divendres, 26 de febrer de 2010

VERGONYA ALIENA

Vaig sentir aquest tipus de vergonya, el darrer dilluns a la nit, veient en la televisió el programa-gala (aquesta paraula aquí no s'hi escau!) per escollir el representant de TVE en el Festival d'Eurovisió. El primer qe hom em pot preguntar és perquè dimontri he de veure un programa relacionat amb l'esmentat Festival. Són ganes! D'acord, totalment d'acord. En defensa pròpia només puc alegar que havia sortit de casa a les 10 del matí i havia tornat a quarts de nou del vespre. A la meva edat i amb el cansament a sobre, hi ha una part de la meva persona que es deixa arrossegar pel que no et faci pensar ni moure't ja més.
I, amb pena, pensava com tot això agrada a la majoria de la gent del "meu poble" (com diria el poeta). Imperdonable. Els decorats d'una vulgaritat total, alguna "artista" que confonia el cant amb el xiscle, la música que volia ser innovadora i no deixava de ser repetitiva i nefasta... I, com a punt àlgid la cançó d'un concursant que ell i tot el número, diemt-ne "musical"va resultar esgarrifós, i més si hi incloem la seva actitud d'un extremat mal gust, acompanyat de gestos grollers. Un punt pel que vaig poder valorar "el meu poble" que estava en l'audència, ja que el xiularen i l'escridassaren. D'aqui les "elegants" respostes del protagonista. Ja vaig apagar la tele. Confosa i humiliada.
Vaig recordar la pel.lícula "La cinta blanca"(No canvio de tema.) Per cert que la recomano sense cap paliatiu. Digna de veure's i pensar-hi. Es tracta de l'ambient en l'Alemagna de primers de S. XX (acaba just abans de la Guerra del 1914) . L'educació dels nens i joves té un pes important. La rigidesa dels educadors (no exenta d'hipocresia en algún cas) i la submisió dels infants al més alt nivell. D'aquí en sortiria el nazisme pensat per molts com la màxima puresa de la raça, amb totes les incongruències subsegüents. En les darreres escenes ja l'angoixa m'havia envaït.
En sortir al carrer l'aire fresc em va revifar i em va fer pensar. Vaig concloure, també que d'aquí en sortiria un poble tenaç, que acabat el nazisme faria resorgir el seu país. però, tot i amb això, vaig valorar la meva arrel llatina i el meu enramat mediterrani. Malgrat tot el nostre desmanagament, en certes ocasions. Qualsevol cosa abans que aquell rigorisme.
I tornant al programa de Televisió. Ja no estava tan contenta del meu Mediterrani!
Montserrat R.

diumenge, 21 de febrer de 2010

L'AUCA DEL SR.ESTEVE

N0!. Decididament no! Això ho escric l'endemà d'assistir a la representació. Perquè hi vaig anar animada i optimista. Recordo un parell de representacions, la darrera (fa moltíssim temps) al Romea, interpretrada per en Garsaball, entre d'altres. I també l'obra llegida un parell de vegades. La darrera va ésser editada per "Edicions 62", el novembre del 2006 (el temps passa tan depresa que consultant el meu arxiu de lectures sé que la vaig llegir el setembre del 2007. I sembla que fou ahir!)
En aquest meu petit arxiu literari (que ve a ser un reforç a la meva poca memòria) llegeixo "Extraordinària! No com teatre. Sinó el primer que es va fer, com novel.la. Edició de luxe. M'ha agradat molt"
Amb aquest bagatge dins meu, em proposen assistir a la representació actual, en el TNC, dirigida per Carme Portacelli. Ho comento amb un matrimoni amic, que deroguen l'oferta "perquè ja estem cansats de les novetats que hem tingut que patir en alguna Òpera". Jo, al contrari, m'atrau el canvi de temps de l'acció i la novetat que ha de comportar. I hi vaig. Potser per un voler estar al dia, no ésser titllada de retrògrada i viure un canvi nou en l'obra que tant recordo.
És llarga. Dura dues hores i mitja. I no em cansa. Els actors bons. Escenografia "moderna" (Perdoneu que m'escapi del tema per donar raó a aquestes cometes. El masover de la finca de Montornès, parlant-nos, cap el el 1956, temps eren temps!, ens explicità de quelcom que no recordo: "...és, parlant malament --i aqui tots esperàvem un taco fort, com només la gent del camp empra i que no deixa de tenir el seu valor--, modern!"
Torno a l'obra. Vaig sortir amb una sensació positiva, amb algunes objeccions.
Avui, en llevar-me, he passat totalment al "no"! Aquella "Puntual" tan fosca, amb el taulell que roda, el passadís "roulant" per on desfilen continuament i hieràtica els personatges, convertits, una mica en "estaquirots"...Alló no és la meva estimada "Auca". Penseu que no hi ha aquella magnífica taula del convit de bodes... ,que la parella Estevet-Tomaseta no van a Montjuic a "airejar-se" sinó a la platja...,que en Ramonet va a la processó de Corpus sense el be... (Són coses entranyables que vaig trobar a faltar). Veure continuament en pantalla gegant l'entrada a Barcelona del 26 de gener del 39, la processó de Corpus en la nostra Catedral, el Cardenal Tedeschini en el Congrès Eucarístic...,a mi que ho vaig viure tot em va cansar en aquell espai i lloc. I tot envoltat d'una foscor que no anima...
Tota aquesta escenografia en una altra obra que no fos la meva estimada "Auca del Sr. Esteve" rebria una altra crítica. Fins i tot força positiva. Però en la d'en Rusiñol, no!.
Montserrat R.

dimecres, 17 de febrer de 2010

AMOR I MORT

Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.
En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.
Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).
Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.
Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.
Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...
Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.
Montserrat R.

dilluns, 8 de febrer de 2010

"ÉSSER I TEMPS"

Aquest títol és el d'una obra de Heidegger. No us esvereu . No la comentaré a fons perquè no en sé prou. Vaig assistir a un conferència d' en F. Torralba sobre aquest llibre. I no em vaig quedar igual que en entrar. La vaig entendre! Tota! El meu éxit i alegria es dóna quan copso idees difícils. Vaig, doncs, estar molt contenta d'haver-hi anat. Dubtava...
Entre el que vaig aprendre i em va fer pensar, vull destacar dos punts que em van recordar pensaments que he anat elaborant al llarg dels anys (dels meus molts anys!). Un me'l va transmetre en Josep, el meu marit, poeta i advocat, amarat per la sensibilitat i l' honradesa. Retorno a la conferència. Heidegger era una persona fascinada per la poesia. (Aquí un toc d'alerta em va tensar...) Afirma que el poeta va més al fons de la realitat que el filòsof! (Després d'això la tensió va donar lloc a un benestar intern). I que Hölderlin és el seu poeta preferit... (El que em faltava sentir...) Resulta que, a casa, aquest poeta era un llibre sempre a l'abast d'en Josep. I, una i altra vegada, em repetia que la "veritat" s'expressa, de forma primordial i per sobre de tota altra manifestació, per la poesia. (Tot això "de casa" anava ballant pel meu cap tot sentint una gran satisfacció).
Referent a l'altra punt. Totalment personal. He escrit, fa poc, és a dir ja gran, un assaig-resum del meu pensament en relació amb "la vellesa". Escriure-ho m'ha ajudat a pensar-hi i a concretar-ho, en el posssible. Previament em vaig documentar amb varis llibres d'escriptors que han abordat el tema. Per ambientar-me. No per acoplar-me al seu pensament. De forma personal, doncs, he escrit les diferents apreciacions (pensaments i fets) que constato han sigut viscudes per mi en les diverses etapes de la vida. He vist clar que han sigut moltes i molt diverses. I torno a Heidegger (que és l'important). En torn a la consciència existencial (torno a sentir intensa tensió interna) ve a dir que tothom s'ha d'adonar que no hi era i que després de la mort no hi serà i, mentre hi sigui, hi és. Penso que el meu assaig-resum no el dono per acabat.
Me'n alegro.
Monrserrat R.

dijous, 4 de febrer de 2010

PATIMENT

No parlo de cap fet. Vull reflexar un raonament i afirmació, que he sentit fa pocs dies i m'ha fet pensar (millor dit, repensar, perquè jo ja el tenia dins meu d'una forma o altre.)
En una reunió d'amics (en la que es diun coses amb sentit, que és la minoria!) una persona va fer notar com els passatges evangèlics viscuts per Jesús de forma angoixosa li donen esperança. (Pot semblar un contrasentit. Veig molt clar que no ho és). Ens podem referir a la pregària sagnant de Getsemaní, a les paraules que pronuncià en la Creu:"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"(Com bon jueu, Jesús coneix les seves pregàries, però per què escolleix aquesta tan punyent en aquells moments de desolació i mort?). I d'altres.
Efectivament, pensar que Jesús va patir i es va mig enfonsar, en algun moment de la seva vida terrena, em conforta en els meus moments baixos. I en les greus sotragades que pateix en certes ocasions, la humanitat, tot pensant que quan dic "humanitat" parlo d'aquest, d'aquell i de l'altre,...(Vull individualitzar el patiment de l'home i no deixar-ho en una col·lectivitat que podria fer perdre la identitat de cadascú.) Només amb el silenci unit al greu dolor del Mestre podem entendre (o intentar entendre) el nostre i el dels altres.
Montserrat R.