diumenge, 23 novembre de 2014

REFLEXIONS

Potser és massa particular i massa meu el que vulll escriure en aquestes línies. Dit això qui cregui que no li interessa ni poc ni molt assabentar-se del pensament, inquietud, recances... que em passen pel cap, tanqui l'ordinador ...i aquí doni per finalitzada la lectura.
Quan més gran sóc (i en sóc molt!) per estar bé o mig bé amb mi mateixa necessito intentar aclarir conceptes, pensar en idees que no acabo de comprendre, tranquil·litzar el meu esperit amb indagacions mentals i subjectives sobre el sentit de la vida, la relació amb l'Absolut, redescobrir la meva interioritat... Perquè constato que això em fa sentir més viva. Amb els anys se m'ha intensificat la necessitat d'esbrinar la veritat de tantes i tantes preguntes que m'he fet i em faig. Però, ara, pren més força.
Estic en una etapa difícil de la meva vida. El resum concís del meu llibre "Fer-se gran" el podria resumir en dues afirmacions: tenir sempre un objectiu en la vida, per nimi que pugui semblar als altres (però jo el reclamo amb insistència i veritable necessitat!) i acceptar els esdeveniments que et puguin sorgir. Després de cinc anys d'escriure això, (en el que em reafirmo), constato que s'accentua més en mi ja l'acceptar i, a la vegada es redueixen les possibilitats de fer.
Però com en les meves disminucions no hi figuren les psíquiques, intento continuar aprenent, pensant, escoltant, opinant. No em vull recolzar en el descans físic que se'm va imposant per esgotar tota possibilitat de créixer. I a això m'hi ajuden molt els altres.
M'he enrotllat molt en aquest semi-preludi. Però, us creureu que en posar-me a escriure no sabia el què volia explicitar? He tingut una veritable necesitat de reflexionar. D'aquí tots aquests primers circumloquis. (I els que encara vindran).
Per ajudar-me a raonar assisteixo a conferències, espectacles d'una certa profunditat i llegir llibres determinats. A vegades m'ajuden, a vegades en surto decebuda perquè no n'he tret res. Això es dóna quan tot el que sento, veig o llegeixo ja ho tinc assimilat d'antuvi. Disfruto quan no ho entenc del tot, ja que em fa rumiar.
I per desembolicar tot aquest guirigall d'idees que he exposat em refereixo, ara, concretament a una conferència en l'auditori de Blanquerna, en David Jou. El tema era: "La crisi espiritual". Vaig quedar contenta de la meva decisió. Perquè es va complir el que jo desitjo: no ho vaig entendre tot. (Aquesta afirmació em fa pensar en algún exabrupte dels Germans Marx).
Va ser àmplia i molt ben esquematitzada. Només parlaré d'alguns punts. Parlà de l'espiritualitat i la natura. Contradint el pensament bastant generalitzat  per part de molts creients que els porta a la trobada d'aquest Déu creador, jo no he sentit mai cap aproximació mitjançant la contemplació de la naturalesa. Només frueixo de la seva bellesa. I si penso en les afirmacions sobre la força espiritual que es desprèn d'abraçar un arbre en el silenci i meditació, amb tot el respecte (i potser una mica d'enveja) pels qui ho senten, reconec que a mi no m'afecta gens.
En parlar d'interiorització em va fer vibrar i vaig intuir una certa compenetració amb el que deia, així  com quan va afirmar que una certa espiritualitat té el perill de portar a una certa espècie de calma de balneari. I que l'espiritualitat cristiana és una invitació que et sacseja vers l'altre.
Espiritualitat i interioritat eren les paraules que jo desitjava sentir. Va ser un encert assistir a aquella conferència.
I per què en les innombrables converses que establim no porten massa sovint a aquest reforç interior?

Montserrat Ribas

dijous, 13 novembre de 2014

CAIGUDA

M'empipa molt parlar sempre de mi mateixa. Però penso que de tota l'actualitat que ens envolta i les notícies que ens arriben de totes les altres parts del món, els entesos en la matèria ja en parlen prou. Jo llegeixo i llegeixo i em quedo amb la boca oberta (posició que adapto inconscient, però realment, en saber tots aquests guirigalls). Per què donar la meva opinió? Els que em coneixen ja la saben. No calen més afegitons a la premsa, conferències, televisions...
Doncs bé, fa una setmana i escaig que em vaig aguantant el cap amb les mans. No és simbòlic només (per les notícies) sinó també fisicament i real. No té res de virtual. 
Crec que he tingut moltes possibilitats de tenir aquesta conversa amical (espero!) amb nogensmenys que Sant Pere. Sí, aquell senyor que porta una clau molt grossa a les mans i dóna entrada o no a l'Infinit (que no he esbrinat encara les diferents formes en que pot consistir).
Perquè vaig caure de cap enrera en l'autobús fa set dies. Suposo (jo n'estava absent) que: parada del bus, telèfon a una ambulància, baixada del personal que viatjava...(em devien maleir els ossos), I em vaig trobar asseguda en una ambulància. Fora de no saber on anava, vaig contestar conscientment a les innombrables preguntes que em feien els dos infermers. Per cert que m'atreveixo a opinar que foren excessives, perquè allò semblava un interrogatori de la Gestapo. I com que a mi m'agafa la verborrea (crec que seria millor emprar la paraula 'verbositat', com diu el dicccionari, però m'he fet  meva la primera i tarada o no, encara crec en l'autenticitat) o el mutisme, en certs casos difícils, i aquesta vegada va prevaldre la primera: crec que els hi vaig explicar tota la meva vida. L'arribada a la Dexeus va interrompre la conversa. Per cert que vull fer un toc de lloança per l'atenció i amablitat que vaig rebre de les dues persones que m'atengueren.
Ingrés i dos dies d'estada en aquest hospital, que ja és una mica casa meva.
I resulta que per gairebé un miracle, perquè l'únic objectiu del cop va ser el cap, puc continuar vivint. La resta del cos no se'n va assabentar. I aquí estic, a la meva segona casa, la particular, arrepenjant el cap i coll i prenent una varietat de pastilles incommensurable. La seva classificació m'ocupa molt de temps.
I, fora d'això, no sé què fer. Qui va llegir el meu llibre "Fer-se gran" es van assabentar que jo havia de tenir un objectiu, per nimi que fos, per sentir-me viva. Però també hi parlo d'acceptar. I ara estic en aquesta etapa. Amb el cap recolzat accepto, tot remugant una mica. Però sempre hi ha una escletxa que em deixa programar una mica. 
Per ara el meu pla és aquest. L'assoleixo amb calma. I tanta calma! 
Perdoneu la perorata però ha sigut una etapa nova i diferent en la meva vida. I me l'he d'explicar a mi mateixa. I, per sort, compto sempre amb la vostra amistat.

Montserrat Ribas

dissabte, 1 novembre de 2014

INTERROGANTS

Abans d'ahir vaig patir dos veritables xocs o vaig viure dos experiències punyents, digueu-li com volgueu...
No voldria parlar com a protagonista. Però no en tinc més remei. Vull escriure en aquest bloc sentiments i vivències que em colpegen en un o altre sentit. Avorrit per als altres? Potser sí, però escrivint-ho m'ho explico a mi mateixa. Tinc necessitat d'aquestes expansions per intentar entendre la meva vida. (Si algú ho llegeix i vol deixar-ho estar, està en tot el seu dret. Però jo ho necessito).
Per la tarda, junt amb una altra amiga del col·legi (que en fa d'anys d'això! Ben mirat, de tot ja en fa molts d'anys...!) vàrem anar a casa d'una altra companya de classe. Ens coneixem des dels 10 anys. Els meus records i tota la vida que he entravessat (o ella m'ha entravessat a mi...) la tinc present i l'estimo i sóc fidel al seu record. Ja estem, doncs, a la casa d'aquesta segona. Teníem noticies negatives sobre el seu estat mental. Em va conéixer. Ens vàrem abraçar amb tot l'afecte. Però, la continuació? "Mira mi reloj que siempre llevo puesto. Ahora marca las seis. Despues vendrá el siete... A la Misa que voy cantan el 'Ave, ave, ave Maria...' (i va cantar completa la cançó mariana que entonen a Lourdes). Tengo tres servilletas, pues tengo que ir limpia i una sirve para canviar la otra i ponermela cogida a la brusa i la otra en la mesa...però no, tengo tres... " No continuo perquè amb aquest petit esqueix es comprèn  la seva actuació i situació mental. Hi vàrem estar una hora. Sempre amb el mateix tipus de conversa, fins i tot un moment la va acompanyar amb uns passos de ball. Jo plorava per dins i va esclatar per fora quan vaig sortir de la casa. La amiga i jo estàvem abatudes i ni podíem gairebé comentar res. Primer xoc moral.
Arribo a casa. Sona el telèfon. "No deus saber qui ha mort, de manera fulminant? El rector de la teva parròquia, Mn. Joan Rovira". "No pot ser...El diumenge vaig parlar amb ell... Una persona tan serena, amable, que amb les seves paraules senzilles, entenedores per a tothom, difonien la Bona Nova d'una manera sentida i exemplar..." Com podeu veure tot el que vaig expressar d'una manera atropellada em recorden una mica les paraules de Maria Magdalena, davant el sepulcre buit:" Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré" (Jn 20,15b). Ben mirat la relació està en que foren unes paraules intempestives, dictades per un cor adolorit. (S'entén una mica?). Segon xoc moral.
Entre el primer i el segon xoc vaig entrar en una església. No podia pregar. Silenci absolut per part meva. Era Ell qui em tenia que dir quelcom. Al poc començava la celebració d'una Missa. Vaig restar-hi, seguint-la automàticament. En combregar vaig pensar que Jesús m'acompanyava. Primer resultat positiu.
El segon xoc em va fer retornar a restar quieta, esperant la resposta a la meva nova pregària en silenci.
I he de confessar que una certa pau interior em va envair. Dolor i pau es van entrelligar dins meu. El Senyor va contestar el meu silenci...
En l'acte d'acomiadament, avui, en entrar el fèretre a l'església, hem entonat: "Poble de Déu / poble en marxa /..." Acabo. Sobren els comentaris.

Montserrat Ribas  

divendres, 17 octubre de 2014

DEMANAR?

Fa uns quants anys vaig fer la tesina per a la llicència de Teologia sobre "La demanda de petició". Vaig llegir què opinaven persones especialitzades, pensar, recordar el que havia sentit des de petita... Com podeu veure tenia un guirigall davant meu. I el tema m'era molt proper vitalment, com a tot ésser humà. 
Però mai dono per resolta una qüestió de forma categòrica. Perquè el pensar no s'atura i, com la vida, continua en estudi, o sia, donant-l'hi voltes. Sobretot en qüestions tan properes, punyents i aclaparadores. 
En la preparació d'aquell escrit que havia de ser la formulació del meu pensament, em va aclaparar força el pensament d'Andrés Torres Queiruga. Vaig parlar amb ell fins i tot. Les meves preguntes eren contestades de la manera que exposa en els seus llibres. Em convencia i, a la vegada, em destirotava. 
Vaig arribar a la conclusió, com ell afirma, que Déu ja sap tot el que desitgem i necessitem i la pregària de petició és un afegitó una mica inútil. Per posar un exemple: ¿Déu lliurarà de la mort a aquella persona per a la que li demanem li retorni la salut? Coneixem, per experiència, que en aquell cas i en aquell altre i en el de més enllà la salut no retorna, malgrat la demanda sigui ferma i continuada. 
Assentada i acceptada aquesta posició, exposava com la comunicació dels nostres problemes en to de súplica al Senyor era una manera de sentir-me prop d'Ell. De lo contrari, estava sola i Déu molt lluny de mi. Per aquesta raó i en aquest sentit no havia d'abandonar-la. 
Precisament fa pocs dies en Torres Queiruga donava una conferència aquí a Barcelona. No hi vaig poder anar. Però comentaris que he sentit em continuen ajudant en aquest pensament-solució que transcórre juntament amb la meva vida.
Vaig a un pensament que ell va exposar: En les families on hi ha un fill malalt, els pares estan al costat d'ell. No per això és segur la curació, però aquest acompanyament és sempre positiu. Per a tots.
I aquí ve la semblança amb la pregària de petició: Déu ens ha creat i continua creant-nos continuament. Així com el dels pares amb el fill malalt, Déu Pare vol sempre tota relació basada en l'amor.
Em dóna pau i tranquil·litat tot pensant en la comunicació meva amb Ell en tot tipus de circumstàncies: alegres i doloroses. Ell no ens abandona mai. Com correspondrem nosaltres?
No he volgut "sortir d'estudi" amb aquest tema, en aquests moments i temps difícils que travessem. Tot al contrari. Hi trobo el fonament.

Montserrat Ribas  
  

divendres, 3 octubre de 2014

PERSONAL I UNIVERSAL

Al mes de juliol vaig rebre una carta-paquet d'uns amics que viuen a França. M'enviaren una carta de tres folis regraciant el meu darrer llibre (puc dir darrer perquè n'he escrit dos!) i, a la vegada, establir una "conversa", ja que la simpatia és mútua. Hi adjuntaren una tarja de la darrera exposició d'un dels fills que és pintor, diversos prospectes interessants... i un llibre. Es titula "Temoignages" (Desclée de Brouwer.- Paris, 1954). El vaig fullejar i com a tema en la primera pàgina el titula amb lletres ben grosses: "LA MORT",  i ho explicita (i atenua, vaig pensar) en la portada: "La mort et l'au-dela".
Eren els primers dies de vacances. Ben mirat jo ja faig vacances tot l'any (que no vol dir no fer res, però sí estar lliure d'un treball fix, als meus 84 anys...) a la casa d'estiueig. Sortia d'onze dies d'estar ingressada a la Dexeus i en aquella situació, tot i que a mi m'agrada encarar els problemes i situacions, em vaig concedir un repòs, vaig pensar que el llegiria més endavant i el vaig deixar aparcat.
Fa pocs dies, a final de setembre, m'hi vaig endinsar sense massa ganes, però els llibres que un amic m'envia seran sempre llegits... I sorpresa! En dos dies l'he llegit (182 pàgines, lletra menuda i en francès, tres detalls que podien haver creat dificultats). Em sentia  alliberada. De no sé què. Però alliberada...
Tot i pensant en el que vaig exposar en el llibre "Fer-se gran", sobre la vellesa i les seves tares amb un sentit el màxim positiu possible, a l'hora de la veritat he de fer un esforç diari-matinal per viure-ho tot en el sentit positiu que proclamo. Però, senyors meus, costa, cal un esforç continuat. I si a més surts d'un ingrés hospitalari, la cosa es fa encara més dificultosa. Doncs bé, aquest llibre on hi escriuen diversos autors donant compte del que significa aquest acabar, que no és tal, sinó un continuació totalment joiosa de la nostra vida i on també s'hi expliquen finals de vida concrets, em va mostrar un  felicitat i joia en els meus moments vitals actuals. 
Vull fer notar que dissenteixo d'alguna de les afirmacions i que algun capítol, en llegir només el títol, com pot ser: "Presence des morts", es podria passar de llarg (però com que una altra de les meves manies és llegir la totalitat del que tinc entre mans... també ho he llegit i en alguns punts no m'hi trobo).
Però vaig a allò positiu. Cito alguns passatges que m'enforteixen.:
"Le chrétien devrait vivre en présence de la mort comme il vit en présence de Dieu".
"On n'improvise pas sa mort; on meurt chrétiennement dans la mesure exacte oú l'on a vécu chrétienneme".
"...car l'amour est aussi fort que la mort et restera finalment le grand victorieux".
"Mourir n'est pas finir, c'est le matin suprême...".
I moltes cites evangèliques, que crec heu llegit tots un moment o altre. Amb Crist ressuscitarem.

Tot això em fa pensar i somriure i sentir que la vida de l'home comença a la terra per arribar a un moment on la continua  en aquest "Au-delas" infinit. La vida és una gran unitat. 
Enteneu que em sentís alliberada?

Montserrat Ribas 

dimecres, 17 setembre de 2014

ELS SENTIMENTS NO TENEN DATA

Han passat molts dies i esdeveniments des del meu darrer escrit en aquest bloc. Però, ja una mica estabilitzat tot: vacances, clínica i metges, tornada a Barcelona, etc.. vull retornar a expressar els meus sentiments que sorgeixen en moltes ocasions (si la vida es contempla, i no es viu amb inconsciència, cada dia hi ha alguna cosa que ens eixampla o encongeix el cor), que és la finalitat que em proposo: reviure-ho escrivint i , si es dóna el cas, donar-ho a conèixer,
He acabat el preàmbul, que creia adient. I retornant al títol que encapçala l'escrit, vull parlar d'un esdeveniment del que em vaig assabentar el dia 6 de juliol passat. Per dos articles de La Vanguardia.
El diplomàtic suec Raoul Wallenberg es va proposar ajudar a pal·liar la mortaldat dels nazis vers el poble jueu. Va salvar més de 300.000 jueus hongaresos, xifra que pot ésser molt més elevada. El diumenge 9 de juliol de 1944, el diplomàtic suec arriba a Budapest. Els nazis, en els dos mesos anteriors, havien deportat a Polònia a més de 400.000 jueus hongaresos.
Wallengerg, de 32 anys, es proposa salvar a jueus de la deportació als camps d'extermini. Ho fa utilitzant les institucions del dret diplomàtic. I acull  en 30 edificis, on oneja la bandera sueca, a molts jueus, que no podran ser deportats. Passen a ser "suecs pendents de repatriació".  
Wallenberg desapareix quan l'exèrcit Roig entra en Hongria, al derrotar als nazis. No se'n sap res més. Es tem que fou executat. Però el que més em crida l'atenció és que no mor en mans dels nazis, sinó que desapareix el 17 de gener de 1945, després de la derrota nazi.
He fet un breu esquema d'un home, per mi fins ara, desconegut, que en saber d'ell m'ha alliçonat, admirat, emocionat i he estimat.
Què en penseu de les canonitzacions que "a bombo y platillo" celebra l' Església? No en parlo en contra.
Però aquest home figura ja en el meu Santoral. I la seva tenacitat i valentia m'acosta a Déu.

Montserrat Ribas 

dilluns, 9 juny de 2014

ELISABETH

No em pregunteu perquè escric aquest bloc ja que ni jo mateixa ho sé.
Penso en l'Elisabeth Sánchez que va morir  el divendres passat, dia 6, i l'enterrament va ser el dissabte, 7 de juny, abans d'ahir. I el dolor i el pensament continuen. He d'expansionar-me.
Fa uns mesos em varen dir que li havien diagnosticat càncer. Feia poc que, en una reunió d'amigues que havíem treballat com Assistents Socials a Càritas, vaig preguntar com es trobava i em digueren que molt malament. I als pocs dies em van telefonar que havia mort. Tenia 54 anys.
Em comunicarem que la cerimònia era l'endemà a 2/4 de10 al Tanatori de Sant Gervasi. No m'ho vaig ni plantejar. Al moment vaig pensar que hi assistiria.
Fins aquí sembla un cas més dels molts que m'envolten. Em sento sempre dolguda, però  si no quedés una mica banal i fora de to, diria que ben aviat la meva vivència és: "y a otra cosa, mariposa". Però ara ve el que no m'explico a mi mateixa: feia 17 anys que no la veia. No havíem continuat cap relació entre nosaltres, típica de les que han treballat en un mateix lloc i en una mateixa tasca durant uns anys, fins que la meva jubilació m'apartà del treball i, per tant, d'ella. I el sorprenent es que em va afectar molt i la necessitat d'anar a l'enterrament fou ineludible. Per què? No ho sé. Però fou així. I en parlo i hi penso i el dol em continua.
Casada, amb un fill de 16 anys, filla única. Tenia un pervindre vital prometedor. I, de sobte, la familia va patir una greu ferida.
A Càritas havíem treballat, quan jo vaig començar ja bastant gran, en el mateix grup. La recordo sobretot com a persona sumament carinyosa i agradable. Perquè aquest dol dins meu per la mort d'una persona amb la que ja no m'unia cap relació?. Repeteixo, ni jo mateixa ho sé.
I en la cerimònia de comiat em vaig sentir fortament colpejada pel dolor que traduïen amb llàgrimes contínues els pares. Intueixo el patiment que sentien el marit i el fill. Però em vaig sentir molt compenetrada amb els plors dels pares, a qui no coneixia, però el seu dolor em va commoure.
Elisabeth, poc podries pensar en la meva reacció tan punyent. L'única resposta que em dono a mi mateixa, és que te la mereixes. 

Montserrat Ribas

divendres, 30 maig de 2014

LA MEVA GERMANA

"Converses amb la meva germana" és el títol que he triat pel meu segon llibre. Pot ser que, a la meva edat, parlar d'un segon llbre (i més quan el primer data de pocs anys enrera) faci riure o somriure una mica. Però la vida és impensable, i la meva vena d' escriure també.
La presentació del llibre va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès el passat dilluns, 26 de maig. No aprofito, doncs, aquestes línies per ampliar un possible públic, ja que ho escric uns dies després. Que si és una mica de propagaganda? Doncs, potser sí... Encara que odio forçar a ningú a la seva lectura. Però, com explicaré a continuacó, és un llibre en honor de la meva germana Carmen. I per això em permeto a mi mateixa la llibertat de parlar-ne. Editat per l'Editorial Saragossa, es troba en la Claret, La Central, etc...Dades que explicito pensant en el goig que sentiria la meva germana. Res més.
La Carmen i jo érem totalment diferents. Ella divertida, treballadora, esbalotada... Jo més quadrada. Massa. Va treballlar uns 35 anys a Càritas Diocesana, com Assistent Social, atenent  a la gent  més desvalguda. El seu treball es convertia en amistat i ajut alhora.
Però amb una total anarquia. Amb el seu desordre d'horaris, treballant moltes més hores que les estipulades... Però dues Llars de Jubilats es van edificar i posar en activitat ( col·laborant amb els voluntaris de les dues Parròquies, està clar...), una en el barri de Pomar de Badalona i l'altra en el Carmel. Potser, més ben dit crec que la seva anarquia, que jo li criticava tant, va resultar netament positiva. 
El llibre consta de 13 Converses que jo estableixo amb ella, parlant de tu a tu, en un sentit actual, (pot semblar una mica surrealista, que ho és, ja que ella va morir físicament fa 12 anys!).
I abordo 13 temes en els que incloc d'una manera poc cronològica sentiments, fets, esdeveniments, anècdotes...que tenen a veure amb el tema  que encapçala la "Conversa".
Les tres darreres sí estan centrades pels darrers aconteixements, doncs són "La malatia", "La mort" i "Cant a la vida".
Són moltes les anècdotes que estan impregnades d'humor. Els meus fills no recorden haver rigut mai tant com amb ellla, amb  les seves ocurrències, converses i vivències.
Però també hi ha el vessant doloròs: malatia durant 10 anys, (que s'incrementa en el seus darrers 5 anys) amb les entrades a Urgències del Clínic, amb ingressos a quiròfans, proves contínues d'endoscòpies, cataterismes, diàlisis tres vegades a la setmana, embòlies que li porten a la pèrdua de la visió, atrofia locomotriu, etc, etc, etc... I tot ho va pasar sense perdre aquell fons d'alegria i de forta valentia que va demostrar durant tota la vida.
Acabo. No és una biografia d'ella el que he volgut escriure. Són passatges de la seva vida, escrits amb tota la meva estimació. He disfrutat molt parlant amb ella. I d'ella.
Dues coses vull ressaltar del meu escrit: La gran diferència temperamental entre les dues que havien donat lloc a moltes recriminacios per part meva, han canviat de sentit. Penso que el seu desordre i anarquia em fan transformar les recriminacions amb una admiració pel que va comportar el saber estimar i treballar posant-hi tot el seu amor en tot i tothom.
I també vull resaltar la seva valentia en tot moment, durant la seva vida i en la seva malaltia.
No m'allargo en les innombrables anècdotes  que es troben en les "converses". Però va saber-nos alegrar i fins i tot fer riure en moltes ocasions.
La darrera frase la dirigeixo a ella, tot dient-li: "Gràcies, Carmen, per la teva gran estimació i per ser com eres"

Montserrat Ribas

dijous, 8 maig de 2014

PER SI NO S' ENTÉN

He estat uns dies a Mallorca. No penso fer un reportatge del paisatge, ciutats, platges... Només apunto que no cal anar lluny a gaudir de pau i bellesa ambiental. Mitja hora d'avió et trasl·lada a aquesta illa tan propera i nostra. Com sempre que hi vaig torno amb una certa recança. Però la vida continua...
Vull només parlar d'un fet que em va indignar i fer riure alhora. 
En els autobusos ciutadans que circulen per Palma, com orientació que donen als passatgers, anuncien per altaveu la propera estació on pararà. Fins aquí tot esta conforme. És a dir, és una bona ajuda perquè hom no es despisti en el recorregut que vols fer (i més si no coneixes massa l'entorn, com jo mateixa). La incongruència està en que la veu que defineix la parada ho diu en català i en castellà.
Copio textualment tres de les parades que es van anunciar. (Redueixo a citar-ne tres, però totes tenien les mateixes característiques) perquè es vegi fins on arriba la tonteria lingüística: 
"Plaça del mercat.. Plaza del mercado
Plaça del rei Jaume primer.- Plaza del rey Jaime primero. (Fins el nom del rei es va variar!)
Parada Indústria, vuit.- Parada Industria, ocho"
Vaig arribar a la conclusió de que creuen que la gent és tonta. I a més, (sobre tot!) que el castellà no es perdi en les illes!
Tristement divertit!

Montserrat Ribas

dimarts, 29 abril de 2014

SOBRE EL PERDÓ

El títol ja indica que avui el tema és seriós. I no sé la raó de parlar-ne perquè no he tingut cap entrebanc amb ningú recentment. Però fa temps que el tema em volta pel cap i avui vulll expressar el que penso sobre el fet de perdonar.
Els cristians som conscients de que en el "Pare Nostre" en parlem a diari. Potser d'esma, a vegades... I més en general, quan perdono un menyspreu o ofensa petita o gran que m' afecta més o menys, reflexionant-hi té com a desenllaç el meu perdó.
Però em pregunto, aquest perdonar és total, exigit pel meu sentit ètic o hi queda un ressentiment mínim endinsat dins meu? Parlo sempre en el meu cas, de ferides psicològiques, eventuals, mai físiques (les desconec).
Crec que, sense voler-ho, em pot quedar algun retret junt amb el perdó encara que sigui de manera molt tènue. Actuaré i parlaré, com abans amb la persona per la que m'he sentit ofesa? Com entenc aquell perdó que he concedit de tot cor? Ni jo mateixa m'ho sé contestar...
Fa pocs dies vaig anar a Saragossa, i em vaig retrobar amb una amiga, (l'amiga més amiga, com dèiem quan érem petits) amb qui vaig anar a col·legi quan teníem 9 anys, el curs 1938-1939. En tornar jo a Barcelona, vàrem continuar tenint un cert contacte, però feia uns quaranta anys que no ens havíem vist. Els meus records i afectes perduren al llarg dels anys... Però vaig al que em porta aquesta eventualitat. El 1936, van matar, per les bones (millor dit per les males) als seus pares i els dos germans. Van quedar tres nenes que ingressaren com internes en el col·legi. El perdó vers els assassins pot haver sigut complet per part d'elles i quedar en un sentiment de pau o, si més no, d'indiferència? No sé contestar a la pregunta. La deixo en l' aire. ( I que Déu hi faci més que nosaltres...) 
Em ve a la memòria un altre acte brutal, amb una resposta exquisida que admiro i enalteixo ( i que també em fa trontollar el raonament). El pare d'una amiga meva de Barcelona, els primers dies de la guerra (1936), va anar a una comissaria a preguntar, per instàncies de l'esposa que va recórrer a ell, per un amic que s'havien endut "els milicians" de casa seva, i del que no en sabia res. A l'Arrabassada van matar-los a tots dos. En assabentar-se del brutal i sense sentit fet, la mare de l'amiga en qüestió (la nena tenia 6 anys) va reunir als tres fills i van pregar (iniciativa de la mare) pels que ho havien fet. No sé expressar cap comentari sobre aquesta magnífica reacció... I em pregunto: van quedar tots en pau ja per sempre?
Amb tos els meus dubtes, passo a les paraules de Jesús en la Creu: "Jesús deia: -Pare, perdona'ls, que no saben el que fan" (Lc 23, 34a).
El perdó que ens concedeix Déu, en demanar-li per les nostres faltes, lleus o greus, és el que clarament veig i afirmo de manera contundent que ens el dóna d'una manera total en aquell moment i per sempre. D'aquest perdó total no en tinc cap dubte. Només d'aquest. Dels altres...

Montserrat Ribas