dilluns, 21 de novembre de 2016

QUE ESTEM BOJOS?

Sí, ara, precisament ara, quan la vida és tan fàcil per a tothom... Quan veiem en la tele els camps de refugiats, sense menjar, atencions mèdiques improvisades, que vol dir, molt deficitàries, quan sabem que amb l'esperança de poder "viure", han estat tants i tants engolits pel mar i els seus somnis no s'han acomplert, quan veiem la ciutat d'Alep derruïda i els morts van sent diàriament notícia...
Doncs sí, ara...llegeixo en el diari que en una subhasta s'han pagat 4,5 milions d'euros pel vestit que la Marilyn Monroe portava aquella nit del 1962, quan va dedicar al president Kennedy el "Happy Birthday" en el 45è aniversari d'aquest. Oi que sí que estem bojos? Vaig llegir la xifra dues vegades. I fou en una subhasta, el que ens indica que hi havia competència per a la seva adquisició. Sento vergonya.
Després d'haver-me desfogat, interioritzo la questió i m'anima a ser jo la que he de respondre de mi mateixa. Ha sigut, si més no, una notícia que ha despertat els meus sentiments vers els altres. Ho he recordat en l'acte que tingué lloc a la Basílica de Santa Maria del Mar, el passat dissabte. Una mica com a cloenda de l'any de la Misericòrdia i a la recerca d'un nou Pla Pastoral Diocesà. Ens dirigiren la paraula, l'Arquebisbe Omella i el seu Bisbe auxiliar Taltavull, una companya de Càritas, una Germana de la Caritat, una ciutadana d'Alep resident a Barcelona, i un periodista. Paraules vibrants. Música. Silenci. 
Pregàrem tot junts sobre el que s'exposà. El silenci era total. Amb un esperit unificat em semblava que intentàvem paliar la primera notícia de la qual he parlat en aquestes línies. Em vaig sentir comfortada.
I penso en la senyora que aquest matí m'ha preguntat, en veure'm a la porta de casa recolzada a la paret amb el meu bastó, si volia ajuda. He somrigut; no la necessitava, esperava el meu fill. Però ella no sabrà mai tot el que ha significat de positiu el seu oferiment. No; no no estem tots bojos. Gràcies a Déu.

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 18 d’octubre de 2016

DOMUND

En fullejar el diari el diumenge passat em trobo amb una foto insòlita; asseguts en un banc d'església (i després constataré que és un banc de basílica), en un mateix grup  a l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, Monsenyor Sebastià Taltavull, el sacerdot Anastasio Gil, Director les Obres Missionals Pontifícies a Espanya i la periodista Pilar Rahola. Tots ells somrients i en franca camaraderia.(Què passa en l'Església de Barcelona?, penso).
Doncs sí, la Pilar Rahola, qui es confessa: "no creient", es va fer càrrec del pregó del Domund, el dia dedicat als Missioners.
Recordo que, quan jo era petita, ja em van ensenyar a l'escola i  també a casa, la dedicació especial d'aquest dia. Sé que molts nens, voluntàriament, anaven amb guardioles demanant ajut monetari per a les despeses dels missioners que estaven  entregats a una doble tasca: evangelitzar i ajudar, a tot nivell, en situacions concretes i en països i llocs determinats. Al llarg de la vida he viscut prop de moltes ONGs que treballen en projectes missioners i que he seguit amb interès les seves tasques en relació a aquest aspecte missioner. I la festa del Domund, que trobo molt ben establerta, no m'ha questionat, però, com a prioritària. Sempre sóc contrària a fer un ajut puntualment a l'any. Ve a ser com el Nadal del pobre, que tant bé es va plasmar en la pel·lícula "Plácido". Per a mi Nadal, els missioners..., han d'existir i ser recordats tot l'any.
No vulll rebaixar, doncs, la importància del Domund. I més que mai la vull defensar enguany. Cal un toc d'atenció per a recordar problemes i necessitats eclesials a les que que hem de cooperar sempre els que ho vivim de lluny.  I per si ho hem oblidat.
Crec que ha sigut una sorpresa, però un gran encert el demanar a la Pilar Rahola que fes el pregó. I  li agraeixo que ho acceptés. Fou molt emotiu. Ella que es declara: "una no creient "i continua: "que, no cal dir-ho, creu en totes aquestes extraordinàries persones que, gràcies a la seva fe, dediquen la seva vida al proïsme" va parlar fortament i sentida en defensa de la doble tasca del missioner. I dic doble seguint expressions seves: "...els missioners formen part d'un ideal ciutadà elevat que suma, a la motivació espiritual, una profunda consciència de servei públic." I per acabar torno a citar una frase seva: "Em sembla d'una gran intel·ligència que la defensa de les missions catòliques, la fem, també, aquells que admirem la seva labor."
Gràcies, Pilar, per les teves paraules. I a l'organització eclesial que las ha fet possibles.

Montserrat Ribas i Piera

dijous, 6 d’octubre de 2016

SI VOLS SOMRIURE

Aquest bloc va adreçat a qui, tot anant pel carrer, en un viatge, en qualsevol desplaçament o situació en que es trobi, tingui ocasió de somriure. Sentim moltes coses de gent desconeguda, en totes les ocasions descrites, que ens criden l'atenció. Aquesta base ja existeix. Cal que ens hi fixem, que fem nostra l'expressió, dibuix o exteriorització espontàni/a que, per alguna causa ens ha cridat l'atenció. I res millor per a això que enviar un "Al carrer" a enricgoma@enricgoma.com, on explicas l'acudit (involuntàri) que has serntit de no sabem qui, o el dibuix surrealista, o la indicació mal girbada... , tot allò que ens ha cridat l'atenció i ens ha fet somriure. En aquest moment es torna a somriure. No volia forçar la propaganda, però no m'estic de dir-vos que us snimo a incorporar-vos-hi,
Aleshores hi ha una persona, el meu fill, que cada matí (jo estic amb l'esperança que Qui ens ha de jutjar ho entomi com una pregària, ja que ajuda a somriure i aixó sempre fa bé al pròxim) la seva primera tasca és; seure a l'ordinador i llegir els "Al carrer" que li envien i, triant els millors, ja que són molts els que rep cada dia, els envia a tots els que li han comunicat que volen estar en la xarxa. 
En aquests moments són 720 els socis. Amb les baixes, ja que tothom és lliure de finalitzar la relació quan vulgui... serien:792
A més, de tant en tant, organitza una celebració, que està suvencionada per tots els socis, ja que ell ha editat llibres amb aquests materials, li han agafat en revistes, periòdicament, etc...
Als meus 87 anys vaig assistir, fa pocs dies, al Palau Robert, de 9 a 11 de la nit (i la festa continuava), a un concert d'en Josep Pedrals i acompanyament, tot celebrant el 17è aniversari d'aquesta nova modalitat relacional que va idear el meu fill.
Acabo la propaganda, però deixeu-me dir que va ser molt maco i em vaig emocionar veure al meu fill mentre el meu nét saltironava al seu voltant, agraint les aportacions de tots els socis.
No es troba gaire sovint gent que, de forma desinteressada, promogui aquest "alegrar la vida", encara que li suposi feina. Vaig pensar en el content que estaria (i està) el seu pare. (Anava a posar: Amén)

Montserrat Ribas i Piera

dissabte, 17 de setembre de 2016

L'ESTIU I ELS LLIBRES



El panorama i el garbuix d'idees que a base de llegir llibres un darrera de l'altra, per les raons que explicaré, s'han anat acumulan aquest estiu, en el meu cervell, ha sigut tan "variopinto" (perdoneu, no trobo cap altra paraula més adient) que sento la necessitat de pensar-hi i aquest és un lloc per a fer-ho.

Que quedi ben clar que no obligo a ningú a conèixer-ho. Tothom és lliure de tancar l'odinador en aquest moment i "a otra cosa, mariposa". Però jo ho necessito.

El 13 de maig passat vaig fer un aterratge al carrer: colze trencat, ambulància, clínica Dexeus (a urgències ja em saluden a l'entrar), Operació al canto i uns mesos de descans. A Montornès hi falta gent! I acompanyada d'una bossa plena de llibres, De quins llibres? No faig massa cas de les recomanacions. Dedico l'estiu a llegir tot el que tinc "arraconat" en el sentit de triat i en espera de ser llegit, durant molt de temps, amb el meu sentit ferm del deure:
 
a) tot llibre que m'hagi sigut regalat, Ja tinc cura d'anotar-ho.

b) tot llibre comprat per mi en algún lloc o contrada, que he visitat i vivint l'emoció del moment me'n
he sentit obligada, amb gust, de llegir-lo. (Cap pressió en la compra per part dels protagonistes!).

c) llibre que començo s'ha d'acabar! (Que em perdoni la memòria del Sr. Joyce, però 1'"Ulisses" és
l 'únic que no ha pogut seguir aquesta regla. N'hi ha pocs de tan incults com jo...).

d) quan l'autor és amic meu o el conec força. O és amic d'un amic meu.

Seguint aquestes regles,o normes, durant l'hivern es van acumulant en una determinada prestatgeria una sèrie de llibres de diferents idees, temes i format. Aquest espai, en tornar de fora i posar tot en el seu lloc. aquest any, ha quedat buit.

He d'esbrinar, després de pensar-hi, si l'efecte és positiu o no.

Començant per "MiClaustro es el mundo" de Sor Lucía Caram (agrairia que fos en català), amb la seva expressió d'una vida entregada al pròxim, Va seguir: "Bru i Artiach", conte en el que Bru és un gos i està escrit (i molt ben escrit!) pel meu fill i, per acabar de fer propagada, us assabento que ha estat publicat en Juny del 2015 per l'Editoiral Cruïlla...(perdoneu, però una mare és una mare...), tot seguit de:"Rere els vidres", poemes de Jaume Huc. El segueix: "¿Y si adoptamos?" de Berta Boada i Meritxell Pacheco en el que veig reflectades alguna de les recents vivències amb el meu magnífic i estimat nét, en Fuong i passo a: "Plató i un ornitorrinc entren en un bar" de Daniel Klein, qui s'aventura a expressar la filosofia mitjançant acudits, (i això no és del meu gust), i a: "La nostra mar", que entra de ple en la distinció b), abans esmentada. En una recent sortida familiar (ja som quatre en la meva família, Visca!) a Vilanova i La Geltrú el vaig comprar en el petit, però molt viscut pels fundadors, Museu del Mar i llegint-lo m'he assabentat i he patit el 10 de novembre de 1886 en el que una imprevista tormenta va causar la mort de 22 pescadors, que s'havien fet a la mar aquella matinada,.. Passo a: "Flor nascuda en terra erma" d'en Narcís Sayrach, record pòstum a la seva dona que ens deixà el 2014, Passo a: "Els camins que no duen a Roma", d'en Georges Brassens". El Brassens que va entusiasmar al meu marit i a mi, en el seu record, encara m'emociona. Són reflexions i màximes d'un llibertari, Tot seguit m'endinso en: "Cuidar la madre Tierra " comentari de varis autors sobre l'encíclica "Laudator si" del papa Francesc. A continuació: "Visión de la memòria", de Tomas Tranströmer, premi Nobel de Literatura 2011, I em trobo amb: "Marianela" de Benito Pérez Galdós (hi ha persones que sembla que exigeixin el nom i dos cognoms), novel·la que trobo una mica 'passada' i: "Els dies sense glòria" de Silvia Alcàntara, novel·la ben treballada. I passo a:"Cinco panes y dos peces", testimoni de fe del bisbe vietnamita, Francesc X Nguyen von Thuan, en la presó. Segueix: "La Legión Cóndor en el aeródromo de la Senia", escrit per Heribert García Esteller. Aprenc que va entrar en funcionament per les tropes republicanes, en 1937, i en 1938 va ser centre de la legió Cóndor, quan hi va arribar l'exèrcit d'en Franco. També: "Vers una espiritualitat dels sentits" de José Tolentino Mendoza, del que havia assistit a la seva presentació, a la Claret, I "La suerte de envejecer bien", de Marie de Hennezel que passa a engrandir la llista de llibres sobre aquest tema que he llegit, (però mai no són prou per a mi...) i: "Temps de segona mà. La fi de l'home roig", de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura recent, 2015, sobre Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat persones que creien fermament que aquest règim era l'única forma ètica de vida, tema que a mi m'apassiona, per la poca visió que en tinc; i més si ho comparo amb l' Alemania nazi, de la que ens han omplert el cap. També em trobo amb: "Herejias del Catolicismo actual" de José Ignacio González Faus, llibre guia d'unes conferències impartides per ell i que vaig tenir que interrompre per "l'affaire": caiguda-colze-Dexeus, de tan nefasta memòria. El llibre molt ben treballat i que et fa adonar de tantes equivocacions en que algú hi cau. (Una mica tots, afegiria). Passo a: "Hergé per ell mateix" de Domenique Marico qui et fa reviure el simpàtic Tintín d'anys enrere (i ja per a sempre). I: "Confessions d'un culé defectuós", d'en Sergi Pàmies. I: "Tres relats de Sant Petesburg" de Gógol, i: "Un país a l'ombra" d'en Josep M. Vilaseca Marcet", escrit per Jordi Amat. Hagués preferit fos biogràfia del propi Josep M. però, amb tot, quantes coses va fer!; i em situa tant en la meva joventud,.. (Ja acabo, ja acabo...:només en falten quatre.) Llegeixo: "Júlia" d'Anna M. Moix, que trobo molt 'passada'. I: "De sobte truquen a la porta", d'Edgar Keret, tres contes que em fan ballar el cap, I: "Josep Carner", escrit per Pere Calders. El va comprar el meu fill en una botiga de vell, la seva, de Vic on hi va a comprar sempre que hi passa i volia veure com parla en Calders sobre Josep Carner. I per acabar: "Compañeros en el camino. Iconos bíblicos para un itinerario de oración" de Dolores Aleixandre,rscj.

I amb aquest llibre començat em trasllat a Barcelona. A continuar llegint...

Tinc, ja, una petita intuició que la prestatgeria buida tornarà a omplir-se...Per a bé.




Montserrat Ribas i Piera



  

dimarts, 16 d’agost de 2016

QUARTA EDAT

Avui, 16 d'agost, quan la majoria de la gent està en la platja, fent aquell viatge que ha programat pel temps de vacances o no fent res, jo enceto aquesta pàgina amb aquest rètol tan "optimista". 
Ho he posat entre cometes, com per canviar el sentit de la paraula, quan el que vull, veritablement, és que conservi el seu propi. Potser per no esverar, d'entrada.
Aquest estiu, millor dit, fa uns mesos, me n'he adonat que jo ja hi sóc de ple en aquesta "quarta".
Perquè he parlat i escrit força sobre el tema de la "tercera" després de pensar-hi i llegir sobre el tema, però, actualment trobava a faltar raonaments i certes afirmacions adients a la meva situació actual. Bé, m'invento aquesta "quarta" i em sento millor psicològicament..
He començat una etapa de més meditació que acció. He de continuar tenint objectius a fer a la vista, però d'una manera menys tensa. Amb més tranquil·litat Les disminucions físiques, com, en el meu cas, una certa inestabilitat en caminar, el que fa que camini com un ànec o com si trepitgés ous, m'ho determinen.
No per això, constato, que m'estimo menys tot el que em rodeja. Així en assabentar-me de la mort d'una persona que venia del poble proper a arreglar qualsevol aparell electrònic, en trucar-lo, per a demanar-li un nou servei, em digueren: "ens va deixar el mes d'abril...", tot i que el darrer estiu ens acomiadarem amb un: "si estic viu", per part seva, ja que patia un greu tractament, no m'ho esperava. Vaig patir un trasbals pensant en ell, tan amable, treballador, alegre i emprenedor.El recordo i em dol molt.
El principal és que em sento ja prop de l'encontre definitiu. I ha de ser trist aquest encontre? Pensant-ho a fons, penso que Qui m'espera m'estima infinitament. I això pot ser trist? Hi ha el factor de novetat i desconeixement físic d'aquest gran pas, que pot enterbolir aquest pensament. Però el mateix qui m'espera m'ajuda i m'ajudarà. 
Amb aquesta esperança visc. I dono gràcies pels temps passats, per l'actual i els que m'esperen. 

Montserrat Ribas i Piera
 



dijous, 16 de juny de 2016

ECOLOGIA

Apuntaré, de manera informal, algunes idees sobre el tema,  El tot unit encara no crec tenir-lo massa clar. Crec necessari aquesta exposició prèvia per a intentar assolir-lo.
Constato que la natura, si bé em pot portar a un cert relax intern, no em parla del seu Creador. Així com tantes vegades he llegit i he sentit dir que la bellesa de la natura creada crida a molta gent a admirar l'obra del seu Creador, en el meu propi cas, ha quedat reduït a una visió complaent i amable. I prou. 
Recordo que, sent jo jove, vaig sentir a una tia meva que feia mesos que atenia al seu marit malalt, a la pregunta: "On desitjaries anar per descansar una mica de la teva tensió?" va contestar: "Estar en un prat ben verd d'herba i restar quieta allí". El color verd, vaig pensar jo, descansa l'esperit. I continuo pensant-hi. I prou.
Quan vivia encara amb els meus pares, vaig tenir moltes ocasions per veure l'entorn de ciutats, és a dir que vaig viatjar molt. Després de la guerra, amb el Lancia de segona mà que el meu pare va comprar i el seu esperit de descobrir món, ens va passejar a tota la família (mare i quatre fills), ja que el Lancia era "l'últim model" de cotxe amb dues cadiretes, i les nostres sortides sovintejaren. Recordo, precisament, els molts trencalls per carreteres tallades degut a l'enfonsanent del ponts, senyal de la fugida de les tropes militars vençudes, que no eren gaire agradables de cobrir... I, a més, el cotxe que rutllava de manera intermitent, al seu aire, ja sigui perquè fallava la bomba, ja els frenos, ja el parabrises... I en aquest cas recordo la visió del meu germà gran, en Manuel, traient braç i mig cos per la finestreta del costat del meu pare, el conductor, amb un drap facilitant la visió, mentre el pare anava dient, dirigint-se al cotxe: "Apa, petit...".
Vaig tenir, doncs, un bon aprenentatge paisatgístic infantil i juvenil. I la visió de bells panorames, boscos atapeïts, muntanyes, rierols i no tant rierols, pobles costaners, mar esvalotat o en repós... omplien la meva curositat. Hi disfrutava i prou. Potser la prioritat pel meu pare era la seva dedicació professional (i vital!) d'arquitecte, i per pur instint em decantava per fruir més de museus i pinacoteques.
Ja de gran, s'ha despertat en mí, un interès especial per la visió sempre canviant del núvols que ens presideixen. Tot i això, la meva pregària i relació amb Déu se'm dóna més facilment en el silenci d'una cambra o espai tancat (tot això no té cap interès per a la gent que ho pugui llegir. Però em cal explicar-m'ho).
Però, gràcies a Déu no ho viu tothom com jo!
Conec a persones que els hi produeix un gran bé espiritual les passejades en silenci, en grups o en solitud, caminant per boscos i planures, per a qui les abraçades amb els arbres tenen un fort sentit intern... Per cert, recordo a un amic meu que l'arbre escollit per a l'abraçada era el que en les seves arrels havia dipositat les cendres de la seva  esposa. En aquest cas ho entenc una mica, encara que la tendresa està envaïda d'un cert surrealisme.
I vaig llegint entorn del tema del que tracto i em preocupo. Així, trobo en una revista unes paraules de Satish Kumar compromès amb  la militància ecològica (perquè l'ecologia ha passat a ser una militància, i això és el que esbrino): "De la mateixa manera que nosaltres reconeixem els drets dels éssers humans, l'ecologia profunda ens demana que també reconeixem els drets de la natura. La nostra relació amb la naturalesa ha d'integrar-se en els principis de la veneració per la vida. L'ecologia profunda mena vers l'ecologia reverencial i espiritual."
Thomas Berry, teòleg cristià nord-americà (+2009) afirmava que l'univers no és pas una col·lecció d'objectes, sinó una comunitat, una comunió de subjectes.
I és d'Albert Schweitzer la frase: "Fins que no eixamplem el nostre cercle de compassió a tots els éssers vius, la humanitat no trobarà la pau."  A continuació d'aquesta frase, Jordan Faugier, monjo actual a Solius, fa notar: "...som part de la comunitat de la terra -la casa vital de Déu- i, d'altra banda, de la nostra mútua interdepèndencia amb tots i tot."
I, finalment, vaig descobrir, en el seu dia l'encíclica del papa Francesc, "Laudato si" (que em va fer descobrir aquestes meves inquietuds actuals), de la que citaré algunes frases colpidores: 
"... avui no podem deixar de reconèixer que un plantejament ecològic de debò esdevé sempre en un plantejament social, que  ha d'integrar la justícia en les discussions sobre l' ambient que escolti tant el clam de la terra com el clam dels pobres (...) Un vint per cent de la població mundial consumeix el noranta per cent dels béns produïts (...) El drama serà pagat per tothom, però sobretot pels més empobrits."
Ens parla, en aquest sentit de la creixent falta d'aigua potable pel sobreescalfament del planeta. I són el pobres els que més ho pateixen, i, a aquest pas, ho patiran, penso jo.
I per acabar, citaré una frase darrera, que em fa pensar: "No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socio-ambiental. Les línies per a la solució requereixen una aproximació integral per combatre a la pobresa, per retornar la dignitat als exclosos i simultàniament, per a protegir la natura". (139)
Oi que noteu que aquestes línies han anat pujant de to i importància? És el que a mi em remou, dia a dia. I el perquè del que he escrit.

Montserrat Ribas i Piera  



diumenge, 29 de maig de 2016

CAIGUDA I PENSAMENTS

Doncs sí, vaig caure al carrer. Ja sé que no és cap notícia interessant, però deixeu-me rememorar com va funcionar el meu cap tot seguit. Necessito pensar-ho i enterar-me'n.

Com a primera constatació positiva, en veure la gent que va acostar-se'm per auxiliar-me, en un tram de carrer, que pensava estava buit, va ser: "El món no està perdut! Hi ha esperança dins tanta desesperança!" El meu agraïment a tots ells, desconeguts per sempre, però ben vius en el meu cor.

Bé, ja sóc a l´ambulància: em prenen la pressió (10/20, comme il faut), curen les ferides de la cara, immobilitzen el braç trencat pel colze, esparadrap pel tabic del nas trencat..., primers auxilis amb una rapidesa pròpia d'uns bons professionals. I cap a la Dexeus (que ja té la categoria de la meva tercera residència).

I, com que no he perdut el coneixement, penso. Concretament, i de forma succesiva, però amb calma, ordre i, per què no dir-ho?, amb un cert nerviosisme toco tres temes (sembla que exposi una tesi): la meva possible trobada amb el Desconegut, el sentir-me privilegiada enmig de la humanitat sofrent i la decisió que l'espectacle ja organitzat sobre els poemes del meu marit es porti a terme.

Passo a ampliar-ho: "Senyor, fa un any que hi vaig donant voltes. Aviat ens trobarem. En uns mesos, en uns anys... ja estic pensant-hi. Quan Vós volgueu... El vostre Amor presidirà la trobada... Però el desconegut em fa una certa temença... És aquest, ja, el moment del nostre encontre?... Em vénen al pensament les paraules de Bonhoeffer, en el  seus darrers dies, quan expressa el dubte de qui és ell, al final de la seva vida, ja que els qui l'envolten pensen i li diuen que ell els hi dóna pau, i com ell mateix es troba, paradoxalment, feble i poruc, per acabar exclamant: < jo només sé que sóc teu, Senyor!>. Em faig meves les seves paraules. (Vull apuntar que pel sol fet de conéixer aquest fet, en una classe de Teologia, ja em compensa els vuit anys que em vaig "passejar" per la Facultat de Teologia).

Penso que sóc una privilegiada en tenir les atencions que tinc i tindré tot seguit: curatives i d'atenció pel meu físic malmès. Veig les imatges dels camps de refugiats, on nens i grans ploren perquè tenen gana i estan amb nul·la atenció mèdica... I jo? Les desigualtats són patents... Déu meu! Déu meu!

Em ve a la memòria l'espectacle que hem organitzat sobre els poemes d'en Josep i penso que es faci, al marge de la meva possible absència. Fora el meu protagonisme! El que compta són les paraules d'en Josep!

Arribo a la Clínica Dexeus. Em treuen en la llitera. Dues persones m'esperen: el meu nét mirant-me esverat la meva cara contosionada i el meu fill que em diu, cridant: "A Barcelona hi ha taxis, mare...!".

Montserrat Ribas   


divendres, 13 de maig de 2016

TEMPS DE CANVIS

        Un nou canvi he experimentat des de que visc la meva quarta edat. Hi sóc de ple.

      Quan hom té l'agenda plena de cites mèdiques, camina amb atenció mirant el terra del carrer, amb el bastó (amic inseparable!), el dia sembla que és molt curt, vas sovint als tanatoris, tens tendència a pensar seriosament en la vida i en la mort sense angoixa i en la teva vida passada i en les persones que t'han acompanyat fins ara i que d'una o altra manera estan amb tu, amb joia i enyorança alhora, ets sents amb pau i el Transcendent marca més que mai les hores del teu dia... aleshores et trobes que vius la teva quarta edat! (Molt diferent que la tercera! Jo, diria, paradoxalment que, és viscuda amb més pau i tranquilitat perquè les presses s'han acabat i el temps per a pensar i pregar s'allargassa...).

      Passo a exposar un canvi subtil, que és el que m'ha fet escriure aquestes línies: parlo més ara. I ho demostro. Potser no interessa a ningú, però m'he proposat escriure el que em commou o afecta per a dir-m´ho a mi mateixa i fer-m'ho meu.

    Mai m'hauria pensat que baixaria d'un taxi dient: "Bon dia i gràcies...Ah! i digui a la seva tia Maria que no s'operi!" Havia conegut a la jove taxista en els deu minuts de recorregut de casa a la Clinica Dexeus (la meva tercera residència i lloc central en la meva vida, com ja apuntava com a referència...), no coneixia de res a la seva tia Maria i, alegrament li recomano el consell de que no s'operi... Això es contradiu totalment amb el silenci en que vaig viure la primera part de la meva vida. Era molt reservada i, per tant, callava.

     En pujar al taxi, amb les meves dificultats motriu ja li vaig dir que anava a poc a poc perquè els meus 86 anys m'ho exigien. D'entrada, ja parlo de la meva edat! Inaudit! Observació que la taxista va aprofitar per a dir-me que tenia una tia que tenia la meva mateixa edat (vaig pensar que si era tan espontània, sent jove, què seria quan fos gran...). Un minut de silenci. Però la conversa es va reempendre amb una nova notícia-informació per part d'ella: "Quin susto ens va donar ahir la tia Maria!" Em vaig interessar per l'ensurt i ja la vàrem tenir armada. Que si li havia telefonat el metge (a la tia Maria) que es tindria que operar el genoll, que ella no ho volia de cap manera, que la seva filla li havia penjat el telèfon indignada davant la seva decisió, que va buscar la col·laboració en la neboda (ella) en la seva decisió, que estava molt amoïnada, que si això, que si allò. I fou un diàleg el que s'establí entre nosaltres; no un monòleg. Això és el greu. Per acabar en arribar a la Dexeus, donant-li el meu consell per a ser transmès a la tia María...

      Decididament: en la quarta edat es viuen molts canvis. En una certa profunditat, tots ells.

Montserrat Ribas i Piera   

divendres, 8 d’abril de 2016

BENEÏDA CURIOSITAT

Sí, tenia curiositat, però a la vegada mandra en sortir ahir de casa a quarts de set. Va guanyar la primera i n'estic molt contenta.
A l'agenda havia apuntat una xerrada organitzada per Oxfam intermón sobre Paraguai. Què se m'havia perdut a mi en aquest país? Si el conec molt poc...(recordo, vagament un cuplé de l'época de la meva mare, on es repetia el final del nom del país. Si això és cultura...) que si ja tinc prou coses al  cap... I s'està tan bé a casa en aquestes hores (2/4 de 7 de la tarda)... Aquests raonaments es succeïen, ja dreta davant la porta del replà de casa, dubtant entre quina direcció emprendre. I vaig sortir de casa. (Victòria!).
El ponent o narrador, o digueu-li com volgueu, ens va presentar amb la seva paraula, fotos i resums del que deia en una pantalla gran de televisió, el seu viatge amb un grup que el juliol passat varen fer al Paraguai, a fi de conèixer "in situ" els projectes que Oxfam intermón té i desevolupa en aquell país.
Resulta que ja fa uns anys organitzen aquests grups a diferents països on treballen i formen un grup de 15 - 17 persones, entre treballadors de l'Entitat i col·laboradors que hi estiguin interessats. Sé que sortegen algunes places, però no sé com va el pagament de l'esmentat viatge-descoberta. En l'enquesta que vàrem omplir sobre l'acte d'ahir en l'apartat que posava si m'interessava entrar en sorteix d'aquest any, que van al Marroc, tristement vaig posar la creueta en la casella del "no" però hi vaig afegir, sortint de l'ordre, "Què més voldria!!!. Sóc massa gran..."
Anem per l'acte d'ahir. Un tal "Alfons" que hi va anar, va posar l'ànima en el que explicava. Jo vaig començar per les beceroles. Vaig situar Paraguai en el mapa. (No ho tenia ben clar). Un país que no té sortida al mar, però que és molt ric en el potencial: aigua. Grans extensions de terrenys, el 85% del territori propietat de molts pocs, i tot i que tenen una gran possibilitat de mercat de la canya de sucre, pateixen fam els que voldrien treballar les terres, però no en tenen la propietat. I amb poca població, si la comparem amb l'extensió de terreny, hi ha un gran porcentatge de gent que passa gana, malviu i està en la misèria. 
Ens va explicar, però la seva explicació era un volcar-se en sentiments i gestos de qui ha vist i ha palpat de prop la injustícia regnant i va ser per a ell tota una revelació, un crit d'alerta i un coneixement de la vida pobre que impera. A un nivell molt inferior, però incisivament, comunicava la seva vivència a tots els oïents, si més no, molt intensament a mi. 
Veièrem trobades en les cases dels atesos (d'una o altra manera. La simple amistat pot ser un gran ajut), i com l'alegria  i agraïment per part d'ells es feia palès. I també entre els del grup, desconeguts entre ells fins a la trobada-viatge, s'havia establert una amistat que es fonamentava en la vivència i integració amb els pobres d'allà i els seus problemes. Ajuts? Des de uns simples cursets sobre com arreglar els petits taulells dels productes per vendre, en els mercats, posar-los amb racionalitat i amb atractiu, passant per la creació d'equips que alerta a les cases habitades properes a rius de les possibles i imminents inundacions perquè deixin a temps la vivenda, fins intentar formar unitats de treball. I moltes altres possibilitats. El contingut de tot això ho heu de sentir directament, perquè jo vaig quedar impressionada però no estic prou documentada per sentar bases. El resultat és que hi ha gent prop d'ells per a ajudar-los, escoltar-los i promocionar-los.  
Jo, una mica com si hi hagués estat, m'hi vaig sentir molt unida i interpel·lada. Vaig aprendre moltes coses ahir. Els sentiments també els anomeno "coses".
El meu agraïment al tal Alfons perquè en la manera d'explicar la seva vivència en el Paraguai va saber colpir a qui l'escoltàvem i ens va obrir un nou horitzó.    

Montserrat Ribas i Piera




dissabte, 26 de març de 2016

DIES SANTS

Espero i no ho desitjo que aviat desapareixerà aquest qualificatiu que encara poso en el títol, perquè, al pas que anem, tot es vol dessacrilitzar. Parlo del Dijous, Divendres i Dissabte Sant. Per a mi sempre ho seran. Escric això el Dissabte Sant, a la tarda. Aquesta tarda que es fa llarga, en espera de l'ofici de la nit: on tota ombra s'esvaeix i ens endinsem en la llum de la Resurrecció.
Ho aprofito per fer un breu resum de les meditacions sentides aquests tres dies: tres breus notes.  

Dijous Sant.- 
"Lluís Espinal, en les seves "Pregàries a boca de canó" ens instava a no separar Déu del món, sinó a fer com va fer Jesús: "Tu ens has dit que tot allò que fem als altres t'ho fem a Tu. Ho hem oblidat. Com si fóssim càtars, et cerquem amb superba solitud. Obre'ns els ulls perquè t'anem trobant en cada rostre, perquè poguem combregar-te cada cop que estrenyem una mà o dibuixem un somriure."

Divendres Sant.- 
"Expressa una nicaragüenca: No es tracta de buscar la creu ni el sofriment com si el sofriment per si mateix ens apropés més a Déu, sinó d'afrontar les coses tal i com es produeixen i lluitar-hi en contra, unides a Crist, fixant la nostra mirada en Ell i en el seu amor a la vida i la justícia."

M'aparto ara dels resums que més m'han acompanyat, per citar uns versos del meu marit que m'acompanyen sempre. El poema es titula; "A Jesús crucificat". El va escriure en la quaresma del 1988 i els seus tres versos darrers són: 

              "Sens més motiu que el meu amor molt m'era
               ni altre lloc que el teu cor per fer-hi estada.
               No hi fossis Tu, no miraria enlaire."

Dissabte Sant.-
"Un periodista anònim guatalmaltec, desaparegut sota la dictadura dels anys 80 (expressa): Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d'amor (...). Estem amenaçats de resurrecció. Perquè Jesús, a més a més del Camí i de la Veritat, és la Vida, encara que estigui crucificada en el cim de l'abocador del Món...".

Montserrat Ribas i Piera