dilluns, 9 juny de 2014

ELISABETH

No em pregunteu perquè escric aquest bloc ja que ni jo mateixa ho sé.
Penso en l'Elisabeth Sánchez que va morir  el divendres passat, dia 6, i l'enterrament va ser el dissabte, 7 de juny, abans d'ahir. I el dolor i el pensament continuen. He d'expansionar-me.
Fa uns mesos em varen dir que li havien diagnosticat càncer. Feia poc que, en una reunió d'amigues que havíem treballat com Assistents Socials a Càritas, vaig preguntar com es trobava i em digueren que molt malament. I als pocs dies em van telefonar que havia mort. Tenia 54 anys.
Em comunicarem que la cerimònia era l'endemà a 2/4 de10 al Tanatori de Sant Gervasi. No m'ho vaig ni plantejar. Al moment vaig pensar que hi assistiria.
Fins aquí sembla un cas més dels molts que m'envolten. Em sento sempre dolguda, però  si no quedés una mica banal i fora de to, diria que ben aviat la meva vivència és: "y a otra cosa, mariposa". Però ara ve el que no m'explico a mi mateixa: feia 17 anys que no la veia. No havíem continuat cap relació entre nosaltres, típica de les que han treballat en un mateix lloc i en una mateixa tasca durant uns anys, fins que la meva jubilació m'apartà del treball i, per tant, d'ella. I el sorprenent es que em va afectar molt i la necessitat d'anar a l'enterrament fou ineludible. Per què? No ho sé. Però fou així. I en parlo i hi penso i el dol em continua.
Casada, amb un fill de 16 anys, filla única. Tenia un pervindre vital prometedor. I, de sobte, la familia va patir una greu ferida.
A Càritas havíem treballat, quan jo vaig començar ja bastant gran, en el mateix grup. La recordo sobretot com a persona sumament carinyosa i agradable. Perquè aquest dol dins meu per la mort d'una persona amb la que ja no m'unia cap relació?. Repeteixo, ni jo mateixa ho sé.
I en la cerimònia de comiat em vaig sentir fortament colpejada pel dolor que traduïen amb llàgrimes contínues els pares. Intueixo el patiment que sentien el marit i el fill. Però em vaig sentir molt compenetrada amb els plors dels pares, a qui no coneixia, però el seu dolor em va commoure.
Elisabeth, poc podries pensar en la meva reacció tan punyent. L'única resposta que em dono a mi mateixa, és que te la mereixes. 

Montserrat Ribas

divendres, 30 maig de 2014

LA MEVA GERMANA

"Converses amb la meva germana" és el títol que he triat pel meu segon llibre. Pot ser que, a la meva edat, parlar d'un segon llbre (i més quan el primer data de pocs anys enrera) faci riure o somriure una mica. Però la vida és impensable, i la meva vena d' escriure també.
La presentació del llibre va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès el passat dilluns, 26 de maig. No aprofito, doncs, aquestes línies per ampliar un possible públic, ja que ho escric uns dies després. Que si és una mica de propagaganda? Doncs, potser sí... Encara que odio forçar a ningú a la seva lectura. Però, com explicaré a continuacó, és un llibre en honor de la meva germana Carmen. I per això em permeto a mi mateixa la llibertat de parlar-ne. Editat per l'Editorial Saragossa, es troba en la Claret, La Central, etc...Dades que explicito pensant en el goig que sentiria la meva germana. Res més.
La Carmen i jo érem totalment diferents. Ella divertida, treballadora, esbalotada... Jo més quadrada. Massa. Va treballlar uns 35 anys a Càritas Diocesana, com Assistent Social, atenent  a la gent  més desvalguda. El seu treball es convertia en amistat i ajut alhora.
Però amb una total anarquia. Amb el seu desordre d'horaris, treballant moltes més hores que les estipulades... Però dues Llars de Jubilats es van edificar i posar en activitat ( col·laborant amb els voluntaris de les dues Parròquies, està clar...), una en el barri de Pomar de Badalona i l'altra en el Carmel. Potser, més ben dit crec que la seva anarquia, que jo li criticava tant, va resultar netament positiva. 
El llibre consta de 13 Converses que jo estableixo amb ella, parlant de tu a tu, en un sentit actual, (pot semblar una mica surrealista, que ho és, ja que ella va morir físicament fa 12 anys!).
I abordo 13 temes en els que incloc d'una manera poc cronològica sentiments, fets, esdeveniments, anècdotes...que tenen a veure amb el tema  que encapçala la "Conversa".
Les tres darreres sí estan centrades pels darrers aconteixements, doncs són "La malatia", "La mort" i "Cant a la vida".
Són moltes les anècdotes que estan impregnades d'humor. Els meus fills no recorden haver rigut mai tant com amb ellla, amb  les seves ocurrències, converses i vivències.
Però també hi ha el vessant doloròs: malatia durant 10 anys, (que s'incrementa en el seus darrers 5 anys) amb les entrades a Urgències del Clínic, amb ingressos a quiròfans, proves contínues d'endoscòpies, cataterismes, diàlisis tres vegades a la setmana, embòlies que li porten a la pèrdua de la visió, atrofia locomotriu, etc, etc, etc... I tot ho va pasar sense perdre aquell fons d'alegria i de forta valentia que va demostrar durant tota la vida.
Acabo. No és una biografia d'ella el que he volgut escriure. Són passatges de la seva vida, escrits amb tota la meva estimació. He disfrutat molt parlant amb ella. I d'ella.
Dues coses vull ressaltar del meu escrit: La gran diferència temperamental entre les dues que havien donat lloc a moltes recriminacios per part meva, han canviat de sentit. Penso que el seu desordre i anarquia em fan transformar les recriminacions amb una admiració pel que va comportar el saber estimar i treballar posant-hi tot el seu amor en tot i tothom.
I també vull resaltar la seva valentia en tot moment, durant la seva vida i en la seva malaltia.
No m'allargo en les innombrables anècdotes  que es troben en les "converses". Però va saber-nos alegrar i fins i tot fer riure en moltes ocasions.
La darrera frase la dirigeixo a ella, tot dient-li: "Gràcies, Carmen, per la teva gran estimació i per ser com eres"

Montserrat Ribas

dijous, 8 maig de 2014

PER SI NO S' ENTÉN

He estat uns dies a Mallorca. No penso fer un reportatge del paisatge, ciutats, platges... Només apunto que no cal anar lluny a gaudir de pau i bellesa ambiental. Mitja hora d'avió et trasl·lada a aquesta illa tan propera i nostra. Com sempre que hi vaig torno amb una certa recança. Però la vida continua...
Vull només parlar d'un fet que em va indignar i fer riure alhora. 
En els autobusos ciutadans que circulen per Palma, com orientació que donen als passatgers, anuncien per altaveu la propera estació on pararà. Fins aquí tot esta conforme. És a dir, és una bona ajuda perquè hom no es despisti en el recorregut que vols fer (i més si no coneixes massa l'entorn, com jo mateixa). La incongruència està en que la veu que defineix la parada ho diu en català i en castellà.
Copio textualment tres de les parades que es van anunciar. (Redueixo a citar-ne tres, però totes tenien les mateixes característiques) perquè es vegi fins on arriba la tonteria lingüística: 
"Plaça del mercat.. Plaza del mercado
Plaça del rei Jaume primer.- Plaza del rey Jaime primero. (Fins el nom del rei es va variar!)
Parada Indústria, vuit.- Parada Industria, ocho"
Vaig arribar a la conclusió de que creuen que la gent és tonta. I a més, (sobre tot!) que el castellà no es perdi en les illes!
Tristement divertit!

Montserrat Ribas

dimarts, 29 abril de 2014

SOBRE EL PERDÓ

El títol ja indica que avui el tema és seriós. I no sé la raó de parlar-ne perquè no he tingut cap entrebanc amb ningú recentment. Però fa temps que el tema em volta pel cap i avui vulll expressar el que penso sobre el fet de perdonar.
Els cristians som conscients de que en el "Pare Nostre" en parlem a diari. Potser d'esma, a vegades... I més en general, quan perdono un menyspreu o ofensa petita o gran que m' afecta més o menys, reflexionant-hi té com a desenllaç el meu perdó.
Però em pregunto, aquest perdonar és total, exigit pel meu sentit ètic o hi queda un ressentiment mínim endinsat dins meu? Parlo sempre en el meu cas, de ferides psicològiques, eventuals, mai físiques (les desconec).
Crec que, sense voler-ho, em pot quedar algun retret junt amb el perdó encara que sigui de manera molt tènue. Actuaré i parlaré, com abans amb la persona per la que m'he sentit ofesa? Com entenc aquell perdó que he concedit de tot cor? Ni jo mateixa m'ho sé contestar...
Fa pocs dies vaig anar a Saragossa, i em vaig retrobar amb una amiga, (l'amiga més amiga, com dèiem quan érem petits) amb qui vaig anar a col·legi quan teníem 9 anys, el curs 1938-1939. En tornar jo a Barcelona, vàrem continuar tenint un cert contacte, però feia uns quaranta anys que no ens havíem vist. Els meus records i afectes perduren al llarg dels anys... Però vaig al que em porta aquesta eventualitat. El 1936, van matar, per les bones (millor dit per les males) als seus pares i els dos germans. Van quedar tres nenes que ingressaren com internes en el col·legi. El perdó vers els assassins pot haver sigut complet per part d'elles i quedar en un sentiment de pau o, si més no, d'indiferència? No sé contestar a la pregunta. La deixo en l' aire. ( I que Déu hi faci més que nosaltres...) 
Em ve a la memòria un altre acte brutal, amb una resposta exquisida que admiro i enalteixo ( i que també em fa trontollar el raonament). El pare d'una amiga meva de Barcelona, els primers dies de la guerra (1936), va anar a una comissaria a preguntar, per instàncies de l'esposa que va recórrer a ell, per un amic que s'havien endut "els milicians" de casa seva, i del que no en sabia res. A l'Arrabassada van matar-los a tots dos. En assabentar-se del brutal i sense sentit fet, la mare de l'amiga en qüestió (la nena tenia 6 anys) va reunir als tres fills i van pregar (iniciativa de la mare) pels que ho havien fet. No sé expressar cap comentari sobre aquesta magnífica reacció... I em pregunto: van quedar tots en pau ja per sempre?
Amb tos els meus dubtes, passo a les paraules de Jesús en la Creu: "Jesús deia: -Pare, perdona'ls, que no saben el que fan" (Lc 23, 34a).
El perdó que ens concedeix Déu, en demanar-li per les nostres faltes, lleus o greus, és el que clarament veig i afirmo de manera contundent que ens el dóna d'una manera total en aquell moment i per sempre. D'aquest perdó total no en tinc cap dubte. Només d'aquest. Dels altres...

Montserrat Ribas
  

dilluns, 14 abril de 2014

DIUMENGE DE RAMS

No penso descriure els fets d'aquest dia en que recordem l'entrada de Jesús a Jerusalem, previs a la seva imminent passió. Els quatre evangelistes la narren. I la majoria de nosaltres l'ha llegit i viscut cada any. 
Encara que jo considero la vida i el pas dels temps com una línia contínua, és bo replegar-se cada any a la història passada, per a fer-la viure dins nostre de nou.
Amb el meu fill vàrem, doncs, assistir a la benedicció de rams, palmons i palmes que en la Rambla Catalunya, davant de l'església de St. Ramon de Penyafort, va organitzar aquesta parròquia. Seria millor emprar el verb celebrar, més que assistir.
Vàrem evocar els cants de l'entrada de Jesús a la Ciutat, amb exclamacions de joia i la benedicció dels rams agitats per donar-li la benviguda, repetint l' "Hosanna! Beneit el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!" (Jo 12, 13b).
En acabar, nosaltres assistírem a la Missa que, dins l'església, es celebrà a continuació. Vàrem pujar al presbiteri on havien improvisat unes cadires per ampliar l'aforament. Allí, doncs, molt a prop de l'altar seguírem el ritual i visquèrem la celebració.
Però, per fi arribo al fet que vull assenyalar i m'ha portat a exterioritzar una emoció espontània que ni jo mateixa esperava sentir. Un grup de nens i nenes, de 3 a 12 anys, més o menys, acompanyats de dues catequistes van abadonar l'església en començar l'evangeli, per tornar al voltant de l'altar poc abans de la consagració. Tot amb molt d'ordre. El sacerdot els va adreçar unes paraules adients al seu nivell d'infants. Abans de la comunió baixaren del presbiteri, sempre amb les seves palmes i palmons.
Arribo (per fi!) al que volia expressar. El darrer nen que va baixar, una mica separat dels seus companys, d'uns quatre anys, vestit una mica desgabellat, ja que tant la camisa, com la jaqueta, com els pantalons li venien molt grans (suposo que ja li van comprar així perquè amb la creixença pugués portar-ho uns anys) es va girar vers l'altar, amb el palmó a la mà i una expressió en la cara que no puc definir. Potser no havia entès gaire el què de tot allò, però en mirar l'altar la seva cara reflexava  innocència, bondat i curiositat alhora, que a mi, encara no sé per què, em va emocionar i vaig sentir rodolar una llàgrima dels meus ulls.
Aquest petit detall em va fer viure intensament el sentit d'aquella festa de goig i, a la vegada, preludi del dolor del Senyor d'una manera forta i impensada. Si hom no ho troba lògic, jo tampoc. Però va ésser així. 
Vaig comprendre a fons la frase de Jesús. "Deixeu estar els infants. No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del del cel és del qui són com ells".

Montserrat Ribas

dissabte, 5 abril de 2014

SOMRIURE

Cada dia a La Vanguardia hi ha un petit espai titulat "La foto del lector", on n'apareix una, que algú ha enviat, xocant i singular per un detalll o altre, i que acostumo a mirar amb veritable curiositat. Em constata el deficient coeficient intel·lectual i pràctic d'una part (mínima, g. a. D.!) de la humanitat. 
Ja pot ser un pas de vianants que s'acaba en una paret, per tant intransitable, o bé dos indicadors de carretera, que, a pocs metres l'un de l'altre, indiquen el mateix nom en direcció oposada, o uns recipients d'escombraries posats en la vorera d'un carrer estret, que dificulta el trànsit peatonal.... He de dir que m'empipa i penso en el despiste dels dirigents d'aquelles anomalies. Però dec ser masoquista perquè sempre m'hi fixo. I sempre m'emprenyo (aquesta paraula no l'empro mai. Potser és la primera vegada que ho faig però és la que he trobat més adient...)
La d'ahir, (i per això escric aqueste límies) no va tenir l'efecte d'importunar-me. Es tracta de la foto d'un anunci en un aparador d'una botiga d'accessoris infantils. I en grans lletres majúscules hi han posat pomposament: "PROMOCIÓ" al costat d'uns dibuixos de cadiretes per nadons. I a sota de la tan orgullosa i fantàstica promoció hi figura: P.V.P. ABANS: 110 euros indicant amb una linea diagonal sobre el preu, que ja no està vigent. Quina sort pot assolir el possible comprador! Perquè sota el preu antic s'hi llegeix:: P.V.P. ARA: 109,99 euros. Tota una ganga!!
L'autor de la foto, el lector David Arasa, comenta en l'encapçalament: "Quina gran promoció ! Per llogar-hi cadires!". I el comentarista hi afegeix: "Li prendran dels dits?".
És agradable trobar aquest tipus de notes. Eren les 12 de la nit quan jo fullejava el diari i em vaig adormir amb un ampli somriure. Tot agraint el gran descompte... 

Montserrat Ribas

diumenge, 30 març de 2014

SER DONA

És un tema que pot ser molt extens i polèmic. Vull escriure un petit assaig sobre ell (perquè la meva salut en espera que el canell dret operat es resolgui del tot, em deixa molt de temps per pensar. Escric amb l'esquerra! Ni jo entenc, a vegades, els meus escrits...) Però ara seran petits apunts, en els que vaig pensant.
En principi la dona, en general, ha  sofert i sofreix veritables vexacions. En els diaris llegim molt sovint atacs greus entre parelles, on acostuma a ser la dona la víctima, des de maltractaments, fins a ferides i mort. En La Vanguardia del 2 de gener d'enguany  ens han assabentat que la violència masclista, a Espanya el 2013 lleva la vida a 48 dones. Amb més detall han donat les notícies puntuals, que si el causant és el marit, si l'ex-parella, si un veí... 
Si passem a altres països, ens trobem amb la poligàmia establerta, amb submissió de part de la dona. Ella és un pur objecte per a l'home...(I tots tan contents!)
Enmig de tanta desgràcia i negativitat vull intercalar un fet que em fa somriure: una neboda d'una amiga meva es va casar amb un libanès, amb la consternació de tota la família. I viuen en el país d'ell. Doncs bé: són feliços. Els dos són metges, tenen quatre fills i i ella va posar-se el vel que li tapa tot el cap i li agafa la barbeta; sempre vesteix pantalons i mitjons i la túnica per sobre (s'hauria de ser molt precoç sexualment per imaginar l'anatomia de la persona en qüestió...). Ella, ja a Barcelona, va adoptar aquesta indumentària exigida per ell. No sé si es pot valorar com a valor, enamorament o submissió. La primera visita d'ells als familiars de Barcelona va tenir un caire una mica "dels germans Marx". En trobar-se a casa els pares d'ella, on amb afecte però també en gran part de curiositat hi van acudir tiets i cosins, es va armar un guirigall de mans que s'allargaven per saludar, petons que es pretenien intercanviar, però que, en part eren rebutjats (l'ordre és l'ordre!), les mans es quedaven en el aire perquè el libanès no podia tenir contacte amb les dones ni ellla amb els homes (amb excepció del pare). Va resultar caòtic i a mi em fa pensar en l'escena dels germans Marx: "madera, más madera...". Pura anècdota , però significativa.
Deixo de banda tot el que el món oriental pot representar per humiliar la dona i passo al "nostre pa de cada dia" ´
A casa nostra el paper de la dona va millorant i agafant personalitat des de fa uns 30 anys. Sempre hi han hagut casos admirables, però esporàdics, de dones fortes. Em ve a la memòria Santa Teresa d'Àvila, quan es queixava de la discriminació de la dona. Citaré algunes idees que ens ha deixat escrites en el Camí de la Perfecció, 7, 7 :..."no lo creo yo, Señor, / de vuestra bondad y justicia, / que sois justo juez / y no como los jueces del mundo, / que -como son hijos de Adán y, / en fin, todos varones- / no hay virtud de mujer / que no tengan por sospechosa (...).  No hablo por mi, / que ya tiene conocido / el mundo mi ruindad ... / sino porqué veo los tiempos / de manera que no es razón / desechar animos virtuosos y fuertes, / aunque sean de mujeres".
Avanço en el temps i penso en mi i moltes com jo. Si ho comparo en el que he citat al començament, em trobo que la meva vida ha estat voltada de flors i violes. Però al tanto! Si les discriminacions que he pogut patir o millor dit, penso, ara, que he patit són ínfimes. Però n'hi han hagut.
Vaig néixer en una familia burgesa el 1929, en ple Eixample. He viscut sempre amb l'atenció i cura dels que m'ha envoltat. Però: "A la Uinversitat, no " "Les noies han d'aprendre a cosir; màxim, doncs, el Magisteri" "Si vols anar a la festa que el Manuel (germà gran) t'acompanyi". Etc, etc, etc...
No em vull allargar més. Ja sabeu per on vaig. L'assaig l'enfoco només en aquestes negativitats que ara, més que en el seu moment, vaig pensant.
Ben lluny d'adherir-me al títol que la Rosa Regàs dóna al seu llibre (Ara. 2012): " La desgràcia de ser dona". Amb els punts negatius que he deixat entreveure, em sento orgullosa de ser dona. I, d'entre d'altres, per una raó principal: la maternitat. 
I sobre aquest punt vull citar unes bellísimes paraules d'Isabel de Villena (1384 - 1434), que en la versió actual de Marta Pessarrodona titula:"Jesús i les dones": "...i prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitar-s'hi com en la cosa que més estimava del món".

Montserrat Ribas 




dijous, 20 març de 2014

PRIVILEGIATS

Jo em trobo entre ells, així com d'altres persones. Però no totes!
Resumiré el meu "privilegi" (encara que de bones a primeres no ho sembli). Vaig caure a casa, i vaig depositar tot el meu pes corporal, 66 kg (i suposo que també l'espiritual, posats a fer) a terra, en una sola mà. Pot semblar molt acrobàtic però la realitat fou molt diferent. En aixecar-me ja vaig veure que el braç anava en una direcció i la mà en una altra. No ho vaig pensar aleshores, però més endavant he lloat Déu que en la creació ens posés la mà en la mateixa direcció del braç... Deixant de divagar, telefonada al mòbil de la meva filla (intuint que una de les raons per les que el meu fill no vulgui tenir mòbil respon, en part, a esquivar aquests avisos telefònics...Vull fer constar, però, que rebo atencions dels dos per igual). I acompanyada per ella, mentre jo sostenia la mà averiada com podia, a Urgències de la Dexeus. Efectivament, com suposàvem, amb una forta estirada pels dits i colze (un metge per cada banda), el braç trencat es va unir en direcció adient, que no en curació total. El braç enguixat i la recomanació d'anar amb urgència al traumatòleg. No em va estranyar massa ja que en el canell tenim una sèrie d'ossets i d'altres menudències (ho anomeno així perquè no sé ben bé el què són) que també havien rebut l'impacte. 
I per part de tots (metges i infermers, incloc masculí i femení) que em van assistir deien: "una fractura molt dolenta..!", frase dirigida al pacient (una servidora) quan anaven entrant. Molt ben atesa; no en tinc cap queixa. Però hauria desitjat menys o cap repetició de la frase en qüestió...
Als pocs dies vaig anar com els bens a l'escorxador al pis de traumatologia. Hi ha varis taulells amb les infermeres que treballen per cada metge. I n'hi ha molts. Perquè resulta que hi ha l'especialista de cada un dels trossos del nostre cos: el del muscle de l'espatlla, el de la pelvis, el del fèmur, el del genoll, el del turmell, el dels peus..etc, etc, i arribo al del canell, el que em tocava anar. Es va preparar i perpetrar tot el necessari per a una operació i als pocs dies hi tornava per a sotmetre-m'hi.
Amb anestèsia local (g. a D.), vaig anar sentint la conversa dels metges que actuaven: que si plaques, cargols, i fins i tot ciment! Crec que tot va anar bé, però, està clar, inhabilitada per a tota actuació de la mà dreta. Ja m'ho esperava. Paciència i Cia...
Deixo el meu protagonisme. Veig les fotos en la premsa i la televisió (no puc fer gaire coses més) dels ferits i morts d'Alep, víctimes del bombardejos constants, els camps de refugiats a Turquia i al Líban, per la guerra de Siria, els saharavis que es refugien a Algeria, les pateres de Mauritania cap a Les Canaries, que hi arriben amb part del personal moltes vegades... I en tots aquests llocs gent ferida, depauperada, famèlica, abandonada... Quina atenció mèdica tenen? Infima! A vegades nul·la. 
Compreneu perquè em situo en el grup dels priviliegats?

Montserrat Ribas
                       

dimarts, 25 febrer de 2014

POESIA

He passat i passo uns dies marcats per la mort d'una gran amiga  i un amic. L'anterior bloc era el meu crit de rebel·lió que pensant-hi a fons s'anava convertint en una acció de gràcies pel fet que Déu ha posat en el cor dels homes la possibilitat d'estimar tant. 
Per contrarrestar aquesta lluita interior he tingut la sort de viure uns moments que m'han ajudat molt a trobar sentit a la vida i a la mort. Tres moments en que la protagonista ha sigut la poesia.
Les llibreries de casa, dues al passadís, tres al lloc d'estar i una en cada cambra dels fills, contenen un bon component de llibres i, en inusual proporció, de poesia (i no esmento els que tinc a la casa de fora: una quantitat semblant). Malgrat visqui sola no he tocat ni he variat la composició de la casa que vàrem anar donant vida el meu marit i jo des del dia que l'habitàrem. Ell era poeta i empedernit lector. Ens ha deixat la lectura per herència.
Torno a la poesia. Hem fet l'edició de l'obra completa de les poesies del meu marit, Josep Gomà (Edicions Viena) "Cançons de Lleida i altres poemes", ja que ell no va voler mai publicar en vida (apreciació que hem deixat de banda els meus fills i jo...). Férem la presentació de l'esmentat llibre recentment i sentir parlar d'ell amb l'afecte de l'amic Santi Giró, seguit de cites i apreciacions per part d'en Carles Torner, així com escoltar l'atinada lectura que va fer la Núria Candela d'aquests poemes que tant estimo, m'arribà molt al fons del cor.
Un segon moment molt íntim. En la presentació del llibre: "50 poemes amb àngel", recull de poemes de diversos autors on "l'àngel" hi figura, a cura d'en Jaume Subirana i Carles Torner. L'Enric, el meuu fill, en va llegir dos que va escollir: un del seu pare, titulat  "Àngel inútil" i el cap.1, versets 26 al 38 de l'Evangeli segons St Lluc, en el que narra l'anunci de l'àngel Gabriel a una noia que es deia Maria: "Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim...". Anar desgranant a poc a poc tots aquells versos, que es recitaren em va aportar un gran goig.
Vaig al tercer moment que he anunciat. Aquest darrer cap de setmana he anat a la Casa d'Espiritualitat del Miracle, on sota el lema: "Natura i Espiritualitat - Hivern" que forma part de quatre trobades, anomenades: "A l'escolta de l'Esperit de la mà de les quatre estacions", tingué lloc una exposició de la veu de diversos poetes, a càrrec de Roger Canadell, en els que  l'espiritualitat i la natura es conjugaven. I ens els comentava i aclaria, si era precís. 
Llegir i sentir a poc a poc (imprescindible en el llegir poètic) aquell "Febrer" d'en Màrius Torres que diu: "Els núvols són més blancs, el cel més pur. / Ara és temps de morir, que la vida es reforça./..."
I els versos de Joan Vinyoli que comentàrem del seu poema.""El silenci dels morts": "Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure'ns. Llur silenci / se'ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record. /..."
Acabo amb el que en Josep, el meu marit em deia i em va fer comprendre: que és en la poesia on millor s'expressa la veritat.

Montserrat Ribas  

diumenge, 9 febrer de 2014

PER QUÈ , SENYOR....?

Per què, Senyor, has posat en el meu ésser i en el de tots els homes tanta capacitat d'estimar? Ho vaig pensar quan el fill d'uns amics meus em va telefonar fa tres dies, i em digué: "Montse, la mare ha mort aquest matí". Des d'aleshores us invoco, Senyor, amb el pensament posat en ella, però aquest crit de rebel·lió no em deixa en pau. Per contrarrestar el neguit i retret que us faig penso, per altra banda, que la nostra possibilitat d'estimar tant, té un sentit positiu. I ens ajuda a viure i a morir.
Us explico el cas actual. Era un matrimoni que, ara més que mai, comprovo que he estimat i estimo molt. A part del ésers familiars pròxims que m'han anat deixant, (l'amor vers ells era  sempre desbordant...i encara ho és) el dolor actual és un dels que més m'ha "tocat". Potser tinc massa amor en el meu cor. D'aquí el meu retret, Senyor...
Buscant ajut he relllegit el llibre de Job: "Vols litigar, encara censor del Totpoderós / Què respons crític de Déu?" (Jb 40, 2), paraules vostres demanant a Job una resposta. I la resposta la dóna: "Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?" (Jb  40, 4a). I me'n vaig a Jn 6,40: "Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els que veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrrer dia".
El meu retret inicial, Senyor, el vull convertir en una acció de gràcies, tot pensant que l'amor que sentim els homes és una participació del vostre amor vers nosaltres. Aquest pensament em dóna forces i us prego que no ens deixeu, (del que n'estic segura) perquè el vostre amor és infinit i etern. Com Vós.
Conclueixo, Senyor, buscant la pau tot pensant com el Vostre i el nostre amor continua per sempre. No mor mai.
Gràcies.

Montserrat Ribas