dissabte, 29 d’abril del 2017

Ellacuría i Cía.

Vaig tenr noticia que presentaven en una llibreria de Barcelona el llibre "Noviembre", escrit per Jorge Galán (El Salvador, 1973), sobre l'assassinat del grup de sis jesuïtes i dues dones, mare i filla, que tingué lloc en la matinada del 16 de novembre de1989. Vaig pensar, tot seguit, que hi aniria; però no hi vaig poder anar.
Quan el trist esdeveniment tingué lloc, recordo que comentàrem en Josep i jo el greuge de no haver pogut anar a la concessió que es feu a Ignacio Ellacuría (un del grup assaltat i mort), al Saló de Cent de Barcelona, del Premi de la Pau d'aquell any, atorgat per la Universitat de la Pau (St. Cugat del Vallès). Era en novembre de 1989. 
Crec recordar que I. Ellacuría, en contra del consell de molts, que temíen que allà, a El Salvador perillava la seva vida, hi retornà i poc després ens arribava la notícia fatal de que la guerrilla va entrar aquella fatídica matinada a les instal·lacions de la Universitat Catòlica d'allí i assassinà, a sang freda, els seus ocupants.
Tinc, però, el llibre. I en vull parlar. (Qui em llegeixi, si ho fa algú, ja sap i li recordo que aquest espai el tinc dedicat a explicar, comentar..., reviure algun fet o pensament que m'hagi frapat i necessito explicar-m'ho de nou . A mí i a qui ho vulgui llegir). 
No sé d'on em va arribar que el llibre era, en part, novel·lat. Això em va desagradar, d'entrada. Un esdeveniment que té tanta força i densitat perd valor si es novel·la, vaig pensar. Però en llegir-lo no he sabut trobar res de novel·lesc, gràcies a Déu! Algun capítol o explicació m'ha fet baixar l'atenció. Però el fet central, que l'escriptor l'ha col·locat al començament i, el mateix! al final, o sia la brutal agressió en aquella casa i a aquella gent, que en els darrers moments, ja ajeguts, en el patí feren escoltar un rumoreig que no era sinó les seves pregàries finals, m'ha sotraguejat, ho he viscut  i m'ha emocionat intensament.
Afegeix, tant al començament com al final el mateix raonament. En l'inici comenta l'escriptor textualment: "Esta historia deberia comenzar en 1948, cuando un hombre en una aula poco iluminada preguntó si alguien quería ofrecerse como voluntario para viajar a América. Sentados en sus butacas, un grupo de jóvenes, ninguno de ellos mayor de diecinueve años, lo escuchaba con la fascinación con la que se oye una historia de aventuras (...). Solo uno de ellos levantó su mano."
I a la pregunta, al final del llibre: "¿Cuando piensa que empieza esta historia?", contesta F.E. :"Yo creo que esta historia no comienza ni con la ofensiva, ni en 1989, ni con la muerte de Romero ni con la de Rutilio. Sinceramente esta historia deberia empezar en 1948 cuando un cura les habló de este país nuestro a unos seminaristas y les preguntó quien quería venir al seminario de Santa Tecla. Y un tal Ignacio levantó la mano".

(Així de fàcil, de punyent i de transcendent...!)

Montserrat Ribas i Piera 

diumenge, 9 d’abril del 2017

CANÇONS

Doncs sí, em vaig emocionar. L'altra nit quan, cap a les 10, varen emetre per televisió, un documental dirigit per Basilio Martín Patino i titulat "Canciones para despues de la guerra" (1971), evocació de la postguerra, on la cançó popular dialoga amb les imatges triades pel director i que va durar 1 hora i mitja, vaig quedar sorpresa de l'impacte que em va provocar. Era sobre fets, fotografies i cançons de la dècada dels quaranta a casa nostra. Vaig posar-ho sense estar segura de si tallaria tot seguit per avorriment o què. I... vaig continuar fins al final ja que des del primer moment em va arribar al cor: fotos, curts i cançons.
Vaig reviure situacions i moments dels meus 10 a18 anys. Sabia totes les cançons: la lletra sencera o si més no la tonada. I jo no vaig ser, ni en aquella època ni mai, massa "moderna" ni entusiasta ni "massa al dia" de les cançons del moment. Però l'ambient, els grups d'estiu i amics en general em van comportar, es veu, un ambient, un sentit d'aquelles cançons, sense adonar-me'n i he comprovat, gairebé vuitanta anys després (ja és dir!) que han quedat fortament arrelades en mi. I si és ara, de sobte, que ho he sabut l'emoció encara és més gran.  Era com reviure del 1940 al 1948. Em sentia nena, adolescent i en la primera joventut, vivint a casa amb els pares, germans i àvia, en el principal de la casa on ara visc, sense cap altra responsabilitat que estudiar el batxillerat i vivint entre família i amics que m'estimaven. (Perquè tot això ho he reviscut ara, aquesta darrera nit de la que parlo, juntament amb les cançons...)
Ja que aquestes anaven succeint-se, al llarg de l'emissió, d'una manera arbitrària, és a dir, sense ser, necessàriament portaveu de les fotos o del que la pantalla presentava. I jo estava pendent d'elles i anava tararejant-les l'una darrera de l'altra amb emoció i goig. Vàrem cantar "Tengo una vaca lechera... ","Fumanchú, cuando mueras, qué haràs tú... ",el "Tiro liro" , "Mi casita de papel" , "Manolete" (tot recordant amb imatges la seva mort i enterro), i un llarg etcètera, durant  tot el documental.
Ara, quan en algun programa de televisió surt tal grup o tal cantant o  tal cançó no conec mai ni el cantant, ni el grup ni la cançó. I penso que jo ja no sóc "d'eixe món". No em diuen res ni sé del que em parlen; i a més, acostumen, amb notables excepcions, a no agradar-me. (Penso amb les de la Eurovisión i semblants. No em direu que us agraden!)
Amb les del documental citat em vaig refer. Ja sé que són coses de l'edat; però la vida té cops amagats! 

Montserrat Ribas i Piera