dimecres, 14 de juliol de 2010

VACANCES

El seu sentit no és similar per a tothom. La major part de les persones en situació laboral les esperen amb candeletes: s'interromp l'horari matinal tots els altres, es deixen de banda les preocupacions que tot treball comporta, hom pot fer l'opció de viatjar o de descansar o d'endinsar-se en tot el que no ha pogut fer fins ara... Ve a ser un "arribar a la Terra Promesa". D'altres no en tenen tanta necessitat: els treball els dóna el sentit de viure de forma metòdica i ordenada. Per a mi, en aquella època, sempre vaig pensar que llegir un bon llibre en moments esporàdics, quan la feina m'ho permetia, tenia més alicient que disposar de tot el dia per a fer-ho (no sento càtedra, simplemente opinió meva). Hi ha gustos per a tot! Però en prncipi, les vacances són esperades i viscudes amb joia.
Si pensem en les vacacances de les persona jubilada, tots els raonaments anteriors canvien. La diferència i trencament de la vida no es dóna de manera tan contundent. El descansa comporta, en tots els casos, un ritme de vida més autònom i més tranquil. Potser estar badant asseguda en un banc en el jardí o en el carrer sense que tinguis mala consciència d'estar perdent el temps. Hi ha més serenitat (això a vegades és un dir perquè alguns viuen aquests dies de forma precipitada i esgotadora).
Per a mi consisteix en més relació amb els meus fills i amics, i en intentar assolir unes determinades fites. Fites, que a la meva edat, estan presidides pel pensament, i la seva realització té part de contemplació, interiorització i la seva realització està marcada per la calma, el record i nous projectes (sí, nous projectes, ho heu entès bé. Mai ens hem de donar per vençuts en mirar cap endavant).
Tallo, doncs empesa pel descans, aquest espai de comunicació de temes que m'afecten. Els continuaré, però, vivint, de la forma més intensament possible.
Montserrat R.

dissabte, 10 de juliol de 2010

FET SOCIOLÒGIC: FUTBOL

No sé com catalogar la psicosi que porta en si mateix el fet actual de la bogeria pel futbol. Perquè ningú s'empipi, començaré dient que jo m'hi trobo una mica immersa també. I no sé com ha sigut.
A casa, la meva filla era fan des de fa molt de temps. El meu marit era dels que havia d'anar tancant el televisor perquè l'afectava. I prou. Però, ara, ja em telefona el meu fill: "Mare, vinc a veure el futbol a casa teva per acompanyar-te". Companyia de tota mena: de presència i d'emoció conjunta. Fins aquí hem arribat! Ell s'hi ha afeccionat i jo no me'ls perdo. He de confessar, en defensa pròpia, que jo només veig i, per tant vibro, quan juguen els de casa. Però aplaudeixo i m'aixeco i celebro els nostres gols tan si estic sola com amb algú. Ja he caigut fons!
No m'ho explico. La meva racionalitat em diu que només es tracta d'uns joves que mouen amb el peu una pilota d'una banda a l'altra... I que hi ha un llibre començat, "Maletes perdudes" sobre la taula, que resta oblidat. On és el meu seny? Crec que ben perdut. Però és així. No em vull enganyar.
Quan he arribat a això no m'he de escandalitzar per les persones que van a Sud-Africa (Això d'escollir aquest continent ho trobo positiu. Compte pel món sencer! Ja era hora!) a veure com es passen la pilota sobre la gespa.
Recordo que en l'època franquista es comentava que era una manera d'enredar-nos per deixar de pensar, seguir amb la mà alçada i viure sota la Dictadura amb una petita il.lusió. Doncs, em retracto del pensament que també el vaig fer meu. Ens trobem en la mateixa i penosa situació. I tots tan contents!
A base de pensar-hi i pensar-hi... arribo a la mateixa conclusió "franquista". El moment polític i vital és delicat, per no dir dur i difícil. Com s'alegrarà la humanitat? A base de gols i vuvuzeles: és ben trist!

Montserrat R.