dimarts, 7 de juliol de 2015

JOSEP !

Sí, Josep, m'adreço a tu directament en aquestes línies, com tantes vegades faig, de paraula, al llarg dels dies. Fa 24 anys que no estàs al meu costat. Però sí que hi ets d'alguna manera. Lloat sia Déu, que et va donar una fe ferma, malgrat tots els teus dubtes, que comentaves amb mi. I a mi m'ajudares molt. Tant en aquest sentit, com en donar a la meva vida i pensament una obertura que em va descobrir molts horitzons, ja que estimaves la vida amb tanta força...
Però, ara, vull concretar la meva i teva joia, que d'alguna manera o altra, devies viure el dissabte darrer, de 9 a 11 de la nit, tot sentint el recital dels teus poemes, acompanyats de música, (a càrrec de flauta travessera, fagot i arpa) de manera adient conjuntada amb les teves paraules i els teus sentiments recitats per un bon actor.
Tot té la seva història. Tu vas deixar un plec de poemes teus, en set carpetes que portaven diferents títols. A més de molts altres papers sense catalogar, repetits en el teu incansable anar retocant les paraules justes que volies expressar. Va ser en Santi, el teu amic, que em va advertir: "Si no recopileu els poemes d'en Josep i els treieu a la llum, tota la seva obra acabarà en les escombraries. I no s'ho mereix!".
I hi vaig treballar. Pensant i calibrant amb els fills quina era la frase definitiva d'aquest i aquell altre full... I va sorgir el llibre, que presentàrem fa un parell d'anys.
Fa temps, no sé gaire cóm, perquè encara no ho he entès del tot, un grup musical, el Trio Lycopersicon, va parlar amb l'Enric, explicant-li que volien juntar la veu de l'actor, Enric Arquimbau. interpretant els teus poemes, amb el seu acompanyament musical. L'Enric, amb molta satisfacció, va donar el seu vist-i-plau.
I tu vas poder sentir recitar 39 poemes teus. Jo els sentia, més ben dit, sentia les teves paraules quan m'ensenyaves els poemes en un començament, a mig fer, en el teu despatx de casa, en el menjador, en el despertar teu, a les 5 de la matinada, que és quan et venia sovint la inspiració em deies... I recordava les meves sortides matinals de diumenge a esbargir els nens al Parc Cervantes, tot dient.me tu que restaves a casa, perquè creies que era un matí per un poema que et voltava pel cap. I en tornar jo, del Parc, t'acostumava a trobar content perquè el poema s'havia fet realitat. Tot demanant-te jo que me'l mostressis, em deies: "No, no tinc res escrit, però el tinc en el cap..."
I vaig sentir: "A la plaça de l'Ereta / anant cap a Sant Llorenç / les monges de l'Ensenyança / hi tenen un convent/ Jo tenia catorze anys /  i ella en tenia tretze / Jo els últims pantalons curts / ella mitjonets i trenes / " (...)
I els que dedicares als nostres fills en el dia de la seva Primera Comunió: "L'amic d'avui, Enric, els importants de sempre / ni el tenen massa en compte, ni se l'estimen gens. / Tu fot-te'n i quan vagis o vinguis de l'escola / estreny ben fort la mà del xicot del fuster." (...)     "Filla, que el noi del fuster / se t'acosta amb la mà estesa, / mentre et crida tot baixet / dient el teu nom: Teresa. / Entre la serra i la biga / ja sou un: amic i amiga. / Recorda-ho sempre, Teresa," (...)  
I molts d'altres. Sempre les teves paraules que jo escoltava amb l'emoció continguda...
I la teva dèria de no voler publicar... En acabar el concert  de música i de paraules teves, un fort aplaudiment de tots els que ens congregàrem en el Monestir Cistercenc de Santa Maria de les Franqueses, es va deixar sentir, mentre l'actor aixecava ben alt teu llibre.
Josep, enhorabona de tot cor i amb tota l'emoció. I gràcies per tot.

Montserrat Ribas
      

dimecres, 1 de juliol de 2015

" SU PERRITA"

Amb el títol d'aquest breu escrit no podríeu saber sobre el que us vull parlar. I, a més, en castellà!
Resulta que, tot suposant que al possible lector li passa com a mi aquests dies, en llegir el diari o sentir les notícies quedo aclaparada! I tinc interès per tornar-ho a sentir o veure per saber com es va desenvolupant. Amb el cor encongit, em sento unida a tanta gent que pateix per una o altra raó, i a qui voldria consolar...
Que si tanta matança indiscriminada en aquella platja, que si tants (molts!) soldats han mort en aquella frontera i en aquella altra i en la de més enllà..., els qui han trobat la mort en aquella mesquita, Grècia amb el seu problema econòmic i les cues de gent als caixers i la limitació per a ells de disposar dels seus diners... Tot és com un gran caos que es va incrementant dia rera dia. I ho estan patint gent del carrer, com jo mateixa...
Senyor, Senyor, Tu pots més que nosaltres! Ajuda als qui ho viuen i als qui en són els causants! Aquesta pregària, d'una manera inconnexa, però de tot cor, em va sortint esporàdicament al llarg del meu dia quan el silenci es fa al meu voltant i penso, penso i penso...
Com un interval en aquest viure desassossegat, sorgeix alguna nota, algun fet que ens retorna la calma, perquè ens fa somriure. Concretament, en el meu cas, ahir tot llegint les esqueles del diari (sí, sí, sóc de les que llegeixen les esqueles, no me'n amago. Això per enredar més la troca dels meus pensaments; però és així, què hi farem!) Però, ahir, em va fer somriure llegir una petita esquela que deia: "...sua hijos X i Y; su perrita, Z, y demás familia, lo comunican a sus amigos y conocidos, y les ruegan un recuerdo en sus oraciones. La ceremonia...." He deixat  també en l'anonimat el nom de "la perrita", ja que la tracten com un més de la família i ella també  ens comunica la defunció de la seva mestressa. Em poso en el seu punt de mira. He anat pensant en la companyia que aquesta gosseta li deuria fer a la Sra, ara difunta. I el meu somriure, primer una mica burleta s'ha anat convertint en congratulant i agraït.

Montserrat Ribas



dimarts, 9 de juny de 2015

MALLORCA

No parlaré de platges, ni de turisme, ni dels magnífics racons de Mallorca, ni de les seves possessions, ni de la serra de Tramuntana...Recomano a tothom anar-hi, això sí.
He passat una setmana a Palma, invitada com des de fa quatre anys per la Comunitat de les Religioses del Sagrat Cor, Societat a la que pertany la meva filla. Amb ella, doncs, gaudeixo d'uns dies de calma en l' illa, on estic molt ben atesa per les nou religioses, que, alhora ens deixen en una total llibertat de moviments i horaris. Ah! i de la cuinera, l'Encarna, que ens té preparats els típics plats de la cuina mallorquina, i amb la seva simpatia i parla tancada del lloc, acaba d'arrodonir les nostres vacances.
En la terrassa de la casa on ens hem allotjat, situada a la part alta de la ciutat he gaudit de la lectura d'un llibre, trobat en la seva biblioteca. Es tracta de:"Creo en la vida eterna" de Carlo Maria Martini, qui va néixer el 1927 a Torí, entrà en la Companyia de Jesús el 1944, és nomenat per Joan Pau II arquebisbe de Milà en 1979 i en el 2002 presenta la renúncia, en complir 75 anys. Es retira a Jerusalem el 2003, dedicat a l'estudi i a la pregària. En el 2008 torna a Itàlia, per motius de salut, i mor, després d'una llarga malaltia, el 31 d'agost del 2012. Aquest llibre és publicat per Edicions Sant Paolo s.r.l. 2012.
No crec que ningú mai s'hagi endinsat en un llibre semblant, tot passant uns dies a Palma de Mallorca. Jo vaig sentir-me molt acompanyada per les paraules que conté. Tot i no deixant de fer turisme.
El fonament del llibre es centra en l'angoixa que s'acostuma a sentir, a l'envellir, pel problema de la mort. Per cert que acabava de llegir un llibre de l'Espinàs, "A ritme del temps. Notes d'una vida", en que exposa una breu autobiografia, en vers lliure, i cap el final es queixa:" Protesta. /Qui va ser l'inventor / el disbarat que hem de morir?/ (...) I ens han donat pulmons / per cantar amb alegria.../ i perderem a poc a poc la veu / penosa incoherència / I no segueixo. Només dic /  que algú hauria de fer-hi alguna cosa."
Retorno a Martini.: " El miedo a la muerte es un hecho existencial, un hecho desagradable, de algún modo imposible de eliminar (...) No se puede combatir el miedo a la muerte con el razonamiento, porqué surge por si solo, és invencibe(...). I passa a parlar de com Jesús va superar la por a la mort gràcies a l'abandó al Pare a Getsemaní i va ser consolat per la seva perseverança en la pregària. Textualment diu:" Nosotros seremos verdaderamente hijos cuando hayamos pasado por esta prueba aprendiendo la confianza y el abandono al Padre. En la hora de la muerte somos confortados con el mistrio del abandono de Dios, de saber confiarnos al Padre como hijos.". En  la seva presetació, Giuliano Vigili ens diu:" La reflexión parte aquí de un miedo a la muerte, que es un instinto inextirpable, pero que no debe convertirse en angustia, una verdadera forma de esclavitud que paraliza la mente y el corazón."
Resumint el que jo he captat: L'angoixa de la mort només pot ser eliminada per la conversió, la pregària i l'abandó al Pare, tot confiant en Ell.
I aquesta lectura no em va enterbolir la pau i el descans. Tot al contrari: Vaig saber apreciar la ciutat de Palma, les persones que ens acolliren i tot el panorama de l'illa més que mai. 

Montserrat Ribas 

dimecres, 20 de maig de 2015

"EUROVISION"

Sóc una mica masoquista. O potser molt. Ahir a la nit vaig voler veure, i ho vaig fer, uns minuts del programa de la televisió on transmetien l'"Eurovisión". (Deixo el nom en castellà, tal com l'anomenen). Els 20 minuts finals.
Vaig estar patint aquests 20 minuts. Una gran (i horrorosa) escenificació amb, llums, llumetes de colors, escenari molt gran, envaït de fum, i entre llums i fumera cantava una noia: cabells negres, estirats de punta i en les espatlleres del vestit unes plomes com d'ocell gegant, també negres, com el vestit... I no cantava, xisclava i cridava. Era la darrera cançó. En acabar aquesta, amb un canvi continuat de llums i llumetes que envoltava l'escenari i la gran platea, per a precedir a la votació, van passar una breu representació de tots els "artistes" que havien protagonitzat la seva cançó. Sóc benèvola anomenant així als crits i esgarips, que tots ells feien (una excepció : Itàlia es va presentar com Déu mana. Tant la cançó, com els actuants) a ple pulmó, ensordint l'ambient, que ja estava prou dens amb el fum, les llums i llumetes en moviment i l'aspecte dels que actuaven com embogits... Jo ho mirava, però per dins pensava amb l'Heroica, intentant contrarestar, en el possible, el que ara en diuen música.
I els personatges... Em té obsessionada aquella Conchita Wurst, que amb bigoti i barba té un èxit en aquests tipus d'ambients. Encara no sé si és dona o home. Però tant és! Endavant i visca!   
I en aquest món vivim! Com ens hem d'entendre? Perquè la fal·lera d'aquest tipus de grinyols i soroll és el que agrada a la joventut i als que es volen creure que encara són joves. I això va avançant. I ha anat empitjorant. Pot empitjorar encara més? M'esgarrifa pensar-ho.
Ja sé que que en la vida passen coses pitjors, com l'atur, la fam, el patiment, les guerres... Però l'espectacle que comento té tant d'inhumà, que a mi em fa vergonya com l'home (home i dona, per deixar-ho clar) es pot entusiasmar amb aquest espectacle. Perquè s'entusiasmen...
També suposo que fomenta el moviment de diners. I el negoci és el negoci... Però jo el valoro com un assassinat al bon gust, a la bona música i a la dignitat humana. 

Montserrat Ribas i Piera    

diumenge, 12 d’abril de 2015

COM PASSA EL TEMPS!

(Això també pot tenir referència al temps que no he escrit cap bloc. I'm sorry, si algú ho ha  trobat a faltar. A mi m'ha fet patir perquè sembla que no visqui en aquest món si no tinc res a comunicar. Però diferents circumstàcies m'han portat a aquest silenci exterior, que no interior).Punt i apart.
Avui he recordat un personatge, mort ja fa molts anys, que em va commoure espiritualment quan els dos teníem uns trenta i escaig anys. Ara, a la meva vuintantena, l'he reviscut intensament. Quan això és possible és que mai l'he oblidat.
He fet una sortida matinal, avui diumenge amb cotxe, amb la meva filla. Sense altra premeditació que: "Veure el mar!". Hem conegut el parc fluvial del Besòs, I dic "conèixer" perquè els canvis a Barcelona et fan anar trobant una ciutat nova a "cada cantonada".
Anem al passat. Fa uns cinquanta anys, jo, ja casada, però sense fills encara, vaig voler utilitzar la meva vida tenint alguna relació amb la gent d'algún barri extrem a qui pogués aportar els coneixements que em van ensenyar en els estudis d' Assistent Social, que havia cursat. 
Acompanyada d'una amiga que coneixia Mn. Jaume Cuspinera, rector d'una parròquia en el Besòs. Li vaig oferir la meva col·laboració en el seu barri. Em va acceptar. No sé si vaig donar o orientar a la gent que em venia a trobar al despatx. Jo ho vaig fer el millor que vaig poder. Però les dificultats eren moltes. Les cases del barri recent construït i on els seus ocupants eren immigrants del sud de la península, la majoria qui l'ocupaven. Fora del seu ambient però amb un sostre! Amb problemes a dojo.
En acabar l'horari establert de la feina, pujava sempre al pis de Mn. Cuspinera, a comentar la problemàtica individualitzada que m'havien comentat en el despatx. Preguntes, respostes, possibles solucions... tot es barrejava en aquella estona de conversa. Jo no sé si la meva feina fou fructífera envers els habitants del barri. El que sí puc dir que qui va aprendre molt en el sentit de beneficència i/o caritat ben entesa i en un conjunt cristià de la vida vaig ser jo escoltant la conversa esmentada, final de cada jornada.
Perquè el que el mossèn em va fer rumiar amb les seves paraules, el que em va ensenyar i conscienciar amb la seva manera de pensar i fer va ésser extraordinari. De sobte em trobava en un barri pobre, que començava a créixer. Amb dificultat, amb gent desplaçada de casa seva on van néixer. Avui, mirant el barri tan canviat i consolidat respecte al que jo havia viscut, sense descartar la problemàtica que hi pot encara haver, m'ha sorgit, de nou, la figura de mossèn Jaume. Home delicat de salut, diabètic, amb una vitalitat i anant a la veritat de les coses que passaven al seu voltant amb una força gegantina, que em va fer pensar i veure el món com ell ho vivia i veia.
Com exemple de la seva fortalesa citaré una conversa que es va establir entre ell i una noia (uns 40 anys), que tingueren en la meva presència. Ella una "santa" noia que havia vingut a viure en un barri pobre, per ajudar en el possible, li deia que no sabia com dormiria perquè no li havia arribat el llit i ja era tard... La resposta tallant i una mica fulminant del mossèn fou aquesta: "I tu pretens poder ajudar en un barri com aquest i no ets capaç de dormir unes nits amb mantes a terra?" Impactant! Era exigent amb els altres com ho era també amb ell mateix.
Tot això i molt més estic revivint en el dia d'avui.
I penso com una persona ferma, activa i sobretot autèntica  va poder influir en el meu pensament amb unes quantes conviccions pensades i viscudes. 
Gràcies Mn. Cuspinera.

Montserrat Ribas
  
  

divendres, 6 de febrer de 2015

ÀVIA

Per fí ha arribat el meu net. Es diu Fuong .Té sis anys i mig.. Nascut a Vietnam. Adoptat pel meu fill, solter.
L'estiu del 2009, a l'hora d'esmorzar, de sobte, em preguntà l'Enric: "mare, estàs de bon humor?" El meu posat, sense paraules, va ser resposta afirmativa. I continuà, fent-me una abraçada: "Vull adoptar un fill" La resposta meva va ser abraçar-lo més fortament, mentre unes llàgrimes lliscaren per la meva galta. Fou una gran i apreciada notícia.
I avui, a les 7 del matí, la meva filla i jo els esperàvem a l'aeroport de Barcelona. Els dos viatgers arribaven somrients a Barcelona després d'un viatge de 15 hores.
Si us fixeu en la data del començament, inici dels tràmits, i la d'avui, la de l'arribada, els anys han anat passant, amb esperançes, desil·lusions, incerteses... Per ja és aquí!!!
És un nen alegre, belluget, crec que podrà ser equilibrista, primet, maco...(Estava a punt d'escriure: "el nen més maco del món", però és la frase típica de les àvies i em resisteixo... Però ho és!).
Van anar a buscar-lo els dos fill meus. Ella hi va estar 10 dies.Vull ressaltar la meva gratitud pel tarannà actual de les Religioses del Sagrat Cor, Societat a la que ella pertany. Via lliure pel viatge i els dies que ella cregués convenient per a l'ajut al germà ."M'ha ajudat molt la Teresa" ha sigut el seu comentari: companyia, afalacs al nou i únic nebot, compres de tot tipus de roba que necessitava, mobles pel nou quarto de dormir, omplir-li la nevera aquests darrers dies, etc, etc, etc...
I del noi, què en diré? Un embolicar-se la vida tot fent feliç a un nen deixat en un orfenat des dels seus primers dies.
Vull copiar trossos de l'escrit de l'Enric. M'ha emocionat. Li van demanar unes paraules per ser dites el dia de la paternitat (entrega del fill al pare. Ho va escriure en català i ells ho traduïren). Diu així:
"Distingides autoritats de la República Socialista del Vietnam, senyores i senyors, Abans de res, els vull agrair de tot cor totes les gestions que vostés han portat a terme perquè aquest procés d'adopció del petit Nguyen (Wen) Trong Phuong sigui un èxit.
(...) Vull adoptar aquest nen en l'estima i el respecte del seu país d'origen, el Vietnam, i a la història, la cultura i les tradicions vietnamites.
(...) Com a pare adoptiu estimaré a Fuong, li aportaré la seguretat personal i els valors humans que són imprescindibles per a aconseguir una vida estable i feliç, l'ajudaré a madurar com a home lliure i responsable i li aportaré els coneixements i les virtuts necessàries perquè sigui un bon ciutadà i una bona persona. Perquè així mateix, en un futur, ell sàpiga estimar i educar els seus fills i així, tots plegats, contribuïm a construir una humanitat més lliure i més fraterna.
Estic molt empcionat i satisfet amb aquesta adopció que vostès tan amablement han aprovat i els hi asseguro que Fuong tindrà una vida feliç i plena. Perquè l'educaré en l'amor i alegria, la saviesa i la paciència, el sentit pràctic i la sensibilitat artística. El meu fill aprendrà a treballat i a conviure, a estimar i a aprofitar tot el de bo que ens ofereix la vida. Moltes gràcies".
Crec que en Josep, el meu marit, també n'està ben content. Tot el que penso i escric ho dedico a  ell, qui ho va fonamentar sense pensar-hi.
Demà serem cinc els que dinarem a casa meva.

Montserrat Ribas

dimarts, 20 de gener de 2015

RECORDS ESTIMATS

Ja sé que, a nivell mundial ara succeeixen tants esdeveniments punyents, que el que toca és escriure sobre assassinats, venjances, caricatures, condemnes... No m'allargo. Ho coneixeu tot per la premsa, la televisió, la ràdio i per totes les maneres de fer volar les notícies, de les que jo encara ( i, a més em nego a aprendre-ho) no en sé ni el nom i, per tant, no sé fer-ne ús. Però amb les primeres i tradicionals ja estic una mica al corrent del que passa en aquest món que sembla capgirat.
Si penso en mi mateixa, també em tocaria parlar de metges (dos o tres cops per setmana tinc una visita amb un o altre) i del meu ingrés en la Quiron-Dexeus (que ja s'està convertint en la meva segona residència...) on de nou hi he estat uns set dies, dos d'ells a la UCI. Com sempre: bronquis-cor. I una convalescència llarga, amb moltes visites mèdiques, caminades passadís amunt i avall de casa (al tanto la musculatura!)... 
Aquests dos temes exposats són els que més m'envaeixen en aquests moments. Però faig un salt en el buit, o més ben dit en el passat i m'aboco en pensar en moments importants de la meva vida passada que em donen vida, em sento agraïda a Déu pel que he tingut i tinc i li dono gràcies per tot el passat. 
Concretament, avui, he desfet el pessebre. He trencat la meva tradició de treure'l el dia 2 de febrer perquè tinc l'agenda plena de visites mèdiques i cal aprofitar el temps, no sia que arribi Pasqua i encara a casa em senti a Nadal. (Per cert  que un dia escriuré un bloc, i si convé un llibre, sobre la importància del tracte del metge amb el malalt. Estic vivint  amb goig algunes visites i d'altres com veritables malsons interns). 
Torno al meu tema. El pessebre el col·loco, en el lloc d'estar, en una taula i prestatgeria properes al silló on el meu marit s'asseia a pensar, llegir, viure... Era el seu lloc. He reconstruït tot com estava abans i m'he fixat en els llibres que hi vaig deixar que eren els que ell tenia a mà. Els descriuré breument, per repassar jo mateixa els llibres "de cada dia" que fullejava, llegia amb calma (alguns una línia que el feia reflexionar durant un bona estona) i el feien viure: 
Els "Pensaments" d'en Pascal, del que n'era "un gran amic"i unes línies li omplien una hora de reflexió, "Marcas en el camino" d'en Dag Hammarskjold (Biblioteca Breve.- Seix y Barral 1965), dos libres del seu estimat Ungaretti: "L'Allegria" i "Poesie disperse" (Mondadori), Només copiaré un breu poema: "Mattina" de dos versos que diuen: "M'illumino / d'immenso.",
Continuo amb els diferents llibres."Vers i prosa" de Joan Vinyoli, "Eucologi de Montserrat", (Abadia de Montserrat 1935), "The book of Common Prayer" (London,: Oxford University Press), "Nou Testament" (Versió del text original i notes pels Monjos de Montserrat) i un fulletó: "Petit devocionari marià" (Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona).
Aquests moments que visc de records entranyables em borren el malestar de la convalecència i m'ajuden a viure millor. Gràcies, Josep.

Montserrat Ribas

dimarts, 23 de desembre de 2014

UN LLIBRE?

Aquesta és la pregunta que em feia cada final de curs en els meus anys escolars. Recordo que l'acte final del curs consistia en l'adjudicació de premis, segons el barem de les notes de cada assignatura que havíem cursat.
La religiosa, la Mestre d'estudis, proclamava les assignatures en les que havíem assolit el premi corresponent. Ens acostàvem a la tarima i ens donava un llibre per cada premi que havíem assolit.
A continuació, saludàvem als pares o familiars que assistien a l'acte a fi de rebre la seva felicitació.
Arribo al punt que vull comentar. El rebre un llibre com a premi d'un esforç diari, continuat i dur em produïa un desencís.Acostumava a tenir premi de religió, matemàtiques, ciències...(mai història! La meva memòria ha flaquejat sempre molt....). I un llibre no em satisfeia, com a premi pel meu esforç de tot el curs!
Hagués preferit l'anomenament... i prou!
Anant a altres ambients, mai sento proporcionat el premi que s'atorga en vèncer, a l'esforç esmerçat. La Copa de la final d'un Campionat esportiu em fa sentir el mateix desencís (aquí no hi pinto res jo mateixa. Em refereixo als que hi han intervingut). I en molts altres esdeveniments.
Us preguntareu perquè parlo d'això en aquests dies que revivim el pesebre, amb el Nen, Maria i Josep. I el bou i la mula. I l'estrella i els pastors i els Reis d'Orient...
La raó està en que buscant un llibre, entre els de casa, per a llegir tot aprofundint el Misteri de Nadal però presentat des d'un altre angle, vaig agafar-ne un d'arraconat, guardat de temps, amb la coberta envellida, les pàgines engroguides, la lletra petita (això no era degut al temps que reposava en la meva llibreria) i en la primera pàgina escrit per mi, en llapis es llegeix: "Premi de Religió.- Curs 1943-44-  5è Curs" i la meva firma, Efectivament, entre les seves pàgines vaig trobar la papereta original que s'adjuntava a cada premi, especificant a qui s'adjudicava, l'assignatura, el curs, la data i la firma de la Superiora.
El llibre en qüestió es titula: "San Juan de la Cruz. El santo, el doctor místico, el poeta" Autor: Adolfo de Sandoval. Escrit l'any 1942. 
I m'hi vaig endinsar.I em va entusiasmar. Bé, no amb un entusiasme banal, sinó profund. Les paraules m' arribaven al cor amb una força punyent i dolça a la vegada. 
El situo: Joan de la Creu, nascut a Fontiveros, (Àvila) el 1542 i mort a Úbeda (Jaén) en 1591. No em vull allargar en la seva biografia. Resumeixo: seguidor de Santa Teresa d'Àvila. Amb ella i la reforma del Carmel que van emprendre els dos visqueren, lluitaren, patiren i... triomfaren. Quan es parla d'ell, es parla del "frailecillo" pel seu débil aspecte físic. Però el que va arribar a aprofundir és immens. En la seva: "Canción entre el alma y el Esposo" diu: "Pastores, los que fueres / allá por las majadas del otero / si por ventura vieres / aquel que yo más quiero / decidle que adolezco, peno y muero."
No sé per què també m'arriben molt fons aquests versos: "En una noche oscura, / con ansias en amores inflamada, / ¡oh dichosa ventura!, / a oscuras, encelada, / estando ya mi casa sosegada". No els sabria explicar però l'emoció que em produeixen és molt forta.
I per acabar, no vull deixar de citar una estrofa del poema on totes acaben amb: "¡aunque es de noche!". "¡Qué bien sé yo la fonte que mana y corre, / aunque es de noche!".
No he descobert amb aquest llibre el gran Sant Joan de la Creu. Fins i tot ja el vaig llegir en rebre'l. Però serà que els anys donen profunditat a la vida i a la mort i la sensibilitat s'aguditza que no m'havia impactat com llegit ara. Potser també la proximitat del Nadal. Tot té relació.
I, ara, agraeixo que el Premi de Religió del curs 1943-44  fos aquest llibre!

Monterrat Ribas



diumenge, 23 de novembre de 2014

REFLEXIONS

Potser és massa particular i massa meu el que vulll escriure en aquestes línies. Dit això qui cregui que no li interessa ni poc ni molt assabentar-se del pensament, inquietud, recances... que em passen pel cap, tanqui l'ordinador ...i aquí doni per finalitzada la lectura.
Quan més gran sóc (i en sóc molt!) per estar bé o mig bé amb mi mateixa necessito intentar aclarir conceptes, pensar en idees que no acabo de comprendre, tranquil·litzar el meu esperit amb indagacions mentals i subjectives sobre el sentit de la vida, la relació amb l'Absolut, redescobrir la meva interioritat... Perquè constato que això em fa sentir més viva. Amb els anys se m'ha intensificat la necessitat d'esbrinar la veritat de tantes i tantes preguntes que m'he fet i em faig. Però, ara, pren més força.
Estic en una etapa difícil de la meva vida. El resum concís del meu llibre "Fer-se gran" el podria resumir en dues afirmacions: tenir sempre un objectiu en la vida, per nimi que pugui semblar als altres (però jo el reclamo amb insistència i veritable necessitat!) i acceptar els esdeveniments que et puguin sorgir. Després de cinc anys d'escriure això, (en el que em reafirmo), constato que s'accentua més en mi ja l'acceptar i, a la vegada es redueixen les possibilitats de fer.
Però com en les meves disminucions no hi figuren les psíquiques, intento continuar aprenent, pensant, escoltant, opinant. No em vull recolzar en el descans físic que se'm va imposant per esgotar tota possibilitat de créixer. I a això m'hi ajuden molt els altres.
M'he enrotllat molt en aquest semi-preludi. Però, us creureu que en posar-me a escriure no sabia el què volia explicitar? He tingut una veritable necesitat de reflexionar. D'aquí tots aquests primers circumloquis. (I els que encara vindran).
Per ajudar-me a raonar assisteixo a conferències, espectacles d'una certa profunditat i llegir llibres determinats. A vegades m'ajuden, a vegades en surto decebuda perquè no n'he tret res. Això es dóna quan tot el que sento, veig o llegeixo ja ho tinc assimilat d'antuvi. Disfruto quan no ho entenc del tot, ja que em fa rumiar.
I per desembolicar tot aquest guirigall d'idees que he exposat em refereixo, ara, concretament a una conferència en l'auditori de Blanquerna, en David Jou. El tema era: "La crisi espiritual". Vaig quedar contenta de la meva decisió. Perquè es va complir el que jo desitjo: no ho vaig entendre tot. (Aquesta afirmació em fa pensar en algún exabrupte dels Germans Marx).
Va ser àmplia i molt ben esquematitzada. Només parlaré d'alguns punts. Parlà de l'espiritualitat i la natura. Contradint el pensament bastant generalitzat  per part de molts creients que els porta a la trobada d'aquest Déu creador, jo no he sentit mai cap aproximació mitjançant la contemplació de la naturalesa. Només frueixo de la seva bellesa. I si penso en les afirmacions sobre la força espiritual que es desprèn d'abraçar un arbre en el silenci i meditació, amb tot el respecte (i potser una mica d'enveja) pels qui ho senten, reconec que a mi no m'afecta gens.
En parlar d'interiorització em va fer vibrar i vaig intuir una certa compenetració amb el que deia, així  com quan va afirmar que una certa espiritualitat té el perill de portar a una certa espècie de calma de balneari. I que l'espiritualitat cristiana és una invitació que et sacseja vers l'altre.
Espiritualitat i interioritat eren les paraules que jo desitjava sentir. Va ser un encert assistir a aquella conferència.
I per què en les innombrables converses que establim no porten massa sovint a aquest reforç interior?

Montserrat Ribas

dijous, 13 de novembre de 2014

CAIGUDA

M'empipa molt parlar sempre de mi mateixa. Però penso que de tota l'actualitat que ens envolta i les notícies que ens arriben de totes les altres parts del món, els entesos en la matèria ja en parlen prou. Jo llegeixo i llegeixo i em quedo amb la boca oberta (posició que adapto inconscient, però realment, en saber tots aquests guirigalls). Per què donar la meva opinió? Els que em coneixen ja la saben. No calen més afegitons a la premsa, conferències, televisions...
Doncs bé, fa una setmana i escaig que em vaig aguantant el cap amb les mans. No és simbòlic només (per les notícies) sinó també fisicament i real. No té res de virtual. 
Crec que he tingut moltes possibilitats de tenir aquesta conversa amical (espero!) amb nogensmenys que Sant Pere. Sí, aquell senyor que porta una clau molt grossa a les mans i dóna entrada o no a l'Infinit (que no he esbrinat encara les diferents formes en que pot consistir).
Perquè vaig caure de cap enrera en l'autobús fa set dies. Suposo (jo n'estava absent) que: parada del bus, telèfon a una ambulància, baixada del personal que viatjava...(em devien maleir els ossos), I em vaig trobar asseguda en una ambulància. Fora de no saber on anava, vaig contestar conscientment a les innombrables preguntes que em feien els dos infermers. Per cert que m'atreveixo a opinar que foren excessives, perquè allò semblava un interrogatori de la Gestapo. I com que a mi m'agafa la verborrea (crec que seria millor emprar la paraula 'verbositat', com diu el dicccionari, però m'he fet  meva la primera i tarada o no, encara crec en l'autenticitat) o el mutisme, en certs casos difícils, i aquesta vegada va prevaldre la primera: crec que els hi vaig explicar tota la meva vida. L'arribada a la Dexeus va interrompre la conversa. Per cert que vull fer un toc de lloança per l'atenció i amablitat que vaig rebre de les dues persones que m'atengueren.
Ingrés i dos dies d'estada en aquest hospital, que ja és una mica casa meva.
I resulta que per gairebé un miracle, perquè l'únic objectiu del cop va ser el cap, puc continuar vivint. La resta del cos no se'n va assabentar. I aquí estic, a la meva segona casa, la particular, arrepenjant el cap i coll i prenent una varietat de pastilles incommensurable. La seva classificació m'ocupa molt de temps.
I, fora d'això, no sé què fer. Qui va llegir el meu llibre "Fer-se gran" es van assabentar que jo havia de tenir un objectiu, per nimi que fos, per sentir-me viva. Però també hi parlo d'acceptar. I ara estic en aquesta etapa. Amb el cap recolzat accepto, tot remugant una mica. Però sempre hi ha una escletxa que em deixa programar una mica. 
Per ara el meu pla és aquest. L'assoleixo amb calma. I tanta calma! 
Perdoneu la perorata però ha sigut una etapa nova i diferent en la meva vida. I me l'he d'explicar a mi mateixa. I, per sort, compto sempre amb la vostra amistat.

Montserrat Ribas