divendres, 6 febrer de 2015

ÀVIA

Per fí ha arribat el meu net. Es diu Fuong .Té sis anys i mig.. Nascut a Vietnam. Adoptat pel meu fill, solter.
L'estiu del 2009, a l'hora d'esmorzar, de sobte, em preguntà l'Enric: "mare, estàs de bon humor?" El meu posat, sense paraules, va ser resposta afirmativa. I continuà, fent-me una abraçada: "Vull adoptar un fill" La resposta meva va ser abraçar-lo més fortament, mentre unes llàgrimes lliscaren per la meva galta. Fou una gran i apreciada notícia.
I avui, a les 7 del matí, la meva filla i jo els esperàvem a l'aeroport de Barcelona. Els dos viatgers arribaven somrients a Barcelona després d'un viatge de 15 hores.
Si us fixeu en la data del començament, inici dels tràmits, i la d'avui, la de l'arribada, els anys han anat passant, amb esperançes, desil·lusions, incerteses... Per ja és aquí!!!
És un nen alegre, belluget, crec que podrà ser equilibrista, primet, maco...(Estava a punt d'escriure: "el nen més maco del món", però és la frase típica de les àvies i em resisteixo... Però ho és!).
Van anar a buscar-lo els dos fill meus. Ella hi va estar 10 dies.Vull ressaltar la meva gratitud pel tarannà actual de les Religioses del Sagrat Cor, Societat a la que ella pertany. Via lliure pel viatge i els dies que ella cregués convenient per a l'ajut al germà ."M'ha ajudat molt la Teresa" ha sigut el seu comentari: companyia, afalacs al nou i únic nebot, compres de tot tipus de roba que necessitava, mobles pel nou quarto de dormir, omplir-li la nevera aquests darrers dies, etc, etc, etc...
I del noi, què en diré? Un embolicar-se la vida tot fent feliç a un nen deixat en un orfenat des dels seus primers dies.
Vull copiar trossos de l'escrit de l'Enric. M'ha emocionat. Li van demanar unes paraules per ser dites el dia de la paternitat (entrega del fill al pare. Ho va escriure en català i ells ho traduïren). Diu així:
"Distingides autoritats de la República Socialista del Vietnam, senyores i senyors, Abans de res, els vull agrair de tot cor totes les gestions que vostés han portat a terme perquè aquest procés d'adopció del petit Nguyen (Wen) Trong Phuong sigui un èxit.
(...) Vull adoptar aquest nen en l'estima i el respecte del seu país d'origen, el Vietnam, i a la història, la cultura i les tradicions vietnamites.
(...) Com a pare adoptiu estimaré a Fuong, li aportaré la seguretat personal i els valors humans que són imprescindibles per a aconseguir una vida estable i feliç, l'ajudaré a madurar com a home lliure i responsable i li aportaré els coneixements i les virtuts necessàries perquè sigui un bon ciutadà i una bona persona. Perquè així mateix, en un futur, ell sàpiga estimar i educar els seus fills i així, tots plegats, contribuïm a construir una humanitat més lliure i més fraterna.
Estic molt empcionat i satisfet amb aquesta adopció que vostès tan amablement han aprovat i els hi asseguro que Fuong tindrà una vida feliç i plena. Perquè l'educaré en l'amor i alegria, la saviesa i la paciència, el sentit pràctic i la sensibilitat artística. El meu fill aprendrà a treballat i a conviure, a estimar i a aprofitar tot el de bo que ens ofereix la vida. Moltes gràcies".
Crec que en Josep, el meu marit, també n'està ben content. Tot el que penso i escric ho dedico a  ell, qui ho va fonamentar sense pensar-hi.
Demà serem cinc els que dinarem a casa meva.

Montserrat Ribas

dimarts, 20 gener de 2015

RECORDS ESTIMATS

Ja sé que, a nivell mundial ara succeeixen tants esdeveniments punyents, que el que toca és escriure sobre assassinats, venjances, caricatures, condemnes... No m'allargo. Ho coneixeu tot per la premsa, la televisió, la ràdio i per totes les maneres de fer volar les notícies, de les que jo encara ( i, a més em nego a aprendre-ho) no en sé ni el nom i, per tant, no sé fer-ne ús. Però amb les primeres i tradicionals ja estic una mica al corrent del que passa en aquest món que sembla capgirat.
Si penso en mi mateixa, també em tocaria parlar de metges (dos o tres cops per setmana tinc una visita amb un o altre) i del meu ingrés en la Quiron-Dexeus (que ja s'està convertint en la meva segona residència...) on de nou hi he estat uns set dies, dos d'ells a la UCI. Com sempre: bronquis-cor. I una convalescència llarga, amb moltes visites mèdiques, caminades passadís amunt i avall de casa (al tanto la musculatura!)... 
Aquests dos temes exposats són els que més m'envaeixen en aquests moments. Però faig un salt en el buit, o més ben dit en el passat i m'aboco en pensar en moments importants de la meva vida passada que em donen vida, em sento agraïda a Déu pel que he tingut i tinc i li dono gràcies per tot el passat. 
Concretament, avui, he desfet el pessebre. He trencat la meva tradició de treure'l el dia 2 de febrer perquè tinc l'agenda plena de visites mèdiques i cal aprofitar el temps, no sia que arribi Pasqua i encara a casa em senti a Nadal. (Per cert  que un dia escriuré un bloc, i si convé un llibre, sobre la importància del tracte del metge amb el malalt. Estic vivint  amb goig algunes visites i d'altres com veritables malsons interns). 
Torno al meu tema. El pessebre el col·loco, en el lloc d'estar, en una taula i prestatgeria properes al silló on el meu marit s'asseia a pensar, llegir, viure... Era el seu lloc. He reconstruït tot com estava abans i m'he fixat en els llibres que hi vaig deixar que eren els que ell tenia a mà. Els descriuré breument, per repassar jo mateixa els llibres "de cada dia" que fullejava, llegia amb calma (alguns una línia que el feia reflexionar durant un bona estona) i el feien viure: 
Els "Pensaments" d'en Pascal, del que n'era "un gran amic"i unes línies li omplien una hora de reflexió, "Marcas en el camino" d'en Dag Hammarskjold (Biblioteca Breve.- Seix y Barral 1965), dos libres del seu estimat Ungaretti: "L'Allegria" i "Poesie disperse" (Mondadori), Només copiaré un breu poema: "Mattina" de dos versos que diuen: "M'illumino / d'immenso.",
Continuo amb els diferents llibres."Vers i prosa" de Joan Vinyoli, "Eucologi de Montserrat", (Abadia de Montserrat 1935), "The book of Common Prayer" (London,: Oxford University Press), "Nou Testament" (Versió del text original i notes pels Monjos de Montserrat) i un fulletó: "Petit devocionari marià" (Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona).
Aquests moments que visc de records entranyables em borren el malestar de la convalecència i m'ajuden a viure millor. Gràcies, Josep.

Montserrat Ribas

dimarts, 23 desembre de 2014

UN LLIBRE?

Aquesta és la pregunta que em feia cada final de curs en els meus anys escolars. Recordo que l'acte final del curs consistia en l'adjudicació de premis, segons el barem de les notes de cada assignatura que havíem cursat.
La religiosa, la Mestre d'estudis, proclamava les assignatures en les que havíem assolit el premi corresponent. Ens acostàvem a la tarima i ens donava un llibre per cada premi que havíem assolit.
A continuació, saludàvem als pares o familiars que assistien a l'acte a fi de rebre la seva felicitació.
Arribo al punt que vull comentar. El rebre un llibre com a premi d'un esforç diari, continuat i dur em produïa un desencís.Acostumava a tenir premi de religió, matemàtiques, ciències...(mai història! La meva memòria ha flaquejat sempre molt....). I un llibre no em satisfeia, com a premi pel meu esforç de tot el curs!
Hagués preferit l'anomenament... i prou!
Anant a altres ambients, mai sento proporcionat el premi que s'atorga en vèncer, a l'esforç esmerçat. La Copa de la final d'un Campionat esportiu em fa sentir el mateix desencís (aquí no hi pinto res jo mateixa. Em refereixo als que hi han intervingut). I en molts altres esdeveniments.
Us preguntareu perquè parlo d'això en aquests dies que revivim el pesebre, amb el Nen, Maria i Josep. I el bou i la mula. I l'estrella i els pastors i els Reis d'Orient...
La raó està en que buscant un llibre, entre els de casa, per a llegir tot aprofundint el Misteri de Nadal però presentat des d'un altre angle, vaig agafar-ne un d'arraconat, guardat de temps, amb la coberta envellida, les pàgines engroguides, la lletra petita (això no era degut al temps que reposava en la meva llibreria) i en la primera pàgina escrit per mi, en llapis es llegeix: "Premi de Religió.- Curs 1943-44-  5è Curs" i la meva firma, Efectivament, entre les seves pàgines vaig trobar la papereta original que s'adjuntava a cada premi, especificant a qui s'adjudicava, l'assignatura, el curs, la data i la firma de la Superiora.
El llibre en qüestió es titula: "San Juan de la Cruz. El santo, el doctor místico, el poeta" Autor: Adolfo de Sandoval. Escrit l'any 1942. 
I m'hi vaig endinsar.I em va entusiasmar. Bé, no amb un entusiasme banal, sinó profund. Les paraules m' arribaven al cor amb una força punyent i dolça a la vegada. 
El situo: Joan de la Creu, nascut a Fontiveros, (Àvila) el 1542 i mort a Úbeda (Jaén) en 1591. No em vull allargar en la seva biografia. Resumeixo: seguidor de Santa Teresa d'Àvila. Amb ella i la reforma del Carmel que van emprendre els dos visqueren, lluitaren, patiren i... triomfaren. Quan es parla d'ell, es parla del "frailecillo" pel seu débil aspecte físic. Però el que va arribar a aprofundir és immens. En la seva: "Canción entre el alma y el Esposo" diu: "Pastores, los que fueres / allá por las majadas del otero / si por ventura vieres / aquel que yo más quiero / decidle que adolezco, peno y muero."
No sé per què també m'arriben molt fons aquests versos: "En una noche oscura, / con ansias en amores inflamada, / ¡oh dichosa ventura!, / a oscuras, encelada, / estando ya mi casa sosegada". No els sabria explicar però l'emoció que em produeixen és molt forta.
I per acabar, no vull deixar de citar una estrofa del poema on totes acaben amb: "¡aunque es de noche!". "¡Qué bien sé yo la fonte que mana y corre, / aunque es de noche!".
No he descobert amb aquest llibre el gran Sant Joan de la Creu. Fins i tot ja el vaig llegir en rebre'l. Però serà que els anys donen profunditat a la vida i a la mort i la sensibilitat s'aguditza que no m'havia impactat com llegit ara. Potser també la proximitat del Nadal. Tot té relació.
I, ara, agraeixo que el Premi de Religió del curs 1943-44  fos aquest llibre!

Monterrat Ribas



diumenge, 23 novembre de 2014

REFLEXIONS

Potser és massa particular i massa meu el que vulll escriure en aquestes línies. Dit això qui cregui que no li interessa ni poc ni molt assabentar-se del pensament, inquietud, recances... que em passen pel cap, tanqui l'ordinador ...i aquí doni per finalitzada la lectura.
Quan més gran sóc (i en sóc molt!) per estar bé o mig bé amb mi mateixa necessito intentar aclarir conceptes, pensar en idees que no acabo de comprendre, tranquil·litzar el meu esperit amb indagacions mentals i subjectives sobre el sentit de la vida, la relació amb l'Absolut, redescobrir la meva interioritat... Perquè constato que això em fa sentir més viva. Amb els anys se m'ha intensificat la necessitat d'esbrinar la veritat de tantes i tantes preguntes que m'he fet i em faig. Però, ara, pren més força.
Estic en una etapa difícil de la meva vida. El resum concís del meu llibre "Fer-se gran" el podria resumir en dues afirmacions: tenir sempre un objectiu en la vida, per nimi que pugui semblar als altres (però jo el reclamo amb insistència i veritable necessitat!) i acceptar els esdeveniments que et puguin sorgir. Després de cinc anys d'escriure això, (en el que em reafirmo), constato que s'accentua més en mi ja l'acceptar i, a la vegada es redueixen les possibilitats de fer.
Però com en les meves disminucions no hi figuren les psíquiques, intento continuar aprenent, pensant, escoltant, opinant. No em vull recolzar en el descans físic que se'm va imposant per esgotar tota possibilitat de créixer. I a això m'hi ajuden molt els altres.
M'he enrotllat molt en aquest semi-preludi. Però, us creureu que en posar-me a escriure no sabia el què volia explicitar? He tingut una veritable necesitat de reflexionar. D'aquí tots aquests primers circumloquis. (I els que encara vindran).
Per ajudar-me a raonar assisteixo a conferències, espectacles d'una certa profunditat i llegir llibres determinats. A vegades m'ajuden, a vegades en surto decebuda perquè no n'he tret res. Això es dóna quan tot el que sento, veig o llegeixo ja ho tinc assimilat d'antuvi. Disfruto quan no ho entenc del tot, ja que em fa rumiar.
I per desembolicar tot aquest guirigall d'idees que he exposat em refereixo, ara, concretament a una conferència en l'auditori de Blanquerna, en David Jou. El tema era: "La crisi espiritual". Vaig quedar contenta de la meva decisió. Perquè es va complir el que jo desitjo: no ho vaig entendre tot. (Aquesta afirmació em fa pensar en algún exabrupte dels Germans Marx).
Va ser àmplia i molt ben esquematitzada. Només parlaré d'alguns punts. Parlà de l'espiritualitat i la natura. Contradint el pensament bastant generalitzat  per part de molts creients que els porta a la trobada d'aquest Déu creador, jo no he sentit mai cap aproximació mitjançant la contemplació de la naturalesa. Només frueixo de la seva bellesa. I si penso en les afirmacions sobre la força espiritual que es desprèn d'abraçar un arbre en el silenci i meditació, amb tot el respecte (i potser una mica d'enveja) pels qui ho senten, reconec que a mi no m'afecta gens.
En parlar d'interiorització em va fer vibrar i vaig intuir una certa compenetració amb el que deia, així  com quan va afirmar que una certa espiritualitat té el perill de portar a una certa espècie de calma de balneari. I que l'espiritualitat cristiana és una invitació que et sacseja vers l'altre.
Espiritualitat i interioritat eren les paraules que jo desitjava sentir. Va ser un encert assistir a aquella conferència.
I per què en les innombrables converses que establim no porten massa sovint a aquest reforç interior?

Montserrat Ribas

dijous, 13 novembre de 2014

CAIGUDA

M'empipa molt parlar sempre de mi mateixa. Però penso que de tota l'actualitat que ens envolta i les notícies que ens arriben de totes les altres parts del món, els entesos en la matèria ja en parlen prou. Jo llegeixo i llegeixo i em quedo amb la boca oberta (posició que adapto inconscient, però realment, en saber tots aquests guirigalls). Per què donar la meva opinió? Els que em coneixen ja la saben. No calen més afegitons a la premsa, conferències, televisions...
Doncs bé, fa una setmana i escaig que em vaig aguantant el cap amb les mans. No és simbòlic només (per les notícies) sinó també fisicament i real. No té res de virtual. 
Crec que he tingut moltes possibilitats de tenir aquesta conversa amical (espero!) amb nogensmenys que Sant Pere. Sí, aquell senyor que porta una clau molt grossa a les mans i dóna entrada o no a l'Infinit (que no he esbrinat encara les diferents formes en que pot consistir).
Perquè vaig caure de cap enrera en l'autobús fa set dies. Suposo (jo n'estava absent) que: parada del bus, telèfon a una ambulància, baixada del personal que viatjava...(em devien maleir els ossos), I em vaig trobar asseguda en una ambulància. Fora de no saber on anava, vaig contestar conscientment a les innombrables preguntes que em feien els dos infermers. Per cert que m'atreveixo a opinar que foren excessives, perquè allò semblava un interrogatori de la Gestapo. I com que a mi m'agafa la verborrea (crec que seria millor emprar la paraula 'verbositat', com diu el dicccionari, però m'he fet  meva la primera i tarada o no, encara crec en l'autenticitat) o el mutisme, en certs casos difícils, i aquesta vegada va prevaldre la primera: crec que els hi vaig explicar tota la meva vida. L'arribada a la Dexeus va interrompre la conversa. Per cert que vull fer un toc de lloança per l'atenció i amablitat que vaig rebre de les dues persones que m'atengueren.
Ingrés i dos dies d'estada en aquest hospital, que ja és una mica casa meva.
I resulta que per gairebé un miracle, perquè l'únic objectiu del cop va ser el cap, puc continuar vivint. La resta del cos no se'n va assabentar. I aquí estic, a la meva segona casa, la particular, arrepenjant el cap i coll i prenent una varietat de pastilles incommensurable. La seva classificació m'ocupa molt de temps.
I, fora d'això, no sé què fer. Qui va llegir el meu llibre "Fer-se gran" es van assabentar que jo havia de tenir un objectiu, per nimi que fos, per sentir-me viva. Però també hi parlo d'acceptar. I ara estic en aquesta etapa. Amb el cap recolzat accepto, tot remugant una mica. Però sempre hi ha una escletxa que em deixa programar una mica. 
Per ara el meu pla és aquest. L'assoleixo amb calma. I tanta calma! 
Perdoneu la perorata però ha sigut una etapa nova i diferent en la meva vida. I me l'he d'explicar a mi mateixa. I, per sort, compto sempre amb la vostra amistat.

Montserrat Ribas

dissabte, 1 novembre de 2014

INTERROGANTS

Abans d'ahir vaig patir dos veritables xocs o vaig viure dos experiències punyents, digueu-li com volgueu...
No voldria parlar com a protagonista. Però no en tinc més remei. Vull escriure en aquest bloc sentiments i vivències que em colpegen en un o altre sentit. Avorrit per als altres? Potser sí, però escrivint-ho m'ho explico a mi mateixa. Tinc necessitat d'aquestes expansions per intentar entendre la meva vida. (Si algú ho llegeix i vol deixar-ho estar, està en tot el seu dret. Però jo ho necessito).
Per la tarda, junt amb una altra amiga del col·legi (que en fa d'anys d'això! Ben mirat, de tot ja en fa molts d'anys...!) vàrem anar a casa d'una altra companya de classe. Ens coneixem des dels 10 anys. Els meus records i tota la vida que he entravessat (o ella m'ha entravessat a mi...) la tinc present i l'estimo i sóc fidel al seu record. Ja estem, doncs, a la casa d'aquesta segona. Teníem noticies negatives sobre el seu estat mental. Em va conéixer. Ens vàrem abraçar amb tot l'afecte. Però, la continuació? "Mira mi reloj que siempre llevo puesto. Ahora marca las seis. Despues vendrá el siete... A la Misa que voy cantan el 'Ave, ave, ave Maria...' (i va cantar completa la cançó mariana que entonen a Lourdes). Tengo tres servilletas, pues tengo que ir limpia i una sirve para canviar la otra i ponermela cogida a la brusa i la otra en la mesa...però no, tengo tres... " No continuo perquè amb aquest petit esqueix es comprèn  la seva actuació i situació mental. Hi vàrem estar una hora. Sempre amb el mateix tipus de conversa, fins i tot un moment la va acompanyar amb uns passos de ball. Jo plorava per dins i va esclatar per fora quan vaig sortir de la casa. La amiga i jo estàvem abatudes i ni podíem gairebé comentar res. Primer xoc moral.
Arribo a casa. Sona el telèfon. "No deus saber qui ha mort, de manera fulminant? El rector de la teva parròquia, Mn. Joan Rovira". "No pot ser...El diumenge vaig parlar amb ell... Una persona tan serena, amable, que amb les seves paraules senzilles, entenedores per a tothom, difonien la Bona Nova d'una manera sentida i exemplar..." Com podeu veure tot el que vaig expressar d'una manera atropellada em recorden una mica les paraules de Maria Magdalena, davant el sepulcre buit:" Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré" (Jn 20,15b). Ben mirat la relació està en que foren unes paraules intempestives, dictades per un cor adolorit. (S'entén una mica?). Segon xoc moral.
Entre el primer i el segon xoc vaig entrar en una església. No podia pregar. Silenci absolut per part meva. Era Ell qui em tenia que dir quelcom. Al poc començava la celebració d'una Missa. Vaig restar-hi, seguint-la automàticament. En combregar vaig pensar que Jesús m'acompanyava. Primer resultat positiu.
El segon xoc em va fer retornar a restar quieta, esperant la resposta a la meva nova pregària en silenci.
I he de confessar que una certa pau interior em va envair. Dolor i pau es van entrelligar dins meu. El Senyor va contestar el meu silenci...
En l'acte d'acomiadament, avui, en entrar el fèretre a l'església, hem entonat: "Poble de Déu / poble en marxa /..." Acabo. Sobren els comentaris.

Montserrat Ribas  

divendres, 17 octubre de 2014

DEMANAR?

Fa uns quants anys vaig fer la tesina per a la llicència de Teologia sobre "La demanda de petició". Vaig llegir què opinaven persones especialitzades, pensar, recordar el que havia sentit des de petita... Com podeu veure tenia un guirigall davant meu. I el tema m'era molt proper vitalment, com a tot ésser humà. 
Però mai dono per resolta una qüestió de forma categòrica. Perquè el pensar no s'atura i, com la vida, continua en estudi, o sia, donant-l'hi voltes. Sobretot en qüestions tan properes, punyents i aclaparadores. 
En la preparació d'aquell escrit que havia de ser la formulació del meu pensament, em va aclaparar força el pensament d'Andrés Torres Queiruga. Vaig parlar amb ell fins i tot. Les meves preguntes eren contestades de la manera que exposa en els seus llibres. Em convencia i, a la vegada, em destirotava. 
Vaig arribar a la conclusió, com ell afirma, que Déu ja sap tot el que desitgem i necessitem i la pregària de petició és un afegitó una mica inútil. Per posar un exemple: ¿Déu lliurarà de la mort a aquella persona per a la que li demanem li retorni la salut? Coneixem, per experiència, que en aquell cas i en aquell altre i en el de més enllà la salut no retorna, malgrat la demanda sigui ferma i continuada. 
Assentada i acceptada aquesta posició, exposava com la comunicació dels nostres problemes en to de súplica al Senyor era una manera de sentir-me prop d'Ell. De lo contrari, estava sola i Déu molt lluny de mi. Per aquesta raó i en aquest sentit no havia d'abandonar-la. 
Precisament fa pocs dies en Torres Queiruga donava una conferència aquí a Barcelona. No hi vaig poder anar. Però comentaris que he sentit em continuen ajudant en aquest pensament-solució que transcórre juntament amb la meva vida.
Vaig a un pensament que ell va exposar: En les families on hi ha un fill malalt, els pares estan al costat d'ell. No per això és segur la curació, però aquest acompanyament és sempre positiu. Per a tots.
I aquí ve la semblança amb la pregària de petició: Déu ens ha creat i continua creant-nos continuament. Així com el dels pares amb el fill malalt, Déu Pare vol sempre tota relació basada en l'amor.
Em dóna pau i tranquil·litat tot pensant en la comunicació meva amb Ell en tot tipus de circumstàncies: alegres i doloroses. Ell no ens abandona mai. Com correspondrem nosaltres?
No he volgut "sortir d'estudi" amb aquest tema, en aquests moments i temps difícils que travessem. Tot al contrari. Hi trobo el fonament.

Montserrat Ribas  
  

divendres, 3 octubre de 2014

PERSONAL I UNIVERSAL

Al mes de juliol vaig rebre una carta-paquet d'uns amics que viuen a França. M'enviaren una carta de tres folis regraciant el meu darrer llibre (puc dir darrer perquè n'he escrit dos!) i, a la vegada, establir una "conversa", ja que la simpatia és mútua. Hi adjuntaren una tarja de la darrera exposició d'un dels fills que és pintor, diversos prospectes interessants... i un llibre. Es titula "Temoignages" (Desclée de Brouwer.- Paris, 1954). El vaig fullejar i com a tema en la primera pàgina el titula amb lletres ben grosses: "LA MORT",  i ho explicita (i atenua, vaig pensar) en la portada: "La mort et l'au-dela".
Eren els primers dies de vacances. Ben mirat jo ja faig vacances tot l'any (que no vol dir no fer res, però sí estar lliure d'un treball fix, als meus 84 anys...) a la casa d'estiueig. Sortia d'onze dies d'estar ingressada a la Dexeus i en aquella situació, tot i que a mi m'agrada encarar els problemes i situacions, em vaig concedir un repòs, vaig pensar que el llegiria més endavant i el vaig deixar aparcat.
Fa pocs dies, a final de setembre, m'hi vaig endinsar sense massa ganes, però els llibres que un amic m'envia seran sempre llegits... I sorpresa! En dos dies l'he llegit (182 pàgines, lletra menuda i en francès, tres detalls que podien haver creat dificultats). Em sentia  alliberada. De no sé què. Però alliberada...
Tot i pensant en el que vaig exposar en el llibre "Fer-se gran", sobre la vellesa i les seves tares amb un sentit el màxim positiu possible, a l'hora de la veritat he de fer un esforç diari-matinal per viure-ho tot en el sentit positiu que proclamo. Però, senyors meus, costa, cal un esforç continuat. I si a més surts d'un ingrés hospitalari, la cosa es fa encara més dificultosa. Doncs bé, aquest llibre on hi escriuen diversos autors donant compte del que significa aquest acabar, que no és tal, sinó un continuació totalment joiosa de la nostra vida i on també s'hi expliquen finals de vida concrets, em va mostrar un  felicitat i joia en els meus moments vitals actuals. 
Vull fer notar que dissenteixo d'alguna de les afirmacions i que algun capítol, en llegir només el títol, com pot ser: "Presence des morts", es podria passar de llarg (però com que una altra de les meves manies és llegir la totalitat del que tinc entre mans... també ho he llegit i en alguns punts no m'hi trobo).
Però vaig a allò positiu. Cito alguns passatges que m'enforteixen.:
"Le chrétien devrait vivre en présence de la mort comme il vit en présence de Dieu".
"On n'improvise pas sa mort; on meurt chrétiennement dans la mesure exacte oú l'on a vécu chrétienneme".
"...car l'amour est aussi fort que la mort et restera finalment le grand victorieux".
"Mourir n'est pas finir, c'est le matin suprême...".
I moltes cites evangèliques, que crec heu llegit tots un moment o altre. Amb Crist ressuscitarem.

Tot això em fa pensar i somriure i sentir que la vida de l'home comença a la terra per arribar a un moment on la continua  en aquest "Au-delas" infinit. La vida és una gran unitat. 
Enteneu que em sentís alliberada?

Montserrat Ribas 

dimecres, 17 setembre de 2014

ELS SENTIMENTS NO TENEN DATA

Han passat molts dies i esdeveniments des del meu darrer escrit en aquest bloc. Però, ja una mica estabilitzat tot: vacances, clínica i metges, tornada a Barcelona, etc.. vull retornar a expressar els meus sentiments que sorgeixen en moltes ocasions (si la vida es contempla, i no es viu amb inconsciència, cada dia hi ha alguna cosa que ens eixampla o encongeix el cor), que és la finalitat que em proposo: reviure-ho escrivint i , si es dóna el cas, donar-ho a conèixer,
He acabat el preàmbul, que creia adient. I retornant al títol que encapçala l'escrit, vull parlar d'un esdeveniment del que em vaig assabentar el dia 6 de juliol passat. Per dos articles de La Vanguardia.
El diplomàtic suec Raoul Wallenberg es va proposar ajudar a pal·liar la mortaldat dels nazis vers el poble jueu. Va salvar més de 300.000 jueus hongaresos, xifra que pot ésser molt més elevada. El diumenge 9 de juliol de 1944, el diplomàtic suec arriba a Budapest. Els nazis, en els dos mesos anteriors, havien deportat a Polònia a més de 400.000 jueus hongaresos.
Wallengerg, de 32 anys, es proposa salvar a jueus de la deportació als camps d'extermini. Ho fa utilitzant les institucions del dret diplomàtic. I acull  en 30 edificis, on oneja la bandera sueca, a molts jueus, que no podran ser deportats. Passen a ser "suecs pendents de repatriació".  
Wallenberg desapareix quan l'exèrcit Roig entra en Hongria, al derrotar als nazis. No se'n sap res més. Es tem que fou executat. Però el que més em crida l'atenció és que no mor en mans dels nazis, sinó que desapareix el 17 de gener de 1945, després de la derrota nazi.
He fet un breu esquema d'un home, per mi fins ara, desconegut, que en saber d'ell m'ha alliçonat, admirat, emocionat i he estimat.
Què en penseu de les canonitzacions que "a bombo y platillo" celebra l' Església? No en parlo en contra.
Però aquest home figura ja en el meu Santoral. I la seva tenacitat i valentia m'acosta a Déu.

Montserrat Ribas 

dilluns, 9 juny de 2014

ELISABETH

No em pregunteu perquè escric aquest bloc ja que ni jo mateixa ho sé.
Penso en l'Elisabeth Sánchez que va morir  el divendres passat, dia 6, i l'enterrament va ser el dissabte, 7 de juny, abans d'ahir. I el dolor i el pensament continuen. He d'expansionar-me.
Fa uns mesos em varen dir que li havien diagnosticat càncer. Feia poc que, en una reunió d'amigues que havíem treballat com Assistents Socials a Càritas, vaig preguntar com es trobava i em digueren que molt malament. I als pocs dies em van telefonar que havia mort. Tenia 54 anys.
Em comunicarem que la cerimònia era l'endemà a 2/4 de10 al Tanatori de Sant Gervasi. No m'ho vaig ni plantejar. Al moment vaig pensar que hi assistiria.
Fins aquí sembla un cas més dels molts que m'envolten. Em sento sempre dolguda, però  si no quedés una mica banal i fora de to, diria que ben aviat la meva vivència és: "y a otra cosa, mariposa". Però ara ve el que no m'explico a mi mateixa: feia 17 anys que no la veia. No havíem continuat cap relació entre nosaltres, típica de les que han treballat en un mateix lloc i en una mateixa tasca durant uns anys, fins que la meva jubilació m'apartà del treball i, per tant, d'ella. I el sorprenent es que em va afectar molt i la necessitat d'anar a l'enterrament fou ineludible. Per què? No ho sé. Però fou així. I en parlo i hi penso i el dol em continua.
Casada, amb un fill de 16 anys, filla única. Tenia un pervindre vital prometedor. I, de sobte, la familia va patir una greu ferida.
A Càritas havíem treballat, quan jo vaig començar ja bastant gran, en el mateix grup. La recordo sobretot com a persona sumament carinyosa i agradable. Perquè aquest dol dins meu per la mort d'una persona amb la que ja no m'unia cap relació?. Repeteixo, ni jo mateixa ho sé.
I en la cerimònia de comiat em vaig sentir fortament colpejada pel dolor que traduïen amb llàgrimes contínues els pares. Intueixo el patiment que sentien el marit i el fill. Però em vaig sentir molt compenetrada amb els plors dels pares, a qui no coneixia, però el seu dolor em va commoure.
Elisabeth, poc podries pensar en la meva reacció tan punyent. L'única resposta que em dono a mi mateixa, és que te la mereixes. 

Montserrat Ribas