diumenge, 20 de gener del 2013

UN BON LLIBRE

Ara, en aquest moment acabo de llegir el llibre: ""Amb Déu o sense" de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Segueixo l'ordre, en anomenar-los, que figura a la portada del llibre, que suposo és l'alfabètic dels seus cognoms. I conté quaranta cartes creuades entre ells dos, amb to sempre educat i amable, malgrat la cabdal diferència de les seves creences. Suposo que tothom ho sap: el creient, en Torralba, el no creient, en Villatoro. 
M'ha agradat molt. Es llegeix amb veritable interès, tant els episodis quotidians i familiars que expliciten com, i sobretot, quan s'endinsen en elucubracions sobre les seves reflexions vitals i religioses, que amb certa fermesa (i a vegades, tocades pel dubte, cosa que trobo molt acertada) es pregunten i contesten els dos, o sia aborden el tema tocat o inquirit per un amb respostes, suposicions o contradiccions. Tot amb un gran respecte i una gran elegància. En tot aquest procés es descobreix una forta amistat que es crea entre ells (no sé si aquesta comença en aquest llibre o ja venia d'antuvi).
Expliciten pensaments molt interessants, tant l'un com l'altre. Jo estic en el bàndol, en questió de fe amb el primer, perquè, com a ell, Déu me l'ha infós (amb tots els dubtes haguts i per haver però amb un resultat de fidelitat a aquest Déu que ens ha donat la vida per Amor i aquest me'l traspassa envers tot el que m'envolta).
No pretenc fer ni un resum ni una crítica a fons del llibre. Donaria per molt. No és el moment. Moltes idees queden dins meu, i m'han ajudat a pensar per acceptació o contradicció. 
Però sí vull destacar una controvèrsia entre ells, de la que vull parlar, no emprant les seves paraules, molt més encertades que les que jo puc escriure. Tinc molt poca memòria, ja des de jove; no és qüestió de l'edat (sóc del 1929). Però d'una manera o altra es van sedimentant i he arribat a la meva edat amb un pòsit bastant fecund dins meu, que potser no sabria ni podria comunicar, però que serveix per enriquir  el meu pensament, tot i que, a vegades, em sembla que les idees són fugisseres.
Però m'ha sorprès, i aquest és l'únic punt que vull fer notar, el que en Torralba s'ha definit com persona optimista, degut a la seva salut, relació familiar, pensaments que ha mostrar en els seus llibres ja editats, conferències, és a dir, al llarg de la seva vida. En la carta que li respon en Villatoro li comenta que, pel contrari, ell és i se sent pessimista. I l'argumentació que dóna és que el pessimista pot afrontar les contrarietats amb serenitat, i en canvi l'optimista pateix fortament enfront d'elles, quan es donen. Resultat de tot això: l'optimista és més pessimista que el pessimista per definició. En la seva següent carta, en Francesc canvia la seva definició d'optimisme total, afegint-hi, que, de portes endins, es considera pessimista a contracor. (Embolica que fa fort. Ep! jo ho he entès).
I el que m'ha sorprés  és que en més d'un moment havia de consultar qui era el que escrivia aquella carta, mirant el nom que posa a cada pàgina de l'autor d'ella. Veritablement, jo sóc cada dia més lectora d'assaigs que de novel·les. Les primeres em fan pensar; augmenten la meva capacitat de reflexionar sobre molts punts vitals que em trontollen. Les altres són purs entreteniments (sense menysprear-les).
Agraeixo sincerament als autors  la seva proposta de compartir les seves afirmacions.
Gràcies, de tot cor.

Montserrat Ribas i Piera 

divendres, 4 de gener del 2013

FUGIDA

Aquest títol necessita una explicació. Podria referir-se a molts esdeveniments. Em vull referir, a la fugida de la realitat que ens envolta i ens converteix una mica en "robots" que viuen pel seu compte. (Ep!, jo no m'hi compto i espero que alguns més).
Aquesta sensació la vaig tenir l'altre dia anant en autobús. Seia en un lloc d'esquena al conductor, des del que podia veure  la gent que m'acompanyava (això és un dir) i el que escollia fer per passar l'estona. Potser nou o deu persones (i era poca la gent que hi anàvem) estaven aïllats de tot i de tots, capficats (en els dos sentits: rumiant i tenint la vista fixa en aquests dispositius electrònics que es manegen manualment). El que poden fer amb aquests petits artefactes és inexplicable per mi. Tenen diferent noms (ho sento..., i no ho sento, desconeguts per mi). Des de parlar per telèfon (a això ja hi arribo), a jugar a veritables jocs increïblement agressius (això m'ho han explicat). Jo no passo del telèfon i sempre que sigui necessari, que per a molts aquesta condició no compta), xatejar (també m' han dit què vol dir)... i tot o gairebé tot el que pot donar de sí l'ús d'un internet de sobre-taula.
Si algú em llegeix, pot pensar: "I que n'és de burra la que esriu aquest bloc". D'acord: totalment burra. Però no estic fent un concurs de capacitat intel·lectiva en el maneig dels trastos descrits. Estic fent un estudi sociològic del que passa allí i en tants llocs. Per a ells, els que porten i actuen amb el petit aparatet, la gent del voltant no compta ni existeix, els arbres i llums del carrer, o els paisatges i pobles per on passen, si van en tren, queden absolutament ignorats. D'aquesta manera es viu millor?.
Us asseguro que en el darrer trajecte, en bus, es va establir una conversa, iniciada per un parell de senyores amigues, sobre el que calia fer amb l'home que havia mort el nen de poc mesos, després de treure del cotxe a la que volia ser companya d'ell i ho havien establert per Internet (un tanto més a "a favor" d'aquesta gran troballa, en aquest cas!) i després de fer fora del cotxe a la seva "companya" va matar el nen, fill d'ella. La conversa va anar in crescendo i s'hi va sumar la senyora que estava tres seients enrera dient que el tindrien que cremar al mig de la Plaça Catalunya. Algú de la fila sexta va preguntar per què en aquell indret. La resposta d'una nova i improvisada (com totes) tertuliana de la segona fila va argumentar que així ho veuria o ho sabria tot Barcelona i que ella ho faria si no s'hi atrevien, va afegir una altra... Va arribar la meva parada i a contra-cor vaig baixar i donar per acabada aquella conversa que, cada vegada amb més avalot, s'havia anat formulant. Creieu-me, allò era mes viu que tots els que, en el cas del bus anterior van portar a terme d'una manera solitaria i es trobaven fora del món que podien viure i observar.
I vaig copsar sentint la conversa esmentada, que si es votés (ja no ve d'un vot més!) la pena de mort obtindria majoria. El que s'aprèn si vius entre els altres! I a part d'aquesta trista deducció, la manera de formar una conversa intercalada entre gent desconeguda té la seva gràcia...
Per cert, que a la televisió vaig veure un anunci de no sé què, on tota la familia al voltant de la taula estan, individualment, endinsats en un artefacte o altre dels que m'hi referit (decididament sóc burra, perquè no sé ni com es diuen). La taula parada i el cap de familia, l'únic que no tenia aquest darrer invent (què dic darrer!) va fer dringar una copa amb un cobert per cridar l'atenció i se n'adonessin que estaven a punt de començar un dinar, que havia cregut seria punt de reunió, familiaritat i trobada... (En el cas que sigui un anunci d'una marca determinada dels aparells, senyors! ens hem tornat tots boigs).
Jo voto (un altra vot!) perquè les persones que tenim al voltant o el paisatge que podem contemplar és el que ens dóna vida compartida i sana.