dilluns, 29 de novembre de 2010

EL VALOR D'ALLÒ AMAGAT

Ahir vàrem votar a Catalunya, fa poc va venir Benet XVI, i... per què no? avui es juga el Barça - Madrid. Esdeveniments de molt diferent importància i valor. (Cadascú que li atorgui el seu). Però la gent en parla, ho comenta. És conversa obligada. Especialment el primer per ser més recent: després d'una setmana de viure la campanya per ràdio, televisió, premsa.., (amb un caire d'esgotament per part dels que ho promovien com dels que ja estàvem extenuats d'escoltar les mateixes propagandes...) vàrem seguir amb interès els resultats finals. Que Déu els ajudi i ens ajudi! Estem vivint moments molt difícils!
He exposat la vida pública que ens ha tocat viure aquests dies. Però no vull comentar res de tot això. Ja se'n parla prou! Descanso i us deixo descansar!
Rebo des de fa poc la revista: "Catequistas". Li van demanar a la meva filla, religiosa del Sagrat Cor, professora en el col·legi de Godella (prop de València, on ella resideix), si hi volia col·laborar.
És catequista dels alumnes que desitgen rebre el Sagrament de la Confirmació. Són nois i noies adolescents que han fet aquesta opció.
El seu article del nº. 209, titulat "El valor de lo escondido", m'ha fet pensar. I faig un salt. Deixo de banda les grans notícies que vivim i passo a comentar un petit article, que he llegit fa uns dies i, de sobte, m'ha resultat preferent a l'hora d'escriure aquestes línies.
Cataloga en tres grups els seus alumnes: els inquiets, que li exigeixen un canvi de dinàmica i renovació, els que ho saben tot, prontes a contestar, interessats i que l'animen en la seva tasca i els que passen desapercebuts, que no destaquen per les seves preguntes ni per les seves respostes i que ella anomena "els grisos", però valora fortament.
Jo m'adhereixo a la seva opinió. Són aquests els que necessiten un ajut especial, ja perquè es treguin de sobre la poca estimació que puguin tenir d'ells mateixos, ja perquè la seva timidesa els fa quedar com "arraconats" en el grup. I aquest ajut especial perquè s'integrin amb plena llibertat (cal recordar que l'opció ha sigut lliure) s'ha de traduir en un reconeixement de sentir-se atesos i estimats.
Acaba la nota dient que aquests nois "grisos", "discrets" i tantes vegades "invisibles" són com tresors que s'han de descobrir. La tasca és difícil, però engrescadora.
Repeteixo: penso com ella
Montserrat R.

dissabte, 20 de novembre de 2010

BERLANGA

Només una anècdota breu del director de cine que ha mort recentment. Ja que va filmar unes escenes de "Plácido" a casa la meva àvia, on jo havia viscut des del 1939 fins que em vaig casar.

En emetre, abans d'ahir la pel·lícula per la televisió no m'ho vaig pensar dues vegades; volia reviure aquelles escenes i la vaig veure de nou. L'argument es pot resumir en la consigna que per Nadal havien llançat: "Ponga un pobre en su mesa". I al menjador de casa s'hi trobava un d'aquests pobres triats i afalagats per "la gente bien". (Un dia només: el de Nadal). Crítica social ben portada i parodia de situacions que jo havia viscut de jove. Una bona pel·lícula.

El lloc en qüestió: un principal de l'Eixample doble o sia amb un gran menjador i galeria. La taula gran molt ben parada i la camilla de l'àvia preparada per fer l'aperitiu. I en un cantó la vitrina, davant la que es va situar en Berlanga per anar donant les ordres. S'asseia i aixecava, cridava, feia repetir constantment escenes, es posava una tovallola al cap tot dient que havien de mirar allí els actors. Si unim aquesta disbauxa a que des de la porteria entraven un conjunt de cables que anaven recorrent tot el passadís i el quarto del costat del menjador estava ple de tècnics, maquilladors, electricistes... durant tres dies! tot allò semblava una pel·lícula d'en Fellini.

I l'àvia, asseguda en una butaca del rebedor, en un raconet, fent ganxet, callada i el més lluny possible de "l'escenari". Perquè el seu nét, (el meu germà Antoni) que era amic del que es cuidava de l'ambientació, li havia demanat poder fer-ho allí. "Una escena curta. No molestaran"

I què ha de fer una àvia amb la petició del nét?

Jo ja no hi vivia. Però hi anava a estones, tenint molta cura d'entrar pel passadís que portava directament a la vitrina, on havia el grup directriu amb en Berlanga i la tovallola al cap. Si s'entrava per l'altre passadís s'irrompia en el menjador pel lloc dels artistes. I aleshores els nervis del director s'encrespaven i els seus crits pujaven de to. El que havia entrat pel cantó fatídic quedava garratibat i atònit.

Recordo, que va venir una cosina meva, jove, maca, i va entrar pel passadís "prohibit". Venia a veure l'àvia. No sabia res de la filmació. Es va sentir el soroll dels talons que s'acostaven. Jo em vaig encomanar a Déu en espera del drama que ocasionaria... I no. Ella va entrar al menjador. En Berlanga va interrompre la filmació. I va callar. I va contemplar la jove. En silenci. Vaig pensar que la bellesa l'havia impressionat. Era un bon director.(Jo el vaig puntuar amb un excel·lent).

Jo, abans d'ahir, vaig contemplar el menjador, els mobles estimats i els records vius de quelcom que em va trasl·ladar als anys 60. Goig, tendresa i enyorança.

Montserrat R.

dilluns, 15 de novembre de 2010

El GRAN ESDEVENIMENT

M'he atrevit a posar aquest títol, perquè ho va ser: la vinguda de Benet XVI per consagrar com a basílica el temple de la Sagrada Familia. La premsa, la televisió, els comentaris de la gent, l'afany per viure a fons la jornada, el pensament propi, etc... han omplert tots i cada detall de la jornada. Per tant, el meu escrit serà un brevíssim sumari del viscut i sentit. I ho faré de forma esquemàtica (per no cansar per repetitiu. Però sabreu el què penso).

1.- Vaig poder estar dins el temple. Molt ordre, atenció, expectació, pregària i delectació. Les dues hores de la cerimònia, que afegint-hi l'arribada, espera i sortida, es van convertir en gairebé el doble, no em va fatigar gens. Estava vivint uns moments irrepetibles. Després he sentit, per part de la gent que ho veié per la tele com una certa commiseració perquè les imatges que mostraren foren magnífiques, i està clar, jo asseguda dins del temple... Ho sento. El que es viu directament no té comparació a tot el que em puguin dir. Convençuda, doncs, d'haver-hi assistit.

2.- La litúrgia fou l'adient. Ningú no es va extralimitar. La música va inundar el gran temple acabant d'oferir (anava a dir un espectacle, però allò no es pot qualificar així) un toc de bellesa a l'espiritualitat i sentit d'una Eucaristia.

3.-L'homilia adient, emprant les tres llengües, gens feixuga, càlidament dedicada a tots els oients que l'escoltaren d'una manera o una altra. (¿I què serà que en les crítiques que he sentit, algú només pensa en les darreres paraules sobre la sexualitat i no saben capir tot el missatge evangèlic d'amor i pau que omplí gran part de les seves paraules?).

4.-Crítica a la que m'adhereixo plenament: les monges (dones!, està clar) van fer un trist paper. I sobre això, a tots nivells, el President de l'acte, el Cap de l'Església no vol fer el mínim plantejement.

5.- Molta vigilància al carrer: mossos i policies, cada tres metres, en tot el recorregut que va fer "el papamòbil "(aquest nom és francament lleig. I si en pensessim un altre?), de cara al públic. Ho vaig trobar excessiu. En acabat, però, m'uneixo al raonament que feu en Rigol, dient que potser hi havia massa vigilància, però si tot va anar en ordre no es penedia de la decisió.

6.- Les declaracions i les demostracions d'entusiasme per part de qui esperaven veure el rostre del Papa, i gairebé amb llàgrimes afirmaven que els hi havia dirigit la mirada.. el màxim que podien esperar! Particularment estic ben lluny d'aquesta efusió. El respecto. I prou. (Vull fer notar que he vist tots els Papes que he viscut, menys Joan Pau I, que no em va donar temps).

7. -El temple monumental i amb una claredat impressionant. Però de dins no és Gaudí. Massa rígides les bases i troncs de les columnes, entre altres coses. Si ho hagués dissenyat ell, hi hauria posat algun aspecte més insospitat, alambinat i únic. He de confessar que em compto entre les persones que no hagués continuat el Temple.

8.- I per acabar, potser el que més goig em va causar. Penso que el sentiment cristià (amb tota la mera curiositat que es vulgui en molts casos) està viu a Barcelona. Molt més viu del que expressem en moltes ocasions amb un sentiment pessimista i una exclamació: "Això s'acaba....!"

Montserrat R.

divendres, 5 de novembre de 2010

UNA FOTO QUE FA PENSAR

Amb el títol de "'La dolce vita' regresa a Roma" va aparèixer en La Vanguardia del dia 1 d'aquest mes una nota breu (sense pretensió d'article) comentant que fa 5O anys avançà la història del cinema amb aquesta pel·lícula d'en F. Fellini.
No sé quan la vaig veure, però és una obra que marca època i la recordo amb emoció.
El que vull fer notar és la foto de l'Anita Ekberg que apareix a la nota, feta de fa pocs dies.
Recordo l'aspecte d'aquesta actriu exuberant, formosa, en plena joventut en la pel·lícula. Especialment l'escena que es cita en aquest text: la del bany nocturn amb Marcello Mastroianni a la Fontana de Trevi és una de les més representatives. (I La Fontana té per a mi un atractiu molt fort. Recordo que en una estada breu a Roma m'allotjava en un hotel proper a ella, i cada nit en retornar-hi, feia una certa desviació en la meva ruta, al final del dia, ja cansada, però plena de les moltes belleses de la ciutat. I allargava la meva caminada del dia per passar-hi pel davant. Valia la pena i el cansament!)
Tornant a la foto, objectiu principal d'aquestes línies. Em parla molt a favor d'aquesta dona, que no ha posat impediments en aparèixer com una persona en la que la vellesa ha fet els seus estralls. I estralls important. Ella continua sent "Anita Ekberg".
I em fa reflexionar com el temps ha fet d'ella aparentment un ésser diferent. Aquest canvi el notem cada dia en aquella i aquella i aquella altra persona. I en un mateix, si ja ha arribat a gran. I la vida pot continuar amb tanta o més intensitat que quan eren i érem joves. L'aparença ha canviat però l'important és que el conjunt de la persona ha pogut créixer per a bé, malgrat la bellesa perduda. Penso que cada arruga d'aquelles faccions expliquen una història nova, que s'ha viscut. I, per tant, quan n'hi ha moltes hi ha moltes històries. I la vida s'ha ampliat i ha crescut. No deixa de ser molt interessant.
Montserrat R.