Exagero una mica, però m'ha fer pensar en algunes frases i paraules de la meva germana (de les que estic fent memòria i recopilació).
I això ho trasllado al moment actual que vivim (qualsevol tema que escullo és per escapar del problema caòtic de nivell polític i estatal actual). Ordre? Desordre? Unitat? Campi qui pugui? Que cadascú es contesti.
El que aconsegueixi baixar l'atur i que la gent mengi. I sense grans desigualtats. És el que penso. Estic amb en Fabra. 
Montserrat Ribas