dimarts, 16 d’agost de 2016

QUARTA EDAT

Avui, 16 d'agost, quan la majoria de la gent està en la platja, fent aquell viatge que ha programat pel temps de vacances o no fent res, jo enceto aquesta pàgina amb aquest rètol tan "optimista". 
Ho he posat entre cometes, com per canviar el sentit de la paraula, quan el que vull, veritablement, és que conservi el seu propi. Potser per no esverar, d'entrada.
Aquest estiu, millor dit, fa uns mesos, me n'he adonat que jo ja hi sóc de ple en aquesta "quarta".
Perquè he parlat i escrit força sobre el tema de la "tercera" després de pensar-hi i llegir sobre el tema, però, actualment trobava a faltar raonaments i certes afirmacions adients a la meva situació actual. Bé, m'invento aquesta "quarta" i em sento millor psicològicament..
He començat una etapa de més meditació que acció. He de continuar tenint objectius a fer a la vista, però d'una manera menys tensa. Amb més tranquil·litat Les disminucions físiques, com, en el meu cas, una certa inestabilitat en caminar, el que fa que camini com un ànec o com si trepitgés ous, m'ho determinen.
No per això, constato, que m'estimo menys tot el que em rodeja. Així en assabentar-me de la mort d'una persona que venia del poble proper a arreglar qualsevol aparell electrònic, en trucar-lo, per a demanar-li un nou servei, em digueren: "ens va deixar el mes d'abril...", tot i que el darrer estiu ens acomiadarem amb un: "si estic viu", per part seva, ja que patia un greu tractament, no m'ho esperava. Vaig patir un trasbals pensant en ell, tan amable, treballador, alegre i emprenedor.El recordo i em dol molt.
El principal és que em sento ja prop de l'encontre definitiu. I ha de ser trist aquest encontre? Pensant-ho a fons, penso que Qui m'espera m'estima infinitament. I això pot ser trist? Hi ha el factor de novetat i desconeixement físic d'aquest gran pas, que pot enterbolir aquest pensament. Però el mateix qui m'espera m'ajuda i m'ajudarà. 
Amb aquesta esperança visc. I dono gràcies pels temps passats, per l'actual i els que m'esperen. 

Montserrat Ribas i Piera
 



dijous, 16 de juny de 2016

ECOLOGIA

Apuntaré, de manera informal, algunes idees sobre el tema,  El tot unit encara no crec tenir-lo massa clar. Crec necessari aquesta exposició prèvia per a intentar assolir-lo.
Constato que la natura, si bé em pot portar a un cert relax intern, no em parla del seu Creador. Així com tantes vegades he llegit i he sentit dir que la bellesa de la natura creada crida a molta gent a admirar l'obra del seu Creador, en el meu propi cas, ha quedat reduït a una visió complaent i amable. I prou. 
Recordo que, sent jo jove, vaig sentir a una tia meva que feia mesos que atenia al seu marit malalt, a la pregunta: "On desitjaries anar per descansar una mica de la teva tensió?" va contestar: "Estar en un prat ben verd d'herba i restar quieta allí". El color verd, vaig pensar jo, descansa l'esperit. I continuo pensant-hi. I prou.
Quan vivia encara amb els meus pares, vaig tenir moltes ocasions per veure l'entorn de ciutats, és a dir que vaig viatjar molt. Després de la guerra, amb el Lancia de segona mà que el meu pare va comprar i el seu esperit de descobrir món, ens va passejar a tota la família (mare i quatre fills), ja que el Lancia era "l'últim model" de cotxe amb dues cadiretes, i les nostres sortides sovintejaren. Recordo, precisament, els molts trencalls per carreteres tallades degut a l'enfonsanent del ponts, senyal de la fugida de les tropes militars vençudes, que no eren gaire agradables de cobrir... I, a més, el cotxe que rutllava de manera intermitent, al seu aire, ja sigui perquè fallava la bomba, ja els frenos, ja el parabrises... I en aquest cas recordo la visió del meu germà gran, en Manuel, traient braç i mig cos per la finestreta del costat del meu pare, el conductor, amb un drap facilitant la visió, mentre el pare anava dient, dirigint-se al cotxe: "Apa, petit...".
Vaig tenir, doncs, un bon aprenentatge paisatgístic infantil i juvenil. I la visió de bells panorames, boscos atapeïts, muntanyes, rierols i no tant rierols, pobles costaners, mar esvalotat o en repós... omplien la meva curositat. Hi disfrutava i prou. Potser la prioritat pel meu pare era la seva dedicació professional (i vital!) d'arquitecte, i per pur instint em decantava per fruir més de museus i pinacoteques.
Ja de gran, s'ha despertat en mí, un interès especial per la visió sempre canviant del núvols que ens presideixen. Tot i això, la meva pregària i relació amb Déu se'm dóna més facilment en el silenci d'una cambra o espai tancat (tot això no té cap interès per a la gent que ho pugui llegir. Però em cal explicar-m'ho).
Però, gràcies a Déu no ho viu tothom com jo!
Conec a persones que els hi produeix un gran bé espiritual les passejades en silenci, en grups o en solitud, caminant per boscos i planures, per a qui les abraçades amb els arbres tenen un fort sentit intern... Per cert, recordo a un amic meu que l'arbre escollit per a l'abraçada era el que en les seves arrels havia dipositat les cendres de la seva  esposa. En aquest cas ho entenc una mica, encara que la tendresa està envaïda d'un cert surrealisme.
I vaig llegint entorn del tema del que tracto i em preocupo. Així, trobo en una revista unes paraules de Satish Kumar compromès amb  la militància ecològica (perquè l'ecologia ha passat a ser una militància, i això és el que esbrino): "De la mateixa manera que nosaltres reconeixem els drets dels éssers humans, l'ecologia profunda ens demana que també reconeixem els drets de la natura. La nostra relació amb la naturalesa ha d'integrar-se en els principis de la veneració per la vida. L'ecologia profunda mena vers l'ecologia reverencial i espiritual."
Thomas Berry, teòleg cristià nord-americà (+2009) afirmava que l'univers no és pas una col·lecció d'objectes, sinó una comunitat, una comunió de subjectes.
I és d'Albert Schweitzer la frase: "Fins que no eixamplem el nostre cercle de compassió a tots els éssers vius, la humanitat no trobarà la pau."  A continuació d'aquesta frase, Jordan Faugier, monjo actual a Solius, fa notar: "...som part de la comunitat de la terra -la casa vital de Déu- i, d'altra banda, de la nostra mútua interdepèndencia amb tots i tot."
I, finalment, vaig descobrir, en el seu dia l'encíclica del papa Francesc, "Laudato si" (que em va fer descobrir aquestes meves inquietuds actuals), de la que citaré algunes frases colpidores: 
"... avui no podem deixar de reconèixer que un plantejament ecològic de debò esdevé sempre en un plantejament social, que  ha d'integrar la justícia en les discussions sobre l' ambient que escolti tant el clam de la terra com el clam dels pobres (...) Un vint per cent de la població mundial consumeix el noranta per cent dels béns produïts (...) El drama serà pagat per tothom, però sobretot pels més empobrits."
Ens parla, en aquest sentit de la creixent falta d'aigua potable pel sobreescalfament del planeta. I són el pobres els que més ho pateixen, i, a aquest pas, ho patiran, penso jo.
I per acabar, citaré una frase darrera, que em fa pensar: "No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socio-ambiental. Les línies per a la solució requereixen una aproximació integral per combatre a la pobresa, per retornar la dignitat als exclosos i simultàniament, per a protegir la natura". (139)
Oi que noteu que aquestes línies han anat pujant de to i importància? És el que a mi em remou, dia a dia. I el perquè del que he escrit.

Montserrat Ribas i Piera  



diumenge, 29 de maig de 2016

CAIGUDA I PENSAMENTS

Doncs sí, vaig caure al carrer. Ja sé que no és cap notícia interessant, però deixeu-me rememorar com va funcionar el meu cap tot seguit. Necessito pensar-ho i enterar-me'n.

Com a primera constatació positiva, en veure la gent que va acostar-se'm per auxiliar-me, en un tram de carrer, que pensava estava buit, va ser: "El món no està perdut! Hi ha esperança dins tanta desesperança!" El meu agraïment a tots ells, desconeguts per sempre, però ben vius en el meu cor.

Bé, ja sóc a l´ambulància: em prenen la pressió (10/20, comme il faut), curen les ferides de la cara, immobilitzen el braç trencat pel colze, esparadrap pel tabic del nas trencat..., primers auxilis amb una rapidesa pròpia d'uns bons professionals. I cap a la Dexeus (que ja té la categoria de la meva tercera residència).

I, com que no he perdut el coneixement, penso. Concretament, i de forma succesiva, però amb calma, ordre i, per què no dir-ho?, amb un cert nerviosisme toco tres temes (sembla que exposi una tesi): la meva possible trobada amb el Desconegut, el sentir-me privilegiada enmig de la humanitat sofrent i la decisió que l'espectacle ja organitzat sobre els poemes del meu marit es porti a terme.

Passo a ampliar-ho: "Senyor, fa un any que hi vaig donant voltes. Aviat ens trobarem. En uns mesos, en uns anys... ja estic pensant-hi. Quan Vós volgueu... El vostre Amor presidirà la trobada... Però el desconegut em fa una certa temença... És aquest, ja, el moment del nostre encontre?... Em vénen al pensament les paraules de Bonhoeffer, en el  seus darrers dies, quan expressa el dubte de qui és ell, al final de la seva vida, ja que els qui l'envolten pensen i li diuen que ell els hi dóna pau, i com ell mateix es troba, paradoxalment, feble i poruc, per acabar exclamant: < jo només sé que sóc teu, Senyor!>. Em faig meves les seves paraules. (Vull apuntar que pel sol fet de conéixer aquest fet, en una classe de Teologia, ja em compensa els vuit anys que em vaig "passejar" per la Facultat de Teologia).

Penso que sóc una privilegiada en tenir les atencions que tinc i tindré tot seguit: curatives i d'atenció pel meu físic malmès. Veig les imatges dels camps de refugiats, on nens i grans ploren perquè tenen gana i estan amb nul·la atenció mèdica... I jo? Les desigualtats són patents... Déu meu! Déu meu!

Em ve a la memòria l'espectacle que hem organitzat sobre els poemes d'en Josep i penso que es faci, al marge de la meva possible absència. Fora el meu protagonisme! El que compta són les paraules d'en Josep!

Arribo a la Clínica Dexeus. Em treuen en la llitera. Dues persones m'esperen: el meu nét mirant-me esverat la meva cara contosionada i el meu fill que em diu, cridant: "A Barcelona hi ha taxis, mare...!".

Montserrat Ribas   


divendres, 13 de maig de 2016

TEMPS DE CANVIS

        Un nou canvi he experimentat des de que visc la meva quarta edat. Hi sóc de ple.

      Quan hom té l'agenda plena de cites mèdiques, camina amb atenció mirant el terra del carrer, amb el bastó (amic inseparable!), el dia sembla que és molt curt, vas sovint als tanatoris, tens tendència a pensar seriosament en la vida i en la mort sense angoixa i en la teva vida passada i en les persones que t'han acompanyat fins ara i que d'una o altra manera estan amb tu, amb joia i enyorança alhora, ets sents amb pau i el Transcendent marca més que mai les hores del teu dia... aleshores et trobes que vius la teva quarta edat! (Molt diferent que la tercera! Jo, diria, paradoxalment que, és viscuda amb més pau i tranquilitat perquè les presses s'han acabat i el temps per a pensar i pregar s'allargassa...).

      Passo a exposar un canvi subtil, que és el que m'ha fet escriure aquestes línies: parlo més ara. I ho demostro. Potser no interessa a ningú, però m'he proposat escriure el que em commou o afecta per a dir-m´ho a mi mateixa i fer-m'ho meu.

    Mai m'hauria pensat que baixaria d'un taxi dient: "Bon dia i gràcies...Ah! i digui a la seva tia Maria que no s'operi!" Havia conegut a la jove taxista en els deu minuts de recorregut de casa a la Clinica Dexeus (la meva tercera residència i lloc central en la meva vida, com ja apuntava com a referència...), no coneixia de res a la seva tia Maria i, alegrament li recomano el consell de que no s'operi... Això es contradiu totalment amb el silenci en que vaig viure la primera part de la meva vida. Era molt reservada i, per tant, callava.

     En pujar al taxi, amb les meves dificultats motriu ja li vaig dir que anava a poc a poc perquè els meus 86 anys m'ho exigien. D'entrada, ja parlo de la meva edat! Inaudit! Observació que la taxista va aprofitar per a dir-me que tenia una tia que tenia la meva mateixa edat (vaig pensar que si era tan espontània, sent jove, què seria quan fos gran...). Un minut de silenci. Però la conversa es va reempendre amb una nova notícia-informació per part d'ella: "Quin susto ens va donar ahir la tia Maria!" Em vaig interessar per l'ensurt i ja la vàrem tenir armada. Que si li havia telefonat el metge (a la tia Maria) que es tindria que operar el genoll, que ella no ho volia de cap manera, que la seva filla li havia penjat el telèfon indignada davant la seva decisió, que va buscar la col·laboració en la neboda (ella) en la seva decisió, que estava molt amoïnada, que si això, que si allò. I fou un diàleg el que s'establí entre nosaltres; no un monòleg. Això és el greu. Per acabar en arribar a la Dexeus, donant-li el meu consell per a ser transmès a la tia María...

      Decididament: en la quarta edat es viuen molts canvis. En una certa profunditat, tots ells.

Montserrat Ribas i Piera   

divendres, 8 d’abril de 2016

BENEÏDA CURIOSITAT

Sí, tenia curiositat, però a la vegada mandra en sortir ahir de casa a quarts de set. Va guanyar la primera i n'estic molt contenta.
A l'agenda havia apuntat una xerrada organitzada per Oxfam intermón sobre Paraguai. Què se m'havia perdut a mi en aquest país? Si el conec molt poc...(recordo, vagament un cuplé de l'época de la meva mare, on es repetia el final del nom del país. Si això és cultura...) que si ja tinc prou coses al  cap... I s'està tan bé a casa en aquestes hores (2/4 de 7 de la tarda)... Aquests raonaments es succeïen, ja dreta davant la porta del replà de casa, dubtant entre quina direcció emprendre. I vaig sortir de casa. (Victòria!).
El ponent o narrador, o digueu-li com volgueu, ens va presentar amb la seva paraula, fotos i resums del que deia en una pantalla gran de televisió, el seu viatge amb un grup que el juliol passat varen fer al Paraguai, a fi de conèixer "in situ" els projectes que Oxfam intermón té i desevolupa en aquell país.
Resulta que ja fa uns anys organitzen aquests grups a diferents països on treballen i formen un grup de 15 - 17 persones, entre treballadors de l'Entitat i col·laboradors que hi estiguin interessats. Sé que sortegen algunes places, però no sé com va el pagament de l'esmentat viatge-descoberta. En l'enquesta que vàrem omplir sobre l'acte d'ahir en l'apartat que posava si m'interessava entrar en sorteix d'aquest any, que van al Marroc, tristement vaig posar la creueta en la casella del "no" però hi vaig afegir, sortint de l'ordre, "Què més voldria!!!. Sóc massa gran..."
Anem per l'acte d'ahir. Un tal "Alfons" que hi va anar, va posar l'ànima en el que explicava. Jo vaig començar per les beceroles. Vaig situar Paraguai en el mapa. (No ho tenia ben clar). Un país que no té sortida al mar, però que és molt ric en el potencial: aigua. Grans extensions de terrenys, el 85% del territori propietat de molts pocs, i tot i que tenen una gran possibilitat de mercat de la canya de sucre, pateixen fam els que voldrien treballar les terres, però no en tenen la propietat. I amb poca població, si la comparem amb l'extensió de terreny, hi ha un gran porcentatge de gent que passa gana, malviu i està en la misèria. 
Ens va explicar, però la seva explicació era un volcar-se en sentiments i gestos de qui ha vist i ha palpat de prop la injustícia regnant i va ser per a ell tota una revelació, un crit d'alerta i un coneixement de la vida pobre que impera. A un nivell molt inferior, però incisivament, comunicava la seva vivència a tots els oïents, si més no, molt intensament a mi. 
Veièrem trobades en les cases dels atesos (d'una o altra manera. La simple amistat pot ser un gran ajut), i com l'alegria  i agraïment per part d'ells es feia palès. I també entre els del grup, desconeguts entre ells fins a la trobada-viatge, s'havia establert una amistat que es fonamentava en la vivència i integració amb els pobres d'allà i els seus problemes. Ajuts? Des de uns simples cursets sobre com arreglar els petits taulells dels productes per vendre, en els mercats, posar-los amb racionalitat i amb atractiu, passant per la creació d'equips que alerta a les cases habitades properes a rius de les possibles i imminents inundacions perquè deixin a temps la vivenda, fins intentar formar unitats de treball. I moltes altres possibilitats. El contingut de tot això ho heu de sentir directament, perquè jo vaig quedar impressionada però no estic prou documentada per sentar bases. El resultat és que hi ha gent prop d'ells per a ajudar-los, escoltar-los i promocionar-los.  
Jo, una mica com si hi hagués estat, m'hi vaig sentir molt unida i interpel·lada. Vaig aprendre moltes coses ahir. Els sentiments també els anomeno "coses".
El meu agraïment al tal Alfons perquè en la manera d'explicar la seva vivència en el Paraguai va saber colpir a qui l'escoltàvem i ens va obrir un nou horitzó.    

Montserrat Ribas i Piera




dissabte, 26 de març de 2016

DIES SANTS

Espero i no ho desitjo que aviat desapareixerà aquest qualificatiu que encara poso en el títol, perquè, al pas que anem, tot es vol dessacrilitzar. Parlo del Dijous, Divendres i Dissabte Sant. Per a mi sempre ho seran. Escric això el Dissabte Sant, a la tarda. Aquesta tarda que es fa llarga, en espera de l'ofici de la nit: on tota ombra s'esvaeix i ens endinsem en la llum de la Resurrecció.
Ho aprofito per fer un breu resum de les meditacions sentides aquests tres dies: tres breus notes.  

Dijous Sant.- 
"Lluís Espinal, en les seves "Pregàries a boca de canó" ens instava a no separar Déu del món, sinó a fer com va fer Jesús: "Tu ens has dit que tot allò que fem als altres t'ho fem a Tu. Ho hem oblidat. Com si fóssim càtars, et cerquem amb superba solitud. Obre'ns els ulls perquè t'anem trobant en cada rostre, perquè poguem combregar-te cada cop que estrenyem una mà o dibuixem un somriure."

Divendres Sant.- 
"Expressa una nicaragüenca: No es tracta de buscar la creu ni el sofriment com si el sofriment per si mateix ens apropés més a Déu, sinó d'afrontar les coses tal i com es produeixen i lluitar-hi en contra, unides a Crist, fixant la nostra mirada en Ell i en el seu amor a la vida i la justícia."

M'aparto ara dels resums que més m'han acompanyat, per citar uns versos del meu marit que m'acompanyen sempre. El poema es titula; "A Jesús crucificat". El va escriure en la quaresma del 1988 i els seus tres versos darrers són: 

              "Sens més motiu que el meu amor molt m'era
               ni altre lloc que el teu cor per fer-hi estada.
               No hi fossis Tu, no miraria enlaire."

Dissabte Sant.-
"Un periodista anònim guatalmaltec, desaparegut sota la dictadura dels anys 80 (expressa): Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d'amor (...). Estem amenaçats de resurrecció. Perquè Jesús, a més a més del Camí i de la Veritat, és la Vida, encara que estigui crucificada en el cim de l'abocador del Món...".

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 22 de març de 2016

MERCÉ

No cal posar el cognom perquè moltes l'hem conegut, i jo, si més no, la tinc en el pensament aquests dies d'una forma permanent.
El dia de Sant Josep, en telefonar a una amiga (Maijo), companya en el treball de Càritas, em va dir tot seguit la noticia fatal: "La Mercè Suñol ha mort". Silenci. Gravetat. El cor adolorit.
Els detalls del desenllaç es van anar concretant: "Estava en un Balneari de Navarra amb una amiga, descansant...Va ingressar, indisposta, a l'hospital de Tolosa... Una pancreatitis aguda... A les dues hores d'ingressar..." Quan més detalls sabia, més agut era el meu dolor per la seva pèrdua. 
Era una gran persona! Discreta, amable, intel·ligent, profunda...
Aquest retrat-resum d'ella m'ha sortit espontani. I no la vaig tractar massa. En la feina, en les reunions dels Serveis ens trobàvem: ella pel voluntariat i jo per vellesa. Recordo que quan ella s'explicava ho feia d'una manera planera però encertada, ja que, sempre, el seu raonament era elaborat i just.
Dinàmica. Recordo la seva arribada a la feina, amb la moto, signe d'un treball "que va per feina". Després les vàries operacions per una caiguda. Fèmur al canto, crec recordar. La moto es canvia per les crosses i ella continua actuant "contra viento i marea".
La conversa més llarga que amb ella vaig tenir va ésser arran de la meva visita a l'hospital en la seva segona operacio. Estiguérem soles unes dues hores. No es queixava, però la cama malmesa va continuar ja sempre afectada. I ella valenta en tot moment. Finalment, es va organitzar una visita-berenar anual a la residència on es va traslladar a viure. Hi vaig anar aquesta darrera primavera. Amable i contenta ens va ensenyar la seva cambra amb il·lusió i simpatia.
Era dona de pregària. Ho intueixo, pel caire de vida que va adoptar.
Avui ens reunirem al Monestir de Valldonzella per oferir al Senyor una Missa en el seu record. La meva petició anirà en direcció contrària. Demanaré a Déu que ella m'orienti en el temps que em queda de vida. Que sàpiga seguir-la amb la intesitat, l'acceptació i l'alegria que sempre va mostrar ella. Qualsevol petició a favor d'ella és inútil. No cal. No ho necessita.
Aquest positiu i estimat record que tinc d'ella ha assaltat el meu pensament aquests darrers dies. Per què aquests sentiments  no li van ser formulats per mi, d'una manera discreta, però directa? 
Un lliçó més que em dóna: ser més explícita en vida de la persona que hom estima i no solament guardar-ho en el record.
Gràcies Mercé, per tot el que he après de tu!

Montserrat Ribas i Piera   

dijous, 10 de març de 2016

SEGURETAT

No sé si és que vull viure la Quaresma o si ja la meva edat em fa pensar en un proper esdeveniment seriós (no us amoineu els que em coneixeu: continuo volent viure la vida amb la màxima intensitat possible. I la serietat citada, a més, hi ajuda). Aquests dies estic omplint l'agenda de tot espectacle, xerrada, pregària organitzada ací o allà... Després resulta, i en gran part en tenen la culpa els metges (ja que quan em visiten em troben bé, però en consultar la meva edat em diuen somrients: "La voldré tornar a veure d'aquí a un mes". I així es van multiplican les visites...), que moltes d'aquestes activitats  de caire espiritual es fan sense la meva presència.
Però vaig assistir a un "recès de Quaresma", que consistí en una breu convivència d'una hora i mitja (Quan penso en els recessos que vaig fer als meus l5, l6 anys... al col.legi, d'una setmana, interna i amb confessió general final, això d'ara és "coser y cantar". Jo estic a favor del que faig ara). Lloc: la capella de l'Ajuda, portada pels Caputxins. Un d'ells ens va comentar i fer reflexionar sobre diferents temes. Ni el coneixia, però sent caputxí tenia el meu vist-i-plau assegurat.
I, com faig sempre, em rellegeixo, a casa, el tema que ens han donat imprès i  faig un resum al voltant d'una idea que sobresurt pel seu interès i m'ha frapat. I ja ho he subratllat en sentir-ho.
Total: Ara arribo a parlar del tema, que apunto en el títol. I es basa en el llibre: "Mirall de vida. Una lectura quotidiana de l'Evangeli" de Gabriel Magalhaes.- Fundació Joan Maragall i Ed. Cruïlla.- Barcelona. 2015. Llibre que compraré, està clar. 
Resumint: Des de ben jove, l'home (i no em feu posar; "l'home i la dona", que ja ho dono per entès. Està clar que vull l'igualtat pels dos sexes, però tinguem cura en els aspectes importants i no ens contentem amb aquesta nimiesa...), l'home, com deia, busca la seguretat. En el que sigui i estigui volent assolir. Però quan li sembla i la té aconseguida, en el millor dels casos, li sorgeix  un o varis problemes nous i tota la seva lluita per la seguretat queda en una batalla perduda. Tracto, fins ara, la part negativa del tema. Però és que l'home confia en la seva seguretat per sobre de la seva fe. Per tant, hom dedueix que la inseguretat és "el pa nostre de cada dia".
I això ens porta a pensar (ara ve la part positiva) que el Senyor, en el seu infinit amor ens proposa quelcom diferent: que ens sentim bé en la nostra inseguretat i tinguem fe en la certesa de ser profundament estimats per Déu. El seu amor ens acompanya i embolcalla sempre. Això és la fe. 
Tot això m'ho aplico i veig que ho viscut en molts moments de la meva vida.
I tot pensant-hi, recordo uns moment d'intensa alegria que m'ha corprès i ve a ser que aleshores la gràcia de Déu em fa viure amb seguretat absoluta la meva inseguretat. I l'amor de Déu  m'inunda i és el meu referent.

Montserrat Ribas i Piera  

dissabte, 20 de febrer de 2016

SOBRE SANT PAU

La seva conversió es va celebrar el 25 de gener. I el que vull escriure vaig sentir -ho i pensar-ho aquell dia. Però els avenços comporten certes contrarietats. Em refereixo a que un entrebanc tècnic del meu ordinador m'impossibilità fer-ne ús durant uns dies. Però ja hi torno. (Després d'un cert nerviosisme que això sempre em comporta).
Jo sóc una fan d'aquest sant. Ho dec als neus pares, qui seguint ja una tradició familiar em portaren cada any a aquest dia a la Missa que es celebra a Sant Pau del Camp, on a continuació ens escrivien, a la sagristia,  els noms dels familiars propers i encomanàvem una missa per la família. Això ja va quedar arrelat en mi i ho vaig encomanar al meu marit i als fills. Bé, doncs encara em continua la dèria... 
I també em  va ajudar a sentir aquesta ferma invocació el professor,Eduard Bosc, ja mort, que en els estudis d'Assistent Social, dedicà el curs a aquest sant, Seria cap el curs 1955-56. I me'l va re-descobrir. Celebrem la trobada anual: missa i dinar, totes les del curs aquest dia amb una fidelitat rigorosa. Ja està  tot dit!
I el sacerdot i amic, Jordi Sànchez Bosch, (a.c.s.) em reafirmava en el seu ensenyament en les nostres converses, al llarg de la seva vida,  Gràcies a tots els que en aquest sentit m'educaren!
Però al llarg de la vida i tot donant-hi voltes he constatat que en les seves paraules hi ha un punt fosc, que em molesta, i sobretot venint d'ell: l'opressió a la dona, en alguns moments. Concretament a 1Tm 2,11-12 llegim: "A l'hora de la instrucció, les dones casades s'han de mantenir en silenci i submises als marits, No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin als seus marits, sinó que han d'estar en silenci."
I en Ef 5, 24: "Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, també les mullers s'ha de sotmetre en tot als marits"
I ja no poso més cites, perquè crec que amb aquestes dues queda entès que es doni una certa rebel·lia per part meva i de tota dona.
Però tota creença ha d'estar atenta a estudis i pensaments que ens arriben de tots llocs, sempre que siguin fiables, i ens ajuden a obrir-nos nous camins de reflexió. I en un article d' "El Pregó" (número 503), de V. Fàbrega es comentava com el Gènesi explica que Déu va  crear primer l'home que la dona  i que la dona oferí el fruit a l'home, que s'interpretà com que per la dona entrà el pecat en el món.
(Continuo amb la tesi de l'article:) Passem a pensar que en el medi social d'aleshores, on es propagava el cristianisme, el pare de família era la primera autoritat domèstica i la dona restava reclosa en la vida privada i no podia intervenir en assumptes polítics. Sobre aquestes bases socials, per a la difusió del cristianisme es tenien que posar en les seves costums per fer acceptar i reeixir el missatge cristià. 
Agraeixo a l'articulista  aquestes paraules clarificadores. Per a mi ho han sigut.

Montserrat Ribas i Piera
 .   


dijous, 24 de desembre de 2015

PESSEBRE?

Efectivament poso un interrogant en el títol ja que jo ho vivia així abans d'anar a veure'l. Em refereixo al pessebre de la Plaça de Sant Jaume, el de l'Ajuntament, però que ens pertany una mica a tots els barcelonins (encara que no hi podem intervenir..., però hi va haver unes eleccions...). Havia sentit comentar que el seu context presentava una certa laicitat, que no corresponia  pròpiament a un pessebre nadalenc, que havia sigut fet així per sortir del pas, etc..., etc...

I vaig agafar el bastó, company meu inseparable, i m`hi vaig arribar, malgrat la por a patir empentes nadalenques. Aquest punt va quedar resolt: molt poca gent. El consumisme tristement típic en aquestes dates havia acaparat les multituds, vaig suposar. I tranquil·lament m'hi vaig acostar.

Vaig quedar gratament sorpresa. El pessebre va tenir la suficient força per emocionar-me. Resultat positiu. La finestra de la casa on apareixen una mare amb un nen als braços i el pare al costat (tradueixo: Maria, Jesús i Josep) ressalta de la resta de finestres per una il·luminació que l'enfoca i la individualitza. Abaix, al carrer, hi han nens (tot figuratiu, està clar) que, amb partitures a les mans a les mans, et fan pensar que canten nadales. Apart, prop de la porta de la casa, un grup de gent que porta presents . Els veïns de tota la casa es veuen en diferents finestres més anònimes. En un panell apart anterior es representen tres camells, amb els seus cavalgants. I en un altre panell s´hi veu una nena que, admirada, contempla una gran estrella en el cel, que apareix darrera unes muntanyes. Què més hi volem per crear un pessebre que representi el Nadal que jo sempre he viscut?

Vaig respirar. Si han volgut fer-lo així per borrar un sentiment religiós, els ha sortit malament. I si no, els dono l'enhorabona! Perquè jo opino, després de veure'l!, que no m'allunya gens ni mica del missatge i la llum del Nadal cristià.

Montserrat Ribas