dissabte, 29 d’abril de 2017

Ellacurria i Cia..

Vaig tenr noticia que presentaven en una llibreria de Barcelona el llibre "Noviembre", escrit per Jorge Galán (San Salvador, 1973), sobre l'assassinat del grup de sis jesuïtes i dues dones, mare i filla, que tingué lloc en la matinada del 16 de novembre de1989. Vaig pensat, tot seguit, que hi aniria; però no hi vaig poder anar.
Quan el trist esdeveniment tingué lloc, recordo que comentàrem en Josep i jo el greuge de no haver pogut anar a la concessió que es feu a Ignasi Ellacurria (un del grup assaltat i mort), al Saló de Cent, a Barcelona, del Premi de la Pau d'aquell any que li fou atorgat per part de la Universitat de la Pau (St. Cugat del Vallès). Era en novembre de 1989. 
Crec recordar que I. Ellacuria, en contra del consell de molts, que temíen que allà, a El Salvador perillava la seva vida, hi retornà i poc després ens arribava la notícia fatal de que la guerrilla va entrar aquella fatídica matinada a les instalacions de la Universitat Católica d'allí i assessinà, a sang freda, els seus ocupants.
Tinc, però, el llibre. I en vull parlar. (Qui em llegeixi, si ho fa algú, ja sap i li recordo que aquest espai el tinc dedicat a explicar, comentar..., reviure algún fet o pensament que m'hagi frapat i necessito explicar-m'ho, de nou . A mí i a qui ho volgui llegir). 
No sé d'on em va arribar que el llibre era en part novel·lat. Això em va desagradar, d'entrada. Un esdeveniment que té tanta força i densitat perd valor si es novel·la, vaig pensar. Però en llegir-lo no he sapigut trobar res de novel·lesc, gràcies a Déu! Algun capítol o explicació m'ha fet baixar l'atenció. Però el fet central, que l'escriptor l'ha co·locat al començament i, el mateix! al final, o sia la brutal agressió en aquella casa i a aquella gent, que en els darrers moments, ja ajeguts, en el patí feren escoltar un rumoreig que no era sinó les seves pregàries finals, m'ha sotraguejat, ho he viscut  i m'ha emocionat intensament.

Afegeix, tant al començament com al final el mateix raonament. En l'"Inici" comenta l'escriptor textualment: "Esta historia deberia comenzar en 1948, cuando un hombre en una aula poco iluminada preguntó si alguien quería ofrecerse como voluntario para viajar a América. Sentados en sus butacas, un grupo de jóvenes, ninguno de ellos mayor de diecinueve años, lo escuchaba con la fascinación con la que se oye una historia de aventuras (...). Solo uno de ellos levantó su mano."
I a la pregunta, al final del llibre: "¿Cuando piensa que empieza esta historia?", contesta F,E :"Yo creo que esta historia no comienza ni con la ofensiva, ni en 1989, ni con la muerte de Romero ni con la de Rutilio. Sinceramente esta historia deberia empezar en 1948 cuando un cura les habló de este país nuestro a unos seminaristas y les preguntó quien quería venir al seminario de Santa Tecla. I un tal Ignacio levantó la mano".
(Així de facil i de transcendent...!) 

diumenge, 9 d’abril de 2017

CANÇONS

Doncs sí, em vaig emocionar. L'altra nit quan, cap a les 10, varen emetre per televisió, un documental dirigit per Basilio Martín Patino i titulat "Canciones para despues de la guerra" (1971), evocació de la postguerra, on la cançó popular dialoga amb les imatges triades pel director i que va durar 1 hora i mitja, vaig quedar sorpresa de l'impacte que em va provocar. Era sobre fets, fotografies i cançons de la dècada dels quaranta a casa nostra. Vaig posar-ho sense estar segura de si tallaria tot seguit per avorriment o què. I... vaig continuar fins al final ja que des del primer moment em va arribar al cor: fotos, curts i cançons.
Vaig reviure situacions i moments dels meus 10 a18 anys. Sabia totes les cançons: la lletra sencera o si més no la tonada. I jo no vaig ser, ni en aquella època ni mai, massa "moderna" ni entusiasta ni "massa al dia" de les cançons del moment. Però l'ambient, els grups d'estiu i amics en general em van comportar, es veu, un ambient, un sentit d'aquelles cançons, sense adonar-me'n i he comprovat, gairebé vuitanta anys després (ja és dir!) que han quedat fortament arrelades en mi. I si és ara, de sobte, que ho he sabut l'emoció encara és més gran.  Era com reviure del 1940 al 1948. Em sentia nena, adolescent i en la primera joventut, vivint a casa amb els pares, germans i àvia, en el principal de la casa on ara visc, sense cap altra responsabilitat que estudiar el batxillerat i vivint entre família i amics que m'estimaven. (Perquè tot això ho he reviscut ara, aquesta darrera nit de la que parlo, juntament amb les cançons...)
Ja que aquestes anaven succeint-se, al llarg de l'emissió, d'una manera arbitrària, és a dir, sense ser, necessàriament portaveu de les fotos o del que la pantalla presentava. I jo estava pendent d'elles i anava tararejant-les l'una darrera de l'altra amb emoció i goig. Vàrem cantar "Tengo una vaca lechera... ","Fumanchú, cuando mueras, qué haràs tú... ",el "Tiro liro" , "Mi casita de papel" , "Manolete" (tot recordant amb imatges la seva mort i enterro), i un llarg etcètera, durant  tot el documental.
Ara, quan en algun programa de televisió surt tal grup o tal cantant o  tal cançó no conec mai ni el cantant, ni el grup ni la cançó. I penso que jo ja no sóc "d'eixe món". No em diuen res ni sé del que em parlen; i a més, acostumen, amb notables excepcions, a no agradar-me. (Penso amb les de la Eurovisión i semblants. No em direu que us agraden!)
Amb les del documental citat em vaig refer. Ja sé que són coses de l'edat; però la vida té cops amagats! 

Montserrat Ribas i Piera

dissabte, 18 de març de 2017

MECENES

Poques vegades havia pensat en el significat d'aquesta paraula. Ara que sóc gran, se m'imposa com una intervenció humana en benefici d'altres molt lloable.
He anat a veure l'exposició sobre Joan Baptista Cendrós, titulada: "Cendrós, un empresari d'acció" en el que anomenen Sala 4 del Palau Robert. Me la van recomanar. He estat contenta de saber més detalls d'aquesta persona, amic d'uns amics meus i del que en sabia quelcom, però no d'una manera endreçada, del que sé després de veure la petita, però ordenada exposició. 
En Joan Baptista Cendrós (Barcelona, 1916 - 1986) empresari del popular Floïd, per fer massatges després de l'afeitat maculí, no es va quedar satisfet de només fer anar bé la seva empresa i viure tranquil·lament fruint de les seva fortuna. Va fer un pas més. va mirar al seu voltant i, en aquest cas va ser Catalunya i els catalans. Hi dedicà temps, intel·ligència i diners. I es va embrancar, apart del seu negoci, en diverses gestes, com la creació del Premi Sant Jordi (1960), Omnium Cultural (1061) o la recuperació d'Edicions Proa. I aquí puc intercalar la paraula que m'ocupa: "mecenes". Fou un mecenes cultural a Catalunya. 
Fa pocs dies en La Vanguardia es va parlar del mecenatge, en aquest cas a favor de la ciència catalana, de Pere Mir i Puig. Va néixer fa 97 anys a Barcelona i va morir el divendres passat, 11 de març. Havia fet fortuna, com a químic, en inventar una nova tècnica per extreure formol de la fusta. L'any 2003, amb els  beneficis que va tenir en vendre la seva empresa 'Derivados Forestales', va crear la Fundació Cellex. Aquesta ha donat suport a moltes institucions, entre elles, l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron, Sant Pau, Can Ruti, Belvitge i Sant Joan de Déu. Ha invertit més de 120 milions d'euros en institucions mèdiques i científiques i té inversions compromeses fins al 2020. (Totes aquests dades les he llegit en el seu obituari, escrit per Josep Corbella, en la premsa).
És en aquests moments, en els que l'egoïsme de les persones es fa patent arreu del món, quan les enveges i les guerres proliferen, els problemes que pateixen els immigrants per tenir una vida digna és fa tan difícil, és ara, quan aquesta qualitat humana es fa més patent. Com una alenada d'aire fresc ens revifa i ens fa tenir esperança i confiança en la humanitat.

Montserrat Ribas i Piera
  

divendres, 10 de febrer de 2017

RECOMANO UN LLIBRE

Doncs sí, recomano un llibre.
Resulta que m'he apuntat a dos clubs de lectura: un de l'Omnium, en el que que participa en cada sessió l'autor/a del llibre, situació que ho fa força interessant, i un dels que programa la xarxa de Biblioteques.
I del que vull parlar és del llibre que vam comentar ahir a la biblioteca Sofia Barat de Barcelona. Es tracta de: "Los girasoles ciegos". L'autor va néixer i morir a Madrid (1941 - 2004). És l'únic llibre que va escriure. (Veritable llàstima!).
Precisament en aquest grup hem comentat aquest curs tres llibres que no m'han agradat. En rebre, el mes passat, aquest darrer el vaig acceptar amb un cert escepticisme: en castellà (prefereixo llegir en la meva llengua, encara que no em tanco... seria de necis!) sobre els anys 1939 i següents a Espanya, o sia de final de la guerra i començament de la postguerra, d'un escritor poc conegut i ignorat per mi..., tot feia preveure el pitjor!
I amb aquesta mala predisposició, el vaig començar a llegir. Tot i això, que ja és dir!, m'ha agradat molt. Són quatre contes o capítols independents que els titula, a més d'un nom peculiar per a cada un, a continuació hi figura l'any a que el refereix: 1939, 1940,1941 i 1942. Hi ha un petit engranatge en alguns, però que es pot ignorar perquè no capgira res. 
El primer és sobre un  soldat que lluita en el bàndol franquista i el dia 1 d'abril de 1939, i aquell dia precisament, en el que les tropes franquistes, les seves, entraran a Madrid i obtindran la victòria de la guerra, de matinada, es passa a les tropes republicanes. Empresonat per part d'uns i, a la nit, empresonat per part dels altres. Inaudit!. No s'ho expliquen cap dels que militen en els dos bàndols i el jutgen. Doncs bé, dóna l'explicació que mentre lluitaven, ell creia que era seguint un ideal, i comprèn, al final, que el que volen només és matar i matar. I ell no està fet per això! (Força interessant la decisió!).
Un altre episodi és sobre un jove de 19 anys (l'edat s'aclareix en el darrer capítol) que fugint com republicà que és, cap a França, acompanyat per la noia que estima que està embarassada, es refugien en una cabana en el bosc. Allí té lloc el neixement del petit. La mare mor i el nen sobreviu uns tres mesos en la major indigència i tot l'amor del jove pare que l'alimenta amb la pluja barrejada amb aliments improvisats que tritura. I vés per on m'ha emocionat i he pensat (malgrat que gairebé no hi té massa a veure) amb la cova de Betlem.
Un altre és també sobre l'afusellament d'un soldat anarquista, a qui se li va demorant l'execució  perquè qui l'interroga tenia un fill que va ser jutjat i mort pels republicans, a qui el soldat va conéixer i en parla inventant unes afirmacions de caràcter positiu, de manera que el jutge i la seva esposa que es persona a les sessions, ho allarguen per continuar sentint parlar glòries del seu fill. L'acusat, però, al final creu millor dir la veritat i tot se'n va en orris. És executat junt amb molts d'altres. Però cau com tots, estant encara viu i sortirà, com un fantasma, d'aquella munió de cossos greument ferits, o sia del grup de morts que té com a companys d'execució.
I, finalment, el darrer tracta d'un anarquista important que ha d'improvisar un amagatall, amb una doble paret en una habitació de casa seva i de la que surt només, a la nit, i parla, amb moltes precaucions, amb la seva dona i el seu fill. Així viuen tres anys. Acaba en punta, està clar. Però ja tot és tant kafkià que no ho allargo.
I, malgrat que el tema de guerra, mort, despulles humanes, abandó i angoixa és constant, ho he llegit amb interès i emoció. Està molt ben escrit. I, fins i tot, enmig d'aquest caos no deixa d'interpelar-me en algunes idees que exposa i de sorprendre'm amb un cert sentit de l'humor. En aquest sentit, quan el perseguit es troba per aquells camps vora la frontera francesa amb bultos humans per terra o gent que fuig amb un aspecte inhumà, reflexiona: "No deuen ser morts perquè crec que per presentar-se, després de morir, a on i a qui sigui, tenen que fer-ho amb una certa dignitat".
I ja tocant un punt àlgid he de dir que he trobat una certa poesia en tot ell. Veritablement amb la temàtica que he exposat sembla impossible. Doncs jo ho he viscut així!

Montserrat Ribas i Piera

divendres, 20 de gener de 2017

SÍ AL TELÈFON

- " ...I gràcies per haver-me trucat. M'has fet sortir d'un estat una mica soporífic i d'una certa tristesa interna que tenia des d'ahir, perquè vaig anar a veure a... I tot va ser molt trist". Aquestes foren les paraules darreres que expressà una amiga meva ahir, en finalitzar la conversa que havíem tingut arrel d'una telefonada meva fortuita i impensada. Perquè no tenia res que comunicar-li ni que transmetre-li, però vaig agafar el telèfon, marcar el seu número i entaular una conversa espontània... I quantes coses ens vàrem dir!  Del present, del passat,... I quanta estona hi vàrem estar!
El primer que penso és en l'afirmació: "Els telèfons són per donar missatges breus, exposar preguntes concretes i no per a llargues converses", que també jo havia defensat. Bé, doncs ara penso el contrari; en certes condicions vitals, està clar. I quan parlo de condicions vull dir: situació marcada pels anys.
Ara, ja en els temps en que et veus a la força reduïda més a estar a casa perquè el cansament..., en que els moviments són més lents per a fer, pensar, o actuar..., en que les relacions en el món de la feina i de la relació humana són més escases.., en que s'ha de calcular si les escales d'aquell lloc estan protegides per una barana... i has de resoldre jeroglífics constantment per aquest munt d'imprevistos en què et pots trobar..., En aquest temps necessites relació humana, parlar amb algú perquè sí, a fi de sentir-te més viva. Parlar per telèfon "largo y tendido" és mitja vida i té tota la meva aprovació.
I no ho expresso amb to lànguid i de queixa. No! Només ho reivindico de tot cor i penso que si algú, es troba en aquesta situació semblant a la meva, s'assegui, agafi el telèfon i... endavant!. La primera frase que recomano es faci a l'interlocutor és: "Tens un moment per a parlar?" I ja esteu en igualtat de condicións.
El resultat de la meva conversa d'ahir m'ha fet pensar i escriure aqueste línies. Perquè jo, i concretament aquests darrers mesos s'ha accentuat, he recuperat una sèrie d'amistats, m'he assabentat de tot el que han sofert o gaudit aquests dos, tres o més anys, que no ens parlàvem ni vèiem... Això necessita una explicació. Arrel d'una comunicació meva (no importa de què), enviada per correu a un llistat d'amistats (en les que hi figuraven algunes persones que, per diferents causes, havía deixat de veure, però no d'apreciar i de valorar la seva amistat encara molt viva) vaig rebre una sèrie de telefonades seves, en les que el temps no comptava; i vaig saber d'elles i del seu record... I jo crec que l'amistat ha esdevingut més consolidada. 
En aquelles estones de relax que em concedeixo, anava recordant les imatges de cada una d'elles, del passat i, sospesant les noves circumstàncies de la seva vida que m'havien fet saber en aquestes converses telefòniques, he conegut el seu  present.
I no em sento ni abandonada ni trista per tenir que adoptar nous mètodes de relació. La vida continúa i és amplia, viva i propera. 
Afirmo, no obstant, que les noves tecnologies són molt vàlides per a moltes persones i ocasions. Per a mi doneu-me el telèfon! Sentir-nos la veu l'un de l'altre sustenta i uneix amb més força l'amistat entre nosaltres.

Montserrat Ribas i Piera

divendres, 23 de desembre de 2016

VITA CHRISTI

Estic maravellada. Vaig buscar un llibre en la meva biblioteca, en la part del llibre religiós i la seva lectura m'ha portat prop d'un nen nascut d'una verge. El que esperavem. El que, ara, esperem. 
Es tracta d'una versió de Marta Pessarrodona, editada l'abril del 2012, d'una inconclusa "Vita Cristi" escrita per Isabel de Villena, que la presenta molt fragmentàriament amb el títol de "Jesús i les dones", i en la mesura que ha estat possible, adaptada al català oriental actual.
Elionor de Villena, filla il·legítima d'Enric de Villena, va néixer, segurament, a la ciutat de València. El 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat (clarisses, de l'ordre de Sant Francesc) de la ciutat de València, va adoptar el nom de sor Isabel de Villena. Va redactar la "Vita Christi" com a ensenyament per a les monges clarisses que va arribar a presidir com a abadessa.
Marta Pessarrodona fragmenta l'obra d'Isabel, escollint només els capítols en que la història de Jesús té relació amb les dones. Així, aborda una primera part amb cinc capítols sobre la concepció de Maria, la seva infantesa i sobre les virtuts "de la petita Maria", com tendrament titula el Capítol LXI, la visita al Temple i la de Maria a Elisabet, el naixement i adoració de Crist, i el cap. XCI: "Com la Señora desmama el seu amat fill" i la vida de treball que segueix.
En la segona part del llibre aborda: les dones en la vida activa de Crist i, en la tercera, també fa ressaltar a les dones, en l'Evangeli, després de la mort de Crist. 
Continuo seguint les anotacions que fa M.Pessarrodona en el seu llibre, versió, com hem dit fragmentada de la de I. de Villena: "Joan Fuster obrint camí, va subratllar el caràcter femení de l'obra de sor Isabel." Això per una banda, volia fer notar. I, per una altra: "Fidel a l'època i a la seva condició de persona culta (...) el seu text és farcit de llatí".
Tot aquest intent d'aclariment exposat fins ara, ha sigut per aclarir-me jo. Em fixaré, només, en la primera part, que és el que ara volem viure: adveniment i naixement del Senyor. 
I vull ressaltar el llenguatge emprat: dolç i amorós en tota relació amb el Fill anunciat i esperat. Tot ell és tan tendre, que, pobre de mi! en un començament i sense saber el tarannà de tot el llibre vaig qualificar alguna expressió 'd'una mica cursi'. Tot seguit vaig esmenar-me a mi mateixa i vaig caure com en un encanteri de dolçor i meravella que ja va perdurar en tot el llibre. (Demano disculpes a tothom per la meva primera impressió).
L'inici del llibre em va soprendre. El Cap.1 es titula: "Com per un Àngel fou anunciada a Sant Joaquim la Immaculada Concepció de la seva Santíssima Filla". I l'Angel del Senyor anuncia a Joaquim, espós d'Anna que aquesta concebrà una filla, estant ja en edat avançada i així també li diu a Anna: "... Déu  nostre Senyor vol que concebeu una filla tan singular que pecat original, ni venial ni mortal en ella mai no s´hi trobarà. Pura de tota culpa la concebreu, i pura la criareu, i en puresa i netedat restarà tota la seva vida, car d'aquesta Senyora n'ha dit Déu nostre Senyor, per boca de Salomó: 'Pulchra es. amica meva, et macula non est in te'." 
El text està ple de frases en llatí, però ella sempre tan original i espontània ho tradueix, a continuació, però per a dir-hi la seva. No sé massa llatí, però el justet d'aquell del batxillerat de la meva època que em permet veure com la traducció que ella fa té més paraules que la frase llatina. Afegint-hi sentit.
El tractament és el que ella havia après i viscut de petita i que correspon al seu ascendent principesc.
Les descripcions del naixement, tant explicant la situació de Maria abans de parir com després, són molt delicades i emotives. Així descriu: "Estant així la Senyora tota inflamada i absorta en l'amor diví i en el desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitjanit comparegué el gran príncep sant Miquel amb tota la seva cort del cel, i agenollant-se davant sa senyoria, li besaren la mà l'un rera l'altre com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat."
Explica, a continuació, com Sant Miquel cridà a Sant Gabriel, el gran secretari de la Senyora, i al príncep Rafel  "perquè tots tres cantessin per alegrar sa senyoria. I abans de començar, demanaren de gràcia a Sant Josep que volgués fer de tenor". Aceptà aquest amb alegria. (Se'm fa dificilíssim deixar de copiar les frases originals, perquè tot és tan bonic i emocionant i tan ben dit... Però he de tallar).
"I, amb aquesta melodia, quan fou l'hora i el temps establerts pel Pare eternal, sortí el Senyor del ventre virginal de la seva mare sense causar-li cap dolor, deixant-la verge i pura tal com David havia profetitzat...". Quan hem sentit expressar el naixement de Jesús amb tanta puresa? Sense voler m'ha vingut a la memòria i al pensament el naixement de la plaça St. Jaume, d'enguany. No hi tinc res en contra. Però fa vibrar com aquestes línies? Rotundament, no.
A les poques línies continua: "I prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana presència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitars'hi com amb la cosa que més estimava del món. I sense mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare es digueren tan altes i secretes paraules que no bastava enteniment angèlic per comprendre-les, cosa que omplí la Senyora de tanta alegria que no es pot estimar ni explicar."
"I mirant aquella divinal persona tan tendra i delicada, la Senyora mare sentí un dolor tan excessiu que tot el cor la travessà, especialment quen el sentí plorar de fred. (...) La Senyora agafava els peuets del seu fill i els hi escalfava amb les seves pròpies mans, no tenint altra mena de foc..."
El fill creix i "el primer mot que digué fou anomenar 'mare' sa senyoria, amb tanta dolçor d'amor que l'ànima de sa mercè fou plena de grandíssima satisfacció."
Oi que em deixareu acabar amb una altra breu cita, unes línies més endavant, quan el nen ja treballa ajudant primer a sa mare?: "I la Senyora piadosa, que el veia venir així cansat i suat, sortia a rebre'l amb els braços oberts i, descarregant-lo de seguida, posant-se'l a la falda i besant-lo i abraçant-lo estretament, li eixugava amb un drap i amb molt d'amor la suoreta del front, regant de llàgrimes la seva faç divinal...". He volgut de totes totes, escriure aquesta paraula: "suoreta", que m'ha trasbalsat.
No ho creieu adient per acabar de mostrar tot l'encant de la narració?

Montserrat Ribas i Piera


   
   

dimarts, 13 de desembre de 2016

DINAR DE JUBILADES

Sabeu que vinc molt contenta de celebrar el dinar de Nadal amb el grup de jubilades de treballadores de Càritas Diocesana? En veure'ns, Les salutacions de totes eren sinceres Érem una cinquantena; tot dones. Entre nosaltres eren pocs els homes aleshores. I aquests pocs no han vingut. També han faltat companyes. I tot ha tingut un "bon rotllo", com dirien els joves. Traduït en el meu llenguatge: amistat, sinceritat, joia.
Ens hem saludat totes amb totes, amb alegria de reveure´ns. Però l'alegria general era per part de totes, de veritat. Que a aquesta no l'he conegut, per canvi de pentinat, o pel pas del temps i mentre la saludava li preguntava el nom i en un lloc recòndit del cervell la identificava i ens reconeixíem tot rient, que les organitzadores ens informaven de les que s'havien excusat de venir, per malaltia, o pel què fos... Ens explicàvem les nostres històries, posant-nos al corrent de les nostres vides..., que si una havia celebrat les noces d'or i ens obsequiava amb bombons, que si, pobra, aquella està molt malalta, s'ha agreujat darrerament, que si aquella que pinta a l'oli ha fet aquestes felicitacions de Nadal per avui..., que si l'altra se'n va a viure a les Canàries...
Jo estava situada entre dues que ens veiem sovint, i que formem part d'un petit grup. Des del principi, jo ja em trobava ben situada, he pensat. Però no, no..., la conversa s'ha generalitzat en el possible i les notícies corrien d'un cap a l'altra de la taula...
Total, que he tornat contenta. M'he trobat acompanyada. I totes teníem alegria de reveure'ns. No hi ha hagut res de fals entre nosaltres. Veritable alegria fruit de veritable amistat. Tot molt senzill i, a la vegada, profund.
Gràcies en dono al Senyor. perquè l'alegria i la pau veritable sempre ens ve d'Ell.
Montserrat Ribas i Piera
    

dilluns, 21 de novembre de 2016

QUE ESTEM BOJOS?

Sí, ara, precisament ara, quan la vida és tan fàcil per a tothom... Quan veiem en la tele els camps de refugiats, sense menjar, atencions mèdiques improvisades, que vol dir, molt deficitàries, quan sabem que amb l'esperança de poder "viure", han estat tants i tants engolits pel mar i els seus somnis no s'han acomplert, quan veiem la ciutat d'Alep derruïda i els morts van sent diàriament notícia...
Doncs sí, ara...llegeixo en el diari que en una subhasta s'han pagat 4,5 milions d'euros pel vestit que la Marilyn Monroe portava aquella nit del 1962, quan va dedicar al president Kennedy el "Happy Birthday" en el 45è aniversari d'aquest. Oi que sí que estem bojos? Vaig llegir la xifra dues vegades. I fou en una subhasta, el que ens indica que hi havia competència per a la seva adquisició. Sento vergonya.
Després d'haver-me desfogat, interioritzo la questió i m'anima a ser jo la que he de respondre de mi mateixa. Ha sigut, si més no, una notícia que ha despertat els meus sentiments vers els altres. Ho he recordat en l'acte que tingué lloc a la Basílica de Santa Maria del Mar, el passat dissabte. Una mica com a cloenda de l'any de la Misericòrdia i a la recerca d'un nou Pla Pastoral Diocesà. Ens dirigiren la paraula, l'Arquebisbe Omella i el seu Bisbe auxiliar Taltavull, una companya de Càritas, una Germana de la Caritat, una ciutadana d'Alep resident a Barcelona, i un periodista. Paraules vibrants. Música. Silenci. 
Pregàrem tot junts sobre el que s'exposà. El silenci era total. Amb un esperit unificat em semblava que intentàvem paliar la primera notícia de la qual he parlat en aquestes línies. Em vaig sentir comfortada.
I penso en la senyora que aquest matí m'ha preguntat, en veure'm a la porta de casa recolzada a la paret amb el meu bastó, si volia ajuda. He somrigut; no la necessitava, esperava el meu fill. Però ella no sabrà mai tot el que ha significat de positiu el seu oferiment. No; no no estem tots bojos. Gràcies a Déu.

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 18 d’octubre de 2016

DOMUND

En fullejar el diari el diumenge passat em trobo amb una foto insòlita; asseguts en un banc d'església (i després constataré que és un banc de basílica), en un mateix grup  a l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, Monsenyor Sebastià Taltavull, el sacerdot Anastasio Gil, Director les Obres Missionals Pontifícies a Espanya i la periodista Pilar Rahola. Tots ells somrients i en franca camaraderia.(Què passa en l'Església de Barcelona?, penso).
Doncs sí, la Pilar Rahola, qui es confessa: "no creient", es va fer càrrec del pregó del Domund, el dia dedicat als Missioners.
Recordo que, quan jo era petita, ja em van ensenyar a l'escola i  també a casa, la dedicació especial d'aquest dia. Sé que molts nens, voluntàriament, anaven amb guardioles demanant ajut monetari per a les despeses dels missioners que estaven  entregats a una doble tasca: evangelitzar i ajudar, a tot nivell, en situacions concretes i en països i llocs determinats. Al llarg de la vida he viscut prop de moltes ONGs que treballen en projectes missioners i que he seguit amb interès les seves tasques en relació a aquest aspecte missioner. I la festa del Domund, que trobo molt ben establerta, no m'ha questionat, però, com a prioritària. Sempre sóc contrària a fer un ajut puntualment a l'any. Ve a ser com el Nadal del pobre, que tant bé es va plasmar en la pel·lícula "Plácido". Per a mi Nadal, els missioners..., han d'existir i ser recordats tot l'any.
No vulll rebaixar, doncs, la importància del Domund. I més que mai la vull defensar enguany. Cal un toc d'atenció per a recordar problemes i necessitats eclesials a les que que hem de cooperar sempre els que ho vivim de lluny.  I per si ho hem oblidat.
Crec que ha sigut una sorpresa, però un gran encert el demanar a la Pilar Rahola que fes el pregó. I  li agraeixo que ho acceptés. Fou molt emotiu. Ella que es declara: "una no creient "i continua: "que, no cal dir-ho, creu en totes aquestes extraordinàries persones que, gràcies a la seva fe, dediquen la seva vida al proïsme" va parlar fortament i sentida en defensa de la doble tasca del missioner. I dic doble seguint expressions seves: "...els missioners formen part d'un ideal ciutadà elevat que suma, a la motivació espiritual, una profunda consciència de servei públic." I per acabar torno a citar una frase seva: "Em sembla d'una gran intel·ligència que la defensa de les missions catòliques, la fem, també, aquells que admirem la seva labor."
Gràcies, Pilar, per les teves paraules. I a l'organització eclesial que las ha fet possibles.

Montserrat Ribas i Piera

dijous, 6 d’octubre de 2016

SI VOLS SOMRIURE

Aquest bloc va adreçat a qui, tot anant pel carrer, en un viatge, en qualsevol desplaçament o situació en que es trobi, tingui ocasió de somriure. Sentim moltes coses de gent desconeguda, en totes les ocasions descrites, que ens criden l'atenció. Aquesta base ja existeix. Cal que ens hi fixem, que fem nostra l'expressió, dibuix o exteriorització espontàni/a que, per alguna causa ens ha cridat l'atenció. I res millor per a això que enviar un "Al carrer" a enricgoma@enricgoma.com, on explicas l'acudit (involuntàri) que has serntit de no sabem qui, o el dibuix surrealista, o la indicació mal girbada... , tot allò que ens ha cridat l'atenció i ens ha fet somriure. En aquest moment es torna a somriure. No volia forçar la propaganda, però no m'estic de dir-vos que us snimo a incorporar-vos-hi,
Aleshores hi ha una persona, el meu fill, que cada matí (jo estic amb l'esperança que Qui ens ha de jutjar ho entomi com una pregària, ja que ajuda a somriure i aixó sempre fa bé al pròxim) la seva primera tasca és; seure a l'ordinador i llegir els "Al carrer" que li envien i, triant els millors, ja que són molts els que rep cada dia, els envia a tots els que li han comunicat que volen estar en la xarxa. 
En aquests moments són 720 els socis. Amb les baixes, ja que tothom és lliure de finalitzar la relació quan vulgui... serien:792
A més, de tant en tant, organitza una celebració, que està suvencionada per tots els socis, ja que ell ha editat llibres amb aquests materials, li han agafat en revistes, periòdicament, etc...
Als meus 87 anys vaig assistir, fa pocs dies, al Palau Robert, de 9 a 11 de la nit (i la festa continuava), a un concert d'en Josep Pedrals i acompanyament, tot celebrant el 17è aniversari d'aquesta nova modalitat relacional que va idear el meu fill.
Acabo la propaganda, però deixeu-me dir que va ser molt maco i em vaig emocionar veure al meu fill mentre el meu nét saltironava al seu voltant, agraint les aportacions de tots els socis.
No es troba gaire sovint gent que, de forma desinteressada, promogui aquest "alegrar la vida", encara que li suposi feina. Vaig pensar en el content que estaria (i està) el seu pare. (Anava a posar: Amén)

Montserrat Ribas i Piera