CRISI

Tinc una màquina fotogràfica antiga (deu tenir uns vint anys), d'aquelles que s'obren fàcilment per la part de darrere per posar el rodet comprat prèviament en una botiga dedicada a la fotografia (jo ja començo a notar una certa reticència per part del venedor en vendre tal artefacte). El rodet s'adapta a les ranures adients, es tanca la part que he obert i el faig córrer tot prement el botó superior que empro per fer les fotos; el rodet corre fins que es para. Vol dir que ja tinc la màquina preparada per usar-la. Explico aquesta primera disposició perquè suposo que molts no ho recorden (tot posant cara d'expressar-me: "Quina antigalla!", dirigit a l'artefacta i a la meva persona).

Quan era jove havia tingut una bona màquina alemanya de l'època, una Zeiss-Ikon, en la que tenia que calcular la distància i la llum adient fent rodar dos dispositius davanters. Me la vaig estimar molt però també em va cansar molt! Tants càlculs anant pel món, de vacances, m'esgotaven. Perquè faig fotos només en els viatges, excepte quan els nens eren petits, que si el dia de la palma, que si el dinar de Nadal, que si els volia veure créixer en comparar-les, en el pas del temps...

Estic orgullosa de la que ara tinc. I a la vegada una mica avergonyida quan he d'acostar la màquina als meus ulls, perquè enquadra així i no a distància (continuo les explicacions per al públic en general, que és tot el públic que em rodeja i del que percebo, a vegades, un somriure sorneguer...). I passo la major vergonya quan demano a algú que ens faci una foto, per poder sortir el grup que anem junts. La frase amb la que, vegonyosament, els abordo és: "És una màquina antiga i ha d'enquadrar acostant-la als seus ulls. Però encara surten bé", dic en to de disculpa.

Fou de cop i volta, quan la crisi actual començava a fer estralls, que em vaig adonar que tothom s'havia passat a la nova tecnologia que li permet fer les fotos a distància, que les pot veure tot seguit, que les pot esborrar... Té moltes avantatges, és veritat. Però jo no penso deixar de banda la meva, ja prehistòrica. El resultat que n'obtinc és el que desitjo. Ja m'està bé.

I jo em pregunto (perquè a més de viatjar, penso): ¿com gairebé tothom ha pogut fer la despesa de canviar de màquina en aquests temps difícils? I no m'ho sé contestar.

Em recorda, fa ja molts anys, quan  tothom portava els paraigües de tons llisos. Per obra i gràcia de que la moda ho va imposar, van aparèixer pel carrer, en qüestió de dies, tots cromàtics. Se'n deduïa una nova despesa. Però les aficions i gustos empenyen la majoria de la gent. I paga que és gata... (No sé explicar aquesta expressió, però m'ha sortit de manera inconscient i per mi té sentit...).

I tornant al tema del canvi de l'aparell fotogràfic, ¿quina resposta es dóna a la crisi actual? Que m'ho expliquin...

Montserrat Ribas  

SIXENA

A "La Vanguardia" del dia 16 darrer, amb el títol de "Les beguines apaguen el llum" arran de la mort de l'última beguina del món, en el meu cap hi va haver un creuament amb una vivència meva de l'any 2001. (Aleshores no escrivia blocs i va quedar per mi sola el seu ressò).

Fa uns trenta anys que en un lloc determinar de Bèlgica vaig visitar un "beguinatge". Dins del turisme que m'havia proposat, hi figurava conèixer un d'aquests llocs, que es trobaven a Holada i Bélgica principalment. Els primers daten del s. XIII. Era un lloc on una comunitat de dones, que vivien en cases individuals i es dedicaven a l'estudi, la caritat i l'oració. Portaven un vida religiosa sense renunciar del tot a la seglar. I, paradoxalment, eren dones que allí se sentien lliures. Eren aquells temps que no tenien més opció que lliurar la vida a l'home o a Déu. (Em vaig llegir a fons l'article en qüestió...).

L'any 2001 (no sé precisar més, però Déu n'hi do per la meva memòria) vaig anar amb una amiga al Monestir de Santa Maria de Sixena (ho he traduït al català.). Pertany a Osca i el nom és "Sigena". L'amiga s'oferí a fer la visita, ja que ella ho coneixia i tota la seva família era amiga de la Priora (no sé ben bé si aquesta és la designació de l'alt càrrec). Aquest Monestir o Priorat el fundà la muller d'Alfons II el Cast, el 1188. Com es pot comprendre el monestir i la comunitat han patit moltes vicissituds al llarg dels anys, de manera que abandonat en diverses ocasions va acabar bastant malmès. I amb l'ajut de les entitats civils s'inicià una reconstrucció i van passar a ocupar-ho el 1985 una comunitat de monges, provinents, crec, de França i que estaven, interinament, a Barcelona. És un edifici digne d'admirar, encara que no estava del tot reconstruït  (no hi he tornat, per tant no puc parlar del seu estat present). L'ocupen monges de l'Orde de les Germanes de Betlem i de l'Assumpció de Maria (per mi desconegudes fins aleshores).

Ens van acollir amb molta amabilitat i hi pernoctàrem en un petit edifici que té aquesta finalitat. Allí ens serviren també els àpats i la Priora ens acompanyà amb la seva presència i conversa. Degut a l'amistat de la meva amiga amb elles, jo vaig poder conèixer-ho més a fons.

El que més em va cridar l'atenció (i és la guspira que m'ha saltat llegint l'article del diari esmentat) va ser una part nova que estaven començant de cases petites posades en cercle, per viure-hi només una persona,.Una caseta estava més avançada i ens la van ensenyar: una cambra en la planta baixa, una escala i un lavabo (i para de comptar...) i seria habitada per una monja. Complet silenci, doncs. Els hi portaran el dinar fet (feina manual nul·la, vaig pensar...). Es retroben totes a la Missa matinal i a cada lectura de les hores litúrgiques. I continua el silenci. Només una tarda, a la setmana, (sí, he dit a la setmana),passegen pels voltants i poden parlar entre ellles.Tenien, aleshores, moltes vocacions de noies joves, la majoria aragoneses. 

No sé per què vaig sortir d'allí amb el cor encongit. No jutjo res. Però aquest extrem d'incomunicació no em va agradar. Ja sé que molts podeu opinar que jo no tinc la vocació adient. I que es deuen sentir molt unides a Déu. Però...

Montserrat Ribas

ARRUGUES

En el Magazine de la Vanguardia del darrer 14 d'abril llegeixo un article d'Ángeles Caso, que m'incita a escriure aquestes línies. Les titulo igual que el seu article (petit plagi fet expresament).

Jo he escrit el meu primer llibre als meus 79 anys i el títol és: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida". I el sentit i apreciació del seu contingut és similar al que ella exposa. 

Parlem del deteriorament físic que el pas dels anys va incidint en nosaltres. Com que moltes volen lluitar-hi, la cirurgia estètica entra en joc, pensant que les afavorirà, i en molts casos, les va deteriorant. Jo opinaria que no en molts casos, sinó sempre, perquè la bellesa està en la naturalitat i en no voler aparentar el que hom no és. Ella opina que deixant de banda l'obsessió de condolència, ha arribat a estimar les arrugues que els anys li aporten. La meva total enhorabona i afinitat de pensament.

He conegut una dona amb un somriure que es converteix en una ganyota, ja que el bisturí ha fet estralls en muscles que no es poden recuperar. Angeles diu:"...contemplando a los actores y a las actrices que aparecian en la entrega de los Oscar, comprendí que la cosa es realmente grave".

M'he emocionat en sentir-me tan compresa. En el meu llibre exposo que, només acceptant el possible deteriorament físic, hom pot viure tranquil i feliç. He de fer notar, que per arribar a aquest estadi, s'ha 

de lluitar (sobretot quan els anys, com els meus, són molts més que els teus, Ángeles) tot reflexionant i acceptant, gairebé diria, cada matí. I, per experiència, us dic que es pot assolir la pau i la joia. Sí, la joia.

Sempre i en tota eventualitat la naturalitat és el gran tresor que podem obtenir i oferir. 

Montserrat Ribas

ESCOLES I ESCOLES

No vull pontificar. Vull fer un escrit que, per diverses raons, he rumiat quests dies. I, potser no serà nou per a ningú. Però tinc ganes de parlar-ne.

S'ha despertat, en mi, el tema gràcies al llibre que, ara, estic llegint: "El món d'ahir. Memòries d'un europeu" de Stefan Zweig  (Viena , 1881- Petrópolis -Brasil-, 1942). Aprofito per recomanar la seva lectura del tot encomiable (encara que estic només a la pàg 90, però ja intueixo que he triat bé). I en aquestes primere pàgines l'autor toca un tema molt important: l'escola. Troba que les hores lectives es feien àrides i mortes, perquè es cenyien a un pla estricte (molt pensat, pero massa cerebral) que resultava fred. No tenia cap atractiu ni estímul. Els nois reaccionaren. Ja sé que parlo d'un temps i lloc esplendorosos culturalment i la majoria dels seus habitants eren de "classe alta" (dit, per entendren's).

I en quan un alumne es convertia en un  líder, es formaven grups de nois que abandonaven tota la monotonia de les lliçons que s'impartien i es dedicaven, pel seu compte, a la creació de petits nuclis de conversa o activitats, cap a diferents direccions, però que els feia viure i gaudir i aprendre i admirar el món existent i proper, al marge completament del que el mestre intentava, sense èxit, inculcar. El vital és el que compta. I descobrien grans autors literaris, anaven a la sortida de l'òpera per poder veure, ni que fos de lluny, les figures més representatives de l'art operístic o escènic, etc... Aprenien vivint. La manera vital de viure i aprendre per altres era el món esportiu... Res a objectar. L'important és aprendre a fons allò que el nois i noies senten interiorment, abandonant tota classe de rutina. M'ha fet revifar, la seva lectura!

Passo a una nota actual que he llegit en alguna revista. Avui dia, en alguna escola pública de casa nostra, l'animadversió vers el professor es tradueix en tirar-li quaderns llibres, insultar-lo... I aquí no apareix cap altra substitució d'aprenentatge, confabulat per ells mateixos. Parlo, és veritat, d'escoles on els nens pertanyen a families de "baixa" (no m'agrada parlar d'"alta" ni "baixa", però ho faig per fer-ho més entenedor)  condició i situació econòmica.

No faig , doncs, comparacions, perquè seria totalment injust, degut a la diferència cultural de base.

I també penso que avui dia també a casa nostra hi han escoles que funcionen bé. Però és perquè el profesorat fa de la seva feina una vivència que l'alumne assimila, sense dificultat i serenament.

Jo estic més per les escoles vives, on la mestre, des del primer dia sap dirigir-se a un alumne pel seu nom , li ensenya tot el que té al voltant on es desenvoluparà la seva vida, a saber admirar la natura, distingir els ocells....i un etc. molt llarg, Les prefereixo a les que ensenyen coses, moltes coses, massa coses, que l'alumne ja rebutja des del seu principi, perquè no s'hi sent a gust, no és seu, no l'hi importa, no li serveix per a viure.

Volia només parlar de com em va frapar i alegrar la lectura de les pàgines de S. Zweig sobre aquest tema i sense adonar-me'n ho he ampliat. Però amb poques paraules no es pot pontificar, com he fet notar, al començament.
Montserrat Ribas

COMUNICACIÓ

Aquesta paraula del títol, en alguns casos, la catalogo com una virtut, de la que no se'n parla massa. I en aquest cas l' he viscut com a tal.

Concretament, em refereixo a un moment d'una conversa que una noia desconeguda va establir, el dissabte passat, al ferrocarril de la Generalitat, amb la  meva filla i jo, que sèiem enfront d'ella.

Sota de l'anècdota hi flueix amb força el moment que jo patia (i pateixo), com a referència principal.

El meu germà gran, en Manuel (que ja era l'únic viu dels quatre que fórem) va morir, el dia 14, dijous, al capvespre. Hi vaig anar tot seguit ho vaig saber. Va ser una mort instantània però precedida d'una bastant llarga malaltia, que el va anar deixant impossibilitat físicament, però amb el cap lúcid sempre (del que en dono gràcies a Déu!). Vaig estar junt al seu cos, acompanyant a la familia, vaig pregar, vaig plorar... I un pes molt fort va entrar dins meu, pes que encara sento... En posar-me al llit, la son, aquella nit, no em va poder acompanyar massa.

L'endemà amb la meva filla vàrem agafar el tren per tornar a la casa, ja que la família va decidir que restés a casa i no el van portar al tanatori, perquè intuïen que ell ho "volia" i  tots tenien el mateix desig. Restava en l'escalf de casa seva. Els felicito per la decisió. Vaig poder estar asseguda vora del seu cos, i vaig poder parlar-li. Ja sé que és una mica surrealista, però jo ho necessitava: de la nostra convivència a casa els pares, d'una relació que ens va unir sempre, ja que tan físicament com de manera de ser ens assemblàvem...(ho diuen i a mi m'honora molt).

Tornem al tren. Seia davat nostra una noia, d'uns trenta anys, que, de sobte ens va dirgir una pregunta. "¿Qué les parece el nuevo Papa?, Yo soy mejicana y mi padre argentino,,," I entre ella i nosaltres s'establí una concordàcia en qué si el nom que havia escollit era molt adient, que ja parlava de que l'Església dev ia ser pobre, com el qui la fundà, que aniríem veient com  i si es realitzarien aquests bons presagis... fins que arribàrem a la nostra estació i, a la força, es finalitzà la conversa.

Ja he explicat el meu estat d'ànim. Però el meu dolor s'atenuà per la força de la comunicació d'una noia desconeguda, que amb sentiment i senzillesa  va establir una conversa que va fer reeixir la meva esperança en Déu en tots els moments i en aquell especialment.
Montserrat Ribas

SÍ, PER FI...

Sí, per fi, fa pocs dies que vaig respirar satisfeta després  de veure el telenotícies del migdia,

Com sempre, desgràcia rera desgràcia. El món està com capgirat. Denúncies, estafes, jutjats, matances, renúncies (una és molt positiva), violacions, sexe fora de to, dolor, pèrdua del valor de la vida, crisi a tot arreu, menjadors que s'han d´'improvisar perquè tothom mengi, la política dels partits trontolla.... per què continuar? Tothom ho sap, qui ho pateix i qui se n'asabenta...  

Aquell dia, com sempre, tota aquest llista de desgàcies ocuparen l'espai de les notícies.

I , de sobte, ens parlen i visualitzem una festa infantil en una llar. Les protagonistes són la Núria i la Marta. Tenen un any i mig i tota la família ho celebra. Aquestes nenes van néixer amb els cossos units, per una deformació congènita. Estaven unides pel cos en la part lateral. Després de set mesos les van operar. La imatge del quiròfan estava ple d'un batibull de metges, infermeres, aparells.... Lluitaven perquè cada nena pogués tenir el tros de fetge pertinent iels òrgans que li pertocaven. I el gairebé podríem dir miracle es va aconseguir. Quedaren vitalment separades. Cap operació més. Pur restabliment.

I en aquella casa festejaven l'esdeveniment amb dues nenes, la Núria i la Marta saltant i rient ben individualitzades. Els grans no s'ho poden acabar de creure....Però era així. Fa pocs dies a Rubí.

La seva joia m'arribava i ho vaig celebrar de manera virtual amb ellls. 

Notícies com aquesta fan reviure!

Montserrat  Ribas

CORRUPCIÓ I Cia.

La paraula del títol ja és ben coneguda, des de sempre, però més en aquests moments, per gairebé tothom. Però ara s'estan passant... La premsa, la televisió, les converses estan plenes d'aquesta paraula: corrupció. En un grau superlatiu. Es succeeixen els casos amb una celeritat increïble. Encara no he sortit de l'estupefacció que m'ha causat un nom (que m'ha deixat baldada!), ja un nou personatge és presumpte (al tanto! no es deixi mai de posar aquest adjectiu, del que, en el major número dels casos, se'n podrà prescindir ben aviat...).I l'endemà es parla d'altres que estaven en relació amb l'anterior "presumpte" corrupte: que si diner negre, que si comptes a Suïssa i altres llocs, que si sous insospitats es dedueixen dels latifundis o similars que han adquirit en poc temps o tot de cop...

O jo era tonta i no m'enterava de les coses que passaven o ho tapaven "con un tupido velo" (la frase, en castellà, agafa més el sentit...) perquè suposo que els casos es donaven i s'han donat en tot temps i llocs. Però em reafirmo, (si descarto l'eventualitat de ser tonta)  que com ara, mai. I si s'estira, d'un fil, la llista va creixent. Penso en el patiment dels que estan en aquest fil i encara no han sortit a la llum...

Un aspecte positiu vull fer ressaltar: molts noms de les persones que es citen corresponen a capes altes socialment i política. No me n'alegro, perquè cada vegada em vaig quedant més decebuda, però si més no, està tothom en igualtat de possibilitats de ser investigat i acusat, si s'escau.

I donant voltes al tema, penso que la pobresa no solament es redueix a manca de menjar o d'habitatge (que ja és suficient per denigrar una persona o desestabilizar una familia, en el seu cas) sinó que la dificultat s'estén a molts altres camps. Em refereixo a que, els "importants" resolen amb una aportació econòmica en un primer temps i poden ajornar la presó. Mentre que els pobres "pobres" ingressen a la presó al moment. No poden fer altra cosa.

Em vénen a la memòria dos casos que he sentit directament dels qui ho van viure. Els dos en temps de la dictadura franquista. A la Via Laietana, i on eres interrogat, d'entrada, el reclòs per problema polític temia per la possible tortura durant l'interrogatori. No la va patir. I a continuació d'ell tornava a la cel·la un presumte lladre, un "xoriço", com es diu vulgarment, amb el cos ensangotat... Sense comentaris.

L'altre fet: una noia (menor d'edat) va ser empresonada per formar part d'una manifestació i de Via Laietana va passar al Palau de Justícia. Allí hi va passar la nit. Els seus pares, en assabentar-se'n, al matí, del lloc on l'havien portat, hi anaren tot seguit. Van poder parlar amb advocats, gent pofesional, personal d'allí... que els indicaren quines prespectives tenia l'assumpte. Va passar a la presó. Però van poder conèixer la situació. I comentaren com una pobre dona encara la van deixar allí, on hi estava des de la nit anterior, sense cap notícia; no sabia a qui adreçar-se i el seu desconcert era total. També sense comentaris.

Montserrat Ribas

UN BON LLIBRE

Ara, en aquest moment acabo de llegir el llibre: ""Amb Déu o sense" de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Segueixo l'ordre, en anomenar-los, que figura a la portada del llibre, que suposo és l'alfabètic dels seus cognoms. I conté quaranta cartes creuades entre ells dos, amb to sempre educat i amable, malgrat la cabdal diferència de les seves creences. Suposo que tothom ho sap: el creient, en Torralba, el no creient, en Villatoro. 

M'ha agradat molt. Es llegeix amb veritable interès, tant els episodis quotidians i familiars que expliciten com, i sobretot, quan s'endinsen en elucubracions sobre les seves reflexions vitals i religioses, que amb certa fermesa (i a vegades, tocades pel dubte, cosa que trobo molt acertada) es pregunten i contesten els dos, o sia aborden el tema tocat o inquirit per un amb respostes, suposicions o contradiccions. Tot amb un gran respecte i una gran elegància. En tot aquest procés es descobreix una forta amistat que es crea entre ells (no sé si aquesta comença en aquest llibre o ja venia d'antuvi).

Expliciten pensaments molt interessants, tant l'un com l'altre. Jo estic en el bàndol, en questió de fe amb el primer, perquè, com a ell, Déu me l'ha infós (amb tots els dubtes haguts i per haver però amb un resultat de fidelitat a aquest Déu que ens ha donat la vida per Amor i aquest me'l traspassa envers tot el que m'envolta).

No pretenc fer ni un resum ni una crítica a fons del llibre. Donaria per molt. No és el moment. Moltes idees queden dins meu, i m'han ajudat a pensar per acceptació o contradicció. 

Però sí vull destacar una controvèrsia entre ells, de la que vull parlar, no emprant les seves paraules, molt més encertades que les que jo puc escriure. Tinc molt poca memòria, ja des de jove; no és qüestió de l'edat (sóc del 1929). Però d'una manera o altra es van sedimentant i he arribat a la meva edat amb un pòsit bastant fecund dins meu, que potser no sabria ni podria comunicar, però que serveix per enriquir  el meu pensament, tot i que, a vegades, em sembla que les idees són fugisseres.

Però m'ha sorprès, i aquest és l'únic punt que vull fer notar, el que en Torralba s'ha definit com persona optimista, degut a la seva salut, relació familiar, pensaments que ha mostrar en els seus llibres ja editats, conferències, és a dir, al llarg de la seva vida. En la carta que li respon en Villatoro li comenta que, pel contrari, ell és i se sent pessimista. I l'argumentació que dóna és que el pessimista pot afrontar les contrarietats amb serenitat, i en canvi l'optimista pateix fortament enfront d'elles, quan es donen. Resultat de tot això: l'optimista és més pessimista que el pessimista per definició. En la seva següent carta, en Francesc canvia la seva definició d'optimisme total, afegint-hi, que, de portes endins, es considera pessimista a contracor. (Embolica que fa fort. Ep! jo ho he entès).

I el que m'ha sorprés  és que en més d'un moment havia de consultar qui era el que escrivia aquella carta, mirant el nom que posa a cada pàgina de l'autor d'ella. Veritablement, jo sóc cada dia més lectora d'assaigs que de novel·les. Les primeres em fan pensar; augmenten la meva capacitat de reflexionar sobre molts punts vitals que em trontollen. Les altres són purs entreteniments (sense menysprear-les).

Agraeixo sincerament als autors  la seva proposta de compartir les seves afirmacions.

Gràcies, de tot cor.

Montserrat Ribas i Piera 

FUGIDA

Aquest títol necessita una explicació. Podria referir-se a molts esdeveniments. Em vull referir, a la fugida de la realitat que ens envolta i ens converteix una mica en "robots" que viuen pel seu compte. (Ep!, jo no m'hi compto i espero que alguns més).

Aquesta sensació la vaig tenir l'altre dia anant en autobús. Seia en un lloc d'esquena al conductor, des del que podia veure  la gent que m'acompanyava (això és un dir) i el que escollia fer per passar l'estona. Potser nou o deu persones (i era poca la gent que hi anàvem) estaven aïllats de tot i de tots, capficats (en els dos sentits: rumiant i tenint la vista fixa en aquests dispositius electrònics que es manegen manualment). El que poden fer amb aquests petits artefactes és inexplicable per mi. Tenen diferent noms (ho sento..., i no ho sento, desconeguts per mi). Des de parlar per telèfon (a això ja hi arribo), a jugar a veritables jocs increïblement agressius (això m'ho han explicat). Jo no passo del telèfon i sempre que sigui necessari, que per a molts aquesta condició no compta), xatejar (també m' han dit què vol dir)... i tot o gairebé tot el que pot donar de sí l'ús d'un internet de sobre-taula.

Si algú em llegeix, pot pensar: "I que n'és de burra la que esriu aquest bloc". D'acord: totalment burra. Però no estic fent un concurs de capacitat intel·lectiva en el maneig dels trastos descrits. Estic fent un estudi sociològic del que passa allí i en tants llocs. Per a ells, els que porten i actuen amb el petit aparatet, la gent del voltant no compta ni existeix, els arbres i llums del carrer, o els paisatges i pobles per on passen, si van en tren, queden absolutament ignorats. D'aquesta manera es viu millor?.

Us asseguro que en el darrer trajecte, en bus, es va establir una conversa, iniciada per un parell de senyores amigues, sobre el que calia fer amb l'home que havia mort el nen de poc mesos, després de treure del cotxe a la que volia ser companya d'ell i ho havien establert per Internet (un tanto més a "a favor" d'aquesta gran troballa, en aquest cas!) i després de fer fora del cotxe a la seva "companya" va matar el nen, fill d'ella. La conversa va anar in crescendo i s'hi va sumar la senyora que estava tres seients enrera dient que el tindrien que cremar al mig de la Plaça Catalunya. Algú de la fila sexta va preguntar per què en aquell indret. La resposta d'una nova i improvisada (com totes) tertuliana de la segona fila va argumentar que així ho veuria o ho sabria tot Barcelona i que ella ho faria si no s'hi atrevien, va afegir una altra... Va arribar la meva parada i a contra-cor vaig baixar i donar per acabada aquella conversa que, cada vegada amb més avalot, s'havia anat formulant. Creieu-me, allò era mes viu que tots els que, en el cas del bus anterior van portar a terme d'una manera solitaria i es trobaven fora del món que podien viure i observar.

I vaig copsar sentint la conversa esmentada, que si es votés (ja no ve d'un vot més!) la pena de mort obtindria majoria. El que s'aprèn si vius entre els altres! I a part d'aquesta trista deducció, la manera de formar una conversa intercalada entre gent desconeguda té la seva gràcia...

Per cert, que a la televisió vaig veure un anunci de no sé què, on tota la familia al voltant de la taula estan, individualment, endinsats en un artefacte o altre dels que m'hi referit (decididament sóc burra, perquè no sé ni com es diuen). La taula parada i el cap de familia, l'únic que no tenia aquest darrer invent (què dic darrer!) va fer dringar una copa amb un cobert per cridar l'atenció i se n'adonessin que estaven a punt de començar un dinar, que havia cregut seria punt de reunió, familiaritat i trobada... (En el cas que sigui un anunci d'una marca determinada dels aparells, senyors! ens hem tornat tots boigs).

Jo voto (un altra vot!) perquè les persones que tenim al voltant o el paisatge que podem contemplar és el que ens dóna vida compartida i sana.

QUAN ARRIBA AL COR...

Son les vuit del vespre. Arribo a casa amb el cor ple de sentiments, que em fan sentir més viva que mai.. Necessito explaiar-me.
Vinc de la Festa del Voluntariat que el Centre Català de Solidaritat (CECAS) ens ha dedicat. L'acte ha sigut molt sentit, i, per tant, molt tendre.  Aquests dies he pres part a vàries trobades de diferents grups als que pertanyo, per desitjar-nos: "Bon Nadal" uns als altres. I al centre d'aquell acte recordem, d'una manera o altre, Betlem. No en faig cap crítica, ans el contrari.

Tampoc arribo a criticar l'aglomeració de gent pel carrer, que compra o no compra sota les lluminàries. Hi veig un espurna d'estimació en el "jo et dono a tu" dels regals que s'intercanvien.

Però vull ressaltar la Festa (sí, la fran Festa!) que he viscut en el CECAS. Hi érem tots: els nois, (i no tant nois) que allí reben l'atenció adient, els dirigents, els professionals i els voluntaris. Una forta emoció m'unia a aquell grup. Tots hi han participat amb diferents expressions:  cançons d'uns i altres, de tots alhora, versos recitats per voluntaris..., aplaudiments.... Destaco el troços del Poema de Nadal d'en Josep Mª de Segarra, dits amb força i sentiment per un voluntari que és cec (aquests fets alegren i renoven el cor). I entre els aplaudiments i felicitacions un refrigeri ens ha acabat d'unir.

Jo, avui, he tingut un dia molt confús dins meu. Al matí he assistit a l'extremaunció en la seva cambra en el Clinic d'una cosina que estimo i que s'està acabant...

He passat a l'acte de la tarde i un  bullit d'idees s'entrellaçaven, i de nou, el centre era Betlem. I aleshores ho entens tot (o no entens res), però el cor se n'adona que la vida pot semblar contradictòria, però que no ho és.

En sortir de l'Acte m'he vist impulsada a entrar en una església on es pregava en comunitat. Per asserenar el meu enterboliment intern que he viscut en un mateix dia.

He comprobat que és ben minso el meu ajut a aquells nois: només una tarde a la setmana...I m'emociona el seu fort reconeixement... I la meva cosina que s'està morint...

Ho barrejo tot i sobresurt el gran fet de Betlem, del que rebem, amb el mateix Amor la Vida i la Mort.

Montserrat Ribas.