divendres, 8 d’abril de 2016

BENEÏDA CURIOSITAT

Sí, tenia curiositat, però a la vegada mandra en sortir ahir de casa a quarts de set. Va guanyar la primera i n'estic molt contenta.
A l'agenda havia apuntat una xerrada organitzada per Oxfam intermón sobre Paraguai. Què se m'havia perdut a mi en aquest país? Si el conec molt poc...(recordo, vagament un cuplé de l'época de la meva mare, on es repetia el final del nom del país. Si això és cultura...) que si ja tinc prou coses al  cap... I s'està tan bé a casa en aquestes hores (2/4 de 7 de la tarda)... Aquests raonaments es succeïen, ja dreta davant la porta del replà de casa, dubtant entre quina direcció emprendre. I vaig sortir de casa. (Victòria!).
El ponent o narrador, o digueu-li com volgueu, ens va presentar amb la seva paraula, fotos i resums del que deia en una pantalla gran de televisió, el seu viatge amb un grup que el juliol passat varen fer al Paraguai, a fi de conèixer "in situ" els projectes que Oxfam intermón té i desevolupa en aquell país.
Resulta que ja fa uns anys organitzen aquests grups a diferents països on treballen i formen un grup de 15 - 17 persones, entre treballadors de l'Entitat i col·laboradors que hi estiguin interessats. Sé que sortegen algunes places, però no sé com va el pagament de l'esmentat viatge-descoberta. En l'enquesta que vàrem omplir sobre l'acte d'ahir en l'apartat que posava si m'interessava entrar en sorteix d'aquest any, que van al Marroc, tristement vaig posar la creueta en la casella del "no" però hi vaig afegir, sortint de l'ordre, "Què més voldria!!!. Sóc massa gran..."
Anem per l'acte d'ahir. Un tal "Alfons" que hi va anar, va posar l'ànima en el que explicava. Jo vaig començar per les beceroles. Vaig situar Paraguai en el mapa. (No ho tenia ben clar). Un país que no té sortida al mar, però que és molt ric en el potencial: aigua. Grans extensions de terrenys, el 85% del territori propietat de molts pocs, i tot i que tenen una gran possibilitat de mercat de la canya de sucre, pateixen fam els que voldrien treballar les terres, però no en tenen la propietat. I amb poca població, si la comparem amb l'extensió de terreny, hi ha un gran porcentatge de gent que passa gana, malviu i està en la misèria. 
Ens va explicar, però la seva explicació era un volcar-se en sentiments i gestos de qui ha vist i ha palpat de prop la injustícia regnant i va ser per a ell tota una revelació, un crit d'alerta i un coneixement de la vida pobre que impera. A un nivell molt inferior, però incisivament, comunicava la seva vivència a tots els oïents, si més no, molt intensament a mi. 
Veièrem trobades en les cases dels atesos (d'una o altra manera. La simple amistat pot ser un gran ajut), i com l'alegria  i agraïment per part d'ells es feia palès. I també entre els del grup, desconeguts entre ells fins a la trobada-viatge, s'havia establert una amistat que es fonamentava en la vivència i integració amb els pobres d'allà i els seus problemes. Ajuts? Des de uns simples cursets sobre com arreglar els petits taulells dels productes per vendre, en els mercats, posar-los amb racionalitat i amb atractiu, passant per la creació d'equips que alerta a les cases habitades properes a rius de les possibles i imminents inundacions perquè deixin a temps la vivenda, fins intentar formar unitats de treball. I moltes altres possibilitats. El contingut de tot això ho heu de sentir directament, perquè jo vaig quedar impressionada però no estic prou documentada per sentar bases. El resultat és que hi ha gent prop d'ells per a ajudar-los, escoltar-los i promocionar-los.  
Jo, una mica com si hi hagués estat, m'hi vaig sentir molt unida i interpel·lada. Vaig aprendre moltes coses ahir. Els sentiments també els anomeno "coses".
El meu agraïment al tal Alfons perquè en la manera d'explicar la seva vivència en el Paraguai va saber colpir a qui l'escoltàvem i ens va obrir un nou horitzó.    

Montserrat Ribas i Piera




dissabte, 26 de març de 2016

DIES SANTS

Espero i no ho desitjo que aviat desapareixerà aquest qualificatiu que encara poso en el títol, perquè, al pas que anem, tot es vol dessacrilitzar. Parlo del Dijous, Divendres i Dissabte Sant. Per a mi sempre ho seran. Escric això el Dissabte Sant, a la tarda. Aquesta tarda que es fa llarga, en espera de l'ofici de la nit: on tota ombra s'esvaeix i ens endinsem en la llum de la Resurrecció.
Ho aprofito per fer un breu resum de les meditacions sentides aquests tres dies: tres breus notes.  

Dijous Sant.- 
"Lluís Espinal, en les seves "Pregàries a boca de canó" ens instava a no separar Déu del món, sinó a fer com va fer Jesús: "Tu ens has dit que tot allò que fem als altres t'ho fem a Tu. Ho hem oblidat. Com si fóssim càtars, et cerquem amb superba solitud. Obre'ns els ulls perquè t'anem trobant en cada rostre, perquè poguem combregar-te cada cop que estrenyem una mà o dibuixem un somriure."

Divendres Sant.- 
"Expressa una nicaragüenca: No es tracta de buscar la creu ni el sofriment com si el sofriment per si mateix ens apropés més a Déu, sinó d'afrontar les coses tal i com es produeixen i lluitar-hi en contra, unides a Crist, fixant la nostra mirada en Ell i en el seu amor a la vida i la justícia."

M'aparto ara dels resums que més m'han acompanyat, per citar uns versos del meu marit que m'acompanyen sempre. El poema es titula; "A Jesús crucificat". El va escriure en la quaresma del 1988 i els seus tres versos darrers són: 

              "Sens més motiu que el meu amor molt m'era
               ni altre lloc que el teu cor per fer-hi estada.
               No hi fossis Tu, no miraria enlaire."

Dissabte Sant.-
"Un periodista anònim guatalmaltec, desaparegut sota la dictadura dels anys 80 (expressa): Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d'amor (...). Estem amenaçats de resurrecció. Perquè Jesús, a més a més del Camí i de la Veritat, és la Vida, encara que estigui crucificada en el cim de l'abocador del Món...".

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 22 de març de 2016

MERCÈ

No cal posar el cognom perquè moltes l'hem conegut, i jo, si més no, la tinc en el pensament aquests dies d'una forma permanent.
El dia de Sant Josep, en telefonar a una amiga (Maijo), companya en el treball de Càritas, em va dir tot seguit la noticia fatal: "La Mercè Suñol ha mort". Silenci. Gravetat. El cor adolorit.
Els detalls del desenllaç es van anar concretant: "Estava en un Balneari de Navarra amb una amiga, descansant...Va ingressar, indisposta, a l'hospital de Tolosa... Una pancreatitis aguda... A les dues hores d'ingressar..." Quan més detalls sabia, més agut era el meu dolor per la seva pèrdua. 
Era una gran persona! Discreta, amable, intel·ligent, profunda...
Aquest retrat-resum d'ella m'ha sortit espontani. I no la vaig tractar massa. En la feina, en les reunions dels Serveis ens trobàvem: ella pel voluntariat i jo per vellesa. Recordo que quan ella s'explicava ho feia d'una manera planera però encertada, ja que, sempre, el seu raonament era elaborat i just.
Dinàmica. Recordo la seva arribada a la feina, amb la moto, signe d'un treball "que va per feina". Després les vàries operacions per una caiguda. Fèmur al canto, crec recordar. La moto es canvia per les crosses i ella continua actuant "contra viento i marea".
La conversa més llarga que amb ella vaig tenir va ésser arran de la meva visita a l'hospital en la seva segona operacio. Estiguérem soles unes dues hores. No es queixava, però la cama malmesa va continuar ja sempre afectada. I ella valenta en tot moment. Finalment, es va organitzar una visita-berenar anual a la residència on es va traslladar a viure. Hi vaig anar aquesta darrera primavera. Amable i contenta ens va ensenyar la seva cambra amb il·lusió i simpatia.
Era dona de pregària. Ho intueixo, pel caire de vida que va adoptar.
Avui ens reunirem al Monestir de Valldonzella per oferir al Senyor una Missa en el seu record. La meva petició anirà en direcció contrària. Demanaré a Déu que ella m'orienti en el temps que em queda de vida. Que sàpiga seguir-la amb la intesitat, l'acceptació i l'alegria que sempre va mostrar ella. Qualsevol petició a favor d'ella és inútil. No cal. No ho necessita.
Aquest positiu i estimat record que tinc d'ella ha assaltat el meu pensament aquests darrers dies. Per què aquests sentiments  no li van ser formulats per mi, d'una manera discreta, però directa? 
Un lliçó més que em dóna: ser més explícita en vida de la persona que hom estima i no solament guardar-ho en el record.
Gràcies Mercé, per tot el que he après de tu!

Montserrat Ribas i Piera   

dijous, 10 de març de 2016

SEGURETAT

No sé si és que vull viure la Quaresma o si ja la meva edat em fa pensar en un proper esdeveniment seriós (no us amoineu els que em coneixeu: continuo volent viure la vida amb la màxima intensitat possible. I la serietat citada, a més, hi ajuda). Aquests dies estic omplint l'agenda de tot espectacle, xerrada, pregària organitzada ací o allà... Després resulta, i en gran part en tenen la culpa els metges (ja que quan em visiten em troben bé, però en consultar la meva edat em diuen somrients: "La voldré tornar a veure d'aquí a un mes". I així es van multiplican les visites...), que moltes d'aquestes activitats  de caire espiritual es fan sense la meva presència.
Però vaig assistir a un "recès de Quaresma", que consistí en una breu convivència d'una hora i mitja (Quan penso en els recessos que vaig fer als meus l5, l6 anys... al col.legi, d'una setmana, interna i amb confessió general final, això d'ara és "coser y cantar". Jo estic a favor del que faig ara). Lloc: la capella de l'Ajuda, portada pels Caputxins. Un d'ells ens va comentar i fer reflexionar sobre diferents temes. Ni el coneixia, però sent caputxí tenia el meu vist-i-plau assegurat.
I, com faig sempre, em rellegeixo, a casa, el tema que ens han donat imprès i  faig un resum al voltant d'una idea que sobresurt pel seu interès i m'ha frapat. I ja ho he subratllat en sentir-ho.
Total: Ara arribo a parlar del tema, que apunto en el títol. I es basa en el llibre: "Mirall de vida. Una lectura quotidiana de l'Evangeli" de Gabriel Magalhaes.- Fundació Joan Maragall i Ed. Cruïlla.- Barcelona. 2015. Llibre que compraré, està clar. 
Resumint: Des de ben jove, l'home (i no em feu posar; "l'home i la dona", que ja ho dono per entès. Està clar que vull l'igualtat pels dos sexes, però tinguem cura en els aspectes importants i no ens contentem amb aquesta nimiesa...), l'home, com deia, busca la seguretat. En el que sigui i estigui volent assolir. Però quan li sembla i la té aconseguida, en el millor dels casos, li sorgeix  un o varis problemes nous i tota la seva lluita per la seguretat queda en una batalla perduda. Tracto, fins ara, la part negativa del tema. Però és que l'home confia en la seva seguretat per sobre de la seva fe. Per tant, hom dedueix que la inseguretat és "el pa nostre de cada dia".
I això ens porta a pensar (ara ve la part positiva) que el Senyor, en el seu infinit amor ens proposa quelcom diferent: que ens sentim bé en la nostra inseguretat i tinguem fe en la certesa de ser profundament estimats per Déu. El seu amor ens acompanya i embolcalla sempre. Això és la fe. 
Tot això m'ho aplico i veig que ho viscut en molts moments de la meva vida.
I tot pensant-hi, recordo uns moment d'intensa alegria que m'ha corprès i ve a ser que aleshores la gràcia de Déu em fa viure amb seguretat absoluta la meva inseguretat. I l'amor de Déu  m'inunda i és el meu referent.

Montserrat Ribas i Piera  

dissabte, 20 de febrer de 2016

SOBRE SANT PAU

La seva conversió es va celebrar el 25 de gener. I el que vull escriure vaig sentir -ho i pensar-ho aquell dia. Però els avenços comporten certes contrarietats. Em refereixo a que un entrebanc tècnic del meu ordinador m'impossibilità fer-ne ús durant uns dies. Però ja hi torno. (Després d'un cert nerviosisme que això sempre em comporta).
Jo sóc una fan d'aquest sant. Ho dec als neus pares, qui seguint ja una tradició familiar em portaren cada any a aquest dia a la Missa que es celebra a Sant Pau del Camp, on a continuació ens escrivien, a la sagristia,  els noms dels familiars propers i encomanàvem una missa per la família. Això ja va quedar arrelat en mi i ho vaig encomanar al meu marit i als fills. Bé, doncs encara em continua la dèria... 
I també em  va ajudar a sentir aquesta ferma invocació el professor,Eduard Bosc, ja mort, que en els estudis d'Assistent Social, dedicà el curs a aquest sant, Seria cap el curs 1955-56. I me'l va re-descobrir. Celebrem la trobada anual: missa i dinar, totes les del curs aquest dia amb una fidelitat rigorosa. Ja està  tot dit!
I el sacerdot i amic, Jordi Sànchez Bosch, (a.c.s.) em reafirmava en el seu ensenyament en les nostres converses, al llarg de la seva vida,  Gràcies a tots els que en aquest sentit m'educaren!
Però al llarg de la vida i tot donant-hi voltes he constatat que en les seves paraules hi ha un punt fosc, que em molesta, i sobretot venint d'ell: l'opressió a la dona, en alguns moments. Concretament a 1Tm 2,11-12 llegim: "A l'hora de la instrucció, les dones casades s'han de mantenir en silenci i submises als marits, No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin als seus marits, sinó que han d'estar en silenci."
I en Ef 5, 24: "Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, també les mullers s'ha de sotmetre en tot als marits"
I ja no poso més cites, perquè crec que amb aquestes dues queda entès que es doni una certa rebel·lia per part meva i de tota dona.
Però tota creença ha d'estar atenta a estudis i pensaments que ens arriben de tots llocs, sempre que siguin fiables, i ens ajuden a obrir-nos nous camins de reflexió. I en un article d' "El Pregó" (número 503), de V. Fàbrega es comentava com el Gènesi explica que Déu va  crear primer l'home que la dona  i que la dona oferí el fruit a l'home, que s'interpretà com que per la dona entrà el pecat en el món.
(Continuo amb la tesi de l'article:) Passem a pensar que en el medi social d'aleshores, on es propagava el cristianisme, el pare de família era la primera autoritat domèstica i la dona restava reclosa en la vida privada i no podia intervenir en assumptes polítics. Sobre aquestes bases socials, per a la difusió del cristianisme es tenien que posar en les seves costums per fer acceptar i reeixir el missatge cristià. 
Agraeixo a l'articulista  aquestes paraules clarificadores. Per a mi ho han sigut.

Montserrat Ribas i Piera
 .   


dijous, 24 de desembre de 2015

PESSEBRE?

Efectivament poso un interrogant en el títol ja que jo ho vivia així abans d'anar a veure'l. Em refereixo al pessebre de la Plaça de Sant Jaume, el de l'Ajuntament, però que ens pertany una mica a tots els barcelonins (encara que no hi podem intervenir..., però hi va haver unes eleccions...). Havia sentit comentar que el seu context presentava una certa laicitat, que no corresponia  pròpiament a un pessebre nadalenc, que havia sigut fet així per sortir del pas, etc..., etc...

I vaig agafar el bastó, company meu inseparable, i m`hi vaig arribar, malgrat la por a patir empentes nadalenques. Aquest punt va quedar resolt: molt poca gent. El consumisme tristement típic en aquestes dates havia acaparat les multituds, vaig suposar. I tranquil·lament m'hi vaig acostar.

Vaig quedar gratament sorpresa. El pessebre va tenir la suficient força per emocionar-me. Resultat positiu. La finestra de la casa on apareixen una mare amb un nen als braços i el pare al costat (tradueixo: Maria, Jesús i Josep) ressalta de la resta de finestres per una il·luminació que l'enfoca i la individualitza. Abaix, al carrer, hi han nens (tot figuratiu, està clar) que, amb partitures a les mans a les mans, et fan pensar que canten nadales. Apart, prop de la porta de la casa, un grup de gent que porta presents . Els veïns de tota la casa es veuen en diferents finestres més anònimes. En un panell apart anterior es representen tres camells, amb els seus cavalgants. I en un altre panell s´hi veu una nena que, admirada, contempla una gran estrella en el cel, que apareix darrera unes muntanyes. Què més hi volem per crear un pessebre que representi el Nadal que jo sempre he viscut?

Vaig respirar. Si han volgut fer-lo així per borrar un sentiment religiós, els ha sortit malament. I si no, els dono l'enhorabona! Perquè jo opino, després de veure'l!, que no m'allunya gens ni mica del missatge i la llum del Nadal cristià.

Montserrat Ribas  





divendres, 11 de desembre de 2015

8 DE DESEMBRE

Aquesta data és prou coneguda pels seguidors de les meves creences. No cal especificar. I és coneguda per tothom, ja que la gent, per més laica i allunyada del tema religiós que sigui, s'hi recolza i en fa dia festiu.  I tots contents. (Jo crec que, si fos atea de veritat, voldria, per a ser conseqüent, que fos dia feiner. I totes les festes que s'apropen, quin sentit tenen per a la majoria? Bé, no era aquest el tema que volia sospesar. Per tant, punt i apart).

Des de que vaig néixer, pràcticament, he anat a la Catedral en aquesta data, a encomanar a la Puríssima, que aquest dia porta a les seves mans les claus de la ciutat (de quan aquesta era emmurallada), que guardi de tot mal a Barcelona d'una manera especial. (Ja ens trobem en la pregària de petició! Però necessito expressar la meva demanda, tot i sabent que l'atenció ja hi és, però així també repercuteixi en l'exigència de la meva possible cooperació...). De nena i de jove allò era una reunió masiva de la família Ribas. Ara, ahir concretament, érem dos cosins i la meva pròpia familia. Però és igual! En esperit em trobo amb els que ja "ens han precedit" i amb els que seguim el seu tarannà. Jo, des de fa uns anys, he avançat l'arribada i m'incorporo a  la cerimònia religiosa, és a dir la Missa que el Sr. Cardenal i el bisbe auxiliar i altres sacerdots concelebren.

Vivint encara la festa d'ahir, sento que em vaig sentir molt pròxima a tots els que hi érem perquè la unció dels celebrants, el silenci amb que la vàrem acollir, els cants del cor amb la participació de tots ens unia, no deixant de banda la pròpia interiorització. I, en donar la pau, ho vaig fer de cor i unida amb tots i cadacun dels presents perquè s'havia assolit una empatia en la pregària, la forta vivència eucarística i l'evocació de Maria.

A més, el to blau cel de totes les casulles, en honor a la puresa de Maria, el marc impressionant de la Catedral il·luminada, el silenci per a acollir les pregàries que em van ajudar a la meva interiorització, però, a la vegada, dins d'un marc comunitari. I em vaig preguntar després (i ara també) si aquest marc és el més adient per recordar la visió evangèlica... Doncs, que voleu que us digui? Només sé que jo vaig viure un encontre espiritual molt entranyable. A més, aquell marc, per a mi té una història personal (i també entranyable): aquí ens vam casar i si triàrem la Catedral, va ser perquè volíem viure un moment molt important de la nostra vida en aquest marc excepcional. (Oi, Josep, que penses el mateix?). 

Jo em sento "església", la que Crist fundà. Desitjo que sigui evangèlica, que segueixi la mirada i els passos de Jesús. I aquest mateix objectiu ha de ser el meu. I com em concreto en la cerimònia que vaig viure ahir (dir "assistir" em semblaria  pobre de sentit) vaig pensar que em destorbaven aquells senyors i senyores empolainats de l "Orden de Caballería del Santo Sepulcro" (em surt en castellà perquè no assoleixo fer-me-la meva). Els estudiosos tradicionals em donarien raons d'acceptació. Potser sí que té un sentit i unes arrels profundes. Però, ja en ple segle XXI, no em satisfà que algunes i determinades persones tinguin els primers seients reservats i destaquin així entre el poble de Déu allí present. Ah!, i que en l'altar, la dona, si bé llegeix alguna lectura (fins aquí hem pogut arribar!) brilla per la seva absència... Posem-se al dia, per favor!

No vull seguir amb un reguitzell de queixes. Em centro en tot el positiu. I en dono gràcies a Déu!.

Montserrat Ribas




dijous, 19 de novembre de 2015

PETITS MOMENTS VITALS

        Com s'ajunten les desgràcies que passen arreu del món i que, d'una manera o altra, ens afecten a tothom! La televisió ens assabenta cada dia de tantes i tantes desgràcies! I la premsa ens torna a obrir les ferides que les notícies ahir ens colpejaren, tot i afegint-hi alguna de nova, potser encara pitjor. No les enumero perquè tothom les coneix i en pateix.  
          Enmig de tot l'enrenou, encara a més, tenim a Catalunya lleugers problemes sísmics. Com el que tingué lloc a la costa ja fa uns dies. Dec dormir en un cert estat d'alarma perquè em va despertar un moviment dels llençols que, tot seguit, vaig interpretar com quelcom fora de la normalitat. Vaig estar una estona desperta amb tensió per si es repetia amb més força. No va passar d'aquí, per a mi. Vivim en tensió per tants esdeveniments punyents que tenen lloc... I això fa que qualsevol anormalitat, per petita que sigui, ens alerti i afecti.
          Jo em proposo saber captar, al llarg de tots i cada moment del dia, aquelles petites vivències i situacions que ens resultin agradables i vitals. Ahir en vaig viure dues. I me les vull tornar a explicar per sentir, de nou, aquella alenada d'aire fresc que em produïren.
         En passar, cap el vespre, ja tornant a casa, pel davant de la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, vaig veure les portes obertes i hi vaig entrar. Per cert, les portes obertes i amb la il·luminació interior, en tota església, inviten a la pregària i és una bona idea de qui ho ha disposat en la meva parròquia. Així també la nova ubicació de la imatge del descendiment de la Creu, és a dir Jesús mort en els braços de Maria (el que a casa, en dèiem, mal dit!, ja ho sé,: "escaparate"). En una fornícula de fusta i vidres i col·locada a la paret, en un lloc molt més visible que en el que es trobava abans i ornada amb una encertada il·luminació, que farà que sigui gairebé una descoberta per a la majoria de la gent.
         Estava a casa l'àvia, amb qui visquérem la meva família. En la cambra que en dèiem de "La Mare de Déu", sobre una calaixera, que ara es troba en el vestíbul de l'església, amb un reclinatori folrat de vellut vermell, al davant  i del sostre hi penjava una llanterna. En férem donació a l'església, quan va morir la meva mare. I en veure-la ahir tan ben situada, vaig tenir una alegria i sentir una calidesa especial. (Primer moment vital)
          I ara vaig pel segon. Al matí havia anat a recollir una clau, que la casa "Soler i Capdevila" em va duplicar. En la botiga em va atendre un senyor gran (més gran que jo, que ja és dir!) i també més sord que jo. Interiorment vaig opinar que no era la persona adient per atendre als clients. Però tot parlant, més ben dit, cridant, en veure el meu cognom, vàrem parlar del meu pare, a qui el seu havia conegut molt, ja que el meu com arquitecte d'un Banc va ser un bon client de la casa, i en acabar la guerra havia refet i equipat totes les sucursals de Catalunya amb les adients caixes de cabdals. Estiguérem parlant (o cridant) una bona estona: que si el seu pare, que venia de pagès es va comença a interessar, com aprenent de ferreter,en aquest ofici... que va anar a Amèrica i acabà especialitzant-se en fer Caixes de seguretat,... que aquest any celebraven els centenari de l'Empresa,... que ell era l'únic germà que era viu dels quatre, dels qui em va ensenyar una foto familiar, amb el fundador inclòs, ...Que aquest fou molt amic del meu pare...i ell el recordava. Total, que havia trobat a qui millor em podria atendre, contràriament al que havia intuït. I també vaig viure uns moments de joia i tendresa.
          I a més, havia una unió entre els dos moments viscuts. M'explicaré. Aquella habitació que he descrit tan pietosament, era propi de la generació dels avis. Més tard, el respectàvem i allí ens ajuntàvem tots el Dia de difunts per resar els tres rosaris (seguits!). Ho fèiem seriosament. Però el que no va ser tant seriós és que anàrem envaint aquell cambra amb objectes que no sabíem on posar. I una de les coses fou la caixa de cabdals que el meu pare va comprar a can Soler. La imatge i la caixa eren una mica antagòniques, però ens vam acostumar a viure-ho així i ja no ens estranyava.
         No direu que no fou un dia gloriós?. Dues vivències que em donaren pau. Penso que cal viure amb atenció i intensament  tot el que sigui positiu. Per poder respirar una mica.

   Montserrat Ribas




diumenge, 1 de novembre de 2015

"LA CONTRA" I ALTRES COSES

Hi ha gent a qui li agrada molt "La contra" de La Vanguardia (o darrera pàgina). A mi m'agradava; ja no. Per un interviu interessant, hi trobo d'altres molt aliens als meus interessos. Pot ser que no m'interessin ja moltes coses? El que sí veig és que sóc més crítica. Com que he començat per ficar-me amb La Vanguardia, he de dir que l'article d'en Quim Monzó que llegia sempre amb molt d'interès, trobo que han perdut el to irònic i divertit que abans sempre hi trobava. El que sí li agraeixo és que no parla d'aquesta política actual de casa nostra, que, malgrat la visc amb molt d'interès, arriba a esgotar tota la part del meu cervell que li pot concedir l'atenció. Ah!, i un altra cosa: no he pogut soportar mai les "revistas del corazón" i resulta que, ara, les trobo en el diari esmentat. Asfixiant! M'hauré de repensar canvi de premsa habitual.
L'augment del sentit crític ho deu donar l'edat. Perquè jo ja estic avançant triomfalment per la quarta edat (qualificació que m'invento, ja que fa més d'un anys que he canviat possibilitats d'acció, i d'estudis. I una mica de tot). Estic més a casa. Perquè : "Tingues cura al caminar... Surt amb el bastó... Sempre en taxis... Porta penjada "la medalla"... No pots estar sola..." m'ho sento a dir per totes bandes. Decididament estic en la quarta edat (que ja és l'última). Ho dic, després de pensar-hi molt, sense recança.
Al tenir que reposar la cama, que si fer fregues al genoll, que si medecines a dojo, si pomades als canells, que si és l'hora de "sintrom" (és un veritable toc d'alarma!) que si caminar pel passadís... , les sortides al carrer se'm fan més estranyes i fatigants.
Torno a "La contra"  a la que he al·ludit. Un bon senyor, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment ens diu que el dormir, menjar, caminar, fer exerceici i relacionar-se influeixen positivament en el cervell. ("Aquí te quiero ver, escopeta"!). En aquest moment només puc cuidar el meu cervell amb dormir (que ho faig en profunditat i alegria, tot pensant en les matinades obligades de la meva etapa laboral) i menjar (gràcies a la meva filla que vetlla per mi dia i nit i a qui no li agrairé mai prou...). Però el fer exercici i el relacionar-se? Estan en temps d'espera (i moltes vegades, qui espera, desespera...) No sabeu, com el so de trucada del telèfon inalàmbric, que sempre tinc vora meu, m'omple d'alegria. És una veu, una veu coneguda, que em torna al món dels vivents i ens comuniquem, i em sento acompanyada...
Vull reprendre la vida normal que exercia en la meva tercera edat, és a dir, fa poc més d'un any. I m'esforço i intento sortir al carrer, del que torno molt cansada però contenta. Un pas endavant!.
Bé, aquest escrit pot semblar que està ple d'incongruències i improvisacions. Però és tal com em sento ara. I volia explicar-m'ho a mi mateixa.
I aniré fins el final. No he restat aquesta primera setmana, després de dotze dies d'immobilitat a la Dexeus, a casa, tancada i barrada. Acompanyada per la meva filla (el meu àngel de bondat) he anat a escoltar dues conferències, i vist dues pel.lícules. Hi he vist gent. I sortir al carrer m'ha donat vida. 
I reconec que estar una bona estona llegint quieta i amb una pau que m'ha sobtat, també ha sigut beneficiós per a mi. He llegit, i n'he fet un resum, entre d'altres: "Alguien así es el Dios en quien creo", (llibre que recomano). Autor: Andrés Torres Queiruga. Editorial: Trotta. 2013. 
Citaré algunes frases del llibre, que m'han colpit: "Dios no se halla ausente del sufrimiento y la desgracia. Pero está ahí, porque quiere nuestra alegria, se pone a nuestro lado en busca de la alegria posible y en cualquier caso de la alegria eterna", "El mal no es un castigo. Es un obstáculo, aquello que Dios no quiere, en cuya superación trabaja El mismo, apoyando e inspirando nuestro esfuerzo".
Em sembla entendre una mica la frase de Teresa de Lisieux. "Tot és gràcia". 

Montserrat Ribas

dilluns, 12 d’octubre de 2015

EM SAP GREU!

Avui serà molt curt. Una petita nota per a compartir un sentiment que m'ha sorgit tot llegint una esquela a La Vanguardia, ja fa uns dies, No conec en absolut al difunt ni als familiars. No voldria ferir a ningú, si això arribés al seu coneixement. Parlo per pura intuició meva.
Al final de l'esquela d'un senyor, (jove, gran? No posa l'edat) com epitafi han escrit les següents paraules: "L'X ., peculiar per les seves bufandes, corbates, tirants i mocadors vermells." .Ho he llegit dues vegades, perquè ho he trobat pobre, trist, com a compendi d'una vida. A mi no m'agradaria fos el meu resum vital.
He d'afegir, al seu favor, que intueïxo uns familiars o amics xirois, alegres i molt atents a aquestes peculieritats del seu amic o parent, que animà la seva vida. Molt positiu. Tot el que és vital és bo.
Però ho continuo trobant pobre i trist com a resum que vol caracteritzar una vida. Potser millor citar-ho en algún  altre lloc o moment...
És el que jo penso.Que cadascú pensi el que vulgui.